El diari personal és un tipus de text on algú escriu les seves experiències, somnis, successos, reflexions o comentaris sobre la realitat a partir d’entrades sota la data del dia en qüestió. L’única exigència formal del diari és la seqüència cronològica d’escriptura: el fil dels dies.
La presència de la data la trobem a qualsevol diari encara que hi pugui haver evocacions al passat, anticipacions al futur o talls. Són característiques d’un diari la divisió en fragments, la falta de sistema (no hi ha estructura com en un relat), i la voluntat de retenir el present, tot i que a vegades el diari no n’assenyali el més rellevant o significatiu.
En un principi, els diaris serveixen per portar un registre d’esdeveniments vitals en la intimitat; tanmateix, aquest fet no n’impedeix una futura publicació.
A continuació us adjunto uns fragments de diaris de tres autors diferents. Espero que us agradin i us serveixin d’inspiració. Veureu que el primer coincideix en dilluns 14 d’abril i Setmana Santa…
1) Josep Pla. El quadern gris. 14 d’abril de 1919
Dilluns. Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral. «Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.
Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.
2) J.V. Foix. Diari 1918
Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin
banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges;
que els arbres per damunt els murs s’estenguin en rares floracions vermelles
i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles;
que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s’hi passegin impúdicament
nus; que els ocells s’occeixin en topar amb el cel arran de sostre;
que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre
si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he
descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?
3) Diari d’Anna Frank 1944
Fa sol, el cel és d’un blau profund, fa una brisa preciosa i jo tinc unes ganes enormes de… de tot! Desitjos de parlar, de ser lliure, de veure els meus amics, d’estar sola. Tinc tantes ganes de… de plorar! Sento dins meu una sensació com si hagués d’explotar, i sé que plorar m’alleujaria. (…) Crec que sento la primavera, sento el despertar de la primavera, ho sento en el cos i en l’ànima. (12 de febrer del 1944)
Quan aquest matí he pujat a les golfes, en Peter hi era, endreçant coses. Ha acabat de pressa i ha vingut on era jo, asseguda a terra, al meu racó preferit. Els dos hem mirat el cel blau, el castanyer sense fulles amb les seves branques plenes de gotetes resplendents, les gavines i altres ocells que quan volen per sobre els nostres caps semblen d’argent, i tot això ens va commoure i ens va encongir tant el cor que no podíem ni parlar. (23 de febrer de 1944)