S’aprèn fent

Publicat el 28 gener 2009 per jclopes3

Interessant conversa entre Robert Shanck i Eduard Punset sobre l’aprenentatge.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/tw1VVjvMF9k" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Publicat dins de Actualitat, General, Opinió, Tutoria, Vídeos | 2 comentaris

Text instructiu

Publicat el 28 gener 2009 per jclopes3

Un rètol que digui: “No fumeu en aquesta sala” és una instruccció.
Les explicacions per al funcionament d’un aparell o les receptes de cuina també són instruccions.

Aquest tipus de textos serveixen per donar instruccions, ordenar, aconsellar,  etc.

 

 

       Quan hagis d’escriure un text instructiu, tingues en compte les característiques d’aquest tipus de text: 

1. Ús de formes verbals en imperatiu: agafa, inspira, obre, encengui…, formes d’obligació: s’ha de fer, cal tancar, és necessari, i ús de condicional: si feu això, si us trobeu amb…

 2. Absència d’adjectius qualificatius de tipus ornamental.

3. Lèxic precís i exacte.

4. Les instruccions solen anar acompanyades d’un dibuix o gràfic.

Aquí en teniu una mostra:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Y0uo0uwv-YI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

  • Quins passos heu de seguir per fer una bona salsa de calçots?
  • Busqueu a la xarxa un altre exemple de text instructiu i justifiqueu la tria.
  • Redacteu un petit text instructiu tenint en compte les característiques d'aquest.

[Font:llenguacatalana.bloc.cat]

Publicat dins de 2n d'ESO, Vídeos | 1 comentari

El català xitxarel·lo

Publicat el 23 gener 2009 per jclopes3
Del ‘collons’ al ‘joder’: Pujol i Monzó denuncien que el català s’està empobrint al carrer i als mitjans .

Xitxarel·los o gilipollas? El cas és que hi ha molts catalans que de seguida es passen al castellà. I que així es va empobrint la llengua, i de retruc la literatura, i que si no vigilem ens carregarem el país tal com l’hem conegut durant alguns segles, amb alguns alts i baixos, esclar, però vaja… Això és del que ahir van explicar davant la premsa Jordi Pujol i Quim Monzó, en un distès esmorzar al Majestic. Sí, collons, o joder, l’hotel aquell del pacte amb un senyor molt castellà que ens feia la gara-gara, o ens donava coba, dient que parlava català en la intimitat.

Bé, Pujol i Monzó parlaven d’això i més o menys coincidien. Però l’un, l’Honorable i incombustible, ho feia mirant “d’aixecar la moral de la gent” perquè al país “també hi ha moltes coses que van bé”. I l’altre, el de la magna tragèdia, mirant de no enganyar la mateixa gent: “Jo dic el que veig”. I si el que veu és la decadència, doncs ens la serveix amb unes bones dosis d’humor. Com quan explica, enmig de referències a la “pedagogia de plastilina de Rosa Sensat”, que fa uns anys li va arribar una carta de l’escola del seu fill en què els mestres li demanaven la firma per no haver de treballar tantes hores, i ell va agafar el retolador vermell, hi va anar corregint una a una totes les faltes i els la va tornar amb un cridaner, també en vermell, “necessita millorar”. I sense la firma. I au, a treballar.

Monzó i Pujol s’entenen a l’hora de fer diagnosis –ep, que no anem bé!– però no a en la manera de posar-hi remei. I no sabem quin camí és el millor, si el monzonià de cantar-les ben clares o el pujolià de sermonejar amb aquella gràcia. Doncs quedem-nos amb el diagnòstic: “El català s’està convertint en un dialecte del castellà”, alerta l’escriptor. “Sí, existeix el perill de convertir-nos en una llengua calc”, remata el polític. “La immersió lingüística és una mentida, conec molts professors de català que a classe parlen en castellà perquè si no els parteixen les cames”, deixa anar Monzó. “Sí, la immersió en part està en perill per la immigració i pel cansament de la gent a causa del sobreesforç que han fet i fan”, matisa Pujol. “La literatura catalana està molt bé, però el país no. I si l’escriptor es queda sense el seu grup lingüístic de referència passa a ser una peculiaritat ètnica”, diu l’un. “El nostre món intel·lectual i mediàtic ha fallat molt, els mitjans no han ajudat gaire al desenvolupament de la cultura catalana”, respon l’altre… I així fins que es van esgotar els arguments i els croissants, i el presi va fer la jugada final: “Però ara, tu, Monzó, tens molta més responsabilitat que jo”. I Monzó, ai, es va mossegar la llengua. Sí, la pobra llengua.

[Font: Avui]

Publicat dins de Actualitat, General, Opinió | 1 comentari

Els clàssics als quioscos

Publicat el 20 gener 2009 per jclopes3
Els clàssics grecs i llatins arriben en format butxaca als quisocos en una edició on s’ha conservat el contingut i la composició de la col·lecció original.

Les 50 principals obres clàssiques gregues i llatines de la col·lecció catalana Bernat Metge es posen a la venda a partir d’aquest dimarts als quioscos. Publicades per l’Institut Cambó, les obres conserven el contingut i la composició de la col·lecció original.

