Història col·lectiva

64 respostes a Història col·lectiva

1. 3D RVC diu:

   15 febrer 2022 a les 23:10

   Tractes per acabar
   Era una tarda d’agost, la llum del sol era roja, es reflectia en el vidre del cotxe. Vaig mirar el recompte del dipòsit, efectivament, estava buit. Estava al mig del no-res i no hi havia urbanitzacions properes, tret d’una fàbrica abandonada a uns 20 metres. Vaig revisar les viseres per tercer cop per comprovar que no hi havia res de menjar ni res útil en elles. De sobte vaig recordar el mòbil que vaig guardar al maleter per si algun dia em quedava sense bateria i el necessitava, com ara mateix. A l’haver recordat això vaig sortir del cotxe corrent i vaig obrir el maleter per trobar-lo, i sí, estava en el mateix lloc on el vaig deixar. En agafar-lo el primer que se’m va venir al cap va ser trucar a en Jordi, que és l’home que em passa la cocaïna. No va contestar i va saltar el contestador, però vaig poder escoltar la vibració del mòbil, ja que tinc una superoïda, la qual mantinc en secret de les altres persones per raons òbvies. En sentir la vibració vaig dubtar així que vaig tornar-lo a trucar per a comprovar-ho i vaig poder confirmar que ho era. La vibració provenia de la fàbrica. Vaig pensar que llavors hi havia esperança i vaig començar a anar cap allí. Abans, però, vaig agafar la pistola que estava guardada juntament el mòbil i també aquest. Vaig donar un parell de voltes per la fàbrica, però no el trobava així que vaig pensar a tornar al cotxe, però abans d’arribar-hi vaig veure’l assegut. Havia arribat el moment, era l’oportunitat perfecta per venjar-me. En Jordi sempre havia sigut un gran amic, però la seva hora havia arribat. Vaig caminar lentament cap ell… vaig treure la pistola i… Bu! Va fer un bot gegantí. Per fi, en aquell moment vaig sentir la glòria, ho havia aconseguit després de llargs anys d’amistat ho havia aconseguit! L’havia espantat, guanyant així l’aposta que vam posar en peu després que ell em fes tants espants desprevinguts. I tot això gràcies a un dipòsit de cotxe buit, un telèfon i una pistola d’aigua. Encara que, sempre serà un dubte que hi feia ell allà, però això no és el que importa ara mateix. El que era important ara era que finalment havia guanyat l’aposta, tenint així un 60% de descompte en la cocaïna que li comprés! Estava ja tornant al cotxe quan de cop vaig sentir un soroll molt fort, va ser una tortura per a la meva superoïda, però en tornar a sentir les coses vaig caure en què el so aquest tan fort era un tret! Així que vaig tornar corrent per trobar-me en Jordi mort amb una nota:
   “Ara ja puc morir en pau, ja que ni de conya pensava fer-te el descompte. Era només una excusa per obligar-me a continuar vivint una mica més. Gràcies a aquesta absurda aposta he estat 10 anys més viu dels que pretenia. Per agrair-te haver-me donat una raó de viure durant aquests anys et dono aquesta garrafa de gasolina que portava per a incendiar aquesta fàbrica. Espero que tornis a casa segur”.
2. 3D RVC diu:

