Història col·lectiva

Publicat el 27 gener 2022 per jclopes3

Aquest article ha estat publicat en 3r d'ESO, Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

64 respostes a Història col·lectiva

3D Mar Gómez diu:

9 febrer 2022 a les 14:02

El final d’una amistat

Era de nit. Estavem els dos sols al bosc, i erem completament uns desconeguts amb records.L’Isaac i el Sergi. Tant amics, tants anys d’amistat, i ara, no el coneixia.
La raó per la que l’Isaac em va enganyar era senzilla, o almenys això pensava jo.
Doncs, després de dos anys investigant, vaig trobar el perquè. Ell va ser qui em va enganyar amb el Daniel.

Llavors, va començar a ploure quan ell em va començar a parlar:
-T’he estranyat Sergi, moltissim, no saps quant.- i de cop, se li va tallar la veu, i va començar a plorar- Sé què m’he equivocat, que et vaig ferir, però et juro què l’únic error què vaig fer va ser no obligar-te a escoltar la verdadera versió dels fets. Sé que penses que et vaig enganyar amb el Daniel, però…
-No, para! No ho vull escoltar. Accepta el que vas fer però no intentis tornar amb mi, fa massa mal Isaac.- al dir es seu nom no vaig poder evitar què unes llàgrimes s’escapin dels meus ulls.
-Siusplau, pots fer el favor d’escoltar-me! No es el què penses.
-Si no és el que em penso, que és llavors?- Vaig fer un cop al arbre què estava al meu costat. Llavors l’Isaac va esclatar en llàgrimes.
-Sergi…Era una festa…anavem borratxos.
-I què m’ha d’importar a mi? Com si hagués sigut en una festa! Isaac, què em donen igual les teves excuses, no les vull escoltar.
-Sergi escolta’m d’una vegada!- m’agafa del coll, cridant- Estavem en una festa, i havia anat allà amb el Daniel, un dels únics amics què tenia mentres tu i jo estavem sortint. La festa va començar força bé, i després l’Eric ens va passar uns porros, llavors ens vam liar i…
-Isaac, què ja ho he superat! No m’importa la teva vida amorosa. Només et volia dir què he tornat a estimar a l’Aida.- En aquell moment, l’Isaac va moure els llavis perquè em volia interrompre, però en aquell instant li vaig donar una bofetada.- Què l’Aida també m’estima i ens casarem. T’odio. Molt. Ets un egoista i un fals. Res de la nostra relació va ser veritat. i ara, m’aniré.

Llavors, en aquell moment, ell va treure la pistola de la butxaca i em va disparar.
Ara mateix, escric des de l’infern, al costat del cadàver del Daniel, què ja he matat per dos cops persecutius. A la vida real, i quan ens vam creuar al infer.
3D 6 MGM diu:

9 febrer 2022 a les 14:05

El final d’una amistat

Era de nit. Estavem els dos sols al bosc, i erem completament uns desconeguts amb records.L’Isaac i el Sergi. Tant amics, tants anys d’amistat, i ara, no el coneixia.
La raó per la que l’Isaac em va enganyar era senzilla, o almenys això pensava jo.
Doncs, després de dos anys investigant, vaig trobar el perquè. Ell va ser qui em va enganyar amb el Daniel.

Llavors, va començar a ploure quan ell em va començar a parlar:
-T’he estranyat Sergi, moltissim, no saps quant.- i de cop, se li va tallar la veu, i va començar a plorar- Sé què m’he equivocat, que et vaig ferir, però et juro què l’únic error què vaig fer va ser no obligar-te a escoltar la verdadera versió dels fets. Sé que penses que et vaig enganyar amb el Daniel, però…
-No, para! No ho vull escoltar. Accepta el que vas fer però no intentis tornar amb mi, fa massa mal Isaac.- al dir es seu nom no vaig poder evitar què unes llàgrimes s’escapin dels meus ulls.
-Siusplau, pots fer el favor d’escoltar-me! No es el què penses.
-Si no és el que em penso, que és llavors?- Vaig fer un cop al arbre què estava al meu costat. Llavors l’Isaac va esclatar en llàgrimes.
-Sergi…Era una festa…anavem borratxos.
-I què m’ha d’importar a mi? Com si hagués sigut en una festa! Isaac, què em donen igual les teves excuses, no les vull escoltar.
-Sergi escolta’m d’una vegada!- m’agafa del coll, cridant- Estavem en una festa, i havia anat allà amb el Daniel, un dels únics amics què tenia mentres tu i jo estavem sortint. La festa va començar força bé, i després l’Eric ens va passar uns porros, llavors ens vam liar i…
-Isaac, què ja ho he superat! No m’importa la teva vida amorosa. Només et volia dir què he tornat a estimar a l’Aida.- En aquell moment, l’Isaac va moure els llavis perquè em volia interrompre, però en aquell instant li vaig donar una bofetada.- Què l’Aida també m’estima i ens casarem. T’odio. Molt. Ets un egoista i un fals. Res de la nostra relació va ser veritat. i ara, m’aniré.

Llavors, en aquell moment, ell va treure la pistola de la butxaca i em va disparar.
Ara mateix, escric des de l’infern, al costat del cadàver del Daniel, què ja he matat per dos cops persecutius. A la vida real, i quan ens vam creuar al infer.
3d1Opc diu:

9 febrer 2022 a les 14:05

NOVA CASA AMB PINGÜINS

Era un dijous fosc, va arribar el paper després de treballar i ens va reunir a tots al menjador.El meu germà espantat i la meva mare preocupada.En aquell moment sabia que no seria una bona notícia.Ens va comunicar que deixariem Venezuela i ens aniriem a viure a l’Antàrtida, ja que ha trobat un treball de cuidador de pingüins.

Ens vam quedar en xoc.Primer ens vam riure ja que pensàvem que havia de ser una broma però al veure que la seva expressió no variava…
Vam començar a celebrar que ens anàvem a l’Antàrtida i vam decidir fer-nos les maletes i anar-nos cap a l’Antàrtida.

Una vegada allà vam anar a veure els pingüins i les foques i ens vam banyar amb ells.A l’hora de dinar els pingüins ens van fer el sopar, ens van fer gel amb aigua i de postre cua de foca al forn.

Quan ja van arribar les 11 de la nit ens pingüins van posar-nos a dormir i ens van cantar una cançó per agafar més ràpid la son.

Al dia següent quan ens vam despertar, vaig anar a buscar al meu pare ja que havia desaparegut, i no estava per enlloc.

Em vaig trobar al meu pare en una espècie de concert on amb ell cantàven els pingüins.De espectants les foques aplaudint i ballant.

Tota la família estem contents a l’Antàrtida.
3D1AGC diu:

9 febrer 2022 a les 14:07

LA CARRERA FUTBOLÍSTICA D’EN PEP

En Pep és un noi que té quinze anys, li agrada molt jugar a futbol, però no treu molt bones notes. Ell creu que jugant a futbol es pot fer ric, ja que té molta imaginació.

Un dia en el partit del seu equip va pensar que podria intentar ser el millor jugador marcant 5 gols i així acabar sent el millor i jugant al Barça. El que va fer per aconseguir va ser no passar la pilota a ningú. Va acabar el partit, amb el marcador 3-2, en Pep havia marcat 3 gols i després del partit els entrenadors del Barça van parlar amb els seus pares i els hi van dir que estarien interessats a fitxar-lo.

Tanmateix de cop, un so molt estrident que ressonava per tots els carrers. Cada segon que passava el so augmentava fins que de cop. Es va despertar! No s’ho podia creure, el fitxatge amb el Barça havia sigut un somni.

Quan es va despertar es va posar a plorar perquè era tot un somni, aquell mateix dia tenia entreno i li van dir que era molt dolent en el futbol i que no podia continuar jugant a futbol. El Pep va decidir deixar el futbol i anar a la petanca amb els avis, es va proposar ser el millor jugador del món de la petanca.
3D1 JAA diu:

9 febrer 2022 a les 14:09

El segrest

Heus ací que una vegada hi havia un nen que es deia Oriol que vivia a Vilassar de Mar i tenia quinze anys. L’Oriol era analfabet, ja que mai havia anat a l’escola i només sabia contar fins a quatre. Encara així l’Oriol es reia del seu amic perquè feia mala lletra.

Un dia anava tranquil pel carrer, es va trobar amb quatre lladres i el van amenaçar que si no els hi donava tot el que tenia el matarien. En aquell moment va aparèixer un senyor en el carrer. Els quatre lladres el van mirar i aprofitant que s’havien distret va sortir corrents. Va arribar a casa i no li va dir res a ningú.

L’endemà en Jaume, el nen que no feia bona lletra no va aparèixer a l’institut. No se sabia el perquè i ningú l’havia vist en tot el dia. Moltes investigacions es van dur a terme, ja que en Jaume era el descendent de la reialesa més jove.

Uns dies després, davant la sorpresa de tothom, en Jaume va ser descobert a casa de l’Oriol, estava tancat a l’armari. L’Oriol el va tancar perquè el Jaume reia que ell era analfabet, el Jaume va sortir de l’armari i li va fer un petó a l’Oriol. Li va confessar que estava enamorat d’ell i que per això el Jaume es reia d’ell. Després d’això en Jaume va riure i li va dir que era broma. Va sortir corrents, es va escapar de l’Oriol i va sortir de casa per la finestra, el Jaume no recordava que l’Oriol viu en un àtic. En Jaume va morir i l’Oriol es va quedar al·lucinat.
3D1 JLA diu:

9 febrer 2022 a les 14:10

AMB EL PEU ESQUERRE

Avui és dimecres. Per mala sort, m’he aixecat amb el peu esquerre i les coses no estan anant massa bé. No hi havia esmorzar a la nevera, no trobava el llibre de lectura i m’he posat la samarreta del revés.

Arribava tard a l’escola i he perdut el bus, anava tan atabalat que m’he oblidat de posar-me les bambes i he hagut de marxar corrents. He arribat deu minuts tard a l’examen de primera hora de física i química. El professor m’ha dit que havia suspès l’examen ja que no havia estudiat res i només tenia cinc preguntes respostes de vint respostes.

Quan s’ha acabat l’institut, he tornat un altre cop descalç cap a l’autobús i am la mala sort, m’he tallat el peu esquerre amb un clau oxidat. Ràpidament he trucat als meus pares per a que em vinguessin a recollir, però no podien ja que estaven treballant. He anat fins a l’autobús i he tornat a casa pràcticament sense forces. Quan han arribat els meus pares m’han portat al metge. Allà, m’han dit que tenia una ferida molt preocupant i difícil de curar.

La decisió era senzilla, fer un llarg tractament de recuperació, o amputar el peu. Sense pensar-m’ho més, vaig demanar que m’anputessin el peu esquerre, ja que així, no hi tornarien a haver més dies com aquest.
MMV diu:

9 febrer 2022 a les 14:14

Vet aquí que una vegada hi havia un gos. Aquest gos feia dos anys que estava abandonat, ja que el seu amo el maltractava, i abans que el matés, es va escapar de casa. Estava brut, trist i tenia puces per tot el cos. Ningú no el feia cas. Les persones que passaven pel seu costat el miraven amb repugnància.

Un dia festiu, anava passejant pel carrer, i una nena es va apropar a ell, se’l va quedar mirant una estona fins que va decidir emportar-se’l a casa seva.

Al principi, el gos estava molt espantat, perquè el seu antic amo li va fer passar estones de molt mal gust, però finalment va agafar confiança amb la nena, ja que l’havia tractat molt bé.

La nena l’estimava molt. Ella l’havia posat un nou nom, Bos.

Amb el temps, la nena va començar a deixar de fer-li cas. No el cuidava ni es preocupava per ell.

