- Algun cop has perdut un objecte important? Explica-ho.
Categories
-
Articles recents
Comentaris recents
- ANA 4tC en Competències bàsiques
- G.R 4tB en Competències bàsiques
- E.B.F 4rt B en Competències bàsiques
- A.A en Competències bàsiques
- PLG 4B en Competències bàsiques
Arxius
- maig 2025
- abril 2025
- juliol 2024
- juny 2024
- maig 2024
- abril 2024
- març 2024
- febrer 2024
- gener 2024
- desembre 2023
- novembre 2023
- octubre 2023
- setembre 2023
- juny 2023
- maig 2023
- abril 2023
- març 2023
- febrer 2023
- gener 2023
- desembre 2022
- novembre 2022
- octubre 2022
- setembre 2022
- juny 2022
- maig 2022
- abril 2022
- març 2022
- febrer 2022
- gener 2022
- desembre 2021
- novembre 2021
- octubre 2021
- setembre 2021
- juliol 2021
- juny 2021
- maig 2021
- abril 2021
- març 2021
- febrer 2021
- desembre 2020
- octubre 2020
- juny 2020
- juny 2019
- abril 2019
- març 2019
- febrer 2019
- gener 2019
- desembre 2018
- novembre 2018
- octubre 2018
- setembre 2018
- juny 2018
- maig 2018
- abril 2018
- març 2018
- febrer 2018
- gener 2018
- desembre 2017
- novembre 2017
- octubre 2017
- setembre 2017
- juliol 2017
- juny 2017
- maig 2017
- abril 2017
- març 2017
- febrer 2017
- gener 2017
- desembre 2016
- novembre 2016
- octubre 2016
- setembre 2016
- juny 2016
- maig 2016
- abril 2016
- març 2016
- febrer 2016
- gener 2016
- desembre 2015
- novembre 2015
- octubre 2015
- setembre 2015
- juliol 2015
- juny 2015
- maig 2015
- abril 2015
- març 2015
- febrer 2015
- gener 2015
- desembre 2014
- novembre 2014
- octubre 2014
- setembre 2014
- juny 2014
- maig 2014
- abril 2014
- març 2014
- febrer 2014
- gener 2014
- novembre 2013
- octubre 2013
- setembre 2013
- juny 2013
- maig 2013
- abril 2013
- març 2013
- febrer 2013
- gener 2013
- desembre 2012
- novembre 2012
- octubre 2012
- agost 2012
- juny 2012
- maig 2012
- abril 2012
- març 2012
- febrer 2012
- gener 2012
- desembre 2011
- novembre 2011
- octubre 2011
- setembre 2011
- juliol 2011
- juny 2011
- maig 2011
- abril 2011
- març 2011
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- agost 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
- gener 2010
- setembre 2009
- juny 2009
- maig 2009
- abril 2009
- març 2009
- febrer 2009
- gener 2009
- desembre 2008
- novembre 2008
- octubre 2008
- setembre 2008
Autoaprenentatge
Diaris
Diccionaris
Dictats
Educació
Filologia
Jocs
Literatura
Llista de blogs
Orientació
- Autoconeixement
- De què t'agradaria treballar?
- Educaweb qüestionari orientació
- El circ de les papallones
- El gran recorregut
- Elige profesión
- Estudiar a Catalunya
- Estudis Universitaris de Catalunya
- In-forma't
- Orientació educativa (educaweb)
- Què estudio?
- Qui soc i què m'agrada? Com decidim?
- Qui soc i què m'agrada? Interessos i autoconeixement.
- T'atreveixes a somniar?
- Tests
- Tria educativa GenCat
Unitats didàctiques
Hora
Meta
Objecte Perdut!
Jo soc una persona molt despistada, tant que un dia vaig perdre les claus de casa. Tot va passar de la següent manera:
Havia acabat l’institut i anava a menjar a casa meva. Quan estava davant del portal, em vaig adonar, no portava les claus, les vaig buscar per tot arreu com una boja, però no les tenia.
Vaig haver d’anar a casa de la meva iaia Pepi, que sempre té una còpia per emergències com aquesta. Després havia de tornar un altre cop cap a casa meva.
Quan per fi vaig poder entrar em vaig estirar en el meu, vaig tornar a buscar les claus molt preocupada, perquè si no les trobava la meva mare em donaria un bon clatellot. De sobte, vaig sentir alguna cosa a la butxaca dels pantalons, i allà estaven les meves claus. Quin cap que tinc!
El llibre de segona mà
Quan les persones perden alguna cosa important, acostumen a ser documentació, les claus, o, un objecte d’utilització imprescindible. Però en el meu cas no, va ser un llibre.
Podries assumir que el llibre era d’un valor molt elevat, això mai t’ho podria dir, perquè és de segona mà. El vaig trobar al costat d’uns contenidors, en un racó, apartat de la població.
No tenia nom, i em vaig declarar el seu nou propietari, apreciant el seu contingut i sabers artístics que faria ús en el futur.
Un llibre dels que més uso a l’hora de pintar, quina vergonya acceptar la realitat. Com podia permetre perdre alguna cosa de tant valor? I tot això per un despitat de l’ús anterior!
Mitja, una, dues hores buscant el llibre. L’habitació, deixat un desastre increïble. Tot aquest esforç per un llibre de segona mà, que estava en el meu calaix.
Un dia, quan jo, encara tenia 12 anys, tornava a casa del Mataró Park ja que havia anat a comprar roba d’hivern. Anava amb la meva àvia ja que els meus pares estaven treballant.
Quan ja vam arribar a casa, em vaig adonar que no tenia les claus, buscava per tot arreu, però no les trobava.Vaig parlar amb la meva avia que estava esperant a que entres des del cotxe.
