El físic Albert Einstein va descobrir que una petita quantitat de matèria podia transformar-se en gran quantitat d’energia. La matèria de què estan formats els estels (com el sol), és Hidrogen, element més simple i més abundant de l’Univers. A l’interior dels estels, els nuclis d’hidrogen xoquen amb violència i formen altres elements químics, com heli, donant lloc a gran quantitat d’energia, per transformació de materia que ha desaparegut durant la reacció. Aquesta energia apareix en forma de calor i la gran part en forma de llum, tal i com van descobrir els físics alemanys Bethe i Weizsäcker el 1938. Aquesta energia fa que l‘estrella tingui temperatures summament elevades i que brilli. La reacció completa s’anomena fusió nuclear, ja que es fusionen els nuclis dels àtoms formant un nou i més pesat nucli.
La lluminositat del estels és molt variable:
– Els estels més lluminosos, en termes absoluts, tenen unes 70.000 vegades la lluminositat del Sol, mentre que aquest és milers de vegades més lluminós que els estels més dèbils.
-La lluminositat aparent dels estels que observem des de la Terra té ben poc a veure amb la seva lluminositat real, ja que la distància és un factor decisiu.
La llum de les estrelles arriba a la Terra com una brillantor suau, a causa de la gran distància a la qual es troben. L’estrella més propera al nostre sistema solar, desoprés del Sol, és Pròxima del Centaure (Proxima Centauri) o Alfa del Centaure C (Alpha Centauri C) que es troba a 4,2 Anys llum.
Cúmul d’estrelles
Un nou tipus d’estrelles variables sorprén als astrònoms
La pacient observació de més de 3.000 estrelles d’un grup de la constel·lació del Centaure, durant set anys, ha proporcionat als astrònoms una bona sorpresa: 36 d’elles són variables, seguint un inesperat patró de variació lleugeríssima de la seva brillantor. És una cosa que desafia les teories estel·lars i els científics no saben encara quin mecanisme produeix aquest canvi minúscul de brillantor (0,1% de la lluentor normal de l’estrella) que han observat i que es produeix en períodes que van de dos a 20 hores. Són estrelles més calentes i brillants que el Sol, però, aparentment no tenen res d’especial. Roten a velocitats que superen la meitat de la que seria la velocitat normal. La troballa d’aquestes peculiars estrelles (el 12 de juny de 2013) ha estat possible gràcies al treball continuat amb un telescopi no especialment gran, el Leonhard Euler, situat a l’Observatori de La Silla (Xile).
Estrelles variables captades a l’Observatori de La Silla
APOD