Un dia el Bos es va escapar de casa per a buscar menjar, ja que la noia ja no l’alimentava. La nena en arribar de l’institut i no veure el gos, es va espantar molt.

El va començar a buscar per tota la ciutat de Barcelona, no apareixia. Finalment, el va trobar. El va abraçar com mai. El va portar a casa i li va donar les seves galetes preferides.
3D 6 MGM Original! diu:

9 febrer 2022 a les 14:15

El final d’una amistat

Era de nit. Estàvem els dos sols al bosc, i érem completament uns desconeguts amb records. L’Isaac i el Sergi. Tant amics, tants anys d’amistat, i ara, no el coneixia.
La raó per la qual l’Isaac em va enganyar era senzilla, o almenys això pensava jo.
Doncs, després de dos anys investigant, vaig trobar el perquè. Ell va ser qui em va enganyar amb el Daniel.

Llavors, va començar a ploure quan ell em va començar a parlar:
-T’he estranyat Sergi, moltíssim, no saps quant.- i de cop, se li va tallar la veu, i va començar a plorar- Sé què m’he equivocat, que et vaig ferir, però et juro que l’únic error què vaig fer va ser no obligar-te a escoltar la verdadera versió dels fets. Sé que penses que et vaig enganyar amb el Daniel, però…
-No, para! No ho vull escoltar. Accepta el que vas fer, però no intentis tornar amb mi, fa massa mal Isaac.- en dir el seu nom no vaig poder evitar que unes llàgrimes s’escapin dels meus ulls.
-Si us plau, pots fer el favor d’escoltar-me! No és el que penses.
-Si no és el que em penso, que és llavors?- Vaig fer un cop a l’arbre què estava al meu costat. Llavors l’Isaac va esclatar en llàgrimes.
-Sergi… Era una festa… anàvem borratxos.
-I què m’ha d’importar a mi? Com si hagués sigut en una festa! Isaac, què em donen igual les teves excuses, no les vull escoltar.
-Sergi escolta’m d’una vegada!- m’agafa del coll, cridant- Estàvem en una festa, i havia anat allà amb el Daniel, un dels únics amics què tenia mentre tu i jo estàvem sortint. La festa va començar força bé, i després l’Eric ens va passar uns porros, llavors ens vam enrotllar i…
-Isaac, què ja ho he superat! No m’importa la teva vida amorosa. Només et volia dir què he tornat a estimar a l’Aida.- En aquell moment, l’Isaac va moure els llavis perquè em volia interrompre, però en aquell instant li vaig donar una bufetada.- Què l’Aida també m’estima i ens casarem. T’odio. Molt. Ets un egoista i un fals. Res de la nostra relació va ser veritat. i ara, me n’aniré.

Llavors, en aquell moment, ell va treure la pistola de la butxaca i em va disparar.
Ara mateix, escric des de l’infern, al costat del cadàver del Daniel, què ja he matat dos cops. A la vida real, i quan ens vam creuar a l’infern.
VB 3r ESO D diu:

10 febrer 2022 a les 09:16

Enemigues
Era una tarda d’estiu i la Júlia estava tranquil·lament a casa seva. Aquella tarda havia quedat amb la seva “millor amiga”, la Marta, tenien pensat anar a la muntanya del costat de casa seva, allà volien berenar i parlar sobre la seva “amistat”.
Aquell dia la Júlia va parlar amb la Marta, la seva enemiga, per posar-se d’acord en el dia que celebrarien el seu aniversari. Compartien tot, les amigues, el dia d’aniversari… fins i tot eren veïnes.
El dia de l’aniversari, quan la Júlia i la Marta anaven a bufar les espelmes, amb tots els amics, familiars i conegut al voltant, les noies van parar el moment per dona’ls-hi una notícia, les conseqüències de la qual els hi canviaria la vida.

– Us hem d’explicar la veritat. Mai hem sigut amigues, tot era fingit.
– Júlia, si t’agraden les noies diga-ho, jo et dono suport- va cridar la mare de la Júlia.
– Mmmh… Mama, gràcies, però no era això. La cosa es que en realitat ens odiem, som
enemigues des de sempre.
– Exacte però vam fingir ser amigues perquè ella tingués tot gratuït a la pastisseria dels
pares – va interrompre la Marta.
– Tot era pels nostres interessos, per aquest motiu ens hem barallat més d’una vegada,
ja que segons la Júlia és una raó egoista.
– És egoista- va dir amb certesa la Júlia.
– És igual, el fet és que no ens suportem, i ara, vaig a menjar pastís.

Els pares estaven sorpresos, no entenien res. Les noies, en canvi, sabien que fer, es van menjar el pastís i seguidament van comunicar als seus pares, familiars i coneguts que no continuarien amb l’enganyifa, però que la Júlia continuaria tenint les coses de la pastisseria gratuïtes i la Marta podria fer ús de la piscina de la Júlia quan volgués. D’aquesta manera les dues enemigues podien mantenir una relació distant i continuar fent ús dels respectius beneficis de la seva “amistat”.
Després d’aquest dia la Júlia i la Marta només es saludaven cordialment quan es creuaven.
3F 6 ÁLI diu:

10 febrer 2022 a les 11:27

L’ÈLIA, SUPERHERÒICA SALVA NOVA YORK.

Vet aquí que una vegada a un lloc molt llunyà, on hi vivia una noia diferent de les altres, ja que tenia superpoders. Aquesta es deia Elia i el seu superpoder mai vist, ella podia fer dues coses teleportarse i parar el temps quan ella volia. Passava de lloc en lloc, de continent en continent sense que tingues que passar ni un segon.

Era dia 4 d’abril de 1997, estava tranquil·lament a la seva casa. Ja estava a punt de començar a menjar-se el seu plat de macarrons amb bolonyesa quan de sobte va sentir que a la televisió anunciaven una notícia d’última hora. Pel que semblava a l’altra punta del món, Amèrica i per ser més específics Nova York, va haver-hi un atemptat, ella es va espantar i va pensar que podia fer o ajudar en alguna cosa, ja que tenia superpoders. Es va teleportar en un tres i no res al lloc exacte on hi estava passant l’atemptat. Un cop va arribar allà, va veure que les coses eren pitjor del que havia vist, però ella no es va tirar enrere i encara era capficada convençuda que podia salvar-los i que podia fer alguna cosa per ajudar-los i així va ser, no estava res equivocada. Va començar a agafar gent ferida i portant-la en qüestió de segons a l’hospital, on hi havia foc, ella anava ràpid i l’apagava.

La cosa millorava, però quan menys s’ho va esperar va sonar un estrany soroll a la ciutat, ella, sense pensar-ho ni un moment, va anar, i va veure que a terra i hi havien molts nens ferits d’uns quatre cinc anys, i per molt que els portava a tots a l’hospital, aquest estava col·lapsat no tenien cap espai més, aleshores va decidir que els portaria a una sala i portaria a més metges per curar-los.

I així va ser, ella, va salvar a la majoria, i l’ajuntament, li va donar un premi a la millor persona amb més voluntat de tot el poble de Nova York.
3F ADN diu:

10 febrer 2022 a les 11:28

UN CANVI ESPERANÇAT

Un nen de catorze anys, començava el seu primer curs en un nou institut, els seus pares i ell s’acabaven de mudar a València, en un petit poble a prop de la costa. Aquell nen, que per cert es deia Marc, estava molt nerviós, sobretot perquè era molt tímid i li costava fer amics. Ell temia ser la burla de tot l’institut, per aquest motiu va anar amb la millor roba que tenia. Portava una samarreta, uns texans i les seves millors sabates.

Al final del dia no va ser per a tant, va fer molts amics, els professors eren molt simpàtics amb ell. Un dia molt agradable, però tenia molts deures que havia de fer.
Una vegada acabats els deures, va anar a donar una volta pel poble, on es va trobar a molta gent de l’institut, alguns inclús es van quedar a xerrar una estona amb ell.
Quan va arribar a casa, va sopar i es va posar a mirar la televisió, i al cap d’una estona se’n va anar a dormir.
El següent dia estava il·lusionat per tornar a l’insti i veure els seus nous amics, es va preparar la motxilla i se’n va anar. Ja tenia a uns quants amics que havia fet durant aquells dies, i per això s’anava més content.

Aquells anys allà es van convertir en els millors, va conèixer a molta gent nova que semblava interessant i s’hi va estar molt satisfet amb el centre gràcies als seus pares.
3F 3 AMD diu:

10 febrer 2022 a les 11:30

LA CARRERA D’ÚLTIM MOMENT

El diumenge passat vaig anar a pescar amb el meu pare, vam anar a pescar al llac del poble del costat. Estaba bastant preocupat ja que jo no sé nadar! A més hi havia una festa a la que volia anar pero degut al dia de pesca amb el meu pare no vaig poder anar. Al arribar vaig veure una tira de cotxes, no entenia perquè, però vaig recordar que allò era una ruta de cotxes! Els vam perseguir i vam arribar a un descampat a prop hon van aparcar. Vam veure com venien gent amb cotxes de luxe i persones amb micròfons i càmeres venien i tallaven la entrada perque ningu mes pogués entrar. Em vaig preocupar perquè pensava que havia passat alguna cosa pero llavors em vaig adonar que tots miraven a un cotxe en concret.
La porta es va obrir i va sortir el que semblava un home amb un vestit de formula 1 i el número 14 estampat darrera.
Era Fernando Alonso! Moments després va arribar un altre cotxe, de l’altre cotxe va sortir Hamilton! Estava allà per fer una carrera amistosa amb fernando!
Mentres es preparaven per la carrera els periodistas preparaven el equip per gravar tot. Va començar la carrera amb Fernando guanyant van estar bastant renyits durant tota la carrera pero a la ultima volta amb Hamilton guanyant el seu cotxe falla fent q fernando guanyes!
Va ser un dia increible!
3F 3 NMF diu:

10 febrer 2022 a les 11:30

EL NOU CAÇAFANTASMES

Era finals d’estiu, al meu poble el sol s’amagava per darrere de les muntanyes. Comença una nit que em canviaria la vida. Ens vam trobar tots després de sopar a la casa de sempre. Era una casa abandonada, que nosaltres utilitzàvem a fer reunions.

Aquella casa va pertànyer a una viuda, que es va suïcidar després que el seu fill de tres anys es moris per causes desconegudes. Al principi ens feia por que estigues embrujada, però com no vam notar res estrany no li vam donar importància.

Aquell dia, en una de les tantes disputes del grup, vam veure com una silueta negra passava per davant de la porta de l’habitació. Al principi no ens vam espantar, però a poc a poc ens anàvem convencent que no era res.

Va seguir la reunió i vam sentir sorolls. De sobte, va aparèixer el fantasma de la viuda que havia viscut en aquesta casa. Ens vam espantar, però vam poder sortir corrents i vam trucar als caçafantasmes.

Els caçafantasmes van trigar unes hores a arribar. Però quan els vaig veure treballar vaig al·lucinar, lluitaven contra aquell ésser paranormal amb facilitat i agilidesa. Agafaven aquella màquina que capturava els fantasmes i els guardaven en una petita gàbia. Eren herois. Per algun motiu em vaig veure fent això, era el meu somni.

