Categories
-
Articles recents
Comentaris recents
- ANA 4tC en Competències bàsiques
- G.R 4tB en Competències bàsiques
- E.B.F 4rt B en Competències bàsiques
- A.A en Competències bàsiques
- PLG 4B en Competències bàsiques
Arxius
- maig 2025
- abril 2025
- juliol 2024
- juny 2024
- maig 2024
- abril 2024
- març 2024
- febrer 2024
- gener 2024
- desembre 2023
- novembre 2023
- octubre 2023
- setembre 2023
- juny 2023
- maig 2023
- abril 2023
- març 2023
- febrer 2023
- gener 2023
- desembre 2022
- novembre 2022
- octubre 2022
- setembre 2022
- juny 2022
- maig 2022
- abril 2022
- març 2022
- febrer 2022
- gener 2022
- desembre 2021
- novembre 2021
- octubre 2021
- setembre 2021
- juliol 2021
- juny 2021
- maig 2021
- abril 2021
- març 2021
- febrer 2021
- desembre 2020
- octubre 2020
- juny 2020
- juny 2019
- abril 2019
- març 2019
- febrer 2019
- gener 2019
- desembre 2018
- novembre 2018
- octubre 2018
- setembre 2018
- juny 2018
- maig 2018
- abril 2018
- març 2018
- febrer 2018
- gener 2018
- desembre 2017
- novembre 2017
- octubre 2017
- setembre 2017
- juliol 2017
- juny 2017
- maig 2017
- abril 2017
- març 2017
- febrer 2017
- gener 2017
- desembre 2016
- novembre 2016
- octubre 2016
- setembre 2016
- juny 2016
- maig 2016
- abril 2016
- març 2016
- febrer 2016
- gener 2016
- desembre 2015
- novembre 2015
- octubre 2015
- setembre 2015
- juliol 2015
- juny 2015
- maig 2015
- abril 2015
- març 2015
- febrer 2015
- gener 2015
- desembre 2014
- novembre 2014
- octubre 2014
- setembre 2014
- juny 2014
- maig 2014
- abril 2014
- març 2014
- febrer 2014
- gener 2014
- novembre 2013
- octubre 2013
- setembre 2013
- juny 2013
- maig 2013
- abril 2013
- març 2013
- febrer 2013
- gener 2013
- desembre 2012
- novembre 2012
- octubre 2012
- agost 2012
- juny 2012
- maig 2012
- abril 2012
- març 2012
- febrer 2012
- gener 2012
- desembre 2011
- novembre 2011
- octubre 2011
- setembre 2011
- juliol 2011
- juny 2011
- maig 2011
- abril 2011
- març 2011
- febrer 2011
- gener 2011
- desembre 2010
- novembre 2010
- octubre 2010
- setembre 2010
- agost 2010
- juny 2010
- maig 2010
- abril 2010
- març 2010
- febrer 2010
- gener 2010
- setembre 2009
- juny 2009
- maig 2009
- abril 2009
- març 2009
- febrer 2009
- gener 2009
- desembre 2008
- novembre 2008
- octubre 2008
- setembre 2008
Autoaprenentatge
Diaris
Diccionaris
Dictats
Educació
Filologia
Jocs
Literatura
Llista de blogs
Orientació
- Autoconeixement
- De què t'agradaria treballar?
- Educaweb qüestionari orientació
- El circ de les papallones
- El gran recorregut
- Elige profesión
- Estudiar a Catalunya
- Estudis Universitaris de Catalunya
- In-forma't
- Orientació educativa (educaweb)
- Què estudio?
- Qui soc i què m'agrada? Com decidim?
- Qui soc i què m'agrada? Interessos i autoconeixement.
- T'atreveixes a somniar?
- Tests
- Tria educativa GenCat
Unitats didàctiques
Hora
Meta
Hakim: Hola Hamza! Quant temps fa que no et veig amic , expliquem, com et va?
Hamza: Hakim! Quant temps fa si em va molt bé , encara estic estudiant però m’avorreix una mica!
Hakim: Jo també encara estic estudiant i també em fa mandra, però haig d’estudiar perquè així de gran treballaré i tindre un futur.
Hamza: De què vols treballar?
Hakim: De Policia
Hamza: A mi també m’agradaria treballar de policia però m’han quedat totes .
Hakim: A mi 3 però segueixo esforçant-me per estudiar
Hamza: M’has donat una idea i si ara aprovo totes així quan siguem grans treballarem junts
Hakim: Val amic, però haurem d’estudiar per treballar junts
Hamza: Ara marxo a casa a estudiar a casa així de gran treballarem junts . Adéu
Hakim: Adéu
El casament
EL pagès un dia es va enamorar i es volia casar, i un dia es va enamorar de maria i
li va regalar un jardí de tomàquets i animals com cavall i un porc, i el dia binen es es va casar ,i la Maria li va regalar una moto .
Anava per la autopista i va tindre un accident i va tindre un ictus cada cop va perdre mes i mes neoronas fins que va morir.
MATÍNS INESPERATS:
Josep era un inofensiu pagès al que tothom estimava en el poble.
Un matí d’estiu en Josep anava camí el treball amb moto, però abans es va parar a comprar uns tomàquets al mercat del costat del jardí dels seus veïns, quan Josep va arrancar la moto, va passar per un criador d’animals i sense donar-se compte va atropellar a un porc i un petit cavall, un greu accident, minuts desprès no va saber que fer, el pobre home es va posar molt neguitós i va demanar-hi ajuda a la seva amiga cambrera, va anar-hi corrents a s’he casa i va trocar a la porta urgentment…
ningú va poder ajudar-li, desprès de trucar a la porta moltes vegades i que cap persona responia va acordar-se de que l’Anna, la seva amiga cambrera li va dir que avui aniria a un casament de la seva estimada germana.
Josep va donar-hi mitja volta, va respirar, li va costar però va decidir seguir amb el seu camí i fer com si no hagués passat res.
Després de treballar, Josep, una mica més tranquil va portar el seu nebot al parc a jugar-hi amb la pilota.
L’ESTIU
Aquest estiu, vaig anar a un casament, el casament era de la meva àvia, als vuitanta anys, es casa un altre vegada, el seu difunt marit, va morir als 65 anys a la festa de la seva jubilació, va bufar molt i li va donar una embòlia.
