Dijous 9 d’octubre anirem a veure aquesta obra de teatre. Per anar fent boca, podeu llegir l’article d’opinió de la Isabel-Clara Simó publicat al diari “Avui”.
“Un dia. Mirall trencat”
Adaptar una novel·la al teatre sense que sembli una rèplica és molt difícil. I retre-li un homenatge a Mercè Rodoreda és complicat, per la complexitat de l’obra i de la vida d’aquesta dona, tan lliure. Tanmateix he vist, al Teatre Borràs, el millor homenatge imaginable: Un dia. Mirall trencat, de Ricard Salvat, on es fusionen l’obra de teatre de la Rodoreda Un dia i la seva famosa novel·la Mirall trencat. El que vaig tenir la sort de veure abans i tot de l’estrena va ser un espectacle excepcional, que és molt més que la Rodoreda mateixa i que podem situar en el cim de la producció teatral catalana de les darreres dècades, sense cap mena de dubte. Els elements, complicadíssims, que hi apareixen van des del vodevil fins al surrealisme, des de la màgia fins a la comèdia hilarant, des del teatre de text fins a les etèries evolucions en escena de cossos que semblen que no pesen; des de l’elegància i la tendresa fins a la mala bava. Hi vaig veure Rodoreda, però també Txékhov. I Brecht. I un musical. I una pintura. I, sobretot, Ricard Salvat, en una obra d’una bellesa contundent i d’una gran amenitat. A més, els recursos tècnics són tots impecables, i la interpretació, amb un elenc enorme, és senzillament espaterrant.
Potser això correspon als crítics i jo no n’he de fer res. Però és que m’hi he sentit implicada, com a lectora de la Rodoreda i com a ciutadana catalana. Feia molt de temps que no em sentia tan orgullosa de pertànyer a una societat ara tan acorralada, de la qual visc en directe una decadència inaturable. Avui, encara emocionada, no em puc estar de dir, en veu alta, gràcies a tots els qui heu fet possible aquest miracle. I a llançar una pregunta: per què no al Teatre Nacional?