Després de parlar-ho amb els meus pares i amb els caçafantasmes, em van portar als EUA per entrenar-me. Avui, vint anys després, soc un dels millors caçafantasmes de la meva unitat, però ja callo que tampoc vull semblar un fantasma.
3f LC diu:

10 febrer 2022 a les 11:31

UN DIA DE CAMP NO TAN PERFECT

Vam anar a un ball a prop de la nostre ciutat estava jo, la meva mare, al meu pari i Chispes el nostre gos.
Vam anar a la nostre casa de camp, per passar els vacances.
A questa casa era molt gran tènia 6 habitacions, 3 lavabos, un jardí enorme i més.
Ens quedaven 3 dies per poder relaxanus.
Al primer dia era un dia molt nublat gairebé estava plovent.
Però no passava cap de bestiar perquè els dies plovent en aquell ball eren increïbles, perquè a l’ésser un ball tranquil no és escorta molt fort però és segueix escoltant els gotes callin una a una, aquell dia no va ser molt sorolls, van estar jugant jocs de taula tots reunits era molt agradable amb la ximenella a prop i vam estar mirant algunes pel·*lícules.

El segon dia va ser preciós el cel no tenia cap nou, era un dia espectacular. És podia escortar el ocells en passar per el jardí… era una casa molt maca, situada en un joc molt maco. Va ser una bona elecció anar-*hi, sobretot per l’experiència inoblidable.
Només hi havia un petit problema, dins de la casa, hi havia una habitació situada al fons de la casa, per passar per allà tènies que pullar uneixes escalis on no és podia veure al final. Els nostres pares em tenen prohibit anar allí.
DRR 3esoF diu:

10 febrer 2022 a les 11:32

Primers dies d’Institut.
Hi havia una vegada, un nen de 1r d’ESO, era el seu primer dia d’institut, estava molt nerviós, ja que no feia ni dues setmanes que s’havia mudat a les Illes Balears. El seu primer dia d’Institut va ser el que s’esperava, tothom preguntant-li coses, d’on era, las raons de la mudança i altres coses. Aquest va ser molt esgotador, va arribar a casa com un flam, entre adaptar-se al seu nou entorn i totes les preguntes repetitives que estava rebent contínuament. El primer que va fer només arribar a casa va ser estirar-se al sofà, agafar el mòbil.
L’endemà, va ser més normal, a l’arribar vaig veure una mica de gent venint cap a mi, però no tanta com el primer dia, van fer un par de preguntes. Va ser molt esgotador sortir d’aquella situació, però ho vaig aconseguir. Al sortir, vaig sentir durant uns moments que ningú estava per mi, vaig sentir-me normalitzat en aquell ambient i vaig decidir passar dels “preguntaires” i anar a conèixer gent.

Ja han passat tres mesos i m’han anat molt bé, he fet molts amics, la situació ja està més que normalitzada, en alguns moments, fins i tot, vaig arribar a passar m’ho bé.
3rF PGD diu:

10 febrer 2022 a les 11:32

El diumenge passat vam anar a Barcelona al Corte Ingles. Vaig anar amb la meva mare i la meva àvia.

Només arribar vam anar a l’última planta, que és el restaurant, a prendre un refresc.
Jo vaig demanar un suc de préssec i una napolitana de xocolata. La meva mare es va demanar un cafè sol i la meva àvia un tallat amb una magdalena.

Un cop vam acabar de menjar va anar a la planta baixa a comprar roba. No sabia si comprar-me un vestit vermell o uns texans amb una samarreta. Finalment, em vaig decidir pel vestit vermell, ja que m’agradava més que l’altre. La meva àvia es va comprar un vestit molt semblant per l’aniversari de la meva mare. A part li va comprar uns texans i una camisa al meu germà.

La setmana que ve era l’aniversari de la meva mare i la veritat és que estava molt contenta, ja que me l’estimo moltíssim. La meva àvia em va dir que ja tenia pensat el regal que li faria. Va venir amb nosaltres per aprofitar i comprar el regal.

Estàvem al Zara i la meva àvia ens va dir que havia d’anar a canviar un regal que li havien fet. Va aprofitar per comprar el regal. La meva mare i jo vam continuar comprant roba, ja que ens feia falta.

Van passar uns deu minuts fins que va tornar la meva àvia. Mentre la meva mare pagava la meva àvia em va explicar el real que havia comprat. Era un viatge a les Maldives per tot la família.

La veritat és que em va semblar una gran idea però aquest viatge ja és una altra història.
3F2 LRP diu:

10 febrer 2022 a les 11:33

Molta sort pels supervivents

Em vaig despertar, el primer que vaig veure va ser un munt de cotxes, tots estaven destrossats i molt apartats del camí de la carretera. La zona estava deserta, completament buida.
De cop em van començar a arribar els records, estava de camí a casa quan tot el malson va començar, gent cridant, algunes persones per terra, jo em vaig apropar a un bar i o vaig veure tot per la tele d’aquest, aquelles criatures que van aparèixer de cop i que ningú sabia com havien aparegut.

M’havia d’anar fent lloc al cervell pels pensaments i records que m’anaven arribant. Estava marejada i em costava caminar.

De sobte em va venir un fort mal de cap, em xiulaven les orelles, però no d’una forma normal, després d’aquest molest soroll, va començar a sonar la cançó que més odio en tot el planeta, “La Cucaracha”, no parava de repetir-se una vegada i un altre, no sabia que fer, la cançó semblava que no s’acabava mai.
El cel es va tornar negre, el nom de la cançó estava escrit per tot arreu.

Vaig caure a terra, la cançó va deixar de sonar i tot va tornar a ser com era. No sabia que m’estava passant. Era tot un somni?

Una veu que venia de lluny em va guiar fins a un cotxe destrossat, dins d’ell hi havia un casset amb una etiqueta on hi havia escrit “escolta’m”.
Vaig introduir la cinta a la ràdio del cotxe que per alguna raó estava intacte.

<>

Em vaig posar a pensar, segurament quan em vaig quedar inconscient en el terra vaig caure a prop d’una de les plantes i ara estava contagiada. Abans que pogués entrar en un estat de pànic, vaig veure com hi havia un grup de gent que s’anaven apropant, eren quatre supervivents, em van dir si estava bé i jo els hi vaig explicar tot el que sabia.

Em van dir que hi havia una seu en la qual es creu que potser han trobat la cura. Llavors jo vaig entrar en un dilema moral bastant gran, podia dir-los que estava infectada i que millor que no estiguessin amb mi, o podia no dir res i esperar al fet que aconseguíssim arribar a la seu abans que jo comencés a patir els símptomes.

En algun altre moment hauria escollit la part noble i els hi hauria dit que estava contagiada, però quan estàs en el que sembla el fi del món, no hi ha espai per pensar en els altres i has de ser el màxim egoista possible.
Sembla que el món s’ha convertit en un terreny de joc en el qual només hi ha dues opcions matar o ser mort i jo estic disposada a donar-ho tot per salvar-me a mi per sobre de tot, i a l’igual estic segura que aquesta gent està disposada al mateix.

Que comenci el joc en què només podrà guanyar el més llest i el que tingui menys escrúpols.
3r eso F , A M L diu:

10 febrer 2022 a les 11:35

El Petit Deportista Aquatic

Un dia,un petit noi Japones,volia ser el millor deportista aquàtic del món,però no creia en poder conseguir-ho,ja que li faltava una cama.
Va investigar a internet sobre que podria fer per aconseguir el seu somni.Va descobir una escola de deportistes aquatics amb discapacitats.No s’ho va pensar ni cinc minuts i es va apuntar.Les classes començaven al dia 19 de Febrer.Tres dies després,va anar a l’escola.Estava molt nervios perquè era el seu primer dia.Va arrinar a l’entrenament nervios,perqué estaba pensant en les incapacitats dels seus companys .Ell pensava que tenia una de les pitjors discapacitats.Però aquest pensament tant pesimista va desaparèixer al veure que hi havia gent sense cames o braços que podien nedar,inclós més ràpid que alguns atletes professionals.Després de 3 anys d’entrenament es va allistar als premis mundials de Deportivitat Aquatica,la gent,feia apostes per quin nadador guanyaria,el cas es que ningu el va votar a ell.Al final els resultats van ser molt òptims per el nostre protagonista,ja que va superar amb creus a tota la competencia.Al fi,el Noi Japones va complir el seu somni,ser el millor Deportista Aquàtic del mon.
3r F PDL diu:

10 febrer 2022 a les 11:36

Són les 7:00 del matí, estic asseguda davant de l’armari mirant-lo de dalt a baix pensant que posar-me, quan la meva mare em fa un crit per avisar-me que ja estan portant les maletes al cotxe.
En menys de cinc minuts ja estic llesta, m’he posat un conjunt còmode i fresc, a part he agafat una dessuadora, ja que no sé la temperatura que fa en un avió, és el primer cop que viatjo en un.

Ja hem arribat a l’aeroport just per agafar el vol, quan els ulls se m’obren com plats en veure un jet privat al final de les pistes, apartat de tots els avions turístics.
Sabia que els meus pares anaven bé econòmicament, però no fins aquest punt.
La meva mare, entusiasmada, s’apropa a mi per explicar-me què no anem a Brasil per treball, sinó que anem a visitar una mansió de la família junt amb una platja privada on ens hi podem quedar tota la setmana. El primer que faig és cridar d’emoció i abraçar als meus pares, no em crec que estigui passant això. Les hostesses de l’aeroport ens porten les maletes fins al jet, i tots hi pugem.

Però tot empitjora quan en personal de l’avió ens fa fora a cops i empentes, no entenc res i li agafo la mà a la meva mare. Un cop estem fora, s’enlairen deixant-nos sols, sense ningú al voltant, tothom ha desaparegut. El telèfon del meu pare comença a sonar, algú li està enviant molts missatges seguits, els meus pares es miren amb por, aleshores, m’apropen el mòbil perquè vegi el que hi ha escrit, no m’ho puc creure.

Ringgg! Ringgg!, són les 7:00 del matí i estic entusiasmada, no em crec que per fi ens anem a Brasil.
3F2 LRP diu:

10 febrer 2022 a les 11:36

Molta sort pels supervivents

Em vaig despertar, el primer que vaig veure va ser un munt de cotxes, tots estaven destrossats i molt apartats del camí de la carretera. La zona estava deserta, completament buida.
De cop em van començar a arribar els records, estava de camí a casa quan tot el malson va començar, gent cridant, algunes persones per terra, jo em vaig apropar a un bar i o vaig veure tot per la tele d’aquest, aquelles criatures que van aparèixer de cop i que ningú sabia com havien aparegut.

M’havia d’anar fent lloc al cervell pels pensaments i records que m’anaven arribant. Estava marejada i em costava caminar.

De sobte em va venir un fort mal de cap, em xiulaven les orelles, però no d’una forma normal, després d’aquest molest soroll, va començar a sonar la cançó que més odio en tot el planeta, “La Cucaracha”, no parava de repetir-se una vegada i un altre, no sabia que fer, la cançó semblava que no s’acabava mai.
El cel es va tornar negre, el nom de la cançó estava escrit per tot arreu.

Vaig caure a terra, la cançó va deixar de sonar i tot va tornar a ser com era. No sabia que m’estava passant. Era tot un somni?

Una veu que venia de lluny em va guiar fins a un cotxe destrossat, dins d’ell hi havia un casset amb una etiqueta on hi havia escrit “escolta’m”.
Vaig introduir la cinta a la ràdio del cotxe que per alguna raó estava intacte.

“Si aquesta cinta està sent escoltada per algú, significa que tot s’ha sortit de control. Portem treballant anys en una cosa que pugui disminuir la superpoblació i un error va produir que hi hagués unes plantes que feien que els humans mutessin en una raça nova.
Si t’apropes a aquestes plantes específiques que hi ha per tot arreu escoltaràs una musiqueta, normalment una cançó que odies i després començaran els mals de cap, els tremolors a les extremitats per acabar expulsant un líquid negre per la boca i les orelles, per no parlar del comportament agressiu i perillós que adquireixes.
No sabem com aquestes plantes han pogut sortir del laboratori.
Ara només podem dir-vos que el millor serà que si encara esteu bé us manteniu apartats de tot, el virus és contagiós, un cop una persona el contrau després d’escoltar la cançó, només caldrà que t’esgarrapí, mosseguí, o alguna cosa similar per anar passant el virus.
Molta sort pels supervivents.”