Es tracta d’edicions bilingües, prolongades i comentades, amb les traduccions catalanes fetes per escriptors i filòlegs com Carles Riba, Joaquim Balcells, Carles Cardó i Miquel Dolç. La col·lecció recull obres des del segle V abans de Crist fins al II després de Crist, posant a l’abast del públic les obres més importants de la història, la literatura i el pensament de Grècia i Roma.

El primer volum de la col·lecció és de dues tragèdies de Sòfocles, Antígona i Les dones de Traquis, traduïdes per Carles Riba.

La Fundació Bernat Metge va ser creada el 1922, sota el patrocini de Francesc Cambó, amb l’objectiu d’incorporar els autors grecs i llatins a la llengua i a la cultura catalana. Actualment, la col·lecció està formada per més de 365 volums.

                [Font: diari Avui 19/01/09]

Publicat dins de Actualitat, General, Lectures | 3 comentaris

Caçadors d’errors

Publicat el 16 gener 2009 per jclopes3

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/UavdzWrIfZc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Publicat dins de Actualitat, Caçadors d'errors, General | 8 comentaris

Què li passa a la Nora?

Publicat el 14 gener 2009 per jclopes3

Què li passa a la Nora?

La Nora és una nena que té sis anys. I és molt maca. Va a una escola molt bonica. És una escola amb un pati molt gran.
Al pati hi ha un tobogan i un arbre. I sempre hi ha nens i nenes que hi juguen i que criden. La Nora, però, no juga ni crida, com fan els altres nens. Ella es passa tota l’estona quieta, sense parlar amb ningú. Sense fer res.
Ningú no sap:  “Què li passa a la Nora”.
La Nora viu en una casa que és tan bonica com la seva escola. I on no hi falta de res. Hi ha una porta per entrar i sortir. Un llum per fer claror. I un sofà per reposar.
La Nora viu amb el seu pare i amb la seva mare. La mare de la Nora té els cabells ondulats, i és molt simpàtica. El pare de la Nora porta ulleres i també és molt simpàtic.

Els pares de la Nora estimen molt la seva filla. S’han adonat que la Nora no parla, ni juga, ni fa res. I li pregunten:
-Què et passa, Nora?

Però ella no respon. I els seus pares s’amoïnen.
-Què deu tenir, la Nora? -pregunta el pare a la mare.
-No ho sé. Potser està malalta -diu la mare al pare.

Els pares de la Nora decideixen dur-la a cal metge. El metge pren la temperatura a la Nora amb un termòmetre. Però la Nora no té febre. També li escolta el batec del cor amb un fonendoscopi. I no hi troba res d’estrany.
-La Nora no té res -diu el metge-. No té cap malaltia. Potser el que li passa és que està trista.

Perquè la Nora es posi contenta, els seus pares li fan molts regals. Li compren un peix, perquè li faci companyia. Li porten un llibre, perquè es diverteixi llegint-lo. Li regalen un elefant de joguina, perquè jugui amb les seves grans orelles. I també li compren un caramel amb forma de bastó, i una nina. Però res. Ni el peix, ni el llibre, ni l’elefant, ni el caramel, ni la nina no fan que la Nora es posi contenta. Ella continua moixa. Sense dir res. Sense fer res.
Una nit, la Nora dorm. Està quieta, amb els ulls tancats. Ben abrigada dins el seu llit. Amb el cap damunt del coixí i les manetes que li surten de sota el llençol.

La mare de la Nora entra a l’habitació de la seva filla. Vol veure com dorm. El pare de la Nora també hi entra. Tots dos es queden mirant la Nora.
-Que maca que és la nostra nena! -diu el pare a la mare.
-És preciosa -diu la mare-. És tan bonica i tan dolça, que m’han vingut ganes de fer-li un petó.
-Fes-li un petó -diu el pare a la mare-. Però vés amb compte, no fos cas que la despertessis.

Amb molt de compte, la mare de la Nora s’acosta a la seva filla. I li fa un petó.
El pare de la Nora, quan ho veu, també té moltes ganes de fer un petó a la seva filla, així que també s’hi acosta. I amb molta cura, per no despertar-la, fa un petó a la Nora.
Però tot i que han anat amb molt de compte, la Nora es desperta. I per primera vegada des de fa molt de temps, somriu als seus pares! I els hi parla.
-Per fi! -diu la Nora, contenta-. Per fi m’heu fet un petó!. Això era el que volia. Que em féssiu petons i m’abracéssiu!

Des del moment que els seus pares li han fet un petó i l’han abraçada, la Nora està molt contenta. Quan va a l’escola, crida i juga, com els altres nens i nenes. I també baixa pel tobogan!
A casa seva, també parla i riu. I els seus pares, que estaven tan amoïnats, ara estan tranquils i contents de veure la seva filla feliç.
-Necessitava que li féssim abraçades i petons -diu la mare al pare.

-Sí -li respon el pare-. Ara ja sabem què li passava, a la Nora.

La Nora era una nena que no deia ni piu. I que ara juga i riu. El seu conte ja està contat. I això vol dir que s’ha acabat.
Guió: Eulàlia Carrillo dins una mà de contes.

Publicat dins de Contes | 2 comentaris