   15 febrer 2022 a les 23:12

   Tractes per acabar
   Era una tarda d’agost, la llum del sol era roja, es reflectia en el vidre del cotxe. Vaig mirar el recompte del dipòsit, efectivament, estava buit.
   Estava al mig del no-res i no hi havia urbanitzacions properes, tret d’una fàbrica abandonada a uns 20 metres. Vaig revisar les viseres per tercer cop per comprovar que no hi havia res de menjar ni res útil en elles.
   De sobte vaig recordar el mòbil que vaig guardar al maleter per si algun dia em quedava sense bateria i el necessitava, com ara mateix. A l’haver recordat això vaig sortir del cotxe corrent i vaig obrir el maleter per trobar-lo, i sí, estava en el mateix lloc on el vaig deixar.
   En agafar-lo el primer que se’m va venir al cap va ser trucar a en Jordi, que és l’home que em passa la cocaïna. No va contestar i va saltar el contestador, però vaig poder escoltar la vibració del mòbil, ja que tinc una superoïda, la qual mantinc en secret de les altres persones per raons òbvies. En sentir la vibració vaig dubtar així que vaig tornar-lo a trucar per a comprovar-ho i vaig poder confirmar que ho era. La vibració provenia de la fàbrica
   Vaig pensar que llavors hi havia esperança i vaig començar a anar cap allí. Abans, però, vaig agafar la pistola que estava guardada juntament el mòbil i també aquest. Vaig donar un parell de voltes per la fàbrica, però no el trobava així que vaig pensar a tornar al cotxe, però abans d’arribar-hi vaig veure’l assegut.
   Havia arribat el moment, era l’oportunitat perfecta per venjar-me. En Jordi sempre havia sigut un gran amic, però la seva hora havia arribat. Vaig caminar lentament cap ell… vaig treure la pistola i… Bu! Va fer un bot gegantí. Per fi, en aquell moment vaig sentir la glòria, ho havia aconseguit després de llargs anys d’amistat ho havia aconseguit! L’havia espantat, guanyant així l’aposta que vam posar en peu després que ell em fes tants espants desprevinguts. I tot això gràcies a un dipòsit de cotxe buit, un telèfon i una pistola d’aigua. Encara que, sempre serà un dubte que hi feia ell allà, però això no és el que importa ara mateix.
   El que era important ara era que finalment havia guanyat l’aposta, tenint així un 60% de descompte en la cocaïna que li comprés!
   Estava ja tornant al cotxe quan de cop vaig sentir un soroll molt fort, va ser una tortura per a la meva superoïda, però en tornar a sentir les coses vaig caure en què el so aquest tan fort era un tret! Així que vaig tornar corrent per trobar-me en Jordi mort amb una nota:
   “Ara ja puc morir en pau, ja que ni de conya pensava fer-te el descompte. Era només una excusa per obligar-me a continuar vivint una mica més. Gràcies a aquesta absurda aposta he estat 10 anys més viu dels que pretenia. Per agrair-te haver-me donat una raó de viure durant aquests anys et dono aquesta garrafa de gasolina que portava per a incendiar aquesta fàbrica. Espero que tornis a casa segur”.
3. AMB-3D diu:

   16 febrer 2022 a les 08:27

   LLA INUSUAL AMISTAT D’EN CEIN:

   Hola, em dic Cein, què significa Antic. Els meus pares em van posar aquest nom perquè representava la meva espècie, el meu llinatge. Jo vinc d’una família, què viu una vida poc normal si la comparem amb la dels humans. Nosaltres ens diem Tinkles, i la nostra espècie es podria descriure com una sèrie de persones mig elfs mig fades què tenen diferents poders, depèn de la persona i la seva manera de ser. Com a exemple us podria dir el meu poder; jo soc una persona molt minimalista i moderna, sense deixar de tenir un gust acollidor per la naturalesa i el verd, el meu color preferit també. Així doncs, el meu poder és una mena de telecinesis, què pensant-ho així no té molt de sentit, però en veritat per mi sí. Jo em sento en sintonia amb mi mateix i crec que és l’hàbitat què em defineix.
   Doncs el dia d’avui us vinc a explicar una història una mica peculiar. La història de quan vaig conèixer a la meva millor amiga, humana.

   Tot va començar un Flyday, o com vosaltres li dieu un divendres. Jo anava caminant a buscar bolets perquè el meu pare fes el dinar i de cop vaig veure un gos. No era normal per aquella zona veure gossos, ja que estàvem suficient apartats de la població perquè els petits i grans exploradors no vinguessin, però no li vaig fer molt de cas, ja que estava a uns 20 metres d’on jo em trobava.
   Al voltant d’uns trenta minuts després, quan ja havia recorregut tota la zona i portava la bossa plena de bolets de diferents famílies, vaig emprendre el meu viatge de tornada. Però res va sortir amb normalitat.
   Al costat d’un arbre que tenia davant meu es va produir un soroll i en menys d’un segon un gos amb una nena van aparèixer, com si es tractés d’un portal.
   Després d’això tot va passar molt de pressa. La nena es va espantar, suposo que per la meva estatura reduïda, i el gos se’m va llançar a sobre creant una escena de pel·lícula, on el monstre ataca a l’heroi, però amb l’única diferència què el gos, què més tard em vaig adonar que el seu nom era Pooty, em va començar a deleitar amb un bany de baba canina què em va deixar com si acabes d’engominar-me sencer. Després d’uns intents de recuperar-se de l’ensurt, la nena es va apropar i em va saludar amb una veu tremolosa i molt vocalitzada com si amb un estranger estigués parlant. Jo li vaig contestar amb un “no t’amoïnis, t’entenc i no tinc ni la menor possibilitat ni desig de fer-te mal”. Després d’aquesta petita unió de paraules, ella, què es diu Lila, semblava molt més relaxada encara que es podia veure perfectament una expressió d’incredulitat al seu rostre.

