Quan un govern té un problema amb algun aspecte de la gestió de l’aigua, consulta hidròlegs, climatòlegs i enginyers especialitzats, encara que al final prengui una decisió en funció també de criteris polítics. Seguint aquesta mateixa lògica, un govern que té un problema pendent amb una llengua, el seu ús i el seu estatus farà bé de consultar lingüistes i sociolingüistes abans de prendre qualsevol decisió. I què diuen, avui, la immensa majoria de sociolingüistes sobre la possible cooficialitat de l’espanyol en una Catalunya potser un dia independent? Hi estan oposats. Els sociolingüistes, en general, estimen les llengües que estudien i res no els agrada tant com de veure’n els meandres, d’observar-ne les evolucions i les interaccions. Per què, doncs, voldrien privar-se del dolç plaer científic de veure com s’articulen dues llengües oficials en un nou país independent? Perquè saben que aquesta cooficialitat seria perillosa per a la llengua catalana. Els individus han de ser com més multilingües millor, però les societats, això, no ho saben fer de manera igualitària. No hi ha cap exemple al món de societat en què s’hagi mantingut un equilibri estricte a mitjà termini entre dues llengües cooficials. Una de les dues s’imposa i de mica en mica, o ràpidament, arracona l’altra. Avui, a Catalunya, malgrat avenços, esforços i èxits incontestables, el català perd terreny en bastants àmbits. I si bé és bastant evident que aquesta tendència al descens s’alentiria amb un estat propi, no hi ha absolutament cap garantia que s’invertís si l’espanyol continués ocupant un espai públic oficial a igualtat estricta amb el català.
Això no significa en cap cas que calgui bandejar l’espanyol, exiliar-lo, enviar-lo al purgatori de les llengües. No seria ni just, ni democràtic, ni políticament factible. Ni que sigui perquè una de les condicions que la Unió Europea posaria a l’acceptació de Catalunya seria un respecte impecable cap als hispanòfons. Però el món d’avui és plàstic, flexible i ha de ser imaginatiu. Existeixen moltes fórmules que poden garantir el respecte cap als hispanòfons sense amenaçar el català –llengua pròpia– amb la continuïtat d’una situació legal asfixiant. Molts països han legalitzat nivells diferents de reconeixement públic que permeten a algunes llengües de ser respectades oficialment tot i no ser oficials. Hi ha el concepte de «llengua nacional» –inferior en reconeixement al de «llengua oficial» i que és clar que no convindria al cas de l’espanyol a Catalunya, però que cito com a exemple–. Hi ha el concepte de «llengua protegida», de «llengua minoritària» o, simplement, de llengua sense reconeixement oficial però l’aprenentatge de la qual és obligatori tot al llarg de l’escolaritat. I si cap d’aquests conceptes no funciona prou bé, no hi ha cap dubte que la creativitat catalana sabrà inventar-ne un que, a més, podrà proposar al món com a model per a d’altres situacions semblants. Plàstics, flexibles i imaginatius. Però amb l’evidència que la llengua pròpia ha de ser prioritària, com ho és a tots els països del món –excepte probablement a Irlanda: allà, però, el gaèlic ja estava agonitzant al moment de la proclamació de la independència–. Des de fa tres segles una multitud de catalans han lluitat per recuperar les llibertats perdudes de Catalunya en bona part per garantir el futur de la llengua catalana. Seria tan paradoxal que un estat català els defraudés en aquest punt que no em puc ni creure que això passaria de debò.
Dit això, potser ara mateix no convé gastar tanta energia en un debat que no passa de ser purament teòric ja que, com bé se sap, Catalunya encara no és independent. I és que, com ho proclama una dita famosa: «No diguis Estat que no sigui al sac i ben votat!»
Joan-Lluís Lluís a ElPuntAvui.