Després d’explicar-li vam tornar corrents a Mataró Park i rapidament, vam entrar a l’última tenda en la que vam comprar. Per sort, les vam trobar al canviador tirades al terra.
EL COLLAR
Un dia, després d’estar quasi un mes amb un collar posat, vaig decidir treure-me’l, ja que estava cansada d’ell, i el vaig deixar dins d’una bossa.
Al cap d’unes dues setmanes, vaig decidir que me’l volia tornar a posar per anar a un sopar. El vaig estar buscant, però no me’n recordava d’on l’havia deixat. Vaig buscar per un joier que tinc amb totes les meves altres polseres, a diverses bosses i a molts llocs més, però res, no el vaig trobar.
Uns dies després, vaig agafar una bossa per anar a la platja, i quan vaig anar a treure les coses que hi havia dins, vaig trobar el collar. Em vaig posar molt contenta, ja que me l’havia regalat la meva àvia.
LA PÈRDUA DE LA POLSERA
Al voltant de fa dues setmanes, vaig perdre la polsera que m’havia arribat per herència. Personalment, aquest fet em va afectar molt degut al valor sentimental que tenia.
Jo em trobava al vestuari del pavelló, vestint-me per poder anar a entrenar. Com cada dia, vaig deixar la polsera sobre el banc, el problema va ser que no em vaig recordar de guardar-la.
En acabar l’entrenament, com era d’esperar, la polsera ja no estava. En el moment que me’n vaig adonar, em vaig posar a plorar perquè em sentia molt irresponsable per no haver-la guardat bé.
El que vaig aprendre amb aquella situació, va ser que, hem de cuidar tot allò que tenim, perquè no sabem quan ho deixarem de tenir.
LES CLAUS
Si, fa aproximadament tres anys, vaig perdre les claus de casa. En aquell moment eren quasi noves. Ja que el meu pare me les va donar per a quan tornés de l’institut al migdia.
Vaig estar buscant-les per la motxilla, per casa del meu pare i per casa de la meva mare. Però no van ser trobades, durant aquells dies, que no tenia les claus, la meva germana gran era qui m’obria la porta. Vaig estar amagant-li al meu pare que havia perdut les claus, però quan es va adonar, a part d’enfadar-se amb mi, em fa fer una còpia de les seves claus.
Però la història no s’acaba aquí. Al pròxim hivern vaig posar les mans a la butxaca de la jaqueta i me les vaig trobar.
Els pantalons
Fa poc vaig perdre uns pantalons. Faltava un dia perquè fos un dinar de família molt important. Dies abans, m’havia preparat la roba que aquell dia em posaria: uns pantalons llargs grisos i una samarreta negra.
El dia abans del dinar, vaig buscar a l’armari la roba que em posaria, per tenir-la a punt. Al cap d’un quart d’hora, d’estar buscant, no els trobava. No podia ser que no es trobés, ja que feia poc els tenia controlats. Vaig continuar buscant, però sense resultat. Així que, el dia del dinar vaig haver d’anar amb uns pantalons horribles.
Els dies següents del dinar, vaig estar buscant els pantalons grisos per a tot arreu. No hi havia manera de trobar-los, encara que havia mirat a tots els racons possibles. Llavors, els vaig donar per perduts.
Uns dies després, vaig anar a un centre comercial de Barcelona, a comprar-ne uns altres. No hi vaig trobar el mateix model, que havia comprat anteriorment, però vaig quedar igualment satisfet.
OBJECTE PERDUT
Sí, jo sí que he perdut objectes importants, de fet, una pila.
Un d’ells fa menys d’uns tres mesos. La meva família i jo, estàvem preparats per viatjar direcció a les illes Maldives dues setmanes, fins aquí tot bé.
Òbviament, jo duia una maleta bastant gran, amb el necessari per sobreviure dues setmanes: molta roba, necesser, jocs de taula i en línia i per a mi el més important, un moneder amb 300 euros i el meu DNI.
Nosaltres sempre que viatgem facturem les nostres maletes, llavors com no va ser d’altra manera, les vam facturar.
En arribar a l’aeroport de les Maldives, vam anar a la cinta on s’agafen les maletes, però la meva no sortida. A la mitja hora, vam anar en cerca d’algú que ens pogués ajudar, i a dia d’avui no se sap res de la maleta.
Els meus pares han fet una denúncia a l’empresa que ens duia el vol, i ara estem esperant resposta de la polícia.
NO EL TROBO
Fa uns estius, els meus avis, els meus, els meus pares, el meu germà i jo estàvem sopant a un restaurant. Quan el cambrer va venir a repartir les cartes de les postres, em vaig adonar que el meu mòbil ja no estava a sobre de la taula.
En adonar-me d’això, vaig començar a buscar-lo, però no vaig ser capaç de trobar-lo. Vaig mirar la taula, les cadires, el terra… Tots els llocs. Quan la meva família em va veure desmuntar-ho tot, em va preguntar què passava.
Jo els vaig dir que el meu telèfon havia desaparegut, ells em van renyar. Perquè perdre les coses no és estrany per a mi. Soc una mica despistada.
Després d’esbroncar-me, tothom va començar a buscar el meu mòbil, però ningú el va trobar. Finalment, la meva àvia me’l va donar i va dir-me: “He estat jo, jo te l’he robat”. No s’havia perdut, el meu mòbil, la meva àvia me l’havia pres per ensenyar-me a tenir cura de les meves coses.
La pèrdua del regal
Un dia vam anar a Mataró, era el dia d’aniversari de la meva mare, havíem preparat una festa sorpresa per ella, tota la família es trobava allà.