   Després d’aquesta petita troballa, la Lila va tornar a casa seva i va deixar el Pooty al jardí de casa seva. A partir d’aquell moment les úniques coses que han passat són moltes investigacions i jocs i una amistat que de segur dura per tota la vida.

   Com a conclusió d’aquesta coincidència puc dir que les amistats poden sortir de llocs inesperats, i què per molt diferent què siguis físicament o mentalment, els amics de debò ho apreciaran i a més ho veuran com una qualitat molt característica de la teva persona.
4. MPP-3rD diu:

   16 febrer 2022 a les 12:41

   Una historia de botifarres
   Avui parlarem sobre un noi anomenat Gonzalo, el qual no destaca en res. Però, tenia un secret el tornaven boig les botifarres!!, li encantaven . Un dia va anar a un sopar familiar i ell i el seu tiet van anar a menjar botifarres junts. Després es va adonar que l’experiència havia sigut fantàstica, encara li agradaven mes les botifarres. L’endemà van tornar a fer una altra barbacoa i aquesta vegada va anar a menjar botifarres amb el seu tiet i el seu avi, quan va acabar de menjar es van posar a jugar al Free Fire . El dos tiets del Gonzalo i ell van decidir a anar a veure una pel·lícula anomenada la “fiesta de la salchicas” ja que era una peli que li agradava molt al Gonzalo la van veure tots junts menjant botifarres. Quan el Gonzalo i els seus tiets van acabar de veure la pel·lícula van anar amb tota la família, i van veure “Pepa PIg” mentre menjaven una bona costellada de porc, una mica irònic, oi? Però igualment la carn que més li agradaven era la botifarra . Poc a poc el Gonzalo es va tornar més a addicte a les botifarres les va provar totes les de “Frankfurt”. Les negres… Quan es va fer gran va decidir que faria vídeos d’ell menjant botifarres amb el seu nou amic, en Julian. Cada vegada els seus vídeos tenien més visites fins que es van fer famosos amb el renom, “dels menja botifarres” gràcies a tots els diners que van guanyar fent els vídeos es van poder jubilar tranquils i van poder continuant menjant botifarres.
5. 3D JuCa diu:

   16 febrer 2022 a les 12:45

   Amor Cec

   La Martina era una noia agradable, simpàtica i riallera. Era una bona estudiant, apreciada pels mestres i treballadora. Tot el poble la coneixia i era amiga de tothom. Però la primera cosa que hauries pensat a veure-la, era la seva bellesa, tenia un somriure blanc com la neu, que contrastava amb els seus llavis naturalment vermells, els seus ulls eren blaus i profunds com el mar i el seu cabell castany. S’hauria vist de lluny que tots els nois de segon d’ESO n’estaven enamorats .A ella, però, no li agradava ningú. No era que no volgués tenir nòvio, al contrari, somiava en poder tenir el seu propi príncep blau. Simplement no s’aclaria, potser era que ningú l’atreia, però li semblava que hi havia una altra raó. També podria ser que tenir tants admiradors la feia sentir intimidada. Però tot això va canviar.

   Era un dia com els altres, amb les assignatures de sempre i els companys de cada dia. Tenien classe de guàrdia cosa que, a l’institut, tampoc era especial. No sabien per què el tutor no hi era, sincerament, no els hi importava. Probablement, s’havia cansat d’ells, com sempre. Era l’última hora del dia i tota la classe de 2n E o “Els rebels de l’ESO” (com els havien anomenat els profes) estaven cansadíssims. Tothom estava pensant en les vacances de Nadal. La Martina mirava per fora la finestra de la classe, desmotivada, imaginant si passaria alguna cosa especial abans de les vacances. No estava deprimida, sinó avorrida. Però ella no sabia que la seva vida estava a punt de canviar.

