Terrassa de cafè a la nit

20 respostes a Terrassa de cafè a la nit

1. Jordi Marmi diu:

   14 novembre 2017 a les 12:11

   Terrassa de cafè a la nit.

   Terrassa de cafè a la nit, es una pintura a l’oli realitzada per Van Gogh el 1888, en l’època que va passar a Arle, actualment, està exposada al Kröller-Müller Museum, a Otterlo, Països Baixos.

   En aquesta pintura, Van Gogh expressa les seves noves impressions sobre França meridional.

   En aquesta pintura, es pot veure un carrer de la ciutat d’Arle una ciutat de França, on hi ha un restaurant, on hi han bastantes persones, aquest restaurant està il·luminar, i a l’esquerra del restaurant, el carrer és bastant fosc, però, on es poden veure les cases del carrer, amb unes persones xerrant davant d’algunes cases.

   En la pintura, es pot veure que es de nit, perquè les cases no estan gaire il·luminades, només es vau llum en les finestres, i perquè el cel està pintat de color vau fosc.
2. Irina Ballo diu:

   14 novembre 2017 a les 12:25

   Terrassa de cafè a la nit
   Aquest quadre que va pintar Vincent Van Gogh el 1888 anomenat Terrassa de cafè de nit mostra la terrassa d’una cafeteria. Crec que aquesta cafeteria era important per ell perquè sinó no l’hauria pintada. És de nit, ja que el cel està pintat de color blau fosc amb estrelles i el carrer està pintat de color negre. Està pintada amb colors foscos generalment blau fosc, verd fosc, gris i negre. Menys la cafeteria que està pintada amb colors més vius generalment groc i verd clar. El que més crida l’atenció és el color groc viu amb el qual s’ha pintat la cafeteria, mostra lluminositat i alegria. Sembla una cafeteria gran i important perquè s’hi veuen moltes taules i bastant gent asseguda.
3. Naiara Avellaneda Gómez diu:

   15 novembre 2017 a les 09:58

   TERRASSA DE CAFÈ A LA NIT
   La Hannah i en Caleb van anar a sopar a la Terrassa de cafè a la nit. Allà, va ser on van veure per primera vegada un quadre de Van Gogh.
   El quadre que van veure va ser el de Terrassa de cafè a la nit. Es deia igual que la terrassa on estaven, i per això van començar a buscar informació per saber més sobre el quadre.
   El quadre de sobte era molt important per ells, ja que era igual que la terrassa on es van conèixer.
   Van comprar el quadre, el van posar sobre el seu llit, així cada nit s’anirien a dormir feliços pensant en el bon record. I gràcies a això , la Hannah i en Caleb es van comprometre.
4. Miriam Escudero Gómez diu:

   15 novembre 2017 a les 09:59

   ?Terrassa de cafè a la nit
   Un dia, a la terrassa del cafè l’Oriol i l’Anna van tocar un cafè. Feia molt de temps que no es veien i volian parlar de com t’anava tot. Es va fer de nit i els dos amics van anar al cine perquè sortia una pel·lícula nova, que es deia “l’enfermetat de l’amor”. Al cap d’una estona es va acabar la pel·lícula i cadascú va anar a la seva casa. El dia següent l’Oriol va anar a una festa del institut amb els seus antics companys, l’Anna com anava al mateix institut també va assistir. L’Oriol des de petit estava enamorat de l’Anna i com havia passat molt de temps se li va declarar, a l’Anna també li agradava i va dir que si. Van passar 2 anys i la parella va comprar una casa al costat del cafè on van quedar fa 2 anys, perquè li agradava molt.
5. Lidia Trowbridge diu:

   15 novembre 2017 a les 17:40

   LA TERRASSA DE L’AMISTAT

   A la ciutat de Londres, en una petita plaça al barri antic, hi ha un bar. Aquest bar esta molt concorregut sempre per gent, gent de pas, que va a prendre algun que altre cafè i llegir una estona tranquil•lament el diari. I d’altres persones que són habituals. Aprofiten l’estona del mati que surten a esmorzar i a fer petar la xerrada amb els companys de feina.
   D’altres s’hi passen hores i hores. Són escriptors que s’inspiren en la bellesa del lloc o pintors que plasmen en els seus quadres la diversitat de colors del lloc.
   Al matí es quan més gent hi ha, però també a la tarda, va gent a prendre el té. La terrassa esta molt bé a l’estiu perquè la temperatura es agradable. A l’hivern la gent ja prefereix estar a dins en el caliu d’una bonica llar de foc.
   A les nits, molt de tant, en tant, també es pot anar a menjar alguna cosa. No fan plats molt elaborats, però si, entrepans, i tapes.
   En resum, es una terrassa en un lloc molt acollidor i tranquil.
   Us convido a visitar-la si voleu passar una estona agradable.
6. Enric Velasco Roca diu:

   19 novembre 2017 a les 18:57

   HISTÒRIA A PARTIR DEL QUADRE: TERRASSA DE CAFÈ A LA NIT

   En Jaume mai marxava a treballar si no s’havia menjat el xurro i el cafè amb llet del bar del carrer de casa seva. Aquell bar petit i amb les parets pintades de groc, que era reconegut per tota la ciutat com a can Remolí pel pentinat de l’amo. Ell n’era un client habitual. Sempre que hi entrava seia a la seva taula, li prenia nota el seu cambrer i agafava el diari menys arrugat del piló.
   Sempre s’hi estava des de les sis fins a dos quarts de set del matí, després s’aixecava, deixava els diners sobre la taula amb un euro de propina i sortia per la porta donant les gràcies pel servei. A partir d’aquell moment ningú sabia cap a on es dirigia ni perquè. Això sí, per tot el barri corria el rumor que hi havia alguna cosa tèrbola a la seva vida, però mai ningú havia gosat esbrinar-ho.
   Així que jo i el meu amic Miquel, un fanàtic de les novel·les d’Agatha Christie, vam decidir ser els que desmuntaríem el secret d’en Jaume. Aquell matí em vaig aixecar a les cinc, em vaig menjar una torrada amb melmelada de maduixa i després de vestir-me em vaig dirigir cap el bar on ja m’esperava en Miquel. A dos quarts de sis ja estàvem asseguts a la taula del costat on sempre s’asseia en Jaume. Sempre m’havia preguntat per què en Jaume es conservava tan bé, tots els avis del barri li tenien enveja. Tenia 75 anys i era fort i guapo, a més a més no tenia ni un sol cabell blanc.
   Ja eren les sis i en Jaume, com sempre, ni un minut més ni un de menys, ja estava plantat al davant de la porta. Va entrar i va fer la mateixa rutina de sempre. A dos quarts de set ja sortia, així que vam pagar i el vam seguir. Primer va anar cap al pàrquing on tenia el seu cotxe i del traster en va treure una bossa d’escombraries amb alguna cosa a dins, també portava una pala. En aquell moment ens vam mirar amb en Miquel i no cal dir que tots dos vam pensar el pitjor.
   Vaig sortir corrents i vaig anar a buscar el meu cotxe, justament quan ell sortia vam seguir-lo. Es dirigia cap al descampat que hi havia als afores de la ciutat. Quan ja estava a punt d’arribar va fer una cosa ben estranya, va fer mitja volta. Així que nosaltres vam fer el mateix. Tornava a la ciutat. En aquell moment, no enteníem res, per què tornava? Potser s’havia deixat alguna cosa a casa seva?. Però no anava a casa seva. Va entrar en un petit local i jo vaig fer el mateix mentre en Miquel aparcava. Però no veia res, estava tot fosc, així que vaig encendre el llum. Quan vaig veure el que hi havia a dins em vaig quedar sense paraules. En Miquel m’havia organitzat una festa sorpresa d’aniversari!
   Tot el que havia passat havia estat un muntatge, ho havia preparat tot per fer-me una festa d’aniversari. Em vaig emocionar molt i vaig gaudir molt de la festa que m’havia organitzat.
7. Edgar Aguilar diu:

   20 novembre 2017 a les 19:37

   El mon i les seves excentritats
   Era la primera vegada que jo, un pagés molient anava cap a Arle. M’ havien donat un treball de compra/venda de quadres, m’ havien enviat una carta amb unes instruccions que deien, “estimat senyor, esperi a la cafeteria “foc obscur” a una dona”. Van ser unes paraules curtes pero ja em donava l’ idea de que igual era una cosa extranya, pero igual també podia ser una gran oportunitat per trobar treball. Aixi que vaig anar cap a Arle, cosa que em vaig permetre amb els diners del sobre, vaig arribar a la cafeteria, que es va anar omplint de gent pero no venia ninguna dona. Fins que es va apropar cap a mi una dona, de trets asiatics, cabell negre, molt maca, amb roba molt cara, de color fosc. Ella es va presentar,”Alexandra tot un gust coneixer el meu asistent”, va dir amb una veu dolça com la mel, em donava pinta de que era una influencia molt dolenta, pero al cap d’uns minuts vaig dir,”que tinc que fer” i ella va contestar “vendre el quadre que hi ha a aquesta maleta”, despres de donarme la maleta va concluir “m’tinc que anar, tinc negocis pendents, adeu”. Despres de dirme aixo es va anar, deixant-me sol. Aixi vaig començar un viatge que mai oblidaria
8. Violeta diu:

   20 novembre 2017 a les 22:14

   Com sempre i des de feia molt de temps, cada dia després de treballar i abans d’anar a casa, el senyor Albert anava al petit bar pintat de color groc que hi havia a baix de casa seva i es prenia la seva cerveseta. El propietari del bar i ell eren amics íntims des de la infància.
   Un bon dia el senyor Albert no es va presentar en el bar a l’hora de sempre cosa que era molt estrany perquè des que havia obert no havia faltat cap dia. El senyor Carles, el propietari del bar, que estava molt amoïnat per si li havia passat alguna cosa va decidir trucar-lo. Ningú contestava, cosa que també era molt estranya perquè mai se separava del seu mòbil. El senyor Carles amb la mosca al nas, va trucar a la seva feina per preguntar si hi havia anat a treballar, no n’hi havia ni rastre del senyor Albert. Des de aquest matí era com si se l’hagués empassat la terra, ningú sabia res d’ell. Ràpidament el propietari de bar va anar a la policia i va posar una denúncia per desaparició. Uns dies després van trobar el senyor Albert mort a casa seva per un atac de cor.
   El senyor Carles molt trist va decidir canviar el nom de bar i posar-li, bar Albert e homenatge al seu amic. I va seguir endavant amb la seva vida perquè és el que li hauria agradat al seu difunt amic.
9. Arnau diu:

   21 novembre 2017 a les 12:13

   Terrassa de cafè a la nit:
   Avui la substituta del professor de català ens ha demanat que fem una redecció sobre el quadre, “terrassa de cafè a la nit”.

   Aquest quadre es tracta d’un carrer de llambordes, iluminat unica i exclusivament per la petita terrassa que hi ha davant d’un acollidor establiment de color verd groc. A l’altre banda del carrer hi ha un arbre alt, verd i frondós. Es pot veure gent passejant i caminant. A l’últim tram del carrer la foscor abunda i no se’n veu el final. Al fons del quadre, el pintor, ens permet gaudir d’un cel estrellat, blau marí

   En síntesi es un quadre en el qual encara que sigui de nit té colors vius i alegres
10. Laura Franco Carol diu:

    21 novembre 2017 a les 16:01

    Terrassa de cafè a la nit

    Terrassa de cafè a la nit, és una pintura a oli. La va fer Van Gogh l’any 1888. Actualment aquesta obra està exposada al Kröller-Müller Muscular Otterlo (Països baixos).