El cas es que vaig anar al casament en la moto que tenia aparcada a la meva casa, al jardí, al costat del meu cavall de drap, entre el parc i la pilota de la meva cosina.
No portàvem arròs per tirar-li a ells, portàvem tomàquets, era més originals.
A la moto anàvem jo i el meu pare (el pagès), amb un sidecar al costat que anava el veí de la meva àvia.
Vam tenir un accident, els tomàquets van quedar xafats, el meu pare i el veí van morir, la sang es va mesclar amb el tomàquet, jo no vaig morir, només em vaig partir las dues cames i tres costelles.
Vaig avisar a tota la meva família i a una ambulància, van venir abans el familiars que la ambulància, deuries a veure vist a la meva àvia plorant amb el vestit pler de sang, el casament es va convertir en un funeral.
Un final estrany.
Mario Muñoz Fernández 2F
El magnífic passeig marítim
El 18 d’Abril, dos amics passejaven al passeig marítim de Barcelona, mentre que un ocell es va cagar al cap del noi i la noia es va enfadar molt, la noia va posar el cap de noi a l’aigua del mar:
-!Perquè m’has posat el cap al mar!-diu el noi.
-!T’he estava ajudant gamarús!- respon la noia.
-!Perquè l’aigua d’en mar és salada!-diu el noi.
-!Si no vols que t’ajudi m’han vaig, eh!-respon la noia.
-Entesos, però jo volia una aigua que no estigui salada com la del mar -diu el noi.
-Continuem, caminant, o no? -respon la noia.
-Entesos. -diu el noi.
-A on anem? -respon la noia.
-Vols anar a veure els vaixells? -diu el noi.
-Vinga anem-hi. -respon la noia.
-!Que bonic què són els vaixells! -diu el noi.
-Es veritat -respon la noia.
Mitja hora desprès…
¿Quin sol tan calorós? -diu la noia.
Ha estat marevellos anar amb tu al passeig marítim de Barcelona, podríem quedar un altre dia a anar-hi -respon el noi.
Et trucaré per anar-hi -diu la noia.
!Entesos! -respon el noi.
!Fins un altre dia! -diu la noia.
L’última jugada
Una vegada hi havia una noia que li agradava molt el voleibol i sempre estava veient partits per la televisió i anant a veure’ls als estadis. Durant molt de temps va estar somiant en el seu futur, tant en els seus estudis com en l’esport que s’hi dedicava.
Un dia quan estava jugant un partit va rematar i en caure va posar malament el peu. Aquella mateixa tarda, va anar al metge i juntament amb el seu entrenador la van informar que ho havia de deixar. Ella va notar que tot el seu món li queia a sobre. El voleibol era el seu futur, la seva vida.
Després de setmanes deprimides per fi va voler refer la seva vida.
Els dies passaven i fins que un d’ells va tenir una idea: si no podia jugar a voleibol, ajudaria a altres persones a arribar a on podia haver-ho fet ella. Seria entrenadora!
Però no la van acceptar en el seu antic club de voleibol i es va tornar a deprimir. Però aquesta vegada no es va donar per vençuda. Va decidir provar en altres clubs.
Després de mesos buscant un club que l’acceptés i li agradés, va torbar un petit equip no molt lluny d’on vivia. Tenia unes jugadores que feia poc que jugaven però amb moltes ganes d’arribar molt alt. I molt decidida va acceptar el treball en aquell nou club.
En aquell mateix moment va començar una nova etapa a la seva vida.
Laia Andújar
O tots o ningú
Avui, dia 27 de gener han llançat la segona bomba fètida a la classe de 2n B.
Tot ha començat quan jo arribava a l’aula, quasi tothom estava fora de la classe i
ens han comunicat que havien tirat una bomba fètida. Ja era la segona que tiraven,
però aquesta vegada hi havien conseqüències. Els professors ens van dir que havíem de dir qui havia sigut, o ens ficarien una falta a tots.
Ningú de nosaltres volia dir qui havia sigut i estàvem disposats al càstig.
Dos nens de la classe havien sigut els culpables, un d’ells era el que va donar la bomba i l’altre el que la va tirar.
Els professors es van quedar a fora de l’aula observant el nostre comportament.
Alguns de nosaltres no sabíem qui havia estat el culpable, així que ens vam quedar parlant sobre el que havia passat.
Van aparèixer els mestres cridant a dos alumnes. Els hi van cridar dient que ells havien estat els culpables, ells deien que ho sabien gràcies a un gest d’un company.
Al final els hi van ficar una falta a ells dos i no a tota la classe.
UN CATALÀ PUDENT
Ahir, dia 27 de gener em vaig estar barallant de broma amb en Pol. L’Iker ens va veure i ens va dir que no estàvem bé. En Raimond ens va obrir la porta de l’aula però ell i jo no vam fer cas i vam seguir amb lo nostre. Quan ja hi havia quasi tota la classe dins, vaig entrar. Feia una olor horrible a ous podrits, tothom es queixava i jo no em vaig quedar curt. Tret de la gent que ho sabia ningú sabia qui havia estat la persona que havia tirat la bomba fètida. La tutora va deixar sortir a un nen per poder respirar un aire pur, cosa que a mi em va semblar injust. Els professors volien saber qui havia estat però ningú no deia res de res. Quan ja havien passat uns 20 minuts aproximadament, L’Isaac, va admetre que ell era qui portava les bomba però ell no l’havia tirat. Tothom, tret de la gent que sabien qui havia estat, seguien amb la intriga. La tutora va entrar i se’n va emportar a l’Isaac i en Marc. Tothom es va sorprendre. Una estona més tard, van tornar, ho havien declarat tot. En Marc va ser qui havia tirat la bomba de l’Isaac. Jo, encara no m’ho creia, però així havia estat.
Al matí
L’alarma del mòbil em desperta tots els dies a les 7:45. Són matins freds i ombrívols. Mentre esmorzo espero que el sol acabi d’omplir el cel. Em fixo en tots els detalls de la seva sortida. Els seus colors càlids i vius, i com va creixent a cada instant.
Després pujo al cotxe i començo el camí cap al institut. A través de la finestra continuo contemplant aquell espectacle de llums.
Passats uns minuts arribo a l’institut i me n’adono que toca classe de Català.
Morts sense fi
Una vegada hi havia una noia que tenia deu anys i sempre anava amb les seves millors amigues: l’Andrea i la Susanna. Sempre anaven juntes però una vegada va venir una nena nova a l’escola i es va ficar dintre d’aquest grupet de tres. Aquella nena es deia: Noèlia i no li queia bé a la Susanna. La nena nova era molt simpàtica, però la “Susi” ( així era com li deien les seves amigues) tenia por que la nouvinguda li robes les seves millors amigues. La Noèlia era esbojarrada però sempre tenia un bon consell per ajudar a les seves amigues, però a la “Susi” no li queia bé fes el que fes. Al cap d’una setmana la Noèlia, que ja sospitava que la “Susi” no li queia bé, va anar a parlar amb ella. Per sort tot es va arreglar, ara la Susanna no li queia la Noèlia, però tampoc malament i a poc a poc es feien amigues. Amb el temps el grup d’amigues es va forjar més i més. Mai imaginaven que serien tan amigues. Però un dia, després d’arribar de l’escola van trobar a la “Susi” a la banyera, morta. Totes van entendre perquè havia dit que estava malalta, quan totes sabien que mai faltava a les classes.
Un dia es van juntar totes les amigues per buscar pistes, i van veure que l’Andrea tenia el telèfon de Sherlock, llavors el van trucar i Sherlock quan va arribar a la casa de la “Susi “va estar mirant i mirant. Passada una hora va descobrir qui la va matar.
Al cap d’un mes Sherlock va descobrir qui la va matar així doncs que va trucar a les noies i els hi va dir qui la va matar era: la Noèlia totes es van sorprendre i llavors les amigues van matar a la Noèlia.
LES PRIMERES HORES DEL MATÍ:
Són les set del matí i ja estic preparat per vestir-me. Quan ja estic vestit baixo mig adormit les escales, mentre les baixo miro per la finestra, em quedo embovat amb el paisatge i els rajos de sol que ja han i van il·luminant les teulades. De sobte sento un crit, és la meva mare, em crida per anar a esmorzar i em diu que ja és tard. Deixo de mirar el paisatge per la finestra i baixo corrent les escales. Em bec un got de llet, les galetes no em dóna temps. Agafo la motxilla i me’n vaig cap al cotxe. Finalment arribo a l’institut.
Joaquim Porta
Català pudent
Avui, dues persones han planejat tirar una bomba fètida. Jo quan ja l’havien tirat estava al final del passadís, això significa que no havia vist quan ja estava tirada. La nostra tutora ha vingut perquè havien cridat a un professor de guàrdia i llavors estava ella. A mi m’han tret fora, la professora ho havia fet perquè el dia anterior ja ho vaig passar malament i perquè no sofrís tant això és el que em va dir l’Àngels. Llavors estàvem en Jordi, l’Àngels, l’Alba i jo parlant sobre el que havia passat i després la tutora va fer entrar a la nena dins de la classe perquè sortís la persona que havia estat i no sigués un covard i en vam quedar fora els professors i jo i vam estar parlant del que em va passar el passat dia. Ells no volien dir qui va estar i per treure’s el problema de sobre van acusar a l’altra classe. De sobte l’Àngels entra a la classe i s’emporta a en Marc i l’Isaac. En Jordi abans de que la tutora se’ls emportés va dir les següents paraules: ”ho sabeu i no ho dieu és que sou uns ximplets, i sobretot us mengeu la pudor”.
Jo penso que ho van fer per fer-se notar entre la gent i fer-la riure amb aquestes ximpleries. No és que vagi en contra d’ells (en una gran part si) perquè ells dos em cauen molt bé. Però ja és l’hora de madurar i pensar-se les coses abans de fer-les perquè ja tenim 13 anys i alguns ja 14 i ja som suficientment grans per saber el què hem de fer i el que no.
EL MATÍ
Estic somiant tranquil·lament, quan torno a sentir aquell horrorós soroll que sempre em trenca els somnis, que cada dia em desperta molestament. Aquell so que desitjo que no soni, que no arribi, però sempre ho fa.
Sembla que sigui impossible obrir els ulls cansats, però finalment, sempre m’hi veig obligada. És el moment en el qual em penedeixo de no haver anat a dormir a una hora raonable la nit anterior, el moment que em prometo que la pròxima nit ho faré, però mai ho faig.
Em desperto, quan la foscor de la nit encara no s’ha acabat. Falta estona perquè surti el sol.
Camino amb els ulls entreoberts, em costa acostumar-me a la blanca llum del passadís. Estic massa cansada, com sempre.
Em preparo, i marxo cap a casa de la meva millor amiga. Això d’haver de marxar de l’escalfor de casa meva, i substituir-la pel fred aire del carrer, és horrible. Mentre camino, observo el cel, que comença a clarejar amb uns bonics colors rosats. Comença a néixer el dia.
El sol, surt quan estem a la primera classe; és bonic, però hi ha dies que és realment preciós.
Aquest, és el començament d’un nou dia de la meva vida.
El dia en que la meva classe feia pudor.
El divendres passat 27 de gener, els meus companys van llençar una bomba fètida.
Jo arribava del pati quan en el passadís ja s’olorava malament i vaig pensar que algú havia tornat a llençar una bomba fètida.
Tocava català amb el meu estimat professor Jordi, al principi hem negava a entrar-hi, però quan vaig veure que tothom entrava també vaig entrar.
En Jordi tenia els nervis de punta així que li va dir a un professor que rondava pel passadís, que cridés a un professor de guàrdia o algú semblant.
Dos minuts després va aparèixer l’Àngels per la porta dient que ho solucionéssim entre nosaltres, ,mentre ella i en Jordi estarien en el passadís prenent l’aire.
Al final ningú va voler dir res de qui havia sigut, i que tots acceptaríem el càstig. Minuts després l’Àngels i en Jordi entren per la porta dient que ja sabien qui hi havia estat el que havia llençat la bomba fètida, algú havia fet senyals als professors.
Abans de que l’Àngels marxés, després d’haver-hi posat les faltes ens va dir que estava no estava d’acord amb la nostra decisió, normalment ella sempre diu que som una pinya i que hem de seguir com a tal, però aquesta vegada ella s’estava contradient.
El meu matí
Primera hora del meu matí, m’he aixecat, he mirat per la finestra per veure el dia que feia, encara no havia sortit el sol però feia fred, i m’he tornat a dormir. Després ha tornat a sonar l’alarma i he anat al lavabo per rentar-me la cara i les mans . Seguidament he anat a vestir-me i una vegada que ja ho he fet baixó per esmorzar llet amb cereals.
He tornat a pujar per rentar-me les dents i pentinar-me i també per ficar els llibres que tocaven per avui a la motxilla i he agafat el mòbil per escoltar música. Quant he vist que ja hi eren les vuit menys deu la meva mare, el meu germà i jo hem baixat al garatge, hem pujat al cotxe i una vegada dins he admirat les vistes fins arribar al meu destí de cada matí.
LA BOMBA FÈTIDA
Ha tocat la musica i m’anava a classe. Quan e arribat havia gent i després feia pudor a ous podrits.
El professor de català, Jordi, havia dit que surtis el culpable. En Jordi a avisat a la tutora i a vingut. Feia molta pudor i la tutora havia dit que surtin tots però el Jordi havia dit que no fins que surtis el culpable. La tutora havia dit que el Joaquim Porta surtis al passadís. Tots havíem dit que als amics no es diu qui es el culpables i tots ens em callat. Al final la tutora va dir que surtis dos nens a fora per què havia vist que un nen o nena havia fet senyals als culpable. Després va vindre els dos nens i van dir la veritat, eren els culpables.
LA GRAN BOMBA FÈTIDA
Avui, dia 27 de gener de 2017, després del pati, els alumnes de 2 ESO B, han tirat una bomba fètida.
Quan hem entrat a classe, un nen, anomenat
Isaac, li a donat una bomba, a en Marc, perquè la tires. Quan ha arribat el professor, en Jordi, i ha vis que l’havien tirat, ha cridat, a un professor de guàrdia. Quan ha arribat el professor de guàrdia, ens han dit que tanquéssim les finestres i la porta, perquè respiréssim la pudor que hi feia en comptes de sortir fora i esperar a que se’n vagui la pudor, que va ser el vam fer a naturals.
Mentrestant, que s’anava la pudor, l’Àngels i en Jordi ens han preguntat, que qui era el culpable, no els hi hem respòs, i ens havien preguntat que que volíem, falta per a tots o falta per al que l’havia tirat, els hi em dit que millor falta per a tots, llavors l’Àngels, a estat parlant amb l’Alba. Finalment, L’Àngels s’ha emportat a direcció, a l’Isaac i a en Marc, que eren els més sospitosos. Quan l’Àngels ha tornat, ha dit que havien admès, que havien estat ells els culpables, llavors, nosaltres hi hem dit que perquè ho havien admès, que nosaltres havíem dit que millor falta per ha tots. Després hi hem seguit la classe normal.
EL MATÍ
Aquest matí, a les 6:45h. encara jo dormia al meu llit, i estava molt còmode, fins que a les 7.00h. la meva mare m’ha despertat.
Jo, he obert els ulls, però els he tornat a tancar perquè tenia moltes ganes de dormir, i no aixecar-me del llit, i m’he quedat dormit fins a les 7:15h, que m’he aixecat, m’he vestit, i he de baixat a baix per esmorzar, m’he rentat les dents, i m’he fet el llit. Tot seguit, m’he posat colònia, i he mirat la televisió, fins que era hora de marxar a l’institut, a les 7:55h.
Ens deixen sense sentit
Doncs tot comença un dia normal d’hivern, fred i no càlid. Acabava el pati i ens dirigíem cap a l’aula 12, on començaríem la de català.
Mentre ens dirigíem a l’aula, tot semblava normal. Passadissos plens de gent, professors obrint les classes, i si giraves el cap, cap a una de les aules que t’anaves trobant al llarg del passadís, veies als alumnes més aplicats, ja amb tot el material sobre la taula, a punt de començar la quarta hora.
Finalment vam arribar a la classe. Hi havia molta gent, una redona gegant. Es podien apreciar els caps dels més alts i els peus dels més petits, dins d’aquella multitud. Després, tot aquell fum de persones semblava que es s’esvania escoltar la música que hi havia de fons. A l’anar-se’n tothom, un olor desagradable es podia apreciar en un racó de l’aula. Una pudent fragància s’anava escampant per tot l’habitació en un tancar i obrir d’ulls.
Abans que vingués el professor, vam obrir totes les finestres i vam deixar la porta oberta. Mentrestant, desitjàvem fortament que la persona que havia de venir no hagués d’olorar aquell insuportable olor.
La gent estava pels passadissos i fins i tot hi havia persones que penjaven de les finestres, en moments pensava que es caurien.
De sobte es van començar a escoltar les trepitjades d’algú que corria pel passadís, i seguidament, tots els alumnes que estaven fora, olorat l’aire pur, van entrar a classe corrent i cridant com bojos;
– Que ve el professor! Que ve!
Tothom es va asseure al seu lloc i va esperar sense fer ganyota ni cap tipus de soroll.
El professor va entrar, i semblava no olorar la bomba fètida. En arribar ell a la taula del tutor, ja havent tancat totes les finestres i la porta, va olorar aquella maleïda olor:
– heu tira una bomba fètida?
Preguntava
– Fins que no surti el culpable no començarem la classe
I així va ser, una hora perduda de la meva vida. Vam estar tota la classe intentant que la persona que hagués tirat la bomba es manifestés i finalment va sortir al descobert.
Tothom deia que era la pitjor olor del món. No m’oblidaré d’això en tota la meva vida.
Lucía
En Timi i la seva història
Hi havia una vegada un nen que es deia Timi, en Timi era un nen molt feliç fins que li van dir que era estúpid, llavors es va suïcidar, la seva mare, l’Antònia, va dir-
Oh el meu fill era retardat, però me’l estimava molt- però en realitat no l’estimava, l’Antònia va ser qui li va dir que era estúpid a en Timi, perquè sabia que és suïcidaria, i es el que va aconseguir.
Després de la mort del seu fill, que havia mort en una fàbrica on hi havia una trituradora, és a dir va llençar-se la trituradora.
Ell abans de suïcidar-se va estar moltes nits plorant fins que va pensar de que li servia la vida si només li passaven coses dolentes i llavors va ser quan va anar cap a la fàbrica per suïcidar-se, després quan el seu cos ja era triturat la seva mare va anar amb la policia a la fàbrica per buscar el cos del nen, però va ser quan va agafar el tros de cervell que volia.
Ningú ho sabia, però l’Antònia havia sigut una assassina en serie, anys abans l’Antònia treballava en una residència de avis i es veu que a vegades desapareixien avis i era perquè l’Antònia els segrestava per quedar-se amb un tros del seu cervell, cada vegada que alguna persona veia els cervells en pots els hi deia que era part d’un experiment, però en realitat ho feia per gust li encantava sentir la textura dels cervells a la seva boca, quan va veure que la anaven a atrapar va anar al passeig de gracia per immolar-se cridant “ALAHUAKBAR”.
La bomba fètida
Era un dia normal i corrent. De sobte un nen em va dir una cosa, volien llençar una bomba fètida a la classe, va ser increïble, no hem podia creure que un professor com aquest patís la pudor de aquesta bomba.
Vam continuar a la classe i la van llençar, llavors el professor va sospitar de l’Isaac per la seva forma de parlar.
Continuàvem amb la classe i el professor va demanar que vingués un professor de guàrdia i just va vindre la nostre tutora i va demanar a tots els alumnes de la classe de 2nB que sortís el culpable de la bomba fètida.
Seguidament anava passant el temps, al final va sortir el culpable, més ven dit els culpables.
-Eren l’Isaac i en Marc Martínez!
No m’ho esperava d’en Marc.
LA GRAN BOMBA DEL DIA
Era un 27 de gener de 2017 el dia que un alumne que es deia Marc, va llençar una bomba fètida a la classe de Català. Serà una història que sempre explicaré als meus nets.
Jo, entrava a l’aula amb ganes de començar la meva classe preferida, Català, quan feia pudor a ou podrit. No em semblava res en especial, algú podia haver-se llençat un gas i no li vaig donar importància. Però… de sobte, vaig recordar el que es rumorejava al pati… algú tenia una bomba fètida i volia fer una broma a alguna classe.
Amb aquell pensament, vaig començar a sospitar dels companys de classe que més pinta tenien de poder-la haver llençat com l’Izan, els dos Alex i fins i tot en Monge, d’ell era de qui més m’ho esperava.
Quan va arribar el gran professor Jordi, tothom es queixava del gran tuf que hi predominava. Ell, enfadat, deia que o sortia el culpable o ens castigava a tots amb una falta de disciplina. Tothom, rarament mirava a en Marc, per què? Segurament, com que és un bon noi, la gent s’esperava d’ell que ho parlés amb el professor per solucionar-ho tot, o això creia jo…
Al cap d’una estona tensa que ningú declarava, entrava la tutora de la mateixa classe, demanant parlar a en Marc i l’Isaac. Que estrany, creia jo…
Els minuts passaven i ningú confessava, aguantant l’olor tota la classe. Hi havia una cosa que no quadrava, tothom reia mirant cap a fora de la finestra, com si volguessin observar la conversació de la tutora amb el Marc. Tant els hi importava? Jo, desconcertat, només volia fer classe, però, de sobte…
Entrava en Marc per la porta amb l’Isaac, portaven els ulls plorosos… No entenia perquè, fins que… en Marc va confessar. Havia sigut ell! No m’ho creia, un noi com ell… Quina història de misteri, i jo pensant que havia sigut en David!
EL CIRC ENDEMIONAT
Un dia qualsevol va vindre un circ a la ciutat de Madrid, una ciutat d’ Espanya. Un noi, anomenat Aitor Tilla, va veure que va vindre el circ a la ciutat. El seu animal “estrella” era un esquirol. Llavors va anar corrents al seu pare al di-li que el portés a veure l’espectacle del circ amb el seu millor amic, Pacheco, per passar-so millor mirant aquell esquirol tan bufó i que feia tants trucs. El seu pare li va dir que ho sentia que sol podia pagar dos entrades, la d’ell i la de l’Aitor. L’Aitor Tilla avergonyit va dir-li al Pacheco que ho sentia que no podia pagar-li l’entrada. El Pacheco li va sentar tan malament que va agafar una depressió. Es va posar molt malalt, i com els seus pares no tenien diners per pagar la cura el Pacheco es va morir. Però el seu esperit encara hi era amb ells i es va decidir vengar. Va ser d’aquell poble lo pitjor, va morir molta gent, fins que un noi va invocar al dimoni, aquest noi es deia David, els seus amics li deien Monge, va invocar al dimoni per ha que es mitjori el poble. Pero el dimoni volia una cosa a canvi, en Monge li va oferir la vida de l’Aitor, i el dimoni va acceptar. Per la nit el dimoni va anara a casa de l’Aitor, quan estava apunt de treure-li la vida, l’Aitor es va despertar. El dimoni li va explicar el pacte amb el Monge, però l’Aitor es va negar i es va anar corrents. El dimoni el va seguir fins acorralar-lo en una cantonada del circ, quan estava apunt de matar-lo va aparèixer l’esquirol Ferreol i va dir:
-Satanas por aqui no vuelvas mas.
I el dimoni va desaparèixer. A l’esquirol li van fer una estàtua d’or, i el poble es va curar i van viure feliços i van menjar perdiços.
BARCELONA, EL MEU MILLOR AMIC I JO
Érem a Barcelona, a Plaça Catalunya, fent turisme a la preciosa ciutat amb el meu millor amic i jo. És ampli, però hi havia tanta gent que havíem d’estar tan estrets com una tonyina a una llauna. En una de les parades, hi havia una flor tirada per terra, el meu millor amic es va caure i jo darrere d’ell. Ens vam mirar als ulls i ens vam fer el nostre primer petó. Ja passats uns dies, a Sant Valentí, em va regalar una flor que resultava que era la mateixa amb la qual ens vam fer el nostre primer petó.
Un estiu molt calorós hi havia un pagès que treballava en una granja on hi havia porcs, cavalls i gallines. Aquest pagès tenia tanta calor que va decidir tornar a casa a descansar i beure molta aigua fresca. Va agafar la moto amb la que s’havia desplaçat per anar a treballar al camp, i amb les preses no va adonar-se que al mig del camí hi havia una pilota tirada, amb la qual va ensopegar i seguidament va tenir un accident. La topada va ser tan forta que el pagès va acabar enmig d’un jardí, on s’estava celebrant un gran casament. Al adonar-se, li va quedar la cara com un tomàquet! L’accident no havia sigut molt gran i conscient de la seva inoportuns aparició. Una cambrera, de les que treballava al casament el va ajudar a aixecar-se del terra, tot oferint-li ajuda finalment, tot va quedar en un ensurt.
La Broma
1. Hi havia una vegada un professor que era molt graciós, un dia va fer una broma a un nen, i aquell nen s’ho va prendre molt malament, tan malament que es va posar a plorar i va sortir de classe. Al cap d’uns dies es va anar a queixar al cap d’estudis, i li va explicar tot el que va passar, el cap d’estudis es va quedar amb la boca oberta, disgustat amb el professor, va anar a parlar amb ell, li va dir que no podia fer cap broma més, ja que podia ofendre a altres nens. Una setmana després el nen va entrar a classe amb el professor, i el professor el va mirar amb mala cara. El nen va sentir-se ofès i una altra vegada va queixar-se al cap d’estudis. Al cap d’uns dies el professor i l’alumne van ser expulsats d’aquell institut.
El diari de Clara
Un dia Clara estava jugant al bosc.
Dèspota es va començar a trobar malament i va decidir anar-se’n a casa.
La seva mare la va veure i li va preguntar si es trobava bé, però no va contestar.
La mare es va anar a menjar una mandarina però estava podrida i es va morir.
La clara va tenir una depressió durant un any i no va anar a l’escola.
Un dia va conèixer un noi que es d’ella Lucas, era molt guapo, era bo als deports i als estudis i es va enamorar d’ell.
Va veure que tenia xicota i començar una guerra terrible entre elles.
Al cap d’un més de guerra Clara es va retirar va deixar-ho com una guerra perduda.
EL BOSC ENCANTAT
Hi havia una vegada uns nens i nenes que anaven passejant pel bosc. Eren dos nens i dues nenes. Ells volien passar la nit al bosc però els seus pares no el volien deixar que es quedessin a dormir perquè era la zona on hi havia una casa molt terrorífica que tenia una catifa que deia: si entres, no surts. Cada vegada tenien més ganes d’entrar però no van entrar, perquè van pensar que podrien passar moltes coses dolentes. L’endemà, van passejar per allà i es van trobar amb un boig que els va segrestar a tots. Van estar allà 4 dies i els seus pares estaven molt nerviosos en veure que no trobaven als seus fills. Quan els nens van poder escapar d’aquell boig, van buscar als pares per tots els llocs però ningú els veia des de feia dies. Hi havia un senyor que passejava per allà i els nens li van demanar un mòbil i els nens van trucar als pares. Els nens li van dir als pares la direcció del lloc on estaven i els pares no van tardar molt en trobar-los. Els nens es van posar a plorar i li van dir als pares que mai més passarà i que sempre li faran cas. Finalment, els nens van tornar a casa amb els pares molt contents.
La princesa
Hi havia una vegada una princesa que volia explorar el món, però el seu pare no volia i la va deixar
atrapada en el seu castell, un príncep es va adonar del que passava i volia rescatar-la per ser el seu
marid.
Per poder anar al castell necessitava un cavall, així que se’n va comprar un i se’n va anar cap al castell, va haver de passar molts boscos i muntanyes per arribar al castell i de cop i volta va veure a una jove plorant, el príncep va anar a dir-li que perquè estava plorant però la noia es va espantar i va marxar corrents però es va caure de cop i volta el príncep es va enamorar d’ella i va anar a dir-li que si es volia casar amb ell, la noia sorpresa li va dir que si i tots dos van ser feliços.
La Final
Hi havia una vegada un nen que es deia Ian. Un dia quan estava jugant la fase de grups del torneig, es va lesionar. La pitjor part era que ell estava en el FC Barcelona, i lesionar-se significava en molts llocs una expulsió.
Quan va arribar la final del torneig el Ian va sortir a la segona part. El marcador estava en contra, anaven perdent 2-1 contra el Real Madrid.
Al sortir a escalfar va veure que a la graderia hi havia el seleccionador d’Espanya i entrenadors de molts equips.
Quant va comença la segona part va tenir una molt bona oportunitat, però les dues següents oportunitats les va ficar i va acabar el partit guanyant la final i fent remuntar el seu equip del equip rival.
Després d’un mes el Ian tenia milions d’ofertes fins i tot del Real Madrid, cobraria molts més diners, però ell estava amb els seus amics i no va voler anar-se’n del FC Barcelona.
La Dona McDonald
Hi havia una vegada una dona tancada en una torre, la dona és deia Paca la Vaca un nom que li van posar els seus pares per una aposta que van perdre , a Paca la Vaca la van tancar en la torre perquè
era molt lletja casi bé un monstre paca la vaca menjava doritos amb suaj perquè deien que amb mes suaj eres mes bella però a Paca la Vaca no li funciona.
Paca la Vaca tenia un somni anar al McDonald engreixar-se i ballar twerk amb la seva avia un dia un mag se li va aparèixer i li va concedir el desig Paca la Vaca es va enamorar el mag no li va agradar y es van suïcidar els dos.
El gos més bonic del món
Hi havia una vegada un noi que es deia Miquel. Un dia va anar a una botiga d’animals molt coneguda. Quan va entrar va mirar tots els animals però hi havia un que era un gos que li va agradar molt i el volia. Ell li va dir a la seva mare que li comprès el gos, però no tenia diners. Van agafar el cotxe i van anar a casa. El Miquel estava molt decepcionat. Un altre dia quan estaven al supermercat va trobar al gos i quan l’amo no mirava el Miquel va agafar el gos i van sortir corrents.
Quan li va dir a la seva mare va pujar a l’habitació corrents a jugar amb el gos. El pare era al·lèrgic als gossos però al nen li donava igual. L’amo es va posar molt nerviós i es va posar com un boig a buscar el seu gos, fins que el dia següent es va trobar amb l’amo i li va dir que perquè va agafar el gos, després de parlar l’amo li va regalar el gos i se’l van quedar.
Abdula i fatema
Hi havia una vegada, a Dubai, un xeic àrab anomenat Abdula va viatjar a Espanya per anar a la millor universitat del planeta. Tots eren molt rics, però ningú com l’Abdula, ell havia comprat totes les habitacions del campus. Tots eren molt llestos, però ningú com l’Abdula. Molts eren llestos, i…,bé, l’Abdula també.
Al dia següent, l’Abdula es va enamorar d’una noia que es deia Fatema, i al cap d’un temps van tindre una cita. Anaven a menjar kebaps però com no hi havia, van menjar cuscús. Quan la Fatema va tastar el cuscús, no li va agradar gens i va escupir-liel cuscús a la cara de l’Abdula. L’Abdula, enfadat, s’en va anar al seu palau i no va parlar-li més a la Fatema.
Al cap d’un més, la Fatema li va fer un regal, li va regalar un Ferrari d’or al Abdula! L’Abdula, content, li va demanar matrimoni a la Fatema i li va dir que si. Ara viuen molt feliços.
Hi havia una vegada, una nena que es deia Regina que tenia una vaca que es deia Paca, que sempre li donava la llet més bona de tot el poble.
Fins que un dia un mag que es deia Ralpenstinskin, li va llençar un dels seus pitjors maleficis, que Paca la vaca no pugues fer llet amb suaj, però la llet estava molt més bona sense suaj, aquesta llet era la DESNATADA, aleshores el mag es va enfadar molt i li va intentar fer la llet més dolenta, però al poble li agradava igualment aquesta llet, el poble la va anomenar llet SEMIDESNATADA.
Finalment aquesta llet va passar per mans de tothom, i va sortir molt bona, la llet SEMIDESNATADA va triomfar.
A la gent li donava igual el que fes en Ralpenstinskin perquè fes el que fes, la llet seguia molt bona, a més a més no hi havia cap vaca com la paca.
El mag es va voler rendir perquè,fes el que fes no resultava, però el mag va fer una última cosa i va matar a Paca la vaca.
Tot el poble estava trist però en part també estava contenta perquè tenien la llet més bona de tot el poble.
El forat del desert
Hi havia una vegada 5 nois i noies que vivien a un poble del desert, un dia van decidir anar d’excursió i de sobte un dels amics va caure per un forat tapat per sorra.
Tots es van quedar molt sorpresos perquè no sabien que havia passat, van decidir anar a salvar al seu amic però el problema era que pel forat on havia caigut havia desaparegut.
Passava la tarda i ja no sabien que fer però de sobte un dels amics va trobar una porta tapada per la sorra. Molt espantats la van obrir i van descobrir un bosc que no havien vist mai.
Era enorme,molt colorit i amb molta vegetació. Es van passar hores i hores buscant però res no apareixia.
Van continuar caminant i es van trobar al rei del desert, que els hi va donar pistes per trobar al seu amic.
I per fi el van trobar, d’allà l’únic que van haver de fer va ser tancar els ulls per tornar a casa.
De cuitat a poble
Hi havia una vegada una noia molt maca que es deia Marta. Era una nena alta i rosa però sobretot, era una nena de ciutat. Un dia d’estiu, el seu tiet li va demanar a la Marta que l’ajudes a la seva granja. El seu tiet a primera hora del matí la va anar a buscar a la ciutat, llavors quan la Marta va entrar per primera vegada a un poble, es va quedar amb la boca bocabadada. Ella estava acostumada a veure pisos alts, molta gent, torres… però en canvi el poble era un lloc tranquil, poca gent, cases, poc soroll…. Va estar tot el mati ajudant al seu tiet: va munyir vaques, va arreglar l’hort, va donar a menjar a les ovelles i als porcs, va treure a passejar els gossos. Quan van acabar la feina ella i el seu tiet van anar al bar del poble i la Marta va fer amigues noves. Quan va tornar a la ciutat, la Marta li va dir a la seva mare que volia viure al poble amb el seu tiet. Finalment quan la Marta es va fer gran, va anar a viure al poble amb el seu tiet. I es va tornar a trobar amb els seus amics i amigues que es va trobar la primera vegada que va anar al poble. Tots junts van fer un sopar per fer-li la benvinguda a la Marta.
La novel·la
Fa uns anys un nen que es deia Marc que somiava amb ser escriptor d’una novel·la que captives a el seu public.
Un dia va decidir fer el seu somni realitat i va sortir a buscar a la seva avia per comunicar-li la noticia.
Per al camí va veure un cotxe que anava molt rapit, però no li va donar temps a escapar i va morir atropellat. La seva àvia al ase ventar-se li va donar un atac al cor i va morir. La seva mare es va quedar sola al món.
Peró en realitat era tot un mal somni! Per sort…
Així que va anar a dir-li tot a la seva avia. Quan caminava per la barana es va trobar una mandarina podrida la qual no va tocar per que sabia que mes tard li faria mal a la panxa i va decidir seguir el seu camí però encara tenia un gran problema no sabia de que fer la seva novel·la i va decidir fer la sobre la experiència que havia tingut aquell dia.
Mandarina Podrida
Hi havia una vegada una mandarina que estava t’han podrida que es va caure de l’arbre, però un senyor la va agafar i la va intentar cultivar perquè sortissin més mandrines.
Al cap d’una setmana, va sortir un arbre que no parava de fabricar mandarines, el que no havia descobert ell era que aquella mandarina podrida era màgica. Va haver de omplir més d’un camió ple d’aquesta bonica fruita, llavors va decidir fer un negoci i vendre-les. Però ja ningú no en comprava perquè hi havien molts venedors.
Doncs, el senyor estava t’han desesperat que les va tirar al mar, els peixos s’he les va menjar i van créixer 150 metres de més. Eren mutants. El líder és deia Alfredito i era un subnormal (sense mal dir). Alfredito, volia moltes mandarines per menjar-se-les totes i no deixar no una. Se les va empassar totes, totes menys una, la mandarina podrida del principi d’aquesta història.
Finalment aquest horrible peixot es va menjar la mandarina, com que estava tan podrida, li van començar a sortir cucs al cul i es va morir. L’últim cuc que va sortir del seu cul va cagar una mandarina tan bonica que tothom es va quedar sorprès i així s’acaba aquesta bonica i meravellosa història inventada
UNA CLASSE PUDOROSA
Divendres 27 de Gener, a tercera hora a classe de català, un company va tirar una bomba fètida i feia una horrible olor de ou podrit. El Jordi tot enfadat ens ha pressionat per delatar al culpable, però nosaltres no ho volíem dir, ja que jo personalment mai delataria a un amic., així que alguns companys vam proposar dir que havíem sigut tots, però alguns companys no volien. La nostra tutora l’Àngels es va assabentar de el que havia passat, i ens va proposar de què sortíssim a fora per respirar aire pur, però el Jordi volia que sofríssim i ens va deixar tancats a la classe, amb les finestres i la porta tancada. El Jordi, l’Àngels i el Joaquim estaven prenent l’aire pel passadís, m’entres que nosaltres estàvem fent un debat, de què dir. Molts no volien un comunicat, però jo si, ja que som un grup, i si algun company fa algú dolent ho paguem tots.
Els professors van detectar qui eren els culpables amb el llenguatge no verbal. Eren l’Isaac i el Marc, l’Àngels al moment se saber-ho se’ls va emportar cap a direcció.
Al cap d’uns minuts van arribar ells dos, amb els ulls plorosos, en aquell moment em vaig sentir fatal, per ells dos i per la pudor que feia
El pare i jo
Anem caminat per un camine’t estret per la muntanya, estem una mica perduts arribem a un lloc abandonat el ven bufa molt fort. Tots dos ens mirem i pensem lo mateix comencem a investigar. Després de investigar tots dos estem cansats de caminar tota l’estona i mengem a la taula d’allà abandonada uns macarrons que vam cuinar tots dos. En un sofà d’allà el vam netejar molt be i com estàvem molt cansats ens vam quedar dormits allà. Quan ens vam despertar era de nit i vam estar mirant les estrelles tota la nit i imaginant totes les constel·lacións.
El Xavier Martinez tenia errades, li he corregit el text
El magnífic passeig marítim
El 18 d’Abril, dos amics passejaven al passeig marítim de Barcelona, mentre que un ocell es va cagar al cap del noi i la noia es va enfadar molt, la noia va posar el cap de noi a l’aigua del mar:
-! Perquè m’has posat el cap al mar!-diu el noi.
-T’estava ajudant gamarús!- respon la noia.
-! Perquè l’aigua d’en mar és salada!-diu el noi.
-! Si no vols que t’ajudi m’hi han vaig, eh!-respon la noia.
-Entesos, però jo volia una aigua que no estigui salada com la del mar -diu el noi.
-Continuem, caminant, o no? -respon la noia.
-Entesos. -diu el noi.
-A on anem? -respon la noia.
-Vols anar a veure els vaixells? -diu el noi.
Anem -respon la noia.
-! Que bonic què són els vaixells! -diu el noi.
-És veritat -respon la noia.
Mitja hora després…
¿Quin sol tan calorós? -diu la noia.
Ha estat meravellós anar amb tu al passeig marítim de Barcelona, podríem quedar un altre dia a anar-hi -respon el noi.
Et trucaré per anar-hi -diu la noia.
! Entesos! -respon el noi.
! Fins un altre dia! -diu la noia.
Estimat jordi te malament la aitana
MATÍNS es Matins
Hola es el text del Mohamed i s`ha equivocat en :
Ha posat la autopista es : l`autopista
mes : més
neoronas es : neurones
es : és
maria : Maria
binen : vinent
Hem recordo la nit que la vaig conèixer va ser una nit d’estiu vaig arribar a Barcelona vaig anar al llit molt aviat la final de tant donar voltes al final vaig anar a duna una volta vaig anar a la platja la vaig beure encara me’n recordo com era amb el cavall castrin i els ulls blaus.
Benvolgut Jordi, et deixo les faltes que ha fet el meu company Mario:
als vuitanta anys – vuitanta anys després
altre vegada – altra vegada
als 65 anys – aproximadament als 65 anys
es – és
las – les
el familiars – que els familiars
la ambulància – l’ambulància .
Això és tot, moltes grècies i molt bon dia! M’encanta el català!
El pagès
Hi havia una vegada un pagès que es anava a casar i el pagès li va regalar un jardí amb un cavall i un porc i toma-cats i després del casament es va comprar una moto i va tindre un accident i la seva dona li portava un toma cat cada dia al metge després del accident es va curar i va tornar a la seva vida normal i després de 5 mesos va morir.
fi
El casament
Aquest estiu era el casament del meu pare i la meva mare, el meu pare tenia dubtes si anar al casament amb moto o amb cavall,mentes la mare estava a una cambrera molt prop de de casa menja un pa amb tomàquet que el va crea un pagès i jo i el meu estàvem a casa juga’n a la pilota el meu jardí
Després de mitja hora el meu pare va desdir que aniria amb el cavall
després de dos hores a nan el casament hi havia un conductor de carosses de cavall que abans de pujar el cavall havia begut dos llaunes de cervesa
el pare li estava mirar com dient aquest li passa algú li va pegunta el conductor del cavall
-Que et passa conductor?
-No em passa res
-Ah, com te vist així
Mentrestant a arrencava el conductor estava cada vagada mes
Pitjo li a preguntat una altre vegada el pare
-A tu et passa alguna cosa?
-Que et asseguro que no em passa res
Fins que el conductor es va dormir
-Que fas que ens atropellen, tu ests ton to?
*paf*
es van estrella i van acaba el hospital
i després es van casa i tots feliços
fi
He corregit el text de la Mariona Gómez i té aquesta errada:
torbar – trobar
Això es tot Jordi, m’ha agradat molt fer el diàleg! Bon dia!
Hola Jordi, he corregit el text de la Carla Moreno i crec que hauria d’evitar repetir la paraula “professor” tantes vegades. La resta em sembla bé.
hola senyor jordi el hakim te les comes malament i no esta ven estucturat