Què li passa a la Nora?

Què li passa a la Nora?

La Nora és una nena que té sis anys. I és molt maca. Va a una escola molt bonica. És una escola amb un pati molt gran.
Al pati hi ha un tobogan i un arbre. I sempre hi ha nens i nenes que hi juguen i que criden. La Nora, però, no juga ni crida, com fan els altres nens. Ella es passa tota l’estona quieta, sense parlar amb ningú. Sense fer res.
Ningú no sap:  “Què li passa a la Nora”.
La Nora viu en una casa que és tan bonica com la seva escola. I on no hi falta de res. Hi ha una porta per entrar i sortir. Un llum per fer claror. I un sofà per reposar.
La Nora viu amb el seu pare i amb la seva mare. La mare de la Nora té els cabells ondulats, i és molt simpàtica. El pare de la Nora porta ulleres i també és molt simpàtic.

Els pares de la Nora estimen molt la seva filla. S’han adonat que la Nora no parla, ni juga, ni fa res. I li pregunten:
-Què et passa, Nora?

Però ella no respon. I els seus pares s’amoïnen.
-Què deu tenir, la Nora? -pregunta el pare a la mare.
-No ho sé. Potser està malalta -diu la mare al pare.

Els pares de la Nora decideixen dur-la a cal metge. El metge pren la temperatura a la Nora amb un termòmetre. Però la Nora no té febre. També li escolta el batec del cor amb un fonendoscopi. I no hi troba res d’estrany.
-La Nora no té res -diu el metge-. No té cap malaltia. Potser el que li passa és que està trista.

Perquè la Nora es posi contenta, els seus pares li fan molts regals. Li compren un peix, perquè li faci companyia. Li porten un llibre, perquè es diverteixi llegint-lo. Li regalen un elefant de joguina, perquè jugui amb les seves grans orelles. I també li compren un caramel amb forma de bastó, i una nina. Però res. Ni el peix, ni el llibre, ni l’elefant, ni el caramel, ni la nina no fan que la Nora es posi contenta. Ella continua moixa. Sense dir res. Sense fer res.
Una nit, la Nora dorm. Està quieta, amb els ulls tancats. Ben abrigada dins el seu llit. Amb el cap damunt del coixí i les manetes que li surten de sota el llençol.

La mare de la Nora entra a l’habitació de la seva filla. Vol veure com dorm. El pare de la Nora també hi entra. Tots dos es queden mirant la Nora.
-Que maca que és la nostra nena! -diu el pare a la mare.
-És preciosa -diu la mare-. És tan bonica i tan dolça, que m’han vingut ganes de fer-li un petó.
-Fes-li un petó -diu el pare a la mare-. Però vés amb compte, no fos cas que la despertessis.

Amb molt de compte, la mare de la Nora s’acosta a la seva filla. I li fa un petó.
El pare de la Nora, quan ho veu, també té moltes ganes de fer un petó a la seva filla, així que també s’hi acosta. I amb molta cura, per no despertar-la, fa un petó a la Nora.
Però tot i que han anat amb molt de compte, la Nora es desperta. I per primera vegada des de fa molt de temps, somriu als seus pares! I els hi parla.
-Per fi! -diu la Nora, contenta-. Per fi m’heu fet un petó!. Això era el que volia. Que em féssiu petons i m’abracéssiu!

Des del moment que els seus pares li han fet un petó i l’han abraçada, la Nora està molt contenta. Quan va a l’escola, crida i juga, com els altres nens i nenes. I també baixa pel tobogan!
A casa seva, també parla i riu. I els seus pares, que estaven tan amoïnats, ara estan tranquils i contents de veure la seva filla feliç.
-Necessitava que li féssim abraçades i petons -diu la mare al pare.

-Sí -li respon el pare-. Ara ja sabem què li passava, a la Nora.

La Nora era una nena que no deia ni piu. I que ara juga i riu. El seu conte ja està contat. I això vol dir que s’ha acabat.
Guió: Eulàlia Carrillo dins una mà de contes.