Em vaig posar a pensar, segurament quan em vaig quedar inconscient en el terra vaig caure a prop d’una de les plantes i ara estava contagiada. Abans que pogués entrar en un estat de pànic, vaig veure com hi havia un grup de gent que s’anaven apropant, eren quatre supervivents, em van dir si estava bé i jo els hi vaig explicar tot el que sabia.

Em van dir que hi havia una seu en la qual es creu que potser han trobat la cura. Llavors jo vaig entrar en un dilema moral bastant gran, podia dir-los que estava infectada i que millor que no estiguessin amb mi, o podia no dir res i esperar al fet que aconseguíssim arribar a la seu abans que jo comencés a patir els símptomes.

En algun altre moment hauria escollit dir la veritat i els hi hauria dit que estava contagiada, però quan estàs en el que sembla el fi del món, no hi ha espai per pensar en els altres i has de ser el màxim egoista possible.
Sembla que el món s’ha convertit en un terreny de joc en el qual només hi ha dues opcions matar o ser mort i jo estic disposada a donar-ho tot per salvar-me a mi per sobre de tot, i a l’igual estic segura que aquesta gent està disposada al mateix.

Que comenci el joc en què només podrà guanyar el més llest i el que tingui menys escrúpols.
3rF 6 JMG diu:

10 febrer 2022 a les 11:37

AQUELL TRÀGIC ESTIU

Hi havia una vegada, en una nit càlida d’estiu, en el poble dels meus avis amb la meva colla d’amics en un llac, tot el que se sentia era gresca, riures, emocions…
Però tothom es pregunta que va passar aquella nit, després de sentir aquells trets que provenien del bosc on estava el llac situat.
Cada cop que ens mirava algú, les seves mirades eren de ràbia, de menyspreu, ens miraven amb cares de dir-nos que nosaltres érem els culpables, de l’assassinat de la mort de l’Adrià.
Dit això em presento, em dic Maria, tinc setze anys i des d’aquella tràgica nit i després de totes aquelles mirades, no sóc capaç de tornar al poble, i menys anar aquell bosc, però si dic la veritat, la història, no continua així. Jo i el Miquel, estàvem més apartats dels altres perquè érem millors amics, des que ens coneixem, no ens hem separat, sempre hem anat junts a tots els llocs.
Ja que nosaltres no estàvem amb tots, perquè ens estàvem posant al dia, feia molt que no ens veiem i necessitàvem explicar-nos coses. Els dos estàvem molt tranquils fins que va sonar el tret, els nostres amics deien que els culpables érem nosaltres, pel fet de que els dos ens protegim passi el que passi i perquè com no estàvem allà, érem els primers sospitosos, de la llista, però ells estaven molt equivocats ni jo ni en Miquel érem capaços de fer quelcom així.
La Paula una nena alta guapa i amb molta popularitat en l’institut, no parava d’assetjar-nos, i en principi pensàvem que era perquè no li quèiem bé, però el que encara no sabem és perquè ens acusava, però el que si sabem és que quan va sonar aquell tret ella no era, però va aparèixer després, cinc minuts després, però per se ella ningú no deia res. Però jo pensant-ho millor vaig creure que era una nena molt innocent i ella com nosaltres no seria capaç de fer alguna cosa així, que apareixeria cinc minuts seria per algun altre motiu, ja el descobriríem.
Després d’un temps, després d’insistir que els culpables no érem nosaltres, van decidir obrir una investigació, òbviament i com érem d’esperar els primers a ser interrogats vam ser nosaltres, després d’una llarga ronda de preguntes, finalment ens van descartar, perquè no ens podien acusar de res només hi havia acusacions sense proves ni res que diguis que era veritat el que deien.
Però sí que podíem afirmar i ells mateixos ho van afirmar, nosaltres no érem els culpables, però la pregunta que ens continuem fent és: qui ho va fer, qui va ser capaç de matar-lo, per molt que molta gent investiguem no trobem les respostes.
Per finalitzar, van tancar el cas, i es va quedar sense resoldre, però jo i en Miquel, jurem que un dia aquest descobrirem al culpable.
3F 3 C R A diu:

10 febrer 2022 a les 11:38

El parc terrorista

Vaig anar a Portaventura per passar un temps en un hotel, em vaig pujar en l’atracció que es diu Dragon Khan. Quan estava a punt de pujar había un problema era que no em van deixar pujar, ja que el vago de l’atracció va començar a fallar uns minuts abans i no ens ho van dir fins arribar al final de la cua. Vaig anar a queixar-me a un dels treballadors del parc, pero unes persones es van avança i van anar a queixar-se. En aquell moment es van veure explosions per tot el parc i alguns homes van treure fusells i van a començar a disparar. Era un atac terrorista! Vaig córrer i em vaig amagar. Vaig intentar trucar pero no vaig poder. No hi havia cobertura, els terroristes l’havien tret. Vaig estar força temps escoltant trets i explosions. Tenia molta por, vaig pensar en sortir, pero de seguida vaig canviar de idea quan vaig veure el que semblava un àrab com a rehen, davant de la porta amb un munt de c4 per tot el cos, després vaig veure una persona amb un control remot, un dels terroristas tenia una bomba!La bomba era nuclear i la van posar en el mig de portaventura vaig suposar que era la meva oportunidad per salvar la humanitat i convertirme en un héroe, vaig comenzar a fer càlculs pero había una cosa que sabía perfectamente que era podría parar la explosión pero no podria sortir viu. Però em vaig començar a posar triste pero tenia que salvar el món,
va vindre un àrab i em va apuntar amb el arma i vaig veure un superheroe i em va salvar la vida li vaig dir com et dius y em va dir el seu nom es dia Oscarman es va portar la bomba nuclear al mar i no va explotar i va salvar el mon.

Fin
3F3 HMB diu:

10 febrer 2022 a les 11:41

Un Fantasma a la Ciutat

El dissabte per la tarda vaig anar amb els meus amics a veure una nova pel·lícula que havíem estat esperant durant molt de temps.

El cinema es troba a dos carrers de la meva casa. Mentre anava al cinema vaig ensopegar amb un senyor que va caure.
Jo tenia por que s’enfadés, però quan es va aixecar va continuar caminant sense dir res, no es va fixar en mi. Era com un robot. Aquell dia passava alguna cosa rara.
Va passar una estona i em semblava tot cada vegada més estrany, caminava per un costat i quan em trobava amb algú no s’apartava ni res, vaig pensar que la gent no em podia veure.
Quan vaig entrar a la sala del cinema, estava clar que passava alguna cosa, ja que allà tampoc em podia veure ningú.
No vaig veure a cap dels meus amics dins del cinema, i al acabar la pel·lícula, vaig tornar a casa tranquil·lament.
Quan vaig entrar per la porta, em vaig quedar atònit, al veure el meu cos tirat a terra, i em vaig adonar que jo era un fantasma.
3F 3 OFM diu:

10 febrer 2022 a les 11:41

L’ajut col·lectiu

Era un dissabte de juliol, com de costum, em vaig despertar per les nou, vaig esmorzar amb la meva família i em vaig rentar les dents.
Em vaig vestir i vaig sortir amb els meus amics, tot semblava normal, però aquest dia era totalment diferent de qualsevol dissabte. Vaig anar a un parc en el qual sempre quedo amb els meus amics, però aquesta vegada només vaig veure un lloc derruït, d’un dia per l’altre.
Em vaig quedar atònit, no entenia el perquè d’aquest succés tan estrany.
Em vaig trobar amb els meus amics i em van dir que van comprar el terreny per edificar-lo, per això l’havien derruït, això em va afectar molt, ja que tenia molt bons records.
De sobte vaig veure un munt d’homes amb aspiradores i d’entre ells vaig distingir un home amb placa d’identificació en la qual possava “Nicolas Montoro”.
Això em va fer riure una mica, però, ara que faria?
Els meus amics em van comentar que l’han derruït per fer un hospital.
Això no em va fer gaire gràcia.
No entenia per què d’això, ja teníem un hospital a 20 km.
Aquesta opinió va canviar quan després de divuit anys, vaig tindre un accident i vaig començar a dessagnar-me, un amic va trucar a l’hospital que havien construït en el parc, van arribar en 10 minuts, em van salvar per molt poc.
Després d’això vaig valorar molt tot allò perquè si no haguessin construït l’hospital, no estaria aquí per explicar-ho.
Al final vaig entendre que, al final no hem de ser tan egoistes, i hem de fer coses per ajudar a la gent, ja que al final ho pots rebre tu, pel fet que estem en una societat.
Després d’aquesta experiència vaig valorar molt més la meva vida i vaig començar a intentar ajudar encara que fos una mica.
3F2LRP diu:

10 febrer 2022 a les 11:42

UN DIA DE CAMP NO TAN PERFECT
Vam anar a un ball a prop de la nostre ciutat estava jo, la meva mare, al meu pari i Chispes el nostre gos.
Vam anar a la nostre casa de camp, per passar els vacances.
A questa casa era molt gran tènia 6 habitacions, 3 lavabos, un jardí enorme i més.
Ens queden 3 dies per poder relaxants.
Al primer dia era un dia molt nublat gairebé estava plovent.
Però no passava cap de bestiar perquè els dies plovent en aquell ball eren increïbles, perquè a l’ésser un ball tranquil no és escorta molt fort però és segueix escoltant els gotes callin una a una, aquell dia no va ser molt sorolls, van estar jugant jocs de taula tots reunits era molt agradable amb la ximenella a prop i vam estar mirant algunes pel·*lícules.

El segon dia va ser preciós el cel no tenia cap nou, era un dia espectacular. És podia escortar el ocells en passar per el jardí… era una casa molt maca, situada en un joc molt maco. Va ser una bona elecció anar-*hi, sobretot per l’experiència inoblidable.
Només hi havia un petit problema, dins de la casa, hi havia una habitació situada al fons de la casa, per passar per allà tènies que pullar uneixes escalis on no és podia veure al final. Els nostres pares em tenen prohibit anar allí.
Había algo suspichos, el ultim dia els meus pares van marcha per això baix anar a veure que habia alli. Quan baix obrir la porta no podia creure lo que estaba mirar.
Era un masa extraña en una jaula, es movia, era la cosa més extraña i asquerosa que baix veure en la meva vida.
Baix tanca la porta i no baix parla d’això amb els meus pares en tota la meva vida.
Fins hara no he parlat amb ells d’això i no he volgut anar a es casa desde aquel dia.
3F2LRP diu:

10 febrer 2022 a les 11:42

UN DIA DE CAMP NO TAN PERFECT

Vam anar a un ball a prop de la nostre ciutat estava jo, la meva mare, al meu pari i Chispes el nostre gos.
Vam anar a la nostre casa de camp, per passar els vacances.
A questa casa era molt gran tènia 6 habitacions, 3 lavabos, un jardí enorme i més.
Ens queden 3 dies per poder relaxants.
Al primer dia era un dia molt nublat gairebé estava plovent.
Però no passava cap de bestiar perquè els dies plovent en aquell ball eren increïbles, perquè a l’ésser un ball tranquil no és escorta molt fort però és segueix escoltant els gotes callin una a una, aquell dia no va ser molt sorolls, van estar jugant jocs de taula tots reunits era molt agradable amb la ximenella a prop i vam estar mirant algunes pel·*lícules.