El meu pare, la meva germana i jo estàvem molt emocionats, érem els últims en arribar.
Un cop allà, tothom ens va saludar, hi havia molt menjar, fins i tot, uns globus que deien felicitats.
Però, de cop i volta, el meu pare no trobava el regal, vam posar-nos tots a buscar-lo.
El meu pare deia que ens l’havíem deixat a Vilassar i jo deia que estava en el cotxe. Finalment, va aparèixer la meva germana amb el regal a la mà.
Va ser un dia amb moltes emocions diferents.
Portàtil desaparegut
Quan em vaig aixecar el dilluns i estava preparant la motxilla per anar a classe, em vaig fixar en que no tenia el portàtil. En aquell moment, em vaig espantar molt perquè aquell cap de setmana havia anat a dormir a casa de la meva àvia.
Em vaig començar a preocupar de veritat perquè l’institut començava al cap de trenta minuts i encara no tenia una solució. Vaig romiar-ho i la millor opció que vaig trobar va ser, anar a l’institut sense portàtil i quan la meva àvia pogués mel portés. Vaig trucar a la meva àvia i em va dir que tampoc estava a la seva casa. Em vaig desesperar completament i juntament amb la meva mare van arribar a la conclusió que hauríem de comprar un portàtil nou.
Vaig anar a l’institut sense portàtil, i al arribar a classe vaig veure un portàtil sobre la taula del professor. Em vaig apropar i era el meu.
JT
La dent perduda
Un dia, quan jo tenia set anys, al matí, estava esmorzant, quan de sobte, vaig notar que em faltava una dent.
Quan vaig acabar-me l’entrepà, la vaig començar a buscar, però no la trobava. Primer per la meva habitació, no estava, després al pati de casa meva, i tampoc. Més tard, la vaig estar buscant per altres llocs de la casa, però tampoc la trobava. Em vaig parar a pensar on podia estar la dent, i tampoc estava en aquells llocs on vaig pensar.
Ja a la nit, després de sopar, estava a punt de rendir-me i vaig anar al meu llit a dormir, quan de sobte, a la cama notava alguna cosa. Vaig mirar i era la dent. Per fi, després de tot un dia buscant-la, la vaig trobar.
Fi.
El collar
Doncs sí, una vegada baix perdre un collar que era de la meva àvia. A vans que moris, que ja fa molts anys, ens va deixar un collar, que estava banyat en or, i no sol això, era l’últim record d’ella.
Un dia, quan ja ens el va donar fa setmanes, estava sola casa, baix tindre la meravellosa idea d’agafar la capsa on estava, que era molt delicada. Doncs agafar-la va caure, el collar, baix estar estona buscant-lo, però no el trobava, en arribar els meus pares, els vaig dir que l’havia perdut, vam estar com uns quants dies buscant-lo.
Clar, la meva mare estava molt trista, però al final el vam trobar. Quina sort, perquè era molt important per ella.
EL GRAN ENSURT
Una nit d’aquest estiu, havia anat a una festa amb unes amigues, i quan ja estàvem cansades i volíem tornar a casa vam decidir marxar.
Estava a la porta de casa amb dues amigues només, ja que es quedaven a dormir, quan a l’hora d’obrir em vaig adonar que no tenia les claus a la butxaca. Ho vaig revisar una altra vegada i no em podia creure que les havia perdut. Estava histèrica i com que no volia picar a casa perquè els meus pares dormien, vaig començar a desfer camí amb l’esperança de trobar-les. No hi havia ni rastre de les claus i, mentre jo plorava com una toia, resulta que les tenia la meva amiga. Les havia donat feia estona i no me’n recordava.
Finalment, vaig agafar les claus, vaig entrar a casa i tot va quedar com una anècdota. Els meus pares mai van saber el que va passar i jo vaig aprendre la lliçó.
EL MEU ANELL PERDUT
Els meus avis a les nostres vacances d’estiu, em van regalar dos anells platejats amb detalls molt bonics.
Una nit d’estiu ens van dir que hi hauria una festa a Cabrils, les meves amigues em van dir d’anar-hi i jo sense pensar-ho vaig anar corrents a preguntar-li a la meva mare si podia anar-hi i em van dir que sí.
Quan em vaig dutxar, pentinar, vestir i maquillar, vaig pensar que seria bona idea posar-me els dos anells que els meus avis em van regalar, pensant que a cap els passaria res.
Finalment, quan vaig arribar a casa vaig adonar-me que em faltava un anell i no el vaig poder recuperar.
PERDENT ELS NERVIS
Durant el temps, com tothom, he perdut forces coses. Algunes que trobava a faltar al segon que les perdia, i d’altres que jo crec que mai m’he arribat a adonar que em falten.
Fa uns mesos, però no gaires, vaig anar a Barcelona amb la meva família. Anàvem passejant per les rambles mirant totes les parades que hi havia muntades amb llibres, ja que era Sant Jordi. Jo estava molt pendent de les meves coses ja que, hi havia molta gent.
Després de sopar, ja vam tornar cap a casa. Vam agafar un tren, jo sempre pendent del bolso.
Finalment ja estàvem arribant a la nostra parada després d’un llarg dia i jo, un cop més, vaig mirar si em faltava alguna cosa i vaig veure que no tenia el mòbil. En aquell moment, se’m va parar el cor. Havia de baixar del tren i no el trobava. En fi, el tenia a la mà.
EL COLLAR
Quan era més petita els meus avis em van regalar un collar amb una estrella. Tenia uns sis anys quan me’l van regalar. Quan me’l van donar, em van dir que aquest collar podria durar per sempre.
