Es quid des català

Del ‘collons’ al ‘joder’: Pujol i Monzó denuncien que el català s’està empobrint al carrer i als mitjans .

Xitxarel·los o gilipollas? El cas és que hi ha molts catalans que de seguida es passen al castellà. I que així es va empobrint la llengua, i de retruc la literatura, i que si no vigilem ens carregarem el país tal com l’hem conegut durant alguns segles, amb alguns alts i baixos, esclar, però vaja… Això és del que ahir van explicar davant la premsa Jordi Pujol i Quim Monzó, en un distès esmorzar al Majestic. Sí, collons, o joder, l’hotel aquell del pacte amb un senyor molt castellà que ens feia la gara-gara, o ens donava coba, dient que parlava català en la intimitat.

Bé, Pujol i Monzó parlaven d’això i més o menys coincidien. Però l’un, l’Honorable i incombustible, ho feia mirant “d’aixecar la moral de la gent” perquè al país “també hi ha moltes coses que van bé”. I l’altre, el de la magna tragèdia, mirant de no enganyar la mateixa gent: “Jo dic el que veig”. I si el que veu és la decadència, doncs ens la serveix amb unes bones dosis d’humor. Com quan explica, enmig de referències a la “pedagogia de plastilina de Rosa Sensat”, que fa uns anys li va arribar una carta de l’escola del seu fill en què els mestres li demanaven la firma per no haver de treballar tantes hores, i ell va agafar el retolador vermell, hi va anar corregint una a una totes les faltes i els la va tornar amb un cridaner, també en vermell, “necessita millorar”. I sense la firma. I au, a treballar.

Monzó i Pujol s’entenen a l’hora de fer diagnosis –ep, que no anem bé!– però no a en la manera de posar-hi remei. I no sabem quin camí és el millor, si el monzonià de cantar-les ben clares o el pujolià de sermonejar amb aquella gràcia. Doncs quedem-nos amb el diagnòstic: “El català s’està convertint en un dialecte del castellà”, alerta l’escriptor. “Sí, existeix el perill de convertir-nos en una llengua calc”, remata el polític. “La immersió lingüística és una mentida, conec molts professors de català que a classe parlen en castellà perquè si no els parteixen les cames”, deixa anar Monzó. “Sí, la immersió en part està en perill per la immigració i pel cansament de la gent a causa del sobreesforç que han fet i fan”, matisa Pujol. “La literatura catalana està molt bé, però el país no. I si l’escriptor es queda sense el seu grup lingüístic de referència passa a ser una peculiaritat ètnica”, diu l’un. “El nostre món intel·lectual i mediàtic ha fallat molt, els mitjans no han ajudat gaire al desenvolupament de la cultura catalana”, respon l’altre… I així fins que es van esgotar els arguments i els croissants, i el presi va fer la jugada final: “Però ara, tu, Monzó, tens molta més responsabilitat que jo”. I Monzó, ai, es va mossegar la llengua. Sí, la pobra llengua.

[Font: Avui]