   Just en aquell moment, van picar a la porta. Va entrar el seu tutor somrient i amb els ulls emocionats, plens d’energia. Els hi havia de dir una cosa molt important: “Tenim un nou membre del grup”. De cop tota la classe va començar a parlar. Deien: “Ho sabia!” i “No m’ho crec!”, les noies deien: “Espero que sigui guapo” i els nois, vulgarment i rient, deien el mateix, clarament esperant que fos una noia. Però la persona que va entrar no era el que s’imaginaven. Per la porta va passar un noi acompanyat de la secretària. Això volia dir que alguna cosa era fora del normal, ja que la secretària només apareixia als moments on passava alguna cosa o molt bona o molt dolenta. És com en els típics concursos de cuina, quan arriba el presentador a parlar amb el concursant. En aquell moment tothom sap que alguna cosa no està anant bé i el presentador posa al pobre cuiner molt nerviós. Però la part peculiar de la situació no era pas la presència de la secretària, sinó el noi. Era un noi bastant alt i menut amb els cabells rossos. La seva pell era pàl·lida i els ulls… bé… Els seus ulls no es veien. Ara, no et creguis pas que no tenia ulls, com un monstre amb les cavitats orbitàries buides. Els seus ulls eren coberts per unes ulleres negres i gruixudes. Suposo que ja has entès que li passava, era cec. Immediatament, tota la classe s’hi va adonar, no només per les ulleres, sinó per com caminava, acompanyat per la secretària. Alguns van riure una mica, però la majoria o s’aguantaven el riure o, incloent la Martina, tenien un mínim de respecte.

   Aquell va ser el dia que la Martina va veure per primera vegada el Sergi, que així es deia el noi. Ho sento si us he decebut, però no va ser un amor a primera vista, ni de bon tros.
   Unes setmanes després, a classe de socials, la mestra els hi va dir el nou tema; “Les cultures del món”. Va explicar que farien un projecte en parelles i cada parella s’ocuparia d’un país. Va fer les parelles i va posar la Martina, que era molt bona estudiant, amb el Sergi, per “ajudar-lo”. A la Martina no li agradava molt la idea, però no volia ser maleducada, així que se’n va anar amb ell. Van escollir Rússia i van començar a treballar. Mentre avançaven (lentament) amb el treball, a la Martina li va cridar l’atenció el somriure del Sergi. Es va adonar que al no poder veure els seus ulls, el seu somriure era la part de la cara que li donava personalitat. De cop va sonar el timbre. Van quedar per fer el treball la setmana que ve, a la biblioteca.

   La Martina, com ja he mencionat, era amiga de tothom, i per mantenir la seva reputació estable, passava el temps amb la gent “guai” del curs. No li queia molt bé la majoria d’aquella gent, alguns es flipaven molt i altres es burlaven d’altres persones incloent el Sergi. Moltes vegades, estava amb aquestes persones a l’esbarjo. Aquest dia també. Li deien a la Martina: “Quina mala sort que has tingut, no et mereixes estar amb aquell especial.” Aquesta paraula posava al Sergi dels nervis, no sabia per què, potser era el to de veu que s’utilitzava. No era incorrecte, ja que especial vol dir, fora del que és normal, i només un 0,6% de la població mundial és cega.
   També deien: “Imagina’t ser la seva mare, pobreta” i “Calla! És cec, no sord!” El Sergi ho estava sentint tot i els nois i noies ho sabien. La Matina va veure com ell se n’anava caminant de la manera més ràpida que podia sense xocar-se. Ella el
   va seguir corrents. “Sergi! Espera! Perdó!”
   El Sergi es va parar, i sense girar-se va dir: “Pensava que et queia bé, o que almenys em tenies respecte.”
   “Tens raó” va contestar “ets el meu amic, no sé per què he escoltat aquells. Tu em caus bé, i et demano perdó”
   Aquell va ser el final de la discussió.

   Uns dies després el Sergi i la Martina es trobaven fora la biblioteca ‘Fort Pienc’ de Barcelona. Havien passat unes hores allà dins, investigant per al treball. Havien après moltíssimes coses sobre l’arquitectura, l’art, la literatura, i la gastronomia de Rússia al llarg de la història. La Martina també havia après sobre el Sergi, li havia dit que havia nascut amb una malaltia degenerativa, que va començar amb manca de vista perifèrica, però que als cinc anys ja s’havia quedat cec. La Martina li havia explicat la seva infància i com se sentia al col·legi, amb tants admiradors. Unes hores després es va adonar el que li acabava de dir. No li havia mai dit a ningú com se sentia, especialment a l’escola.

   Aquella nit, la Martina no podia dormir, no parava de pensar en el Sergi. Era molt valent per haver anat a través una situació com la seva i continuar vivint la vida amb indiferència. Era una valentia molt major que la dels aventurers de les pelis o els soldats dels llibres o els superherois dels còmics. Era una valentia que no es necessitava per enfrontar-se a una persona poderosa o a un malvat amb males intencions. El Sergi tenia valentia per enfrontar-se a si mateix.
   La Martina se sentia còmoda amb ell. Podia explicar-li els seus pensaments obertament. També es preguntava que creia ell d’ella. Potser ell estava sent simpàtic amb ella per no sembrar maleducat o potser li agradava com a amiga. Potser ella li agradava, però pensava que no tindria possibilitats amb una noia tan popular entre els nois.