Després d’uns mesos, el meu avi es va morir i jo vaig agafar molta estima al collar, ja que havia sigut dels últims regals que m’havia fet.
Quan tenia deu anys, vam anar a un parc d’atraccions amb uns amics i vaig haver de treure’m el collar. Jo mai me’l trella, sempre el portava posat.
Vaig guardar el collar i quan vaig tornar no el trobava.
Aquell colla era molt important per mi i tenia molt de valor. Entre tots vam estar buscant-lo. Després d’estar buscant sense parar, finalment el vaig poder trobar.
Des d’aquell dia no me l’he tret. Avui en dia continuo portant aquell collar amb l’estrella.
LA MEVA CARTERA
Fa una mica més de mig any, jo anava tan tranquil·lament passejant pel carrer, quan em va entrar una mica de gana i vaig decidir anar a un supermercat a comprar un entrepà de fuet i un cop vaig pagar amb la meva cartera, me la vaig guardar a la bandolera amb la mala sort que s’em va oblidar tancar la butxaca i quan me’n vaig adonar, ja havia caigut de la bandolera i jo no sabia on estava.
Vaig decidir mantenir la calma i seguir el camí el qual acabava de fer i al retrocedir vaig tenir la bona sort que estava la meva cartera a terra. S’ha de vigilar si ets una persona despistada i procurar de tancar sempre les butxaques.
L’ABRIC ROBAT
Un diumenge al matí em vaig despertar amb l’energia suficient, per anar-me’n a comprar un nou abric per combatre el fred.
La meva mare i jo vam agafar el cotxe fins arribar a la nostra destinació, Canovelles. A l’entrar ràpidament em vaig fixar en un en concret, era perfecte, negre, calent, amb el logotip de Nike… Ideal per la joventut d’avui en dia.
En fer la compra es va convertir en el meu preferit. Me’l vaig estar posant sempre que podia, fins que va arribar aquell maleït divendres.
En finalitzar l’examen de biologia, l’abric no estava al penjador! Estava segur que havia estat robat.
En conclusió, vaig aprendre a no deixar les meves coses en llocs no segurs i tindre més cura del que faig. Després d’això, em sentia molt trist, ja que mai havia trobat cap com aquell.
EL CROMO
Jo sí que he perdut un objecte molt important per a mi. Tan rellevant pel meu jo de set anys, que va estar plorant tot el dia quan es va adonar que el seu cromo preferit no hi era al seu estoig.
De petita tenia el cromo de color plata, que en el seu centre es trobava la cara del famós personatge de Mickey Mouse. M’encantava aquell cromo, el portava sempre que podia a tot arreu, era el que jo em pensava, que em donava sort.
Fins que, de sobte, la primera llàgrima va caure quan, en acabar de jugar per tot el parc, el meu cromo no hi era.
Seguidament, jo vaig començar a plorar i la meva mare el va buscar pel lloc sencer, i encara això, res. L’havia perdut.
Ara, miro enrere i me’n ric de la situació, ja no depenc d’un objecte per tenir sort, però mentiria si dic que no trobo a faltar aquell rectangle de plàstic brillant.
L’ANELL I EL PATI
Un dilluns, al matí, em van despertar els meus pares a les 8, per anar a l’escola. Feia
6è de primària, tot just abans de la pandèmia.
Vaig vestir-me, pentinar-me, rentar-me les dents i preparar la motxilla. Em sobraven 20 minuts quan se’n va ocórrer que un anell em podia quedar molt bé. Jo per això no en tenia, aleshores vaig anar a l’habitació dels meus pares i vaig obrir el calaix on tenia les joies bones la meva mare, em vaig veure un que un demanat al mig, com els de casament.
Vaig cridar a ma mare per si me’l podia deixar, em va dir que cap problema, només que tornes a casa.
Vaig arribar a l’escola amb el meu anell posat i amb un somriure. Quan era l’hora del patí, em vaig posar a jugar a la sorra, a futbol, amb els companys. Tot just se’n va caure, jo no me’n vaig adonar i vaig seguir jugant.
Quan va acabar el patí, vam anar a classe, i ja quedava per marxar quan m’em vaig adonar que no el tenia, li vaig dir a la profe que si el podia anar a buscar, el vaig buscar molta estona i no el trobava.
Vaig arribar a casa i l’anell estava a l’escola.
Finalment, la mare no em va renyar només em va dir que el pròxim dia procures amb les coses de valor per no perdre-les.
MAI T’OBLIDIS UNA MALETA
Imagina’t esperar sis ansiosos mesos per a les teves vacances somiades, i que ne arribar, no superis ni el segon control de l’aeroport.
Això ens va passar al meu pare, a la meva mare, i al meu germà, l’any passat. Vam fer un vol a Costa Rica d’unes vuit hores. Per a mi era el dia més feliç, ja que havia estat somiant-hi des dels set anys.
En el primer control que vam passar, ja vam tenir problemes amb una de les maletes, però no ens esperàvem, que en el següent control, ens oblidaríem una maleta.
Tot semblava anar bé, vam aconseguir permís per passar… fins que ens adonem que ens havíem oblidat una maleta taronja diferenciada amb una cinta on deia:”Narciso Rodriguez” El meu pare, va tornar per ella, i en un tancar i obrir d’ulls en trobava envoltat de militars i gossos interrogant-lo.
Finalment, després d’unes llargues preguntes insinuant que era un mentider, ja que a la maleta deia “Narciso Rodriguez” i ell havia dit que es deia Xavier Ramírez, va aconseguir la maleta, i a la fi, vam viure les vacances més desitjades.
