Tot està per fer i tot és possible

Si mireu aquest vídeo veureu que hi ha un moment que en Pep diu aquesta frase:

Tot està per fer i tot és possible

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/acKZR7OrAMA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

I d’on la treu?

D’aquest poema d’en Miquel Martí i Pol, un dels poetes preferits de l’entrenador del Barça.

ARA MATEIX   

 Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

 no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.  

            

Publicat dins de Actualitat, Poesia, Vídeos | Deixa un comentari

Freiburg…

Que us vagi molt bé el viatge a Alemanya…  

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:

.

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

Publicat dins de 2n d'ESO, Actualitat, Poesia | 7 comentaris

Contra el fusell, un somriure!

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/0iXX25oRMt0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Publicat dins de General, Vídeos | 1 comentari

Felicitats Margalida!

Un altre premi!

El fil de les clàssiques rebrà el proper dia 6 de juny, en el decurs de la Jornada Espiral, a Madrid la baldufa d’argent en la categoria Blogs de professors i professores de l’associació Espiral Edublogs 09.

Enhorabona! Un exemple de feina ben feta!

Publicat dins de Actualitat, General, Opinió | 1 comentari

Antaviana

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/d-QjUL2ueYA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Publicat dins de 2n d'ESO, Teatre, Vídeos | Deixa un comentari

El quadern gris

 

Us adjunto l’entrada d’avui fa 90 anys, de l’1 de maig de 1919. Josep Pla en El quadern gris escrivia:

A les dotze en punt del matí, travessa el pati de Dret don Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de no sé quina assignatura de Filosofia i Lletres. Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.

Llunyania de les dones.

Estic absolutament segur que hauria estat per a mi molt positiu i eficaç per a no perdre temps, de tenir accés –almenys accés col·loquial– a alguna senyora amb unes certes possibilitats de generositat i de tendresa. Tan agradable, almenys, com portar la roba neta. Comprenc perfectament l’agraïment de Rousseau per Madame de Warens.M’hauria agradat, sobretot, que m’haguessin fet preguntes o, almenys, que se n’haguessin deixat fer. Però ha estat impossible. La meva absoluta inaccessibilitat social m’ha vedat aquest terreny, ha fet que fos per mi inassolible. He tingut tractes, només, en aquest aspecte, amb persones d’ínfima categoria. Això em porta a donar un excés d’importància als problemes del sexe. Malestar i temps perdut.

Higiènicament, hauria estat, a més a més, d’una gran utilitat. Hom s’hauria tret de dins la vanitat que hi porta, amb gran profit. Car no hi ha res que produeixi més satisfacció a un home que exercir la vanitat davant d’una dona. Com més absurda és la forma que revesteix aquest exercici, més es revifa el sentit maternal femení, més vegades es formula la paraula:

–Pobret!

Que és la paraula que té més sentit per a l’altre sexe.

Així, doncs, tothom hi hauria sortit guanyant, d’una manera claríssima.

Jo em puc perfectament imaginar que un home i una dona se sentin, a l’hora de dinar, contents, desbordants de cordialitat i de satisfacció. No em puc imaginar, en canvi, que hi hagi una regla, un art d’estar content. Estar content és una cosa subjectiva que queda considerablement reforçada si els vostres amics acorden decretar, encara que no sigui més que per majoria, que realment esteu content. En el meu cas concret, fa molts anys que espero aquest acord –però aquest acord no ve. La causa d’aquest retard es troba en la nota anterior. Almenys en tinc la sospita.

Publicat dins de Actualitat, General, Lectures | Deixa un comentari