Primavera

Publicat el 20 març 2009 per jclopes3

DONA DE PRIMAVERA

Darrere les paraules només et tinc a tu.

Trist el qui mai no ha perdut

per amor una casa.

Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.

Jo em crec el que passa en la nit

estrellada d’un vers.

Joan Margarit

Aquest article ha estat publicat en Actualitat, Poesia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

aL3*****:D [/b]***:) diu:

24 març 2009 a les 18:55

A copdescuit obrires la finestra:

A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d’ombres d’arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d’una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten?
I, enrampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s’esfullaven
en el racó més trist d’un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falciots als llavis,
te vaig embolicar d’una glopada.

Guillem d’Efak

t’agrada??? >
Freski diu:

25 març 2009 a les 00:41

Aquest poema no el coneixia, però d’en Joan Margarit en conec un altre molt maco, titulat “Els morts”. Si no m’equivoco el va escriure després que li morís la filla…
**Hanae** diu:

26 març 2009 a les 22:20

ola
jordii
quin poemaaa més chulooo
ehhhhh