LA PÈRDUA D’ULLERES
Tot va començar un dia normal, jo era a l’acadèmia d’anglès fent classe, vaig arribar i vaig notar que hi feia una mica de calor. Vaig intentar aguantar-me, però no em vaig poder aguantar i em vaig treure la dessuadora. Al finalitzar la classe, vaig sortir del local i la Bruna i jo vam anar a fer una volta pel poble.
Un cop a casa, em vaig adonar que em faltava alguna cosa, vaig rumiar i vaig caure que em faltaven les ulleres. Ja eren les nou de la nit i l’acadèmia estava tancada. Ho vaig comentar als meus pares i van dir que ho comentarien pel grup de l’acadèmia, i tothom va dir que no s’havia trobat cap ullera a casa seva. Ni les dones de neteja les van trobar.
Finalment, van aparèixer gràcies a un noi que les va trobar al lavabo des d’aquell dia mai més les he tornat a perdre.
EL MÒBIL PERDUT
Era un dia com qualsevol altre, jo anava en cotxe fins a l’institut, el qual començava a les vuit del matí. Com que freqüentment, arribava tard.
Aquesta és una de les coses que he de millorar com a persona, ja que no està bé fer esperar als altres i, a més a més, les coses no em surten igual de bé quan vaig de pressa.
Llavors, jo m’havia posat el mòbil a sobre de les cames durant tot el trajecte. Efectivament, això no va ser una bona idea, ja que en arribar vaig sortir corrents i no me’n vaig adonar que el mòbil havia caigut a terra.
Va ser a la sortida de l’institut quan el vaig trobar a faltar i, com a conseqüent, em vaig posar a plorar i a buscar-lo per tot arreu. Seguidament, em vaig decidir per anar a casa i fer uns cartells per si algú l’havia vist i la meva mare i jo vam trucar a la policia per si algú se l’havia trobat i l’havia portat allà.
Finalment, no va haver-hi sort. Vam estar uns dies esperant alguna trucada d’algú que l’hagués trobat, però no va ser així. Des d’aquell moment, he après que he de ser més responsable amb els meus objectes personals i encara més si són de valor.
El passaport
No soc una persona que normalment perd objectes, ja que soc molt responsable i no m’agrada el desordre, de vegades desapareixen objectes (com les claus o el mòbil) per dir-lo millor, no me’n recordo on els he deixat abans.
M’ha passat que quan necessito el passaport he de buscar on sempre, el calaix dels documents, però si no ho trobava per alguna estranya circumstància, havia de preguntar a la meva mare si l’havia agafat, en les quals la major part dels cops el tenia ella.
Puc dir que quan era petita sí que vaig perdre arracades, joguines, llepissós i més, del qual no em sento orgullosa, però que és normal en algun moment. Així que puc dir que l’objecte més “important” en l’actualitat que he perdut, alguns cops, va ser el passaport.
LA DESAPARICIÓ DEL MÒBIL
Un dia normal d’estiu, fa aproximadament dos anys, mentre passava la tarda amb les meves millors amigues, vaig perdre durant una estona el meu telèfon mòbil.
Primer de tot, després de donar un parell de voltes pel poble, vam decidir anar a prendre un gelat. Un cop pagat, vaig sortir de la gelateria per esperar les meves amigues mentre mirava el mòbil asseguda a una vorera.
Seguidament, vam marxar a casa d’una de nosaltres i, quan em van demanar el meu mòbil per escoltar música, em vaig adonar que no el portava a sobre.
Finalment, vaig trucar-lo amb un altre mòbil i em va contestar un noi dient que me l’havia deixat a la vorera on havia estat asseguda, així que vaig tornar i vaig aconseguir recuperar-lo.
El dia que vaig perdre el mòbil.
Jo des de sempre he sigut molt despistada fins al punt que he perdut el mòbil pel poble com a mínim 5 cops.
Un d’aquells cops va ser un dia de festa. Veníem de casa d’un amic després d’haver estat tot el dia a la piscina, al costat estava la Jijonenca on a l’altra banda vam seure en uns bancs per prendre el gelat, en aquell moment vaig perdre per complet la meva atenció en el telèfon.
Quan vam acabar del gelat vam anar cap a casa d’una altra amiga per anar un altre cop a la piscina i després d’una bona estona (unes 3-4 horetes aprox.) doncs vaig decidir agafar el mòbil boscant-lo per tot arreu i quan vaig veure que no hi era vaig començar a pensar on el podia haver deixat i pensant que segur me l’havien robat.
La Inés va pensar en trocar a la Jijonenca per casualitat hi era allà i per sort tenia raó i el vaig poder recuperar.
Les claus perdudes
L’únic cop que jo recordo haver perdut un objecte important, va ser un dijous de l’any passat quan tornava d’anglès. Jo sempre faig servir una motxilla petita d’aquestes que tenen cordes als costats.
Però aquell dia després de la classe d’anglès, quan tornava cap a casa, em vaig adonar que no tenia les claus ni a les butxaques ni a la motxilla, ràpidament li vaig enviar un missatge a la meva professora d’anglès preguntant-li si ella les havia vist. Vaig trucar a la meva mare, que estava comprant i li vaig demanar les claus. Un cop ja dins de casa meva, en deixar la motxilla vaig sentir un soroll metàl·lic que venia de la motxilla. En mirar bé amb la llanterna del mòbil, vaig observar que la motxilla tenia un forat per dins i que les claus s’havien posat dins. Al final, vaig poder recuperar les meves claus.
L’abric desaparegut.
