Fa uns dies vaig visitar un amic pagès que em volia ensenyar el seu camp de pomers. A un servidor li encanten les pomes des que vaig sentir un proverbi anglès que traduït al català diu més o menys: “Una poma al dia manté lluny el metge”.
Les pomes del camp eren magnífiques, com les que trobem en molts mercats de Catalunya. Em va cridar l’atenció que en un racó hi havia un arbre amb uns fruits superbs. “I aquest pomer?”, vaig preguntar. “Ah –va respondre el meu amic–, de pomers com aquest n’hi ha molt pocs: dos o tres de cada cent. Però les seves pomes tenen molta requesta i me les vénen a buscar fins i tot del Japó”. “Així que –va continuar– cuidaré l’arbre com un fill, li posaré els millors adobs i, quan arribi el moment, en faré empelts per aconseguir més pomes que facin embogir els japonesos”.
Barceloní i urbanita com sóc vaig exclamar: “I ara! Si l’arbre és tan bo, per què gastar-se diners i esmerçar-hi esforços? Ja tirarà tot solet!”. El meu amic em va mirar com si fos el general Franco i va marxar remugant alguna cosa que conjugava els barcelonins amb els gambals.
Doncs bé: em fa l’efecte que aquest és el tracte que donem a Catalunya als estudiants amb talent en els primers nivells de l’ensenyament. Considerem que, com que són tan llestos, ja s’espavilaran solets. Si volen algun extra, que el pagui la família, perquè els recursos públics estan per a altres coses i no per potenciar l’excel·lència a la primària i l’ESO.
En canvi, hi ha altres territoris de l’Estat espanyol que tracten comparativament millor els alumnes que prometen, cosa que hauria de fer-nos reflexionar als catalans, tan proclius com som a alternar el cofoisme amb la depressió.
Ara, el més curiós de tot és que les iniciatives que funcionen millor a fora les han organitzat catalans, perquè els grans entesos en talent són al nostre país.
N’hi ha per tirar el barret al foc.
Lluís Martínez. Diari Avui.