El segon dia va ser preciós el cel no tenia cap nou, era un dia espectacular. És podia escortar el ocells en passar per el jardí… era una casa molt maca, situada en un joc molt maco. Va ser una bona elecció anar-*hi, sobretot per l’experiència inoblidable.
Només hi havia un petit problema, dins de la casa, hi havia una habitació situada al fons de la casa, per passar per allà tènies que pullar uneixes escalis on no és podia veure al final. Els nostres pares em tenen prohibit anar allí.
Había algo suspichos, el ultim dia els meus pares van marcha per això baix anar a veure que habia alli. Quan baix obrir la porta no podia creure lo que estaba mirar.
Era un masa extraña en una jaula, es movia, era la cosa més extraña i asquerosa que baix veure en la meva vida.
Baix tanca la porta i no baix parla d’això amb els meus pares en tota la meva vida.
Fins hara no he parlat amb ells d’això i no he volgut anar a es casa desde aquel dia.
3F 4 L B C diu:

10 febrer 2022 a les 11:42

EL COMBAT MES ESPERAT

Un bon dia em vaig aixecar i estava molt nerviós perquè me n’anava a Barcelona a veure un gran combat de boxa, lluitava el millor d’Espanya i els units millor d’Estats Units, els lluitadors es deien Floyd Mayweather i Sandor Martin. Vaig esmorzar ràpid i corrents perquè anava tard, em vaig vestir amb el primer que vaig agafar de l’armari.

Quan vaig arribar i estava a punt d’entrar, un senyor negre, vestit de negra em va parar, em va dir que el combat ja havia començat, i que no hi podia entrar, em vaig angoixar molt, ja que aquell combat era molt important i per culpa d’aquest home desconegut no podia presenciar-lo. El vaig demanar si us plau que em deixes entrar, però ell es negava a deixar-me passar. Vaig pensar per on entrar i se’m va acudir passar per un petit conducte de ventilació. Vaig marxar corrents, hi per sort hi havia una escala al costat d’una brossa, la vaig agafar, la vaig posar a on estava el conducte i em vaig enfilar. Quan vaig entrar allò semblava un laberint a les fosques. No s’avia per on anava, jo avançava i avançava, però el conducte no acabava, fins que vaig sentir del públic com cridava. Vaig girar cap a la dreta hi havia la reixa per sortir, vaig sortir, però ja era massa tard anaven per la 5 ronda. Només eren 6 rondes, quedava una, però un minut després en Floyd Mayweather va donar un cop a en Sandor Martin i el va deixar KO. Estava molt angoixat no havia vist el millor combat de la història , més tard el mateix home de negra que havia vist abans hem va dir que si en canvi de no haver pogut entrar hem donava el gua de boxa de Floyd Mayweather firmat.

Finalment vai marxar cap a casa una mica mes alegre perquè tenia el gua de Floyd Mayweather firmat.
3F 4 BCSV diu:

10 febrer 2022 a les 11:43

Un dia com qualsevol, em vaig aixecar, no em trobava bé, però, tampoc malament. Vaig arribar a l’estació de tren, i havia arribat just a l’hora la qual arriba el tren, però, no hi era. Vaig esperar fins a 20 minuts, però no hi arribava. Em vaig confondre, ja que no van dir res del tren per avui, les altres persones es preguntaven el mateix.

Vaig trucar a la meva mare, que no hi podria anar a la universitat perquè el tren no arribava. Tornava a casa, una mica enfadat, però res greu. Obrint la porta de casa vaig escoltar un par de sorolls estranys, els quals no tenien sentit, ja que, abans de jo marxar, havia assegurat que no hi quedes ningú a casa i quedes l’alarma posada. El meu primer pensament va ser que algú hagués entrat a casa i estigues robant, però, jo havia posat l’alarma, aixequi si això fos el cas, no tindria sentit, però tampoc podria ser ningú de la família, perquè només els pares, jo i el meu germà tenim claus, i cap d’ells havia d’anar al tren. El meu germà treballava a prop i els meus pares anaven a comprar una cosa prop de casa.

Vaig mirar l’aplicació de l’alarma, ja que té càmeres, i així podria veure que estava passant. Per la meva sorpresa, no hi havia res trencat, ni tampoc cap persona dintre, o això semblava des de les càmeres. Vaig entrar a casa. Res fora del comú. Vaig sospirar. Però encara volia saber d’on dimonis sortien aquells sorolls, que ja no hi sonaven. Eren semblants a sorolls de passes, però la casa estava igual de com l’havia deixat abans.

Amb una mica de por, vaig començar a mirar per les habitacions, l’última que vaig mirar va ser la meva. Una vegada vaig entrar, no vaig veure res. Era com mirar a un llum blanc gegant, la qual es va apagar a l’instant. Una cosa que vaig notar, és que els mobles de la meva habitació seguien allà, però no eren visibles, perquè era massa fosc per a veure res, o era massa brillant per a veure una cosa que no fos blanc. Vaig sortir de la meva habitació per donar-me compte del gran error que hi havia comes. Aquella llum segadora de veritat m’havia deixat seg. Però de fons hi escoltava una música, semblava una música alegre, i escoltava unes veus molt flueixes, estava sortint, ràpidament, intentant-ho, ja que estava cec, però, aquella musica, semblava de aniversari, algo el qual em va semblar estrany.

Vaig sortir fora per a sentir molta gent dient-me “Felicitats!” o coses semblant. Un altre cop, com ja era comú, m’havia oblidat de què era avui el meu aniversari… També em van explicar que l’ho del tren era una mica inesperat, i van haver de fer-ho molt més ràpid de el que realment seria.
3F4 ALL diu:

10 febrer 2022 a les 11:44

EL “VIATGE” A FRANÇA

Eren les tres de la tarda i estava a punt de començar un viatge cap a França. Estava una mica nerviós i a la vegada emocionat, ja que mai havia sortit d’Espanya. Per cert, em presento, soc en Joan, un noi de tercer d’ESO com tots.

El cas és que era tard, ja havia de marxar i vaig agafar les maletes per anar cap a l’aeroport del Prat a Barcelona. Vaig haver d’esperar dues hores, pel fet que l’avió venia amb una mica de retard. No portava res de menjar. Van ser les dues hores més pesades i llargues de la meva vida, però al fi, l’avió va arribar. Vaig anar corrents a la porta d’embarcament. De tant que vaig córrer vaig ser el primer a arribar a l’avió i entrar. Durant tot el vol, estava inquiet, perquè França és un país molt bonic i bastant visitat. Dins l’avió, es van notar una mica de turbulències però molt petites. Per sort, aquests trastos són bastant segurs avui en dia. A l’hora de marxar de l’aeroport, quan ja hi era a França, em vaig recordar que no vaig portar la maleta ni gens de diners, així que estava sol i pobre a l’estranger. Vaig dormir a l’aeroport, bé, ho vaig intentar, però només escoltava unes veus que em deien: Joan, despertat, que arribaràs tard.

Per sort, tot va ser un mal somni. Era un dilluns com tots a les 7 del matí preparant me per anar a l’institut.
3rF PGD diu:

10 febrer 2022 a les 11:44

UN DIUMENGE DE COMPRES

El diumenge passat vam anar a Barcelona al Corte Ingles. Vaig anar amb la meva mare i la meva àvia.

Només arribar vam anar a l’última planta, que és el restaurant, a prendre un refresc.
Jo vaig demanar un suc de préssec i una napolitana de xocolata. La meva mare es va demanar un cafè sol i la meva àvia un tallat amb una magdalena.

Un cop vam acabar de menjar va anar a la planta baixa a comprar roba. No sabia si comprar-me un vestit vermell o uns texans amb una samarreta. Finalment, em vaig decidir pel vestit vermell, ja que m’agradava més que l’altre. La meva àvia es va comprar un vestit molt semblant per l’aniversari de la meva mare. A part li va comprar uns texans i una camisa al meu germà.

La setmana que ve era l’aniversari de la meva mare i la veritat és que estava molt contenta, ja que me l’estimo moltíssim. La meva àvia em va dir que ja tenia pensat el regal que li faria. Va venir amb nosaltres per aprofitar i comprar el regal.

Estàvem al Zara i la meva àvia ens va dir que havia d’anar a canviar un regal que li havien fet. Va aprofitar per comprar el regal. La meva mare i jo vam continuar comprant roba, ja que ens feia falta.

Van passar uns deu minuts fins que va tornar la meva àvia. Mentre la meva mare pagava la meva àvia em va explicar el real que havia comprat. Era un viatge a les Maldives per tot la família.

La veritat és que em va semblar una gran idea però aquest viatge ja és una altra història.
3F 4 L B C diu:

10 febrer 2022 a les 11:45

EL COMBAT ESPERAT

Un bon dia em vaig aixecar i estava molt nerviós perquè me n’anava a Barcelona a veure un gran combat de boxa, lluitava el millor d’Espanya i els units millor d’Estats Units, els lluitadors es deien Floyd Mayweather i Sandor Martin. Vaig esmorzar ràpid i corrents perquè anava tard, em vaig vestir amb el primer que vaig agafar de l’armari.

Quan vaig arribar i estava a punt d’entrar, un senyor negre, vestit de negra em va parar, em va dir que el combat ja havia començat, i que no hi podia entrar, em vaig angoixar molt, ja que aquell combat era molt important i per culpa d’aquest home desconegut no podia presenciar-lo. El vaig demanar si us plau que em deixes entrar, però ell es negava a deixar-me passar. Vaig pensar per on entrar i se’m va acudir passar per un petit conducte de ventilació. Vaig marxar corrents, hi per sort hi havia una escala al costat d’una brossa, la vaig agafar, la vaig posar a on estava el conducte i em vaig enfilar. Quan vaig entrar allò semblava un laberint a les fosques. No s’avia per on anava, jo avançava i avançava, però el conducte no acabava, fins que vaig sentir del públic com cridava. Vaig girar cap a la dreta hi havia la reixa per sortir, vaig sortir, però ja era massa tard anaven per la 5 ronda. Només eren 6 rondes, quedava una, però un minut després en Floyd Mayweather va donar un cop a en Sandor Martin i el va deixar KO. Estava molt angoixat no havia vist el millor combat de la història , més tard el mateix home de negra que havia vist abans hem va dir que si en canvi de no haver pogut entrar hem donava el gua de boxa de Floyd Mayweather firmat.

Finalment vai marxar cap a casa una mica mes alegre perquè tenia el gua de Floyd Mayweather firmat.
3F 3 OFM diu:

10 febrer 2022 a les 11:45

L’ajut col·lectiu

Era un dissabte de juliol, com de costum, em vaig despertar per les nou, vaig esmorzar amb la meva família i em vaig rentar les dents.
Em vaig vestir i vaig sortir amb els meus amics, tot semblava normal, però aquest dia era totalment diferent de qualsevol dissabte. Vaig anar a un parc en el qual sempre quedo amb els meus amics, però aquesta vegada només vaig veure un lloc derruït, d’un dia per l’altre.
Em vaig quedar atònit, no entenia el perquè d’aquest succés tan estrany.
Em vaig trobar amb els meus amics i em van dir que van comprar el terreny per edificar-lo, per això l’havien derruït, això em va afectar molt, ja que tenia molt bons records.
De sobte vaig veure un munt d’homes amb aspiradores i d’entre ells vaig distingir un home amb placa d’identificació en la qual possava “Nicolas Montoro”.
Això em va fer riure una mica, però, ara que faria?
Els meus amics em van comentar que l’han derruït per fer un hospital.
Això no em va fer gaire gràcia.
No entenia per què d’això, ja teníem un hospital a 20 km.
Aquesta opinió va canviar quan després de divuit anys, vaig tindre un accident i vaig començar a dessagnar-me, un amic va trucar a l’hospital que havien construït en el parc, van arribar en 10 minuts, em van salvar per molt poc.
Després d’això vaig valorar molt tot allò perquè si no haguessin construït l’hospital, no estaria aquí per explicar-ho.
Al final vaig entendre que, al final no hem de ser tan egoistes, i hem de fer coses per ajudar a la gent, ja que al final ho pots rebre tu, pel fet que estem en una societat.
Després d’aquesta experiència vaig valorar molt més la meva vida i vaig començar a intentar ajudar encara que fos una mica.
3F CLC diu:

10 febrer 2022 a les 11:46

EL DESASTRE D’ABANS DE L’ESPECTACLE

El meu nom es Martina i ara us explicaré el que em va passar un dissabte al matí assolellat.
Jo tenia clar que aquell seria un dia important per mi. A les cinc de la tarda tenia un càsting el qual podia (o no) canviar la meva vida per complet. Aquest era un càsting per entrar al programa de cuina més famós de tota Espanya: MasterChef.

En primer lloc, em vaig despertar i vaig decidir anar a esmorzar, després em vaig preparar, em vaig canviar i no sabia quina roba posar-me, llavors em vaig decidir, em posaria el que més m’agradava: els meus pantalons texans preferits, amb un top i una sobre camisa per sobre. El moment d’anar a arreglar-me el cabell i maquillar-me va ser un embolic. No em quedava molta laca i els recollits no em quedaven bé. Aleshores vaig decidir que anar amb el cabell solt i després fer-me una cua seria la millor opció. Per al maquillatge, no tenia ningun problema, em faria alguna cosa senzilla.
No obstant això, el punt de veritat va arribar quan vaig anar a la cuina a buscar la batedora per fer el batut i me n’adono que ha desaparegut. Ja anava malament de temps, però vaig decidir prendre’m-ho amb calma. Em vaig parar a pensar on podia estar però no me’n recordava, vaig mirar sota uns calaixos i tampoc.
Al final, després de buscar-la per tota la casa la vaig trobar al cistell de la roba, no tenia cap idea de com podia haver arribat allà. Em volia fer un batut de maduixes, plàtan i síndria, però, quan vaig ficar totes les fruites dins i vaig encendre la màquina, em va sortir tot disparat! Tot el cabell, la cara, la roba i la cuina estava plena de batut. Desesperada vaig començar a plorar. Tenia moltíssima pressa i estava tot fastiguejat.

Finalment, vaig trucar a les meves millors amigues, que mai fallen.
Ràpidament, van arribar a la meva casa, em van consolar i després de rebuscar entre el meu armari, em van deixar guapíssima. Portava un top blanc amb una faldilla negra, no massa extravagant.
Al final vaig anar al càsting i tot va sortir molt bé perquè em van agafar!
3F 1 GRJ diu:

10 febrer 2022 a les 11:54

UN MAL D’ESTÓMAC

Aquest estiu he anat a Punta Cana amb la meva mare , era el tercer viatge que feia fora d’Europa, ja que havia anat al Marroc i a Tanzània, estava molt nerviosa, ja que m’encanta viatjar, però a l’hora d’enlairar sempre estic molt nerviosa i aquest cop més perquè m’esperaven 8 hores d’avió Madrid-Punta Cana.

Les hores se’m feien eternes. Vam perdre un cafè les dues mentre parlàvem del que faríem allà. ja que faltava poc per arribar a Madrid.
Un cop allà vam agafar el vol cap a Punta Cana. La veritat és que ja no estava tan nerviosa, em vaig posar els AirPods i em vaig posar a dormir.

5 hores després em van despertar perquè era hora de dinar. Ens havien donat per dinar pollastre amb patates fregides i de postres un gelat de xocolata.
Quan vaig acabar de dinar em va començar a fer mal de panxa, ja que el pollastre m’havia sentat molt malament.
Quan vam arribar a l’hotel vam anar a comprar alguna cosa per mi, però no sabíem el que comprar, ja que estàvem en un país diferent del meu. Al final no vaig menjar res fins al dia següent, ja que no tenia gens de gana.
A part d’això va ser un viatge molt divertit i que sempre recordaré.
3r F PDL diu:

10 febrer 2022 a les 11:59

NIT INESPERADA

Són les 7:00 del matí, estic asseguda davant de l’armari mirant-lo de dalt a baix pensant que posar-me, quan la meva mare em fa un crit per avisar-me que ja estan portant les maletes al cotxe.
En menys de cinc minuts ja estic llesta, m’he posat un conjunt còmode i fresc, a part he agafat una dessuadora, ja que no sé la temperatura que fa en un avió, és el primer cop que viatjo en un.

Ja hem arribat a l’aeroport just per agafar el vol, quan els ulls se m’obren com plats en veure un jet privat al final de les pistes, apartat de tots els avions turístics.
Sabia que els meus pares anaven bé econòmicament, però no fins aquest punt.
La meva mare, entusiasmada, s’apropa a mi per explicar-me què no anem a Brasil per treball, sinó que anem a visitar una mansió de la família junt amb una platja privada on ens hi podem quedar tota la setmana. El primer que faig és cridar d’emoció i abraçar als meus pares, no em crec que estigui passant això. Les hostesses de l’aeroport ens porten les maletes fins al jet, i tots hi pugem.

Però tot empitjora quan en personal de l’avió ens fa fora a cops i empentes, no entenc res i li agafo la mà a la meva mare. Un cop estem fora, s’enlairen deixant-nos sols, sense ningú al voltant, tothom ha desaparegut. El telèfon del meu pare comença a sonar, algú li està enviant molts missatges seguits, els meus pares es miren amb por, aleshores, m’apropen el mòbil perquè vegi el que hi ha escrit, no m’ho puc creure.

Ringgg! Ringgg!, són les 7:00 del matí i estic entusiasmada, no em crec que per fi ens anem a Brasil.
3F 2 MPB diu:

10 febrer 2022 a les 12:13

Felicitat eterna

No podia dormir. Estava neguitosa per l’examen pràctic de cotxe que tindria al dia següent. Em vaig aixecar del llit i em vaig dirigir a la cuina. Vaig agafar una petita cassola de l’armari cer escalfar una mica d’aigua i així fer-me una infusió, necessitava relaxar-me.

Al acabar-me-la, em sentia més cansada del normal. Una infusió no causa aquests efectes o almenys no tan forts. Em vaig dirigir cap al pot on venien les herbes que li donaven gust a l’aigua per assegurar-me de que no m’hagués equivocat d’herbes, però abans de que ho pogués fer vaig escoltar l’alarma del despertador, de veritat ja havia passat tota la nit? Què estava passant?

Em vaig vestir esperitadament i vaig provar de rentar-me la cara amb aigua freda per veure si així se’m anava una mica el mareig, però no va ajudar en res, així que ho vaig deixar córrer i vaig sortir per la porta.

No recordava on havia deixat aparcada la meva moto. Buscant-la pels carrers propers a casa meva em notava cada vegada més cansada i amb moltes ganes de vomitar, em costava caminar a causa del mareig.

Quan vaig trobar la meva moto hi vaig pujar. Ja portava el que em van semblar uns vint minuts de trajecte i el viatge se’m estava fent etern, els carrers de Barcelona se’m estaven fent més llargs que de costum així que per distreure’m una estona vaig encendre la ràdio.

Deu minuts després estava creuant pel pont de la ciutat, quan de sobte tot es va tornar fosc en un obrir i tancar d’ulls. Els arbres ja no es veien a causa de la boira, o potser no era la boira el que em tapava la vista, sinó un mal de cap insuportable que va fer que tot em comences a donar voltes. Vaig perdre el control del meu cos, tenia les extremitats adormides.

Vaig veure com la moto es dirigia directament a un arbre, amb un final de xoc. El meu cos es va impulsar endavant, fent-me sortir volant, donant-me un fort cop a l’esquena.
Em vaig quedar allà, estirada, sagnant, vaig perdre el coneixement.

Quan vaig obrir de nou els ulls, no estava al bosc on havia tingut l’accident, però tampoc estava en un hospital. Em situava a un lloc semblant a una cabanya, però més moderna, lligada a una cadira. Vaig mirar a un costat i vaig veure uns aparells que normalment es troben als hospitals i d’altres que més bé semblaven de tortura.

Vaig sentir un soroll. Algú s’aproximava a mi des de la meva esquena. Vaig començar a tremolar, les mans em suaven. Una persona emmascarada va aparèixer davant meu, va preparar una mena de xeringa i me la va injectar. No sé què hi duia, però cremava, cremava molt.

Vaig notar com la meva ànima sortia del meu cos, els records em passaven per la ment a una velocitat innombrable. Va ser un moment de tortura que, gràcies a Déu ja no el podré tornar a experimentar. Ara mateix puc volar i em sento més lliure que mai, la mort és el millor que m’ha pogut passar.
3D JPG diu:

10 febrer 2022 a les 16:23

Aquí deixo el meu enllaç d’un document drive, on està l’activitat de la història col·lectiva (relats a 4 mans).
3D JPG (aquest és el bo) diu:

10 febrer 2022 a les 16:34

Aquí deixo el document drive que he fet, en un enllaç, on està l’activitat de la història col·lectiva (relats a 4 mans).

https://docs.google.com/document/d/14G_6aAUxCVK25V171Jkc2kcCxYyz_Y8DseZmbOrnaGE/edit?usp=sharing
3D-MBP diu:

11 febrer 2022 a les 17:12

LA FAMILIA DESAPAREGUDA

Era un matí estrany. La Berta no es trobava gaire bé, i quan es va llevar, va veure que no hi havia ningú més a casa. De cop, va baixar a esmorzar, i va veure una nota a la nevera que deia: Berta, soc la mare, ens hem anat de casa amb la teva germana Júlia. Tens menjar per una setmana a la nevera. La Berta es va quedar bocabadada, però va seguir la resta del dia amb total normalitat, intentant deduir perquè els seus pares se n’havien anat d’una manera tant sobtosa.

Sona la sirena d’inici de classe. A primera hora, tenien català dues hores seguides. Després, al pati, els hi va explicar tot el que li havia passat aquell matí a totes les seves amigues. Aquestes, no van saber com reaccionar a la notícia, però aquest moment incòmode va acabar quan la sirena de final de pati va sonar, i van haver d’anar-se’n a fer educació física.
Quan va acabar l’institut, la Berta, va tornar a casa amb la seva amiga Clara. Totes dues, van començar a dir el que pensaven que podria haver passat: potser ja no t’estimen i han marxat, potser se n’han anat de vacances, potser et truquen d’aquí poc…
En arribar a casa, la Berta, va començar a dinar els macarrons que la seva mare havia deixat a la nevera. Va trucar a la seva mare, pare i germana, però ningú contestava.

Després d’una estona fent deures, va decidir contar els plats que hi havia a la nevera per si de cas els seus pares no tornaven, i poder repartir-se el menjar. Va buscar a internet, quants dies podem sobreviure sense menjar, i va veure que amb el que tenia no li donava. Va començar a plorar de l’angoixa que portava a sobre, però de cop va veure una targeta de crèdit. La va introduir a la seva aplicació del banc, i va veure, que els seus pares li havien deixat molts diners. Va decidir anar al supermercat, i va comprar menjar.
Quan va arribar a casa, un cop recollida la compra, va començar a pensar en respostes lògiques de per què els seus pares i la seva germana havien decidit marxar. Es va donar per vençuda, i va decidir passar pàgina i pensar que algun dia tornarien.

