Nebulosa d’Orió

La nebulosa d’Orió és una  que està situada al sud  del cinturó de la constel·lació d’Orió. Va ser descoberta per Nicolas-Claude Fabri de Peiresc al 1610, tot i que PtolemeuTycho BraheJohann Bayer van identificar les estrelles del seu centre com a una sola estrella i Galileu va detectar un petit nombre d’estrelles d’aquesta nebulosa. És una de les nebuloses més brillants, i visible a ull nu al cel nocturn. A més d’albergar un brillant cúmul d’estrelles conegut com el Trapezi, la nebulosa d’Orió conté moltes estrelles joves. Les grans quantitas d’oxigen és el que fa que tingui zones de color blau, mentre que l’hidrogen fa que tingui zones de color vermell.

Els observadors han donat nom a algunes particularitats de la nebulosa d’Orió. El camí fosc que s’estén des del nord cap a la regió del mig l’anomenen “boca de peix”. Les dues regions il·luminades dels dos costats s’anomenen “ales”. Una altra formació particular inclou “l’espasa”, “la ganivetada” i “el veler”. Aquesta nebulosa presenta vents estel·lars ja que quan es formen les estrelles joves emeten un flux de partícules; aquest vent és més intens que el que emet el Sol. La nebulosa d’Orió forma part d’una nebulosa més gran anomenada complex del núvol molecular d’Orió. Aquest núvol s’estén a través de la constel·lació d’Orió i inclou l’Anell de Barnard , la nebulosa de Cap de CavallM4378 i la nebulosa de la Flama.

M42: dentro de la Nebulosa de Orión

Nebulosa d’Orió

Mite d’Orió:

Orió era un gegant fill de Posidó i de Gea, i era cèlebre per la seva bellesa i per la seva passió per la caça. Orió visitava molt sovint al seu amic Enopió. Un dia que aquest havia sortit, Orió embriac va intentar posseir  Mèrope, l’esposa d’Enopió; però Enopió els va sorprendre i va decidir parar-li una trampa al seu amic. Li va proposar una aposta que es tractava de veure qui era capaç de beure més vi. Orió es va emborratxar tant que va quedar indefens i aprofitant allò, Enopió li va treure els ulls. Com que l’essència de la vida d’Orió era la caça, desesperat va consultar Hefest que li va donar un nen perquè se’l carregués sobre les seves espatlles i mirés de cara el Sol quan sortís. Així va recuperar la vista.  Llavors Orió va tornar a les seves antigues ocupacions i se’n va anar  a caçar amb la deessa Àrtemis. De seguida, Orió va intentar posseir-la  però la deessa va rebutjar el seu amor i envià un escorpí que li picà el taló i el matà. Àrtemis, penedida per haver castigat amb excessiva severitat Orió, va demanar a Zeus que concedís a Orió la immortalitat.

Orió cec  buscant el Sol, de William Hazlitt

 

Publicat dins de General, Mitologia, Nebuloses | 1 comentari

Nebulosa Maia

La nebulosa Maia és una nebulosa de reflexió, és a dir, reflecteix la llum d’estrelles veïnes, en el seu cas de l’estrella Maia que està situada a la constel·lació de Taure. La nebulosa Maia està situada en el cúmul de les Plèiades, un grup d’estrelles joves que són molt més grans que el Sol.

Nebulosa Maia

Mite de Maia:

Maia va ser una de les Plèiades, era la més gran i també la més tímida. Era filla d’Atles i de Plèione. Va ser una de les nimfes que vivien al Mont Cilene, a Arcàdia. Zeus la va veure, se’n va enamorar i la va fer mare d’Hermes (Mercuri, en llatí). En assabentar-se Hera, la va voler matar i Zeus la va amagar en una cova i va ser allà on va néixer Hermes. Quan Hermes era un nadó es va escapar del bressol on Maia el va deixar perquè dormís. Mentre va ser a fora, va robar el bestiar del déu Apol·lo i aquest va exigir a Maia que el seu fill li tornés el bestiar, però aquesta li va dir que el seu nadó no s’havia mogut del seu bressol. Apol·lo es va emportar el petit déu i la seva mare va demanar a Zeus  que  Apol·lo li tornés el seu fill. Zeus que havia vist el que havia passat va reclamar el bestiar que Hermes havia robat, però en lloc d’això Hermes li va donar a Apol·lo la lira. Hermes no va ser l’únic nen que va cuidar Maia, ja que també va criar Arcas, el fill de Calisto, després que Hermes li lliurés el nadó.

Maia i Vulcà, de Bartholomeus Spranger

Maia i Vulcà, de Bartholomeus Spranger

Publicat dins de General, Mitologia, Nebuloses | Etiquetat com a , | 1 comentari

Què són les nebuloses?

Les nebuloses són núvols de pols i gas interestel·lar. Es consideren “bressols d’estrelles” perquè a partir dels materials que les constitueixen s’originen estrelles. Poden resultar més o menys visibles des de la Terra en funció de la densitat que tinguin o de la presència en elles d’estrelles en formació. Estan formades fonamentalment per hidrogen, l’element químic més abundant en l’univers, un 10 % d’heli i quantitats molt petites d’altres substàncies. El seu nom ve del llatí Nebula (en grec Νεφέλωμα).

Una nebulosa pot brillar o bé perquè reflecteix la llum d’estrelles properes, com succeeix a la nebulosa de Mèrope a les Plèiades (nebulosa de reflexió), o bé perquè, com que  les estrelles veïnes emeten radiacions, la nebulosa també emet radiacions, com la famosa nebulosa d’Orió (nebuloses d’emissió). Encara que normalment la majoria de les nebuloses emeten llum o radiacions, hi ha algunes nebuloses que s’anomenen fosques. En aquests casos la seva presència es dedueix per una espècie de regió negra que destaca sobre el fons del cel estrellat. Un exemple d’aquestes nebuloses és l’anomenada Borsa de Carbó, situada a la constel·lació de la Creu del Sud.

Classificació de les nebuloses segons la seva llum:

Nebulosa fosca: Una nebulosa fosca és un tipus de núvol interestel·lar tan dens que enfosqueix la llum de les nebuloses d’emissió o de reflexió que hi ha al fons. La falta de la llum és deguda als granets de pols que hi ha a les parts més denses i fredes dels núvols. La forma d’aquests núvols foscos és molt irregular.

Nebulosa fosca

-Nebulosa d’emissió: una nebulosa d’emissió és un núvol que emet radiació estimulada perquè les estrelles veïnes també n’emeten. El color vermell característic de moltes d’aquestes nebuloses és degut a la presència d’hidrogen. Un exemple de nebulosa d’emissió és la famosa nebulosa d’Orió, situada a uns 1.300 anys llum del Sol.

-Nebulosa de reflexió: les nebuloses de reflexió són núvols de pols que simplement reflecteixen la llum d’una o diverses estrelles veïnes. Les nebuloses de reflexió son normalment blaves i sovint es poden trobar conjuntament amb les Nebuloses d’emissió.

Nebulosa de Mèrope

Les nebuloses també es poden classificar segons l’edat de les estrelles associades a aquestes. Es distingeixen dos grups:

– Associades a estrelles evolucionades, com les nebuloses planetàries (anomenades així per la seva semblança amb els planetes) i les nebuloses associades a supernoves (explosió que fa l’estrella de massa superior al Sol un cop s’ha convertir en una gegant roja).

Nebulosa planetària

-Associades a estrelles molt joves o en procés de formació, com els objectes Herbig-Haro.

Objecte Herbig-Haro

Una bombolla verda en el cel

La nebulosa IC1295, situada a uns 3.300 anys llum de la Terra, en la constel·lació de l’Escut de l’hemisferi Sud celeste, va ser fotografiada el deu d’abril amb gran detall per un dels quatre grans telescopis europeus VLT, a Xile, i apareix a la imatge com una cridanera bombolla verda. És l’oxigen ionitzat què brilla amb n aquest color, expliquen els astrònoms de l’Observatori Europeu Austral (ESO). El Sol també es convertirà en una nebulosa planetària quan acabi la seva vida i la seva atmosfera expandida engolirà els planetes que té a prop, inclosa la Terra. La nostra estrella té ja uns 4.600 milions d’anys i li queden uns altres tants. A la imatge de la IC11295, s’aprecia en el centre de la nebulosa el nucli de la vella estrella com un punt blanc blavós, que acabarà convertint-se en una feble nana blanca freda dins de milers de milions d’anys.

Nebulosa IC11295

Publicat dins de General, Nebuloses | 3 comentaris

Què són els asteroides?

Els asteroides són una sèrie d’objectes rocosos o metàl.lics que orbiten al voltant del Sol, la majoria en el cinturó principal, entre Mart i Júpiter. Alguns asteroides, però, tenen òrbites que van més enllà de Saturn i d’altres s’acosten més al Sol que la Terra. Alguns han xocat contra el nostre planeta. Quan entren a l’atmosfera, s’encenen i es transformen en meteorits. Els asteroides també s’anomenen planetes menors. El més gran és Ceres, amb 1.000 Km de diàmetre. Després, Vesta amb 525 km. Les naus que han navegat a través del cinturó d’asteroides han demostrat que està pràcticament buit i que les distàncies que separen els uns dels altres són enormes. El seu nom ve del llatí Asteroides (en grec Αστεροειδής).

Els asteroides del cinturó es van formar, segons una teoria, a partir de la destrucció d’un planeta, un petit planeta. Caldria ajuntar 2.500 vegades els asteroides coneguts per tenir la massa de la Terra. Segons una altra teoria, un grup d’uns 50 asteroides es van formar amb la resta del Sistema Solar. Després, les col·lisions els han anat fragmentant. Dins del cinturó hi ha llacunes, zones on no gira cap asteroide, a causa de la influència de Júpiter, el planeta gegant més proper. Fa relativament poc, un asteroide va passar molt aprop de la Terra. La caiguda d’un meteorit a Rússia fa pensar que es possible que un altre meteorit torni caure a la Terra.  Els tres grups més importants d’asteroides pròxims a la Terra són els asteroides Amor, els asteroides Apol·lo i els asteroides Atón. L’observació dels Asteroides és difícil, però amb un telescopi refractor de 60 mm s’en poden observar alguns d’ells.

No és el mateix un asteroide que un meteorit, el meteorit és un asteroide que es desintegra en l’atmosfera terrestre i arriba a la superfície terrestre.

Imatge de l’asteroide Gaspra

Caiguda d’un meteorit a Rússia

Tipus d’asteroides:

Segons la seva posició en el sistema solar, poden classificar-se com:

Cinturó d’asteroides, la majoria dels asteroides descoberts fins ara orbiten dins el que es coneix com Cinturó d’Asteroides, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter. Està constituït per prop d’un milió i mig d’asteroides de diàmetre superior a un quilòmetre, i per milions d’altres petits asteroides. Dins el cinturó d’Asteroides, el planeta nan Ceres (abans classificat com asteroide), és l’objecte més gran, amb un diàmetre de més de 975 km. El segueix l’asteroide 4 Vesta, amb diàmetres de més de 500 km. Aquest últim és l’únic objecte del cinturó que de vegades és visible a simple vista des de la terra.

– NEA o asteroides propers a la Terra, com bé diu el seu nom, es tracta d’objectes l’òrbita es troba relativament propera a la Terra, inferior a 1,3 unitats astronòmiques. Entre aquests objectes, hi trobem uns pocs milers d’asteroides propers a la Terra, cometes propers a aquesta, una sèrie de naus espacials en òrbita solar i meteoroides prou grans per ser rastrejats en l’espai abans de colpejar la Terra.  Entre els asteroides propers a la terra es troben els denominats phos (Objectes potencialment perillosos), motiu pel qual ha augmentat l’estudi i interès per aquests, a causa de la conscienciació col·lectiva de la perillositat d’aquests objectes per al planeta terra.

Asteroides Troians, es tracta d’un grup d’asteroides que formen part d’un gran grup d’objectes que comparteixen òrbita amb el planeta Júpiter. En relació amb Júpiter, existeixen els coneguts punts de Lagrange de l’estabilitat, L 4 i L 5, que es troben, respectivament, 60 ° davant i darrere de l’òrbita del planeta. Els asteroides troians es distribueixen en dues regions corbes al voltant d’aquests punts de Lagrange.

Asteroides Centaures, formen part dels objectes menors. L’òrbita es troba a la part exterior del sistema solar, travessant les òrbites d’un o diversos planetes gegants. El seu nom procedeix de la mitologia (els centaures eren homes-cavalls), i es deu a la seva composició, aproximadament la meitat són asteroides i l’altra meitat estels.

Asteroides coorbitantes de la terra, són asteroides propers a la Terra, que per la seva proximitat han quedat atrapats per la gravetat terrestre de manera temporal.

Asteroides Vulcanoides: Són una hipotètica població d’asteroides que giren al voltant del Sol, en una zona estable dins de l’òrbita de Mercuri. Es tracten d’asteroides que encara no han estat descoberts, però que podrien fàcilment evadir la seva detecció per la seva mida petita i la brillantor del Sol.

Asteroide Proper a la Terra

L’amenaça que arriba del cel

A primera vista, poca gent inclouria els asteroides com potencials desastres naturals. I, si ho són, deuen pensar molts, és una cosa que passa tan de tant en tant.  Fins que un dia, el 15 de febrer de 2013, per exemple, una roca d’uns 17 metres entra inesperadament en l’atmosfera terrestre, esclata al cel i provoca centenars de ferits a la ciutat russa de Txeliabinsk. Precisament el mateix dia passa molt a prop del planeta altre cos celeste. Els asteroides es poden desviar disparant un projectil contra l’asteroide, o  fent explotar una bomba en ell per modificar la seva velocitat i desviar-lo. Una altre estratègia seria llançar a l’espai un projectil d’algunes tones dirigir-lo cap a l’asteroide perillós i fer-lo desviar. Però no només es tracta de dissenyar i llançar artefactes espacials. Per tenir èxit cal calcular tot molt bé, inclòs l’efecte dels fragments que es poden originar. Primer de tot per saber si un asteroide colisionarà contra la Terra cal estudiarlo a fons.  Una solució, seria posar un telescopi en òrbita de Venus, per exemple, i mirant cap a la Terra amb l’estrella darrere, per cobrir aquesta zona cega de vigilància ja que fa falta vigilar de més aprop el asteroides. Sigui quina solució es faci fa falta diners per portar-les a terme.

Simulació per ordinador de l’explusió en l’atmosfera del asteroide de Cheliabinsk

Nova missió de la Nasa

En lloc d’allunyar un meteorit, apropar-lo a la Terra. Aquest és el concepte de la missió que acaba de presentar la NASA per al seu programa tripulat. Es tracta d’enviar una nau automàtica a capturar un asteroide petit, uns cinc o set metres de diàmetre, portar-lo fins a les proximitats de la Terra i lligar-lo gravitacionalment a la Lluna. Un cop allà, en òrbita, anirien els aeronautas a estudiar. Els científics no mostren gaire entusiasme per aquesta missió anomenada ARM (Asteroid Retrieval Mission), però pot tenir els seus punts positius, van apuntar el 12 de maig de 2013.

Imatge de la nova missió de la Nasa

Un asteroide amb lluna pròpia passa relativament aprop de la Terra

L’asteroide, la trajectòria de la qual va registrar la màxima aproximació a la Terra (a 5,8 milions de quilòmetres), té una lluna pròpia que l’acompanya. El cos principal es diu 1998 QE2 i mesura aproximadament 2,7 quilòmetres de diàmetre, complint un gir complet sobre el seu eix en menys de quatre hores. Els astrònoms han observat en la seva superfície diverses zones fosques que han de ser grans concavitats. El satèl·lit, però, mesura només uns 600 metres. L’asteroide va ser descobert, el 1998, per especialistes de l‘Institut de Tecnologia de Massachusetts i es va aproximar a la Terra el dia 1 de juny de 2013.

Imatge de l’asteroide captada per un radar l’any 1998. Es pot observar la lluna, que és la llum brillant.

Un asteroide de deu metres va roçar la Terra

Un asteroide de la mida d’un petit camió va passar el dia deu de juny a una distància de la Terra quatre vegades menor del que ens separa de la Lluna. Es tracta de l’últim en una desfilada d’objectes celestes que ha augmentat la consciència dels efectes potencialment perillosos per al planeta. La NASA va dir que l’asteroide 2013 LR6 ser descobert al voltant d’un dia abans de la seva màxima aproximació a la Terra, que es va produir a les 04.42 GMT a només 105.000 quilòmetres sobre l’Oceà Austral, al sud de Tasmània, Austràlia. L’asteroide de 10 metres d’ample no representava una amenaça

This illustration shows the path of Asteroid 2013 LR6Dibuix de la Nasa en que es representa l’asteroide 2013 LR6

 

Publicat dins de Asteroides, General, Lèxic, Mitologia | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

L’asteroide Tici

Tici és l’asteroide num. 258, situat en el Cinturó d’asteroides. Va ser descobert per l’astrònom Karl Theodor Robert Luther en l’Observatori de Düsseldorf el 4 de maig de 1886.

Mite de Tici:

Tici fou un gegant, fill de Zeus i d’Elara (va ser ocultat abans de néixer a Gea, la Mare Terra, per por a la gelosia d’Hera, legítima esposa de Zeus). Per aquesta raó, Tici és identificat també com a fill de Gea. Hera li encomanà que raptés Leto (aleshores la seva rival). Tici la va assaltar, esquinçant els seus vestits i intentant violar-la. Els seus crits van atreure Apol·lo i Àrtemis, qui amb les seves fletxes van acabar amb el gegant. Segons altres versions, Zeus el va fulminar amb un raig i el precipità al Tàrtar, on jeia estès a terra i dues àligues li devoraven cada dia el fetge, que li tornava a créixer per l’endemà.

Tici, de Tiziano, Museu del Prado


Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Tetis feta asteroide!

Tetis és l’asteroide num. 17. És un gran asteroide del cinturó d’asteroides. És un asteroide de tipus S, pel que té una superfície bastant brillant i una composició de silicats i metàl·lica, ferro-níquel. Va ser descobert per Karl Theodor Robert Luther el 17 d’abril de 1852 des de Dusseldorf.

L’asteroide Tetis al centre de la imatge

Mite de Tetis:

Tetis era una de les nereides, més coneguda per ser la mare d’Aquil·les, l’heroi que va lluitar a la Guerra de Troia.  Quan Tetis va néixer, la deessa Hera va adoptar-la com a filla pròpia fins que la nena va abandonar la infantesa, aleshores va tornar a la mar. Quan Hera, Posidó i Atenea van rebel·lar-se contra Zeus, Tetis va córrer a buscar el gegant Briareu per ajudar el pare dels déus. Així fou com Zeus va poder romandre al tron de l’Olimp.

Tetis era una nimfa molt bella i diversos déus la sol·licitaven; els més importants eren Zeus i Posidó. Prometeu va revelar una profecia segons la qual el fill de la nimfa Tetis aconseguiria més poder que el seu propi pare. Aquestes notícies feren que els déus abandonessin la companyia de Tetis i van obligar-la a casar-se amb un mortal. Peleu, fill d’Èac i deixeble del centaure Quiró, va ser l’escollit. Tetis el va rebutjar i davant això aquest la va prendre a la força mentre dormia. Tetis va consentir a casar-se amb ell, encara que sense amor ni interès. Tots els déus van ser convidats al casament de Peleu i Tetis, excepte Eris, deessa de la Discòrdia. Ofesa, va fer-se invisible i va deixar sobre la taula una poma daurada en què hi havia inscrita “A la més bella”. La poma va ser reclamada per Hera, Atena i Afrodita. Per evitar una discussió, Zeus va ordenar que la disputa es tancaria amb el judici de Paris, príncep de Troia. Les deesses van intentar subornar-lo i el jove príncep va entregar la poma a Afrodita, que li havia promès la dona més bella del món: Hèlena d’Esparta. Aquest fou l’origen de la Guerra de Troia.

Peleu i Tetis van tenir diversos fills però la nimfa estava obsessionada a fer-los immortals i els submergia al llac Èstix o els posava al foc, per això tots els nadons morien. A un nadó que van tenir, anomenat Aquil·les, la seva mare el va banyar al riu Estix, fent-lo invulnerable a tot arreu excepte al taló per on l’estava subjectant. En créixer es convertí en el guerrer més poderós de tots els mortals.  Al cap d’un temps va esclatar la Guerra de Troia i Tetis, intentant evitar que el seu fill hi anés en busca de glòria, va prendre’l de la casa on vivia i el va dur a la cort de Licomedes, rei d’Esciros, on estigué amagat fins que Odisseu el descobrí i se l’endugué amb ell cap a la guera. Tetis va procurar-li unes armes divines que aconseguí d’Hefest. Malgrat tot i tal com deia la profecia, Aquil·les trobà la glòria però també la mort a Troia.

Tetis entregant l’armadura al seu fill Aquil·les, de Benjamin West

Publicat dins de Asteroides, General, Mitologia | Etiquetat com a | Deixa un comentari