10 de setembre de 1919
Dimecres. No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per a acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, haig d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens no siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui el temps que sigui (més aviat curt, sospito) el que llegeixo.
El diari també em dóna molta feina. No tinc més remei: l’haig de fer. Entre una cosa i l’altra, les hores de dormir són escasses; el consum de cafè i de tabac, excessiu. El menjar és pèssim. La seva monotonia i mediocritat em posen frenètic. Per fortuna hi ha una certa resistència. Quantes coses infectes he menjat en el curs de la vida! I les que hauré de menjar, Déu meu!
26 de setembre de 1919
Escapada d’un dia a Palafrugell amb motiu de l’aprovació de les últimes assignatures de la carrera. Satisfacció ostensible de la família, però sense la inflor i el sentimentalisme habituals i excessius davant d’aquestes notícies.
Després d’haver parlat de tot això i trobar-me un moment sol, sento que, a Palafrugell, no hi tinc res a fer. Una certa sorpresa.
Tarda magnífica, molt clara, tot posat dintre del seu dibuix més estricte: típica de la tardor en aquest país. Vaig a passeig cap a Ros i la muntanya de Sant Sebastià. El panorama del meu país. Quan la tarda comença a declinar i es produeix la llum vagament tocada de color de rovell d’ou, les coses semblen encara més dibuixades i precises. De retorn, m’aturo al pont d’En Casaca –un moment. La posta de sol. Del caliuer que sembla fer la posta, en surt com un fum entre daurat, verdós i vermell que va encerclant lentament les coses, les fa veure a contraclaror i les imprecisa. L’aglomeració sense forma de Palafrugell agafa una dolcesa i una suavitat incomparables –com si es veiés a sobre d’un d’aquells darrers termes que pintaven, segons les reproduccions, els pintors antics.
A l’hora de sopar –ous de reig deliciosos: pel meu gust, el millor bolet– la meva mare em diu:
–La gent? No en facis gaire cas… Per les mateixes raons que s’acosta se’n va… Tot és molt insegur i agafat pels cabells…
Tornat a Barcelona amb el primer tren: el de les cinc del matí. Havent passat la més gran part de la nit al llit sense dormir, la fatiga potser s’ha accentuat.
Josep Pla, El quadern gris.