Vet aquí que una vegada hi havia un dia molt fred a Vilassar de Mar, uns 4 graus. Era un dimarts i havia d’anar a l’institut, per la qual cosa vaig decidir agafar una jaqueta. Quan vaig entrar a l’aula, em va venir molta calor de cop i la vaig deixar penjada al penjador, i no me’n vaig preocupar més.
A penúltima hora, vaig haver d’agafar la jaqueta perquè havíem d’anar al poliesportiu i aniríem directament a casa, però no hi era on la vaig deixar. Vaig parlar amb el tutor, amb molts companys i fins i tot amb el director, però no en sabien res.
A les quatre i mitja que és quan se surt, un noi d’un curs més gran que jo em va dir que hi havia una jaqueta a la seva aula que no era de ningú, que un company seu l’havia agafat pensant que era la seca. Per sort, la vaig recuperar i tot va quedar en un ensurt.
LA PERDUDA DE LES ULLERES
Fa un any, anava a Masnou, ja que tenia entrenament de futbol a les 7 a les set, i vaig arribar amb tren a les dos quarts de cinc, per veure una estona els amics i gaudir una mica, jugant a videojocs, amb ells.
Aquell dia anava vestit de carrer, també portava les meves ulleres, que eren noves, ja que les altres estaven trencades.
Com que tots teníem el cabell llarg, un amic meu va tenir la gran idea d’anar a la perruqueria. Com que eren uns quants , em va tocar esperar, ja que jo era l’últim.
Degut, que érem molts i jo era l’últim es va fer tard, ja que havia d’anar al futbol. Amb la presa vaig deixar les meves ulleres noves, a la tauleta, on el perruquer guardava els seus estris. Jo estava desesperat, ja m’havia anat deixant els diners a la caixa i sense haver agafat les ulleres, que ma mare m’havia repetit més d’un parell de cops que no les perdés.
Finalment, ma mare es va assabentar que no tenia les ulleres i va començar a repetir ‘‘ ets un cas perdut, ets un cas perdut ’’. Vam fer tot el possible per recuperar les ulleres, però la perruqueria, va dir que no hi havia cap ullera. Ma mare a part de tenir un gran disgust em va acabar estomacant.
Objectes que es perden
Jo he perdut moltes coses al llarg de la meva vida, hi ha coses que solen ser més propenses a perdre’s com la goma d’esborrar, clips, o gomes de cabell. Tot i que també he arribat a perdre el mòbil, o la consola (per no deixar-les al seu lloc) i sí que molts cops en perdre coses més valuoses, et poses més nerviós, i com que no saps on són i ho comences a buscar com un boig desesperat per l’estrès que et pot arribar a provocar.
Hi ha cops que estàs a fora de casa i te’n recordes d’alguna cosa que necessitaràs després o el dia posterior, però no saps on hi és i solament vols arribar a casa per posar-hi a buscar-ho.
El meu pare sempre em diu dues frases relacionades, la primera: Les coses tenen un sol lloc, si ho deixes sempre allà, mai ho perdràs. I la segona: Tant si fas alguna cosa malament, com no guardar les coses al seu lloc al moment hauràs de fer el doble de treball perquè ho hauràs de posar al seu lloc després o buscar-ho. És per això que per estalviar temps i no perdre les coses sempre les intento deixar endreçades al seu lloc
LA PÈRDUA EN EL FONS MARÍ
Aquest estiu exactament en Juny, en el viatge d’estiu amb la meva família a Sardenya, vam decidir anar a una platja preciosa on hi havia poca gent i podem gaudir de les aigües d’aquella illa.
Com que vam anar a passar el dia, cap al migdia, més o menys vaig decidir anar a fer “snorkel” i veure la vida marina d’aquelles terres. Una vegada ja estava submergit de sobte vaig notar una tensió molt forta al meu coll, on portava la cadena que em van regalar els meus avis de regal d’aniversari.
En el moment que vaig sortir a la superfície, la cadena no estava en el meu coll. Ràpidament, vaig tornar a submergir-me, però la cadena no hi estava.
La vaig perdre-hi no la vaig veure mai més.
LA NINA PERDUDA
Des que vaig néixer he anat a Menorca, sempre anem en vaixell, recordo un cop que ja tornaven cap a Barcelona, estàvem als cabines del vaixell i jo portava una nina que m’agradava molt, la típica que portes a tot arreu quan ets petit, doncs jo m’he la vaig emportar al vaixell, tot i que els meus pares m’haguessin dit que millor la guardes en una bossa, però com que era molt tossuda no els vaig fer cas.
Vam passar tot el dia al vaixell, ja que arribava a la nit, i vaig estar pendent de la nina, però al final del viatge em vaig descuidar i la vaig perdre de vista.
El vaixell ja havia arribat a port i havíem d’anar ja cap al cotxe i tornar a casa, així que va ser l’últim cop que vaig veure a aquella nina.
Les Claus
Era l’última setmana d’institut del curs 21-22, aquell dia vam anar a la platja a gaudir del bon temps d’estiu. Vam sortir a dos quarts d’una i vam arribar allà vint minuts més tard.
Allà, vam nedar i jugar a futbol, ho estàvem gaudint molt, però, de sobte, tot faria un gir de 180 graus a l’hora de recollir. Ho tenia tot a punt per marxar, però no trobava les claus de ma casa. Les havia perdut. Em vaig posar a buscar mentre els altres alumnes marxaven, per sort un professor es va quedar amb mi per buscar-les. Finalment, em vaig rendir.
Quan vaig arribar al bar de la meva família, me les van donar. Resulta que al matí, em van caure dins del cotxe del meu pare, vaig tindre sort de no perdre-les.
COM VAIG PERDRE EL MEU BOLSO?