   L’endemà, a l’acabar l’escola, van tornar caminant cap a casa. Aquesta caminada s’havia convertit en una rutina, ja que, abans, la mare del Sergi l’anava a buscar “per seguretat”. Parlaven de la classe avorridíssima de ciències a la qual acabaven d’assistir. Llavors la Martina, que parlava contínuament mirant al Sergi, es va xocar contra un arbre. El Sergi va preguntar què havia passat. I la Martina, estirada al terra mitjà rient li va dir. Els dos van començar a riure. I després, un silenci incòmode. La Martina no es va poder controlar i li va fer un petó al noi. Va durar pocs segons, menys de cinc, però van ser els millors segons de la vida dels dos.
   Imaginat com es devia sentir el Sergi. Impotent, sense cap poder de tornar el petó o dir-li alguna cosa romàntica abraçant-la i mirant-la als ulls. Era molt frustrant, però l’amor, les papallones a la panxa i la felicitat eren molt majors. La Martina li va demanar sortir. I el Sergi li va dir: m’encantaria, si pogués passaria les vint-i-quatre hores del dia amb tu fins a la mort i més enllà. La Martina pensava: sort que no em veu, perquè estic més vermella que el dimoni en persona.
   I aquesta és la seva història. D’una noia i un noi discapacitat. D’una princesa i un drac. D’una rosa i una ortiga. De la Martina i el Sergi.
6. Br Me Va 3rD diu:

   16 febrer 2022 a les 12:54

   EL SOMNI D’EN PEP

   Un bon dia en Pep i la seva germana estaven sortint de l’institut, just el dia d’abans a la seva germana li van pispar el mòbil, ella coneixia als nens que li van robar però no sabia quins dels quatre era.

   Entre ells hi havien quatre candidats:

   El Fransi: Era un noi molt “yonki” i sobrat físicament era de mitjana estatura i prim.

   Josep: Era un noi molt català i bona persona físicament era baixet i gras

   Paco: Era un noi molt faixista, físicament era baix i gras.

   Manu: Era molt fumeta, físicament era esvelt.

   Bé seguim amb la història, com havia dit, quan estavem sortint de l’insti ens vam trobar al Paco. Seguidament jo li vaig dir: (Eh nano, que li has robat el mòbil a la meva germana?) Ell es va prendre com si li hagués dit “enano” ja que era baix. Ell al escoltar-ho va venir a pegarme llavors ens vam pegar, jo no sabia el que estava passant.

   Després d’aquest incident anaven passant els dies i ens veiem per l’insti, però no ens dignavem ni a mirar-nos. Més d’un cop vaig voler anar a parlar amb ell, però ell no volia.

   Un dia vaig anar a casa seva, em vaig trobar la porta oberta i vaig entrar, com que no hi havia ningú vaig pujar les escales fins arribar a la seva habitació, allà, vaig sentir sorolls sortint d’una habitació.Amb intentar obrir la porta pesava dos tonalidades, però finalment vaig poder obrir, just quan vaig entrar dins de l’habitació vaig veure una porta còsmica, vaig entrar i no m’ho vaig poder creure. Era el món del futur, hi havien cotxes voladors i on en compte de terres normals eren núvols per a poder caminar, i vaig pensar: Quina passada!
   Al cel estava el móvil de la meva germana amb tots els seus xats!

   De sobte em va sonar l’alarma per anar cap a l’institut
7. 3rD 3 AHL diu:

   16 febrer 2022 a les 13:19

   AVENTURES A CLASSE

   Un dia hi havia una nena que estava estudiant a l’institut, quan de sobte va arribar el professor de català, que venia a donar les notes finals als alumnes de la classe. La nena, l’Alba estava molt nerviosa per la notícia.

   Van anar cridant un per un als alumnes, fins que li va tocar a l’Alba, però just abans de que li diguessin la nota, en Manel, que així es deia, s
   e la va emportar a fora de classe. Anaven caminant i la nena cada vegada estava més nerviosa, fins que van entrar al departament de català, on la va fer seure davant seu. Ella, que estava tremolant, no parava de picar amb el peu a terra perquè no sabia que esperar-se. Aquell professor, mai li havia acabat de caure bé així que el mirava amb cara de fastig.

