Per què brillen els estels?

Publicat el 26 febrer 2013 per balart-irina1120

El físic Albert Einstein va descobrir que una petita quantitat de matèria podia transformar-se en gran quantitat d’energia. La matèria de què estan formats els estels (com el sol), és Hidrogen, element més simple i més abundant de l’Univers. A l’interior dels estels, els nuclis d’hidrogen xoquen amb violència i formen altres elements químics, com heli, donant lloc a gran quantitat d’energia, per transformació de materia que ha desaparegut durant la reacció. Aquesta energia apareix en forma de calor i la gran part en forma de llum, tal i com van descobrir els físics alemanys Bethe i Weizsäcker el 1938. Aquesta energia fa que l‘estrella tingui temperatures summament elevades i que brilli. La reacció completa s’anomena fusió nuclear, ja que es fusionen els nuclis dels àtoms formant un nou i més pesat nucli.

La lluminositat del estels és molt variable:

– Els estels més lluminosos, en termes absoluts, tenen unes 70.000 vegades la lluminositat del Sol, mentre que aquest és milers de vegades més lluminós que els estels més dèbils.

-La lluminositat aparent dels estels que observem des de la Terra té ben poc a veure amb la seva lluminositat real, ja que la distància és un factor decisiu.

La llum de les estrelles arriba a la Terra com una brillantor suau, a causa de la gran distància a la qual es troben. L’estrella més propera al nostre sistema solar, desoprés del Sol, és Pròxima del Centaure (Proxima Centauri) o Alfa del Centaure C (Alpha Centauri C) que es troba a 4,2 Anys llum.

Cúmul d’estrelles

Un nou tipus d’estrelles variables sorprén als astrònoms

La pacient observació de més de 3.000 estrelles d’un grup de la constel·lació del Centaure, durant set anys, ha proporcionat als astrònoms una bona sorpresa: 36 d’elles són variables, seguint un inesperat patró de variació lleugeríssima de la seva brillantor. És una cosa que desafia les teories estel·lars i els científics no saben encara quin mecanisme produeix aquest canvi minúscul de brillantor (0,1% de la lluentor normal de l’estrella) que han observat i que es produeix en períodes que van de dos a 20 hores. Són estrelles més calentes i brillants que el Sol, però, aparentment no tenen res d’especial. Roten a velocitats que superen la meitat de la que seria la velocitat normal. La troballa d’aquestes peculiars estrelles (el 12 de juny de 2013) ha estat possible gràcies al treball continuat amb un telescopi no especialment gran, el Leonhard Euler, situat a l’Observatori de La Silla (Xile).

Estrelles variables captades a l’Observatori de La Silla

Publicat dins de Espai, General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les constel·lacions, què són?

Publicat el 25 febrer 2013 per balart-irina1120

Una constel·lació és un grup d’estrelles que pren una forma imaginària al cel nocturn. Són usualment anomenades en honor a caràcters mitològics, persones, animals i objectes. En diferents parts del món, la gent ha inventat diferents formes per als mateixos grups d’estrelles brillants. En el passat, la creació d’imatges imaginàries de les estrelles va ser útil per a la navegació en la nit i per seguir el curs de les estacions. Les constel·lacions serveixen únicament per ajudar a memoritzar la posició dels estels, els quals es troben a diferents distàncies de nosaltres. Els noms ens venen dels grecs, romans i dels àrabs. Altres civilitzacions, han agrupat els estels formant diferents constel·lacions.

En total, hi ha 88 agrupacions d’estrelles que apareixen en l’esfera celeste i que prenen el seu nom de figures religioses o mitològiques, animals o objectes. Els dibuixos de constel·lacions més antics que es coneixen assenyalen que les constel·lacions ja havien estat establertes el 4000 aC. Els sumeris li van donar el nom a la constel·lació Aquari, en honor al seu déu An, que vessa l’aigua de la immortalitat sobre la Terra. Els babilonis ja havien dividit el zodíac en 12 signes iguals cap el 450 aC.

Les actuals constel·lacions de l’hemisferi nord es diferencien poc de les que coneixien els antics egipcis. Homer i Hesíode van esmentar les constel·lacions i el poeta grec Arat de Soli, va donar una descripció en vers de 44 constel·lacions en el seu Phaenomena. Ptolemeu, astrònom i matemàtic grec, va descriure 48 constel·lacions, de les quals, 47 es segueixen coneixent pel mateix nom. Moltes altres cultures van agrupar les estrelles en constel·lacions, encara que no sempre es corresponen amb les d’Occident. No obstant això, algunes constel·lacions xineses s’assemblen a les occidentals.