Era un divendre a la tarda, estava en un centre comercial de Barcelona, estava en una tenda que es diu “Bershka” en els provadors, per decidir si emportar me’n uns pantalons i un vestit, i la Sara estava en a l’altra banda del separador, encara no sé com vaig poder deixar-me’l allà, però el cas és que em vaig deixar el bolso. Em vaig adonar, quan estava en el “JD” a la caixa i es clar, no trobava el bolso, vaig anar corrents cap el “Bershka” i ja no hi estava , alguna persona se l’havia endut.
El bolso era blanc amb detalls daurats, per sort no era un bolso car, era del “Shein” de deu euros o menys i sort que no portava el meu preferit. Lamentablement, vaig perdre el moneder amb trenta euros en efectiu, les claus de casa, una mica de maquillatge i crec que ja està.
La veritat és que sóc molt despistada i la Sara també. No se ón tinc el cap! Podria haver sigut pitjor al cap i a la fi.
UN MÒBIL PERDUT A L’ASCENSOR
Una vegada vam anar jo i la meva amiga Ania a Mataró Parc a veure la pel·lícula “ fast y furios”
En acabar el seu pare ens va vindre a buscar a la porta, vam anar cap allà, va trigar menys del que esperàvem. En pujar ens va dir el seu pare que havíem d’anar a casa recollir la seva bossa i a passejar els seus gossos, jo vaig passejar al Lolo i l’Ania la Lola.
Vam acabar Seguidament ens en vam anar cap a casa meca, estàvem soles, ja que els meus pares estaven de viatge, però el meu germà estava en el cinquè pis així que una miqueta sí que estàvem vigilades, a bancs de cuinar. Volíem sortir a l’ascensor a fer una fotografia perquè el mirall és més gran, en fer la foto vaig deixar el telèfon a la barana de l’ascensor i vam entrar cap a casa i vam seguir cuinant
Quant de sobte em truca el meu germà em diu que el repartidor li havia preguntat que si era seu el telèfon que s’havia trobat a l’ascensor, el meu germà em va ficar batussa, però gràcies, el repartidor el vaig recuperar.
En cerca de l’ordinador
Una vegada vaig perdre l’ordinador, em vaig adonar d’això quan anava a fer uns deures.
Com que no vaig trobar el meu ordinador a la meva motxilla, vaig revisar si per alguna casualitat estava a la meva habitació o a la cuina, però no el vaig trobar.
Al final no vaig poder fer els deures i em van posar una falta de deures, això em va enfadar moltíssim.
Estressat per haver perdut el portàtil, però continuant la classe, vaig posar uns papers al calaix, però vaig notar que estava ocupat, el meu ordinador estava al calaix!!!
La cadena perduda
No fa gaire, vaig perdre la meva cadena, que és molt important per a mi, perquè me la va regalar el meu avi i sempre la porto posada.
Va ser un dia al matí, quan tornava de dormir a casa d’un amic. La cadena l’havia guardat a la butxaca pantaló i en treure les claus per obrir la porta de casa, em va caure a terra.
Jo no m’en vaig adonar perquè duia els auriculars posats, però en entrar a casa, vaig notar que la cadena no era a la butxaca. La vaig buscar per tot el terra de casa, vaig buidar les butxaques, però no la trobava.
Finalment, la vaig trobar al portal de l’edifici. Mai més he tornat a guardar la cadena en el pantaló ni cap lloc així, vaig tenir sort de trobar-la un cop, però no crec que tingués sort una altra vegada.
Les claus perdudes
Era hivern, jo sortia al carrer com cada dia de la setmana , amb guants, auriculars i les claus.Anava a veure a l’àvia, que viu al costat meu.
Sempre amb tracta superbé i amb molt d’amor. Vaig passar tota la tarda amb ella, fent pastissos, xerrant, menjant i mirant la televisió. Però quan vaig sortir de casa seva i ja estava arribant a la casa meva vaig notar que no ho portava tot a sobre, vaig comprovar les butxaques i em faltaven les claus.
Em vaig posar a buscar per tot arreu, però res, ni a casa de l’àvia, ni al carrer i tampoc a les butxaques. Tenia por perquè hauríem de canviar les claus de tota la casa i això no els hi senta bé als meus pares i segurament em castiguen.
EL DIA QUE VAIG PERDRE EL MEU MÒBIL
Un dia de finals d’agost, quan l’estiu pràcticament ja s’estava acabant, els meus amics i jo vam voler anar a la platja, ja que encara que quasi estiguéssim a setembre, feia una calor inimaginable.
Vam estar a la platja unes dues hores, alguns es van banyar i uns altres no, en el meu cas, jo vaig ser una de les que no.
Es feia tard i vam decidir tornar cap a casa, però de camí volíem posar música amb l’altaveu. Allà va ser quan em vaig adonar que no portava el mòbil. La meva cara va canviar completament i vaig començar a remenar la meva bossa, pensant que estava, però no hi era.
Jo el donava per perdut o robat, però de cop un amic meu es va recordar que tenim una aplicació amb la qual podíem saber un estàvem en cada moment. La vam utilitzar i ens sortia que estava a la platja, vaig anar corrents abans que algú se’l trobés. Vaig arribar i em vaig posar a buscar i allà estava
, una mica enterrat per la sorra.
Després d’això la meva cara va canviar per una d’alleujament.
Quan tenia 13 anys la meva amiga Alejandre i jo, ja somiavem en poder anar a cocoa, una discoteca de nois grans.
Era el local més popular del nostre poble, hi anava tothom.
L’unic problema era que nosaltres teniem 13 anys, i la discoteca era per majors de 16.