   Seguidament, en Manel, que així es deia el professor, va començar a parlar del mateix que feia sempre, que si els estudis són molt importants, que si cal portar els deures al dia, bla, bla, bla… L’Alba, ja no aguantava més dels nervis, el professor no callava i ella necessitava saber la seva nota, així que tota decidida li va dir: “d’acord, molt bé, però em podries dir la meva nota?” En Manel, es va cabrejar molt, i va començar a tira-ho tot per terra, els fulls, les carpetes… fins hi tot el seu mòbil.

   Després de tirar-ho tot, va acabar tirant l’examen de l’Alba, ella el va recollir, seguia molt nerviosa per la nota, i a la vegada estava espantada per si era un suspès. La nena, va veure que el professor, tenia una pistola, i abans de que l’agafés, va poder sortir del departament i va començar a cridar.

   Tothom va sortir de les seves aules per l’escàndol, però abans de que ningú pogués fer res,… l’Alba ja era morta. En Manel s’havia tornat boig, i va amenaçar a una professora amb disparar-la, però tot just quan estava apuntant contra ella, va sonar… “boom”, en Manel estava estirat al terra, mort. La policia havia arribat abans que ell pogués fer mal.
8. PaDiMa 3rD diu:

   16 febrer 2022 a les 13:39

   DIES D’HIVERN

   Hi havia una vegada, al costat de la casa del cosí del fruiter de la cinquena avinguda, una nena caminava tranquil·lament amb la seva mare. Era una tarde freda i ennuvolada. Mare i filla es dirigien cap al passeig de la platja del seu poble, ja que a la nena li agradava molt banyar-se al mar, i tot i que aquell dia feia un fred horrorós, a totes dues els hi venia de gust tirar-se a nadar al mar. El que no s’avien era que passaria seguidament. Però això ja ho veurem.
   Un cop van arribar a la platja es van treure la roba deixant veure els seus banyadors, la nena portava un amb flors i de color turquesa, mentre que la mare portava un banyador negre amb cercles grocs.
   Corrents pel fred que feia la mare i la filla anaven a banyar-se, però just quan les dues s’anava a tirar a l’aigua van veure un tauró. Corrents, la mare va trucar a la policia, el problema era que la filla encara volia banyar-se. En un moment en què la mare es va despistar la nena va corre a dintre del mar. La mare, en veure-ho va perseguir-la espantada a buscant-la. L’aigua estava molt moguda, en un moment la mare va notar una cosa sota els seus peus, espantada es va desmaiar i va començar a ofegar-se fins que no va poder més i va morir. El tauró va nadar fins a la nena i li va mossegar les dues cames i el cap, la pobra també va morir.

   Una setmana després van trobar els seus cossos, mentre els hi feien l’autòpsia van trobar dintre del cos de la mare un peix, el que no sabien era que dintre d’aquell peix hi havia un altre peix. El que tampoc sabien era que dintre d’aquell peix no hi havia res. La dona en ofegar-se s’havia tragat un peix que just abans s’havia menjat un altre peix.

   Fi.
9. 3F LMT diu:

   17 febrer 2022 a les 10:35

   EL FINAL DE TOT AMB UNA SOLA COMPANYIA, LA PAU

   La vida és molt curta, però hi ha un lloc que sempre que vaig em transmet una sensació d’eternitat.

   És un lloc gèlid, rodejat de muntanyes escarpades i nevades que provoquen un paisatge blanc com la llet. Sempre que em sento perduda en aquest món temporal, emprenc el meu camí cap a la pau eterna, aquest lloc és on em sento bé, és l’únic lloc on expulso tot el que sento i penso, és l’únic lloc on soc lliure.

   Aquest matí estava molt neguitosa i no em sentia bé aixis que he deixat que les meves cames em guiesissin cap al lloc que més estimo o com jo li dic el meu altre món.
   He recolzat la meva esquena a un arbre gran i pesat i he tret el meu diari, allà escric tots els meus pensaments.

   Quan els meus pares van morir en un accident de cotxe quan jo tenia catorze anys, vaig haver d’afrontar tota sola, i escriure el que em preocupava m’ajudava a canalitzar-ho i afrontar-ho tot.

   El meu nòvio de tota la vida, aquell amb el que estava promesa, m’havia deixat feia vuit hores. Estàvem sopant en un restaurant quan ho va fer.

   Aquell desgraciat només s’havia disposat a dir-me que ja res era com abans, que no el mereixia i que esperava que trobes algú adequat per a mi. Tot això sense dirigir-me ni una sola mirada, peten-se els dits i fent botar la seva cama dreta posant-me molt més estressada que abans.