Finalment, dues setmanes després, la seva família estava entrant per la porta de casa per poder abraçar a la seva filla Berta i poder explicar-li el que havia passat. Però no van poder, la Berta no estava.
3D LSB diu:

13 febrer 2022 a les 17:12

UNA BOMBA A L’INSTITUT

Era de bon matí, la Clara va agafar les claus i la motxilla per anar a l’institut. Arribava uns minuts tard. Va tancar la porta i es va dirigir cap allà. Quan estava arribant, va veure que hi havia un munt de gent a la porta d’entrada. La Mireia, la seva amiga, estava allà i li va trucar perquè anés amb ella. La Clara no sabia el que estava passant i cada cop es preocupava més per la situació.

La Clara, intrigada, es va dirigir cap a l’entrada de l’institut. La Mireia li va explicar que els hi havien fet fora de l’institut perquè havien trobat restes d’una bomba de la guerra civil. La Clara, sorpresa, es va apropar a la tanca que havia posat la policia que els hi impedia entrar a l’institut per veure si era cert. Efectivament, hi havia un munt de policies i investigadors analitzant el terreny.
En Pol i en Joan, dos companys de classe, es van apropar a elles molt intrigats per preguntar lis si sabien alguna cosa sobre el que estava passant.
-Per què vols saber tantes coses? Va preguntar la Clara.
-Estic escrivint un llibre sobre la guerra civil i m’aniria molt bé saber informació sobre la bomba que han descobert a l’institut, va dir en Pol. Seguidament, el director va sortir de l’institut i els hi va dir a tots els alumnes que anessin al gimnàs, que no seria possible fer classe normal deguda la situació. Als quatre companys, se’ls hi va acudir que seria bona idea escapar-se del gimnàs per anar a aconseguir més informació i així, que en Pol pogués escriure millor el seu llibre.

S’estaven apropant a poc a poc a un estaven les restes de la bomba per intentar fotografiar-les. De sobte, uns policies que estaven observant-los van començar a córrer darrere d’ells, els hi havien pillat.

RING RING! El rellotge marcava les 7:00.
-Vinga Clara aixecat que arribaràs tard a l’institut!
Tot semblava haver estat un somni quan de sobte la Mireia li va trucar dient-li que vingues de pressa, que hi havia molta gent a l’entrada de l’institut.
3D JCP diu:

13 febrer 2022 a les 18:09

Aquell dia, feia mal temps i només em faltava tenir Català. Van ser dues hores i van semblar setmanes, però per fi tocava pati. Estava amb les meves amigues i de sobte, va sonar una alarma que desconeixíem. No era ni la d’incendis ni cap que haguéssim escoltat mai, així que ens va donar igual. Va parar l’alarma i vam sentir un tret. En aquell moment tothom va posar-se a cridar. Estàvem nerviosos i espantats. Tothom va començar a córrer cap a la porta de sortida, però l’havien tancat. No teníem escapatòria.

Cada cop s’anaven escoltant menys crits. Els meus amics i jo teníem un amagatall a dins de l’institut. Vam anar allà, però hi havia moltes persones rodejant alguna cosa. Vam decidir anar a veure que estava succeint. No ho podíem creure! A terra estava el professor de Català, el més odiat de l’institut. Ens vam quedar bocabadades! El nostre professor estava mort a terra! No sabíem que havia passat, però de sobte vam sentir uns passos molt forts. Ens vam girar i vam veure al director de l’institut amb una pistola a la mà i ple de sang per tot el seu cos. Què estava passant?

Finalment, vam descobrir qui era el psicòpata que va començar el tiroteig a l’institut. Per sort ell no ens va veure i ens vam ajupir darrere un mur perquè no ho fes. El vam agafar per sorpresa i el vam tirar a terra, aconseguint treure-li l’arma. El vam apuntar i vam exterminar-lo mentre trucàvem a la policia. Vam acabar sent les úniques sobrevivents i no ferides i per això mateix, quan va venir la policia, no ens van creure. Per mala sort vam acabar a la presó.
3D JCP diu:

13 febrer 2022 a les 18:11

EL TIROTEIG

Aquell dia, feia mal temps i només em faltava tenir Català. Van ser dues hores i van semblar setmanes, però per fi tocava pati. Estava amb les meves amigues i de sobte, va sonar una alarma que desconeixíem. No era ni la d’incendis ni cap que haguéssim escoltat mai, així que ens va donar igual. Va parar l’alarma i vam sentir un tret. En aquell moment tothom va posar-se a cridar. Estàvem nerviosos i espantats. Tothom va començar a córrer cap a la porta de sortida, però l’havien tancat. No teníem escapatòria.

Cada cop s’anaven escoltant menys crits. Els meus amics i jo teníem un amagatall a dins de l’institut. Vam anar allà, però hi havia moltes persones rodejant alguna cosa. Vam decidir anar a veure que estava succeint. No ho podíem creure! A terra estava el professor de Català, el més odiat de l’institut. Ens vam quedar bocabadades! El nostre professor estava mort a terra! No sabíem que havia passat, però de sobte vam sentir uns passos molt forts. Ens vam girar i vam veure al director de l’institut amb una pistola a la mà i ple de sang per tot el seu cos. Què estava passant?

Finalment, vam descobrir qui era el psicòpata que va començar el tiroteig a l’institut. Per sort ell no ens va veure i ens vam ajupir darrere un mur perquè no ho fes. El vam agafar per sorpresa i el vam tirar a terra, aconseguint treure-li l’arma. El vam apuntar i vam exterminar-lo mentre trucàvem a la policia. Vam acabar sent les úniques sobrevivents i no ferides i per això mateix, quan va venir la policia, no ens van creure. Per mala sort vam acabar a la presó.
3D 3 AHC diu:

13 febrer 2022 a les 19:18

DESCOBRINT LA PREHISTÒRIA

Molts anys enrere, quan encara no existia res del que avui en dia és comú, un home amb una samarreta feta amb pell d’animal i la resta de la roba trencada, pintava un dibuix en una paret. En aquest es veia com uns caçadors intentaven atrapar animals. Allò era el que estava passant en aquell precís moment, i l’home havia decidit fer una obra perquè d’aquí a uns anys la gent sabés com havia sigut la vida en un passat.

Molts anys després l’Amaia, una noia que estudiava a la universitat de criminologia, anava passejant per una zona de la ciutat pràcticament deserta, quan va veure una pintura que li va cridar l’atenció, era totalment diferent dels grafits que hi havia per tota la ciutat i mai havia vist un dibuix fet d’aquesta manera, però sens dubte estava interessada a descobrir que volia dir.
L’endemà al matí com de normal l’Amaia va anar a classe. Aquell dia estaven parlant sobre l’ADN i les empremtes dactilars, i va ser així com se li va acudir de detectar aquests dos punts en la pintura de la paret i d’aquesta manera saber qui havia estat l’autor de l’obra. Així doncs, aquella mateixa tarda, va agafar tots els estris necessaris i quan va sortir de la universitat va anar directe al carrer on estava el dibuix. Dues hores més tard els resultats estaven llestos, i va ser així com va saber que es tractava d’un home que havia mort feia 358 anys, 23 dies, 3 hores, 26 minuts i 57 segons, per la qual cosa havia viscut molt temps enrere, però encara necessitava més informació.
Va pensar en moltes opcions, i es va plantejar durant molta estona el fet d’anar a casa d’algun dels descendents de l’home, però després es va adonar que seria absurd, ja que aquella persona no en podria saber res, perquè la pintura havia sigut realitzada molt temps enrere. Finalment, va decidir parlar amb la directora d’art de l’univers. L’Amaia sabia que era arriscat, pel fet que teòricament només podies parlar amb ella si havies trobat una obra molt valuosa, i la realitat era que l’Amaia no estava segura que el dibuix signifiqués alguna cosa o tingués algun tipus de valor, però va decidir anar ha parlat amb la directora igualment.
L’endemà, l’Amaia estava a la sala d’espera, quan de sobte la van avisar perquè entres a una habitació. Un cop a dins va estar rodejada de tota mena d’obres, cadascuna diferent, des de pintures a escultures, però el més impactant per a ella, va ser veure a la directora asseguda al final d’aquella habitació, mentre li apuntava amb la mà dient-li així que s’apropés cap a ella. L’Amaia ho va fer, i li va explicar tot el que havia passat a la directora, qui no va dubtar cap segon en què es tractava d’una obra de la prehistòria, però l’Amaia no entenia res. Què era la prehistòria?
Va ser la directora qui li va explicar que es tractava d’un període de temps passat, que s’havia descobert feia molt poc temps, però pel qual encara es necessitaven algunes proves perquè poguessin estar segurs que aquella etapa havia existit de veritat. Així que la directora va decidir que aniria a veure el dibuix, i d’aquí a uns dies avisaria a l’Amaia si en trobava més informació.

Una setmana més tard l’Amaia va rebre una trucada, era la directora, qui li va dir que la pintura sí que es tractava d’un dibuix de la prehistòria, i que gràcies a ella s’havia descobert un dels períodes més importants de tota la vida. Per això l’Amaia va ser premiada amb milions de diners, els quals va decidir gastar en buscar més proves sobre la prehistòria. I va ser així com es van descobrir moltes més obres i informació sobre aquella etapa.
3D-LSB diu:

14 febrer 2022 a les 09:01

UNA BOMBA A L’INSTITUT

Era de bon matí, la Clara va agafar les claus i la motxilla per anar a l’institut. Arribava uns minuts tard. Va tancar la porta i es va dirigir cap allà. Quan estava arribant, va veure que hi havia un munt de gent a la porta d’entrada. La Mireia, la seva amiga, estava allà i li va trucar perquè anés amb ella. La Clara no sabia el que estava passant i cada cop es preocupava més per la situació.

La Clara, intrigada, es va dirigir cap a l’entrada de l’institut. La Mireia li va explicar que els hi havien fet fora de l’institut perquè havien trobat restes d’una bomba de la guerra civil. La Clara, sorpresa, es va apropar a la tanca que havia posat la policia que els hi impedia entrar a l’institut per veure si era cert. Efectivament, hi havia un munt de policies i investigadors analitzant el terreny.

En Pol i en Joan, dos companys de classe, es van apropar a elles molt intrigats per preguntar lis si sabien alguna cosa sobre el que estava passant.

-Per què vols saber tantes coses? Va preguntar la Clara.

-Estic escrivint un llibre sobre la guerra civil i m’aniria molt bé saber informació sobre la bomba que han descobert a l’institut, va dir en Pol. Seguidament, el director va sortir de l’institut i els hi va dir a tots els alumnes que anessin al gimnàs, que no seria possible fer classe normal deguda la situació. Als quatre companys, se’ls hi va acudir que seria bona idea escapar-se del gimnàs per anar a aconseguir més informació i així, que en Pol pogués escriure millor el seu llibre.

S’estaven apropant a poc a poc a un estaven les restes de la bomba per intentar fotografiar-les. De sobte, uns policies que estaven observant-los van començar a córrer darrere d’ells, els hi havien pillat.

RING RING! El rellotge marcava les 7:00.

-Vinga Clara aixecat que arribaràs tard a l’institut!

Tot semblava haver estat un somni quan de sobte la Mireia li va trucar dient-li que vingues de pressa, que hi havia molta gent a l’entrada de l’institut.
3d1Opc diu:

14 febrer 2022 a les 09:14

NOVA CASA AMB PINGÜINS

Era un dijous fosc, va arribar el pare després de treballar i ens va reunir a tots al menjador.El meu germà espantat i la meva mare preocupada.En aquell moment sabia que no seria una bona notícia.Ens va comunicar que deixariem Venezuela i ens aniriem a viure a l’Antàrtida, ja que ha trobat un treball de cuidador de pingüins.