L’Alejandra i jo teníam tantes ganes d’anar-hi que vam pensar un pla i vam pensar que l’Alejandra digués que dormia a casa meva i jo a la inversa.
El mateix dia voliem anar a cocoa, per això vam tindre que falsificar els nostres dni per poder sembls noies de 16 anys.
Va arribar l’hora i finalment ens van deixar entrar.
Però al fer un pas dins de cocoa un noi imens amb va agafar el mòbil de la mà i sel va emportar.
Al endema vaig explicar-ho tot als meus pares i van dir que per aquet tipo de raóns no amb deixaven anar a locals per grans.
EL MEU PRIMER COCOA
Quan tenia 13 anys la meva amiga Alejandre i jo, ja somiavem en poder anar a cocoa, una discoteca de nois grans.
Era el local més popular del nostre poble, hi anava tothom.
L’unic problema era que nosaltres teniem 13 anys, i la discoteca era per majors de 16.
L’Alejandra i jo teníam tantes ganes d’anar-hi que vam pensar un pla i vam pensar que l’Alejandra digués que dormia a casa meva i jo a la inversa.
El mateix dia voliem anar a cocoa, per això vam tindre que falsificar els nostres dni per poder sembls noies de 16 anys.
Va arribar l’hora i finalment ens van deixar entrar.
Però al fer un pas dins de cocoa un noi imens amb va agafar el mòbil de la mà i sel va emportar.
Al endema vaig explicar-ho tot als meus pares i van dir que per aquet tipo de raóns no amb deixaven anar a locals per grans.
El Senyor
Després de l’entrenament, vaig adonar-me que la meva cadena havia desaparegut. Va ser una mica desconcertant perquè em recordava a algú estimat que me l’havia regalada i era simbolitzaba per a mi un apropament cap a Déu. Vaig revisar la bossa d’entrenament, les butxaques i fins i tot les sabatilles, però no la trobava.
La sensació de pèrdua era més gran del que havia anticipat, sentia una profunda pèrdua i tristeza. Aquest objecte tenia un valor sentimental considerable i em vaig preocupar de no poder recuperar-lo.
La seva recuperació va ser un gran alleujament. Va ser com si hagués retrobat una part important del meu dia a dia. Des de llavors, he après a ser més conscient dels meus objectes personals, especialment els que tenen un significat especial. Vaig tornar a sentir que tenia al senyor amb mi.
El Mòbil perdut
Fa un mes, que un dilluns com cada dia anava a entrenament de natació. Com de costum vaig deixar la motxilla amb les meves coses al vestuari com la resta dels meus amics i germà.
L’entrenament va anar bé, cansat com sempre, ens vam dutxar i canviar. Quan esperava als meus amics per anar-nos-en en casa vaig pensar en fiquar-me el mòbil, la cartera, la polsera i les claus de casa a les butxaques, quan vaig obrir la motxilla, concretament la butxaca petita i vaig agafar-ho tot menys el mòbil, vaig trigar uns minuts a donar-me compte que m’havien robat el mòbil, vaig preguntar als meus amics si algú el tenia, però la resposta va ser “no”.
Jo porto fent natació sis anys i mai m’havia passat això, però una cosa que no em quadrava era que la cartera portava un bitllet de deu euros, quan vaig veure la cartera per veure que hi hagués els diners, hi eren.
La Samarreta
Un matí em vaig aixecar del llit i vaig pensar en posar-me la meva samarreta preferida, però quan vaig anar al meu armari no la trobava enlloc, com que arribaria tard a l’institut si la continuava buscant, em vaig posar una altra que no m’agradava tant.
Quan vaig tornar a casa, vaig anar a l’armari a buscar-la un altre cop, però no la trobava. Llavors li vaig preguntar al meu germà si l’havia vist i em va dir que no en tenia ni idea.
Més tard va arribar el meu pare, li vaig anar a preguntar si l’havia vist i resulta que es va posar ell la meva samarreta.
EL DIA QUE VAIG PERDRE EL MÒBIL
Un diumenge, vaig anar amb la meva germana, una amiga i conegudes de la família a dinar fora de casa.
Vam decidir anar al McDonald’s, on vam passar-ho molt bé compartint anècdotes. Allà, vam coincidir amb gent que no vèiem feia temps, així que vam haver de posar-nos al dia.
El dia va estar molt bé i vam fer més coses, com ara anar a comprar i passejar. No obstant això, el que no va estar tan bé, va ser la sorpresa que em vaig emportar en arribar a casa: m’havia deixat el mòbil i no sabia on amb seguretat.
Quan me’n vaig adonar, ja era tard. D’aquesta manera, vaig haver d’esperar i anar-hi al dia següent. Per sort, quan vaig anar-hi, va resultar que havia deixat el mòbil damunt la taula i quan la van passar a fer, el van veure i el van guardar a objectes perduts.
Des que el vaig perdre, he après a tenir més cura de les coses i no deixar-les en qualsevol lloc.
La importància de valorar les coses
Actualment, vivim en un món, en el que no ens adonem del valor i/o la importància que pot arribar a tenir un objecte.
Tothom, alguna vegada ha perdut coses com un bolígraf, papers, jocs… Però, personalment, jo soc molt despistada i per aquest motiu, he arribat a perdre coses importants, com diners o el mòbil.
Això el que fa és no valorar el que tens i desconfiar de tu mateix, ja que, no ets capaç de tenir cura de les teves pròpies coses.
En conclusió, jo crec que hem de ser concients amb les coses que tenim, sobretot si són importants o tenen un curt valor.D’auesta manera les persones seràn molt més responsables i valoraran bastant més tot el que tenen.