   En aquell moment em vaig sentir derrotada i infravalorada, per això e vingut aquí, al lloc dels meus somnis i l’únic lloc que em jura la pau completa .

   Espero que el dia de la meva mort succeeixi aquí i que perdurin per sempre les meves restes .
   El que no esperava era que aquell dia estigues tan proper i sense poder dir res més així es va acabar la meva estància a la vida amb el gel del llac trencanse provocant que tota jo caies a l’aigua congelada sense cap força ni esperança de sobreviure només amb el pensament de la llum blanca que em mostrava al camí al final de la soledat .
10. DRR 3esoF diu:

    17 febrer 2022 a les 10:51

    Primers dies d’Institut.

    Hi havia una vegada, un nen de 1r d’ESO, era el seu primer dia d’institut, estava molt nerviós, ja que no feia ni dues setmanes que s’havia mudat a les Illes Balears. El seu primer dia d’Institut va ser el que s’esperava, tothom preguntant-li coses, d’on era, las raons de la mudança i altres coses. Aquest va ser molt esgotador, va arribar a casa com un flam, entre adaptar-se al seu nou entorn i totes les preguntes repetitives que estava rebent contínuament. El primer que va fer només arribar a casa va ser estirar-se al sofà, agafar el mòbil.
    L’endemà, va ser més normal, a l’arribar vaig veure una mica de gent venint cap a mi, però no tanta com el primer dia, van fer un par de preguntes. Va ser molt esgotador sortir d’aquella situació, però ho vaig aconseguir. Al sortir, vaig sentir durant uns moments que ningú estava per mi, vaig sentir-me normalitzat en aquell ambient i vaig decidir passar dels “preguntaires” i anar a conèixer gent.

    Ja han passat tres mesos i m’ha anat molt bé, he fet molts amics, la situació ja està més que normalitzada, en alguns moments, fins i tot, vaig arribar a passar m’ho bé.
11. 3F 3 NMF diu:

    17 febrer 2022 a les 11:02

    EL NOU CAÇAFANTASMES

    Era finals d’estiu, al meu poble el sol s’amagava per darrere de les muntanyes. Comença una nit que em canviaria la vida. Ens vam trobar tots després de sopar a la casa de sempre. Era una casa abandonada, que nosaltres utilitzàvem a fer reunions.

    Aquella casa va pertànyer a una viuda, que es va suïcidar després que el seu fill de tres anys es moris per causes desconegudes. Al principi ens feia por que estigues embrujada, però com no vam notar res estrany no li vam donar importància.

    Aquell dia, en una de les tantes disputes del grup, vam veure com una silueta negra passava per davant de la porta de l’habitació. Al principi no ens vam espantar, però a poc a poc ens anàvem convencent que no era res.

    Va seguir la reunió i vam sentir sorolls. De sobte, va aparèixer el fantasma de la viuda que havia viscut en aquesta casa. Ens vam espantar, però vam poder sortir corrents i vam trucar als caçafantasmes.

    Els caçafantasmes van trigar unes hores a arribar. Però quan els vaig veure treballar vaig al·lucinar, lluitaven contra aquell ésser paranormal amb facilitat i agilidesa. Agafaven aquella màquina que capturava els fantasmes i els guardaven en una petita gàbia. Eren herois. Per algun motiu em vaig veure fent això, era el meu somni.

    Després de parlar-ho amb els meus pares i amb els caçafantasmes, em van portar als EUA per entrenar-me. Avui, vint anys després, soc un dels millors caçafantasmes de la meva unitat, però ja callo que tampoc vull semblar un fantasma.
12. ECT diu:

    17 febrer 2022 a les 11:36

    EL FENOMEN SOBRENATURAL

    Un dia en Jordi i la Mireia estaven passejant tranquils pel passeig marítim, quan de sobte, no podia ser, estaven veient un fenomen sobrenatural, no sabien que era, però, cada cap s’apropava més, i més i més, fins que finalment ho tenien davant de la seva cara, era com una espècie de platet volador amb unes personetes verdes dins, òbviament quan es van adonar sen van anar corrents, després d’una bona estona corrents van arribar a una petita caseta de platja, allà és on van començar a assumir el que havien vist, en Jordi i la Mireia, que estudiaven astrologia, no sabien de que es tractava. Finalment, van decidir descansar una estona i després posar-se a investigar. Ningú dels dos podia parar de pensar en allò, es van mirar i de seguida es van entendre. Es van aixecar i van tornar al lloc on van passar els fets. No podien creure el que havien vist, estaven en estat de xoc. Encara podien veure el platet volador, però ja estava molt lluny. Tot i això en Jordi i la Mireia van no es van donar per vençuts, van voler perseguir-lo fins a atrapar-lo, si l’atrapaven es podrien fer molt famosos i fer un dels majors descobriment de la història.
13. En Ca Ta 3F diu:

    17 febrer 2022 a les 11:37

    EL FENOMEN SOBRENATURAL

    Un dia en Jordi i la Mireia estaven passejant tranquils pel passeig marítim, quan de sobte, no podia ser, estaven veient un fenomen sobrenatural, no sabien que era, però, cada cap s’apropava més, i més i més, fins que finalment ho tenien davant de la seva cara, era com una espècie de platet volador amb unes personetes verdes dins, òbviament quan es van adonar sen van anar corrents, després d’una bona estona corrents van arribar a una petita caseta de platja, allà és on van començar a assumir el que havien vist, en Jordi i la Mireia, que estudiaven astrologia, no sabien de que es tractava. Finalment, van decidir descansar una estona i després posar-se a investigar. Ningú dels dos podia parar de pensar en allò, es van mirar i de seguida es van entendre. Es van aixecar i van tornar al lloc on van passar els fets. No podien creure el que havien vist, estaven en estat de xoc. Encara podien veure el platet volador, però ja estava molt lluny. Tot i això en Jordi i la Mireia van no es van donar per vençuts, van voler perseguir-lo fins a atrapar-lo, si l’atrapaven es podrien fer molt famosos i fer un dels majors descobriment de la història
14. BLARTO 3RD diu:

    20 febrer 2022 a les 17:58

    VOLUNTARIATS D’ESTIU
    Era un matí de dimecres, quatre amigues a l’hora del pati parlant, de sobte es van adonar que els companys de quart de l’ESO no hi eren al pati. Una, va preguntar, on estaven? Cap ho sabia. Van decidir anar a investigar, bé no eren gaire treballadores i li van anar al primer professor que van veure.
    -Saps on són els de quart?
    Li va dir la Martina a en Xavi el professor de socials.
    – Se n’han anat d’esquiada, durant tota la setmana.
    En escoltar la resposta d’en Xavi totes quatre s’indignen, ja que al seu curs no se’n podien anar d’intercanvi i les excursions que tenien eren ridícules. Van tornar al seu racó de sempre enfadades.
    Dues hores més tard, encara rumiaven el fet que els de quart haguessin anat d’esquiada i ells no poguessin. Van decidir intentar trobar una solució aquesta injustícia.
    La Blanca va proposar una asseguda a la porta de l’institut. La Marina, una mica més pacífica, una redacció de protesta firmada per tot aquell que no estigués d’acord amb el que havien fet i portar-la a l’institut. A la Martina i a la Laia no se’ls hi va ocórrer res, però a cap de les quatre els hi acabaven de convèncer les idees. L’hora del pati s’acabava, però necessitaven una solució al problema. Van quedar a casa la Laia per berenar i pensar, a la tarda.
    Finalment, després d’una tarda treballadora, van decidir que la millor opció era parlar amb el director i explicar el que pensaven de manera correcta i educada amb la proposta següent: si no es pot anar Alemanya d’intercanvi, per qualsevol de les seves raons, se n’anirien a PortAventura. Les quatre noies també exigien que havia de ser l’endemà.
    Els hi van comptar amb tanta delicadesa i educació que no van tenir altre remei que acceptar-la. I començar a preparar-la a correcuita.
    Era dijous al matí, tothom estava assabentat de l’excursió, preparats i amb energia fins a la lluna. El trajecte va ser d’aproximadament dos quarts d’hora.
    En arribar les quatre amigues estaven decidides en anar a l’atracció més perillosa i tenebrosa, però en tenir-la debat dels seus ulls, no ho veien tant clar i van acabar a la del costat, era per a nens més petits de cinc anys; tot i això, no els importava gens ni mica. No va passar gaire estona quan l’atracció va trencar per culpa del seu pes.
    PortAventura va passar la factura dels danys a l’institut, que ells van passar als pares. Als pares els feia impossible pagar-la, per això van haver de treballar com a voluntàries les quatre amigues tot l’estiu a PortAventura.
    Ells totes contentes d’estar en un parc d’atraccions amb hotel tot l’estiu i juntes. Decideixen que els següents estius es presentarien altres voluntariats arreu del món. JUNTES.

    FI