Ens vam quedar en xoc.Primer ens vam riure ja que pensàvem que havia de ser una broma però al veure que la seva expressió no variava…
Vam començar a celebrar que ens anàvem a l’Antàrtida i vam decidir fer-nos les maletes i anar-nos cap a l’Antàrtida.

Una vegada allà vam anar a veure els pingüins i les foques i ens vam banyar amb ells.A l’hora de dinar els pingüins ens van fer el sopar, ens van fer gel amb aigua i de postre cua de foca al forn.

Quan ja van arribar les 11 de la nit ens pingüins van posar-nos a dormir i ens van cantar una cançó per agafar més ràpid la son.

Al dia següent quan ens vam despertar, vaig anar a buscar al meu pare ja que havia desaparegut, i no estava per enlloc.

Em vaig trobar al meu pare en una espècie de concert on amb ell cantàven els pingüins.De espectants les foques aplaudint i ballant.

Tota la família estem contents a l’Antàrtida.
PBC 3rD diu:

14 febrer 2022 a les 17:32

L’aventura d’en Gonzalo al seu nou Institut.

Vet aquí que una vegada hi havia un noi anomenat Gonzalo i que arribava nou a un institut.
El Gonzalo es va presentar com el noi extravertit que és, dient;
Hola, soc el Gonzalo! Gonza pels amics.
Els alumnes van començar a riure-se’n d’ell i a dir-se entre ells,
-Si mai tindrà amics!
Com que era molt extravertit i repel·lent tots l’odiaven i a sobre no era molt llest.
Va passar 2 mesos i ell encara estava sol.
Però, va conèixer una persona anomenada Pau i es van fer molt amics, per no dir nòvios.
Des de aquell moment el Gonzalo ja no estava sol, tenia al Pau, amb ells van viure experiències inoblidables com: anar a Cancun de vacances.
En Gonzalo i en Pau eren millors amics, fins que un dia va arribar una noia nova a l’escola, la noia es deia Fernanda, i era molt guapa, en Pau es va enamorar d’ella. En Pau li feia cartes d’amor, però la noia no l’ignorava perquè pensava que el pobre Pau era molt lleig. Això va portar al Pau voler cremar l’escola. En Pau es passava cada dia al lavabo, la gent es pensava que tenia problemes a l’estómac, però el que realment estava fent era planejar com cremar l’escola.
Realment, Pau era un mot, perquè la gent es pensava que era molt pacífic, però realment no ho era, el seu nom real era Julian. El Julian i el Gonzalo van fer pública la seva relació amorosa, i amb tota confiança li va explicar al Gonzalo el seu pla, però el Gonzalo no estava d’acord amb cremar l’escola i li va aclarir les idees al Julian.
El Julian es va calmar i va decidir no cremar l’escola.
Finalment, el Gonzalo i en Julian va viure junts tota la seva vida amb un infinit amor.
3D IBP diu:

15 febrer 2022 a les 10:38

Una nit fugint.
Era fosc, ben entrada la nit. Estava caminant per un carreró estret, obscur i tenebrós i vaig sentir un animaló (una rata suposo), fregar-me la cama. M’havia perdut i estava molt, molt cansada. Havia corregut durant hores fugint, fugint d’ells. Ara, per fi, els havia perdut, o almenys això esperava. El meu mòbil no tenia bateria i no veia a ningú pel carrer a qui demanar ajuda. Per fi vaig veure un vell senyor sortir per una porta. Tenia un aire simpàtic així que vaig decidir apropar-me i preguntar-li per indicacions de com sortir d’allà. El senyor, però, em va ignorar com qui veu una pedreta a terra, i va seguir el seu camí amb un aire absent.

Havia extraviat els meus perseguidors, però podrien trobar-me en qualsevol moment. Vaig continuar caminant per les ombres fins a arribar a un local on hi havia tres rates esperant. Les vaig ignorar i vaig entrar al local, potser allà podria demanar per un telèfon. Una vegada allà em vaig demanar un refresc, tenia exactament 3 euros, suficient. Després de beure, vaig meditar que fer a continuació. Vaig decidir demanar als cambrers per un telèfon.

En aixecar-me vaig notar que les tres rates que estaven abans a l’entrada, els tres animalons petits i innocents, s’havien convertit en tres persones humanes, altes i fortes, dues dones i un home, plantats davant meu. Eren ells, els meus persecutors, els homes-rata. M’havien sorprès primerament al zoo, convertits en elefants. Podien convertir-se en el que volguessin. Aquests éssers es van apropar a mi mirant-me amenaçadorament. Jo tenia por, moltíssima por. La dona-rata més gran va treure el ganivet. Va agafar embranzida i quan me l’anava a plantar al pit… Riiing, ring ring, la meva alarma estava sonant. Estava arribat tard a la feina!
CPS 3rd diu:

15 febrer 2022 a les 12:45

El misteri sense resoldre

Aquesta setmana el curs de 3r d’ESO s’anava de colònies al Pirineu. Anaven 4 dies, de dilluns a dijous. Després de dues hores de viatge en el bus, quan tothom ja havia arribat, els professors vam contar a tots els alumnes i faltava la Coral·lina, ON Està?

El problema és que aquesta nena ningú era amiga seva, només la Vanessa i la Laia, però era com si fos invisible, mai parlava. Tothom es va espantar molt i van començar a buscar-la per tot el bosc.

Desprès d’estar buscant durant hores, la gent es va començar a desesperar. Feia molt de fred i s’estava començant a fer de nit. Tots els alumnes volien tornar a les habitacions, excepte la Vanessa i la Laia que volien resoldre el misteri. Els professors van decidir deixar de buscar perquè ja era de nit. Mentre tornaven la Vanessa i la Laia es van escapar en busca de la Coral·lina, l’alumna desapareguda.

Després d’una bona estona buscant, van veure els seus guants. Estaven coberts de sang. Estaven mortes de por, però van continuar lluitant per a trobar a la seva amiga. Encara buscaven per l’immens bosc, però no la veien per cap lloc. Van descobrir les seves sabates, al ser blanques es podien apreciar unes ditades molt grans, no podien ser d’una noia, havien de ser d’un home.

Després de 15 minuts busca’n a la Coral·lina, van trobar una caseta abandonada, tenien molta por, però van decidir entrar per rescatar a la seva amiga. Van obrir la porta i de cop i volta… Veuen a la Coral·lina inconscient en el terra, s’espanten molt i van corrents a demanar ajuda abans que sigui tard.
IPR 3rD diu:

15 febrer 2022 a les 22:04

UNA GRAN SORPRESA

Tot va començar una tarda d’estiu qualsevol. Com sempre, estava passant la tarda amb els meus amics i acompanyats pel meu gos, Blanquet, que estava al terra mentre li rascava la panxa. De sobte, una furgoneta blanca que passava davant nostre va frenar en sec i dos homes que no coneixiem de res es van acostar a nosaltres. Quina va ser la meva sorpresa quan el Blanquet va començar a donar salts com un boig i s’acostava als senyors com si els coneguesi de tota la vida. Un dels senyors li va dir: “Com t’hem trobat a faltar”.

El Blanquet havia arribat a la nostra família 5 anys abans. Quan el vam conèixer era un gos abandonat que passejava pel barri. Em va costar molt convencer a la meva mare però va acabar accedint a adoptarlo. Desde el principi ens vam convertir en inseparables. Fins i tot, dormia a la meva habitació.

Quan em vaig acostar als homes no entenia el que estava passant. Em van explicar que ells havien criat al Blanquet quan era un cadell i que l’havien perdut feia uns 5 anys en uns camps propers al barri. Em van demanar portarse’l a casa per mostrar-li a la resta de la seva família, que el gos estava bé i era feliç. Jo dubtava perquè no tenia clar que me l’anessin a tornar però vaig acabar accedint.

L’espera fins l’endemà es va fer eterna, però sí, van complir amb la seva paraula i van tornar a en Blanquet a casa. El pobre gos estava desorientat i s’acostava els uns als altres sense saber molt bé el que havia de fer. Els antics propietaris, molt amables, ens van dir que ells ja havien patit la tristor de perdre’l i que no tenia sentit que ara patísim nosaltres. I així, el Blanquet, va quedar-se on es tenia que quedar, a casa.
3D RVC diu:

15 febrer 2022 a les 23:08

Tractes per acabar
Era una tarda d’agost, la llum del sol era roja, es reflectia en el vidre del cotxe. Vaig mirar el recompte del dipòsit, efectivament, estava buit.Estava al mig del no-res i no hi havia urbanitzacions properes, tret d’una fàbrica abandonada a uns 20 metres. Vaig revisar les viseres per tercer cop per comprovar que no hi havia res de menjar ni res útil en elles.De sobte vaig recordar el mòbil que vaig guardar al maleter per si algun dia em quedava sense bateria i el necessitava, com ara mateix. A l’haver recordat això vaig sortir del cotxe corrent i vaig obrir el maleter per trobar-lo, i sí, estava en el mateix lloc on el vaig deixar.En agafar-lo el primer que se’m va venir al cap va ser trucar a en Jordi, que és l’home que em passa la cocaïna. No va contestar i va saltar el contestador, però vaig poder escoltar la vibració del mòbil, ja que tinc una superoïda, la qual mantinc en secret de les altres persones per raons òbvies. En sentir la vibració vaig dubtar així que vaig tornar-lo a trucar per a comprovar-ho i vaig poder confirmar que ho era. La vibració provenia de la fàbrica.Vaig pensar que llavors hi havia esperança i vaig començar a anar cap allí. Abans, però, vaig agafar la pistola que estava guardada juntament el mòbil i també aquest. Vaig donar un parell de voltes per la fàbrica, però no el trobava així que vaig pensar a tornar al cotxe, però abans d’arribar-hi vaig veure’l assegut.Havia arribat el moment, era l’oportunitat perfecta per venjar-me. En Jordi sempre havia sigut un gran amic, però la seva hora havia arribat. Vaig caminar lentament cap ell… vaig treure la pistola i… Bu! Va fer un bot gegantí. Per fi, en aquell moment vaig sentir la glòria, ho havia aconseguit després de llargs anys d’amistat ho havia aconseguit! L’havia espantat, guanyant així l’aposta que vam posar en peu després que ell em fes tants espants desprevinguts. I tot això gràcies a un dipòsit de cotxe buit, un telèfon i una pistola d’aigua. Encara que, sempre serà un dubte que hi feia ell allà, però això no és el que importa ara mateix.El que era important ara era que finalment havia guanyat l’aposta, tenint així un 60% de descompte en la cocaïna que li comprés!Estava ja tornant al cotxe quan de cop vaig sentir un soroll molt fort, va ser una tortura per a la meva superoïda, però en tornar a sentir les coses vaig caure en què el so aquest tan fort era un tret! Així que vaig tornar corrent per trobar-me en Jordi mort amb una nota,Ara ja puc morir en pau, ja que ni de conya pensava fer-te el descompte. Era només una excusa per obligar-me a continuar vivint una mica més. Gràcies a aquesta absurda aposta he estat 10 anys més viu dels que pretenia. Per agrair-te haver-me donat una raó de viure durant aquests anys et dono aquesta garrafa de gasolina que portava per a incendiar aquesta fàbrica. Espero que tornis a casa segur.

Història col·lectiva

64 respostes a Història col·lectiva

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Categories

Articles recents

Comentaris recents

Arxius

Autoaprenentatge

Diaris

Diccionaris

Dictats

Educació

Filologia

Jocs

Literatura

Llista de blogs

Orientació

Unitats didàctiques

Hora

Meta

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
« des.				febr. »
					1	2
3	4	5	6	7	8	9
10	11	12	13	14	15	16
17	18	19	20	21	22	23
24	25	26	27	28	29	30
31