A finals del segle XVI, els primers exploradors europeus dels mars del Sud van traçar mapes de l’hemisferi austral. El navegant holandès Pieter Dirckz Keyser, que va participar en l’exploració de les Índies orientals el 1595, va afegir noves constel·lacions. Més tard van ser afegides altres constel·lacions de l’hemisferi sud per l’astrònom alemany Johann Bayer, que va publicar el primer atles celeste extens. Molts altres van proposar noves constel·lacions, però els astrònoms van acordar finalment una llista de 88. Per designar les 1.300 estrelles brillants, s’utilitza el genitiu del nom llatí de les constel·lacions, precedit per una lletra grega. Per exemple, a la famosa estrella Algol, en la constel·lació Perseu, s’anomena Beta Persei.

Entre les constel·lacions més conegudes es troben les que es troben en el pla de l’òrbita de la Terra. Són les constel·lacions del Zodíac. A més d’aquestes, hi ha d’altres de conegudes com l’Óssa Major, visible des de l’hemisferi Nord. La major constel·lació de l’esfera celeste és la d’Hidra, que conté 68 estrelles visibles a simple vista. La Creu del Sud, per la seva banda, és la constel·lació més petita.

Constel·lació de l’Hidra

Publicat dins de Constel·lacions, General, Mitologia | 1 comentari

Óssa Major

Publicat el 22 febrer 2013 per balart-irina1120

L’Óssa Major, coneguda també com “el carro” per la forma que fan les seves set estrelles principals, és una constel·lació de l’hemisferi nord, que és visible tot l’any en l’hemisferi nord. L’estrella més brillant de l’Óssa Major és ε Ursae Majoris. Està tan aprop de l’Estrella Polar que es diu que si trobés l’Óssa Major sabràs trobar l’Estrella Polar. El seu nom en llatí és Ursa Major (Μεγάλη Άρκτος, en grec).

Constel·lació de l’Óssa Major

 

Representació de l’Óssa Major

El mite de l’Óssa Major

La constel·lació de l’Óssa Major ha rebut diferents noms al llarg de la història en funció de la imaginació de l’ésser humà. Per exemple, el àrabs veien una caravana, els indis d’Amèrica del Nord un cullerot i els romans uns bous de tir. El grecs consideraven que l’Óssa Major era l’óssa en què havia estat convertida Cal·listo. Homer esmenta l’Óssa en el Cant V de l’Odissea (cap al Segle VIII a.C) quan Ulisses intenta en va guiar-se per ella per tornar a Ítaca, la seva terra.

Segons la llegenda grega, Zeus, pare dels déus de l’Olimp, es va enamorar un dia de la bella nimfa caçadora Cal·listo, que vivia en els boscos d’Arcàdia. Presa d’un intens amor, Zeus va seduir Cal·listo. Hera, l’esposa de Zeus, estava tan gelosa de la nimfa, que la va convertir en ós. Va passar el temps i un dia Arkas, fill de Cal·listo, que també era caçador, es va topar amb un ós al bosc. L’animal era ni més ni menys que la seva mare, però ell no ho sabia. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir per impedir i revelar-li la veritat. Per tal de que a Cal·listo no li tornés a passar res, Zeus la va prendre de la cua i la va llançar cap al cel. Després el pare dels déus de l’Olimp va transformar Arkas en ós i el també el va posar al cel perquè fes companyia a la seva mare. Arkas és avui la constel·lació de l’Óssa Menor, i la punta de la seva cua és l’estrella polar, guia de navegants i viatgers des dels temps antics. Però Hera no estava conforme. Després de tot, amb Cal·listo donant voltes al cel eternament, Zeus podia veure el seu Amor quan volgués. Així que la deessa va cridar al seu germà, Posidó, déu del mar, i li va fer prometre que mai no permetés que els óssos celestes, Cal·listo i Arkas, s’acostessin als seus dominis aquàtics. Per això, l’Óssa Major i l’Óssa Menor mai no són visibles a la latitud de Grècia.

Quadre “Júpiter i Cal·listo” de François Boucher

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic, Mitologia | Etiquetat com a , , , , | 18 comentaris

Hèrcules

Publicat el 20 febrer 2013 per balart.andrea0920

És una constel·lació de l’hemisferi nord fàcilment recognoscible per la seva forma. Està situada a l’oest de Lira, al nord de Dragó, a l’est de Bover i al sud d’Ofüc. L’estrella més brillant d’aquesta constel·ació és Beta Herculis. El seu nom ve del llatí Herculis (en grec, Ὴρακλής).

Constel·lació d’Hèrcules

Representació de la constel·lació d’Hèrcules

Mite d’Hèrcules:

Hèracles va ser el més gran heroi, semidéu grec fill il·legítim de Zeus amb una mortal anomenada Alcmena, conegut per la seva força descomunal. Hera es va prendre de molt mala manera aquesta traïció amorosa del seu marit, de manera que el va intentar matar enviant dues monstruoses serps quan encara era un nen. Però Hèracles, a causa d’aquesta força sobrenatural, va ser capaç d’escanyar-les amb les seves pròpies mans, el que va fer guanyar-se el favor dels déus de l’Olimp que el van prendre com a semidéu preferit donant-li educació i preparació per a la dura vida d’un guerrer, així Apol·lo li va donar arcs i fletxes, Hermes li va fer una espasa que Càstor li va ensenyar a manejar i Hefest, el seu germanastre fill de Zeus i Hera, déu de l’art del foc , li va construir un escut daurat. Però en un atac de bogeria, Hèrcules va matar els seus fills, de manera que l’oracle de Delfos va castigar-lo a posar-se al servei d’Euristeu, rei d’Argos, que li va encarregar els famosos “dotze treballs” dels que va sortir gloriós i es va guanyar un lloc entre les constel·lacions del cel.

Hèrcules i l’Hidra, d’Antonio del Pollaiolo

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic, Mitologia | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Linx

Publicat el 19 febrer 2013 per balart-irina1120

El Linx és una constel·lació de l’hemisferi nord, descrita el segle XVII per Johannes Hevelius. L’origen del nom es deu a la poca lluminositat dels seus astres, fet que fa que es necessitin ulls de linx per poder veure-la. L’objecte més notable és el cúmul globular intergalàctic NGC 2419.  L’estrella més brillant de la constel·lació del Linx és α Lyncis. Com que Linx és una constel·lació particularment feble, no va ser reconeguda abans del segle XVII, per tant no hi ha mitologia associada amb ella. Johannes Hevelius només va fer un dibuix de la constel·lació, que no és més que una línia zigzaguejant, perquè volia emplenar un buit obert entre les constel·lacions d’Óssa Major i Cotxer. El seu nom en llatí és Lynx (Λυγξ, en grec).

Constel·lació del Linx

Representació de la constel·lació del Linx

Foto d’un linx del zoo de Viena

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic | Etiquetat com a | 3 comentaris

Llangardaix

Publicat el 18 febrer 2013 per balart-irina1120

Llangardaix és una de les 88 constel·lacions modernes. El cos del llangardaix va en direcció nord-sud. L’estrella més brillant és α Lacertae. No figura a la llista de les 48 constel·lacions ptolemaiques, sinó que la va crear Johannes Hevelius al voltant de 1687. No conté estrelles gaire brillants. És força difícil de reconèixer. Es troba a l’hemisferi nord de l’esfera celeste. És com una “petita Cassiopea“, perquè també té forma de W. La constel·lació de Llangardaix limita al nord amb Cefeu, a l’est amb Cigne, al sud amb Pegas i a l’oest amb Andròmeda i Cassiopea. El seu nom ve del llatí Lacerta (Σαύρα, en grec).

Constel·lació del Llangardaix

Representació de la constel·lació del Llangardaix

Mite del Llangardaix

Hi ha dues versions:

La deessa Demèter buscava la seva filla Persèfone, que havia estat raptada per Hades. Quan va passar per la regió de l’Àtica, es va sentir assedegada i va demanar aigua per beure a una dona anomenada Misme. La deessa bevia amb tal avidesa que va provocar el riure d’Ascàlab, un fill de Misme. Enutjada per la befa, va llançar-li la resta de l’aigua i el nen es va convertir en llangardaix clapejat.

Quan Persèfone, filla de Demèter, va ser raptada per Hades, la deessa de l’agricultura la va buscar insistentment pel cel i la terra. Durant deu dies va vagar, sense menjar ni beure, sense obtenir cap notícia. Disfressada va arribar a Eleusis, on el rei Cèleu i la seva dona Metanira la van rebre hospitalàriament i la van convidar a ser la dida del seu fill Demofont. Entre Iambe, filla de Cèleu, i Baubo, la seva dida, van parar una broma a Demèter fent que begués aigua d’ordi per calmar la seva set. Abant, fill també de Cèleu, es va riure de la deessa i aquesta enfadada el va convertir en llangardaix. El rei Cèleu, molest i Demèter per aplacar el seu dolor van proposar fer immortal Demofont. Durant la cerimònia es va trencar l’encanteri i Demofont va morir. Després de la tragèdia els déus van decidir col·locar  Abant, en forma de llangardaix, entre les estrelles.

Estàtua de Demèter (Ceres) en el “Museu del Louvre“

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic, Mitologia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari