La vaca cega

Publicat el 10 febrer 2009 per jclopes3
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

                                                       Joan Maragall

Aquest article ha estat publicat en Poesia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La vaca cega

  1. GeorGina* diu:
    10 febrer 2009 a les 22:00

    Jordiii!!
    Et comento perque vegis que em passu ok??

    un petóó i fins demà:)

  2. Victoooor2* diu:
    1 març 2009 a les 13:17

    Jooooooordi 🙂
    Que sapigues que em passo per aqui eeeee!
    bueno ia saps, un positiu eeeh! 😀
    vinga, fins demà
    PD; no posis l’examen molt difícil 😛
    xaoooooo
    aTT:
    Victoooor2

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *