Els asteroides són una sèrie d’objectes rocosos o metàl.lics que orbiten al voltant del Sol, la majoria en el cinturó principal, entre Mart i Júpiter. Alguns asteroides, però, tenen òrbites que van més enllà de Saturn i d’altres s’acosten més al Sol que la Terra. Alguns han xocat contra el nostre planeta. Quan entren a l’atmosfera, s’encenen i es transformen en meteorits. Els asteroides també s’anomenen planetes menors. El més gran és Ceres, amb 1.000 Km de diàmetre. Després, Vesta amb 525 km. Les naus que han navegat a través del cinturó d’asteroides han demostrat que està pràcticament buit i que les distàncies que separen els uns dels altres són enormes. El seu nom ve del llatí Asteroides (en grec Αστεροειδής).
Els asteroides del cinturó es van formar, segons una teoria, a partir de la destrucció d’un planeta, un petit planeta. Caldria ajuntar 2.500 vegades els asteroides coneguts per tenir la massa de la Terra. Segons una altra teoria, un grup d’uns 50 asteroides es van formar amb la resta del Sistema Solar. Després, les col·lisions els han anat fragmentant. Dins del cinturó hi ha llacunes, zones on no gira cap asteroide, a causa de la influència de Júpiter, el planeta gegant més proper. Fa relativament poc, un asteroide va passar molt aprop de la Terra. La caiguda d’un meteorit a Rússia fa pensar que es possible que un altre meteorit torni caure a la Terra. Els tres grups més importants d’asteroides pròxims a la Terra són els asteroides Amor, els asteroides Apol·lo i els asteroides Atón. L’observació dels Asteroides és difícil, però amb un telescopi refractor de 60 mm s’en poden observar alguns d’ells.
No és el mateix un asteroide que un meteorit, el meteorit és un asteroide que es desintegra en l’atmosfera terrestre i arriba a la superfície terrestre.
Caiguda d’un meteorit a Rússia
Tipus d’asteroides:
Segons la seva posició en el sistema solar, poden classificar-se com:
– Cinturó d’asteroides, la majoria dels asteroides descoberts fins ara orbiten dins el que es coneix com Cinturó d’Asteroides, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter. Està constituït per prop d’un milió i mig d’asteroides de diàmetre superior a un quilòmetre, i per milions d’altres petits asteroides. Dins el cinturó d’Asteroides, el planeta nan Ceres (abans classificat com asteroide), és l’objecte més gran, amb un diàmetre de més de 975 km. El segueix l’asteroide 4 Vesta, amb diàmetres de més de 500 km. Aquest últim és l’únic objecte del cinturó que de vegades és visible a simple vista des de la terra.
– NEA o asteroides propers a la Terra, com bé diu el seu nom, es tracta d’objectes l’òrbita es troba relativament propera a la Terra, inferior a 1,3 unitats astronòmiques. Entre aquests objectes, hi trobem uns pocs milers d’asteroides propers a la Terra, cometes propers a aquesta, una sèrie de naus espacials en òrbita solar i meteoroides prou grans per ser rastrejats en l’espai abans de colpejar la Terra. Entre els asteroides propers a la terra es troben els denominats phos (Objectes potencialment perillosos), motiu pel qual ha augmentat l’estudi i interès per aquests, a causa de la conscienciació col·lectiva de la perillositat d’aquests objectes per al planeta terra.
– Asteroides Troians, es tracta d’un grup d’asteroides que formen part d’un gran grup d’objectes que comparteixen òrbita amb el planeta Júpiter. En relació amb Júpiter, existeixen els coneguts punts de Lagrange de l’estabilitat, L 4 i L 5, que es troben, respectivament, 60 ° davant i darrere de l’òrbita del planeta. Els asteroides troians es distribueixen en dues regions corbes al voltant d’aquests punts de Lagrange.
– Asteroides Centaures, formen part dels objectes menors. L’òrbita es troba a la part exterior del sistema solar, travessant les òrbites d’un o diversos planetes gegants. El seu nom procedeix de la mitologia (els centaures eren homes-cavalls), i es deu a la seva composició, aproximadament la meitat són asteroides i l’altra meitat estels.
–Asteroides coorbitantes de la terra, són asteroides propers a la Terra, que per la seva proximitat han quedat atrapats per la gravetat terrestre de manera temporal.
– Asteroides Vulcanoides: Són una hipotètica població d’asteroides que giren al voltant del Sol, en una zona estable dins de l’òrbita de Mercuri. Es tracten d’asteroides que encara no han estat descoberts, però que podrien fàcilment evadir la seva detecció per la seva mida petita i la brillantor del Sol.
L’amenaça que arriba del cel
A primera vista, poca gent inclouria els asteroides com potencials desastres naturals. I, si ho són, deuen pensar molts, és una cosa que passa tan de tant en tant. Fins que un dia, el 15 de febrer de 2013, per exemple, una roca d’uns 17 metres entra inesperadament en l’atmosfera terrestre, esclata al cel i provoca centenars de ferits a la ciutat russa de Txeliabinsk. Precisament el mateix dia passa molt a prop del planeta altre cos celeste. Els asteroides es poden desviar disparant un projectil contra l’asteroide, o fent explotar una bomba en ell per modificar la seva velocitat i desviar-lo. Una altre estratègia seria llançar a l’espai un projectil d’algunes tones dirigir-lo cap a l’asteroide perillós i fer-lo desviar. Però no només es tracta de dissenyar i llançar artefactes espacials. Per tenir èxit cal calcular tot molt bé, inclòs l’efecte dels fragments que es poden originar. Primer de tot per saber si un asteroide colisionarà contra la Terra cal estudiarlo a fons. Una solució, seria posar un telescopi en òrbita de Venus, per exemple, i mirant cap a la Terra amb l’estrella darrere, per cobrir aquesta zona cega de vigilància ja que fa falta vigilar de més aprop el asteroides. Sigui quina solució es faci fa falta diners per portar-les a terme.
Simulació per ordinador de l’explusió en l’atmosfera del asteroide de Cheliabinsk
Nova missió de la Nasa
En lloc d’allunyar un meteorit, apropar-lo a la Terra. Aquest és el concepte de la missió que acaba de presentar la NASA per al seu programa tripulat. Es tracta d’enviar una nau automàtica a capturar un asteroide petit, uns cinc o set metres de diàmetre, portar-lo fins a les proximitats de la Terra i lligar-lo gravitacionalment a la Lluna. Un cop allà, en òrbita, anirien els aeronautas a estudiar. Els científics no mostren gaire entusiasme per aquesta missió anomenada ARM (Asteroid Retrieval Mission), però pot tenir els seus punts positius, van apuntar el 12 de maig de 2013.
Imatge de la nova missió de la Nasa
Un asteroide amb lluna pròpia passa relativament aprop de la Terra
L’asteroide, la trajectòria de la qual va registrar la màxima aproximació a la Terra (a 5,8 milions de quilòmetres), té una lluna pròpia que l’acompanya. El cos principal es diu 1998 QE2 i mesura aproximadament 2,7 quilòmetres de diàmetre, complint un gir complet sobre el seu eix en menys de quatre hores. Els astrònoms han observat en la seva superfície diverses zones fosques que han de ser grans concavitats. El satèl·lit, però, mesura només uns 600 metres. L’asteroide va ser descobert, el 1998, per especialistes de l‘Institut de Tecnologia de Massachusetts i es va aproximar a la Terra el dia 1 de juny de 2013.
Imatge de l’asteroide captada per un radar l’any 1998. Es pot observar la lluna, que és la llum brillant.
Un asteroide de deu metres va roçar la Terra
Un asteroide de la mida d’un petit camió va passar el dia deu de juny a una distància de la Terra quatre vegades menor del que ens separa de la Lluna. Es tracta de l’últim en una desfilada d’objectes celestes que ha augmentat la consciència dels efectes potencialment perillosos per al planeta. La NASA va dir que l’asteroide 2013 LR6 ser descobert al voltant d’un dia abans de la seva màxima aproximació a la Terra, que es va produir a les 04.42 GMT a només 105.000 quilòmetres sobre l’Oceà Austral, al sud de Tasmània, Austràlia. L’asteroide de 10 metres d’ample no representava una amenaça
Dibuix de la Nasa en que es representa l’asteroide 2013 LR6
APOD
Retroenllaç: Univers | El cel dels mites