    En aquest quadre Van Gogh el va voler expressar de la forma en què ell veia les noves impressions sobre la França meridional. L’obra descriu un cafè de la ciutat d’Arle, que en aquell moment es deia La Terrasse i que va passar a dir-se Cafè Van Gogh després que ell ho dibuixes.

    L’estil d’aquella obra és únic en Van Gogh pels seus colors càlids i la profunditat de la perspectiva. És la seva primera pintura representant un cel estrellat, ja que més endavant va fer una obra que es diu Nit estelada sobre el Roine i La nit estelada. Una de les obres més conegudes, realitzada l’any després.

    El quadre fa 81cm d’alçada per 65,5 d’allargada. Jo penso que és un quadre molt bonic i molt difícil de realitzar, ja que si a mi em diguessin de fer-lo, em costaria moltíssim. Té uns colors molt vius i un cel molt estrellat. Hi ha una terrassa amb taules i cadires i cases pel voltant. Gent asseguda i gent caminant. Llum a les taules, llum els balcons, llum a les estrelles que ho il·luminat tot.

    En conclusió, és una obra molt difícil de realitzar. Una obra alegre i il·luminada.
11. Claudia Morillo diu:

    21 novembre 2017 a les 19:48

    TERRASSA DE CAFÈ A LA NIT
    Una nit d’agost, a la taula número 10, hi havia un noi. Estava prenent un cafè com cada nit a les 23.30. Ell vivia sol en un pis molt a prop de la cafeteria. Es deia Pau, tenia 32 anys i estava solter.
    De cop i volta, va aparèixer una noia molt guapa amb els cabells daurats i un vestit de flors que va seure a la taula de davant
    En Pau se la va quedar mirant i en Robert, el cambrer, es va adonar de la reacció d’en Pau i ràpidament va seure al costat del noi. Li va dir que era la filla de l’alcalde i que ningú sabia el seu nom.
    En Pau, bocabadat, va dir-li al cambrer que haurien de buscar una solució perquè es poguessin conèixer.
    El bon cambrer va proposar la idea que en Pau es disfressés de cambrer i així poder parlar amb ella camufladament.
    Tres anys més tard, en Pau i la noia de cabells daurats es van casar i van tenir dues filles, la Mariona i la Paula.
    Van anar a viure fora i uns anys després van decidir tornar a la ciutat de Roma i allà recordar els vells temps a la cafeteria.
12. Itziar Úbeda diu:

    21 novembre 2017 a les 20:56

    Terrassa del cafè a la nit.

    Com cada dia en la terrassa del cafè, hi succeïen moltes històries a la gent que per allà passava o es quedava.
    Comencem des del principi;

    La primera història tracta sobre una parella que intentant reviure la seva relació, van decidir anar a sopar a una cafeteria en el centre de la ciutat.
    Des de feia temps no estaven molt bé, així que ell va conèixer a una dona en l’oficina on ell treballava, i van tenir una relació. L’home com estimava molt aquesta dona, va decidir tallar amb la seva xicota, i ella va quedar totalment destrossada.

    A partir d’aquí entre la segona història.
    L’home de la història anterior va marxar, deixant a la pobra dona en el cafè molt trista. De sobte va apareix un home que passejava per allà i en reconèixer a la dona es va apropar.
    Es tractava d’un noi, el millor amic de la dona a l’institut amb el qual havia perdut el contacte.
    Van començar a parlar i ell li va dir que a l’institut estava enamorat d’ella, però com ella va començar a sortir amb el seu ex-xicot va decidir no dir-li res. A partir d’aquell dia totes les nits la dona i l’home van continuar anant al cafè amb l’esperança de tornar-se a veure, i més tard van començar ha sortit.

    Mentrestant la mateixa nit però dins del cafè, hi havia una noia esperant a un company de treball que l’havia dit de quedar.
    A partir d’aquí comença la tercera història.
    Quan la noia va entrar al cafè un noi que treballava en el cafè es va quedar totalment hipnotitzat, i diria que va ser amor a primera vista.
    La noia va seure en una taula que al noi li tocava atendre i van començar a parlar. Ella li va explicar que havia quedat amb un company, però que ell venia una mica tard.
    La nit va continuar passant, i la noia no es movia del lloc amb l’esperança que ell arribes. El noi anava a parlar amb ella de tant en tant, i quan va arribar l’hora de tancar, la noia va començar a plorar.
    Com que el noi no havia de tancar va decidir acompanyar-la a casa seva.
    De camí, van veure en un aparador una bola (d’aquestes que cau la neu) on apareixia la Torre Eiffel, i ella li va explicar que volia viatjar per tot el món, però el lloc on més li agradaria anar era París.
    Ell li va explicar que li agradava el seu treball, però que preferia recórrer el món i descobrir històries i paisatges nous.
    L’endemà algú va trocar a la porta de la noia, i ella en obrir-la va trobar la mateixa bola que la nit anterior havia vist en l’aparador.
    Des d’aquell dia la noia anava cada nit al cafè i s’esperava que el noi acabes de treballar. Avui dia estan viatjant pel món, però cada any tornen al cafè per recordar on va començar tot.
    Aquí acaben les nostres històries.
13. Andrea diu:

    24 novembre 2017 a les 14:08

    EL MISTERI DEL DIBUIX

    A les 9:30 de la nit baix anar a la cafeteria més propera a casa meva.
    Baix prendre un cafè amb magdalenes de xocolata, l’ambient era agradable, no feia fred i passava poca gent. La cambrera era amable i tenia un preciós somriure.
    Al fons de la terrassa hi havia un home misteriós. El Baix quedar mirant-lo 3 segons.
    Era alt, més que jo segur. Em baix poder fixar una mica en els seus ulls, eren verds brillant. Al cap de poc d’estar allà baix voler agafar-ne la cartera per pagar, no la tenia, al buscar-la l’home em va agafar-ne de l’espatlla i me la va donar, en obrir-la es va caure un paper. Era la terrassa on jo estava assegut. Després d’aquell dia anava sempre a la mateixa hora, a aquella terrassa, al mateix joc i en trobava sempre aquell dibuix a diferents hores. Mai baix sàpigues qui era, però al fons sentia que algun dia ens coneixeríem
14. David Muñoz diu:

    24 novembre 2017 a les 14:21

    Terrassa de cafè a la ni

    Hi havia una vegada un noi que tenia un restaurant un dia va pensar posar una terrassa per tenir més espai així que havia posar cada nit hi havia gent feliça però ell es sentia tot sol i, ,també com vivia el costat del seu restaurant.

    Un dia se li va apropar un amic seu i li va dir que si només obres- hi per la nit. Va tancar al restaurant i s’ho va estar rumiant perquè per la nit anava més gent que el matí o la tarda. Així que va estar una setmana pensant al final va decidir fer aquella idea de prova el primer dia va anar bé el segon també i finalment el tercer i últim va tenir que tenir que tancar.
15. Ingrid diu:

    27 novembre 2017 a les 21:34

    Terrassa de café a la nit

    Quan Van Gogh va dibuixar aquest quadre, crec que va voler transmetre la tranquil·litat i la pau que ell sentia quan estava a la terrassa d’aquell bar, perquè és el que el quadre hem transmet quan ho miro.

    Aquest quadre hem fa recordar cada estiu que vaig al meu poble. Allà hi ha un bar, amb terrassa que s’assembla molt aquest del quadre, llavors quan estic en el bar sento tranquil·litat, per això el quadre hem transmet el mateix.
16. Oriol diu:

    28 novembre 2017 a les 11:39

    TERRASSA DE CAFÈ A LA NIT

    Aquest és un quadre de una Van Gogh que va pintar al 1888 que està exposat en els Països Baixos.
    Quan miro aquest quadre hem recorda a uns història que m’explicava el meu avi. La història és de com va ser l’aniversari d’en Tomàs.
    Era una vegada un noi que es deia Tomàs, un nen de 12 anys que vivia amb el seu pare, la seva mare i els seus 7 germans. Ells sempre havien tingut una bona vida, amb diners i salut. Era divendres 20 de novembre per la nit i en Tomàs estava súper nerviós perquè sabia que a l’endemà seria el seu aniversari, ell se’n va anar a dormir amb un somriure d’orella a orella, ansiós per què arribes el dia que els seus pares li regalessin la Play Station 4. Un cop pel matí, es va llevar i va fer un bot gegant sobre el llit, va pensar que lo millor seria passar per desapercebut i dissimular que era el seu aniversari, va baixar a la cuina per esmorzar, on estaven curiosament els seus 7 germans, el seu pare i la seva mare. Ell ja pensava que el felicitarien però ningú el va dir res. Com que era dissabte no hauria d’anar a l’institut, I això li feia alegria i tristesa a la vegada, perquè no podia saludar al seu millor amic. En Tomàs va seguir esperant que algú li digués alguna cosa, ja sigues per el móvil o a la seva cara, havien passat 4 hores des que s’havia llevat, ja eren les 14:12 i ningú no havia dir res, ell, sense baixar l’ànima va pensar que igual després de dinar els seus pares li donarien un pastís amb els regals. Van acabar de dinar i ningú li va dir res, ell va començar a ficar-se molt trist, va estar tota la tarda pensant possibles sorpreses que li poguessin fer els seus pares, però ninguna va passar. Ja eren les 20:30 i ningú havia dir res, fins que de sobte li va començar a sonar el móvil, ell, entusiasmat va anar corrent a agafar-lo, era en Nil, el seu millor amic, li deia que si volia anar a sopar a la terrassa del centre de la ciutat, ell súper content li va preguntar el perquè de convidar-lo a sopar, i ell va dir que era perquè havien guanyar la lliga de futbol, de sobte en Tomàs es va posar molt trist. Un cop les 21:05, en Tomàs, ja guapo, va sortir de casa de camí a la terrassa, quan va arribar al carrer de la terrassa, es va adonar que no hi havia ningú en tot el carrer, ell espantat va començar a cridar “Hola!?, Que hi ha algú!?” però ningú contestava, ell va decidir tornar a casa, però que no es va girar, van començar a sonar crits i gent feliç, que sortia de sota les taules. Tothom el felicitava, influïts els seus pares i els seus 7 germans. Tots plegats van sopar allà, en Tomàs estava eufòric, i a l’hora del postra li van portar una capsa que portava a sobre un pastís, quan el pastís es va acabar, va decidir obrir la capsa i es va trobar la seva Play Station 4, va començar a cridar i a ballar, va ser el millor dia de la seva vida.
17. Rania diu:

    30 novembre 2017 a les 12:26

    Terrassa a la nit

    Aquell dia estava molt cansada, només volia dormir i seure en el sofà nou que havia encarregat. A casa meva només m’esperava la gata dormilega, tenia un pis petit però còmode.

    Encara em faltaven 90 fitxes per firmar, treballava en una oficina firmant papers de la jardineria “SOLE” que estava al carrer Santa Anna. Abans d’acabar li vaig demanar a la secretària un cafè amb molt de sucre. Més tard quan estava a punt de acabar vaig veure un missatge d’una amiga meva, es diu: Carlota. La Carlota i jo ens coneixem des de la primària. Ella tenia un sou molt més alt, però era divertida i amable amb mi. Haviem quedat per fer un cafè al carrer Sussana 12. En tenia moltes ganes, però abans havia d’anar a casa per canviar- me de roba i posar-li menjar a la kika. Després de passar per casa vaig anar caminant fins a la terrassa de fora. La vaig veure de lluny i em va saludar:
    – Hola! Quant de temps!
    -No t’he reconegut. Estàs molt canviada.
    La Carlota i jo no ens vèiem des dels 15 anys!
    – Dacord seiem, m’encanta el cafè que fan aquí.
    – Mai l’he provat.

    Llavors ens seiem i em va començar a parlar dels diners que guanya. Em va fer molta ràbia. Total li vaig haver de dir que tenia pressa per agafar l’autobús, (en realitat vivia un carrer després).
    El cafè més bó de la meva vida, la companyia no va ser molt bona, però aquell cafè era 3 vegades més bó que el de l’oficina
18. Alba Costa diu:

    30 novembre 2017 a les 13:38

    I El Rodrigo la va deixar entrar, ja la coneixia, l’última client, sempre.
    La Marta hi anava cada dia, per poder pensar, reflexionar, el lloc l’ajudava.
    La petita terrassa, l’última taula, just al lloc perfecte on presenciar les precioses estrelles.
    Aquella nit, ho necessitava més que mai, podia ser que allò que va començar a les estrelles d’aquell bar s’acabés, i si finalment marxava cap a estats units? Digueuli egoista, però ella no pot soportar que la persona que la fa feliç s’en vaigi i no torni.

    Quan arriba a dal, se n’adona de que no està sola, un individu amb una caputxa l’acompanya, es ell, el motiu pel qual està dels nervis.

    Reconeix a en Bruno i la seva caputxa, la qual li va dir que el protegia si quellen les estrelles. Desde el primer dia la ha conseguit fer riure, ell és així, i ella no hi pot fer res, està enamorada d’ell.

    Ella, vergonyosament, va fins al jove i seu al seu costat.
    -Perdona…-diu la noia sense poder acabar la frase
    Ell la talla, amb un petó als llavis, el millor petó, el més sentit, un petó d’estrelles.
    -Saps una cosa? -diu ell- Les estrelles no es veuen tant bé des de els Estats Units -diu mirant cap al cel.

    La Marta riu, i els petons es repeteixen, fins que ell treu un objecte de la butxaca.
    No, no pot ser, li demanarà matrimoni? A l’obrir lo, la noia presència l’anell més bonic que ha vist mai, es una estrella, no s’ho pot creure.
    La Marta, no contesta, només li fa un petó destrella, dels que no necessiten paraules.
19. Eva Muñoz diu:

    30 novembre 2017 a les 16:57

    TERRASSA DE CAFÈ A LA NIT
    Tot va començar quan la Nora va obrir la seva pròpia cafeteria, aquesta cafeteria sempre estava oberta per la nit. Tots els dies anava un noi bastant simpàtic a prendre un cafè cada nit d’Agost.
    La Nora sempre es fixava en ell, però ell no li feia molt de cas.

    Un dia quan el noi va anar a pagar el cafè, li va preguntar com es deia, la Nora es va ficar molt nerviosa i quasi que ja no sabia parlar, el noi es va donar compte de que ella sempre li estava observant i de sobte li va preguntar el seu telèfon mòbil, quan el noi va dir això, la Nora es va quedar molt entusiasmada perquè per fi un noi es fixava en ella.

    Després d’uns quants dies, van començar a parlar més i a quedar, van començar a ser parella, es van casar i van tenir fills. La Nora mai havia pensat que obrir aquella cafeteria li faria trobar a la persona que li va anar cambiar la vida.
20. Mar Señor diu:

    12 desembre 2017 a les 11:42

    En aquest cuadre podem veure un bar amb bastanta gent. És de nit, el cel és blau fosc amb estrelles. Hi ha edificis alts amb llums. A la dreta del cuadre hi ha un arbre molt gran. Les parets del bar són groges i verdes. Al terra hi ha una estora gran i de color taronja. Les taules són blanques i les cadires marrons. A l’esquerra del cuadre hi ha una porta de vidre verd amb el marco blau. El terra és de pedres.