Nosaltres hem fet recerca i hem trobat molts carrers amb noms de constel·lacions o dels planetes i, per això, hem decidit fer aquest Google Maps, a més d’afegir-los al Google Maps col·laboratiu Carrers amb referents clàssics de El Fil de les Clàssiques:
Mostra Carrers amb noms astronòmics en un mapa més gran
L’article de El Mundo titulat “Una altre Terra sota la llum d’Alfa Centauri” escrit el 17 d’octubre de 2012 per Javier Armentia, astrònom i director del Planetari de Pamplona parla sobre la descoberta d’un planeta d’Alfa Centauri similar a la Terra. Es van trobar proves que entorn a la segona estrella d’aquest sistema solar hi ha un planeta comparable amb la Terra.
Planeta similar a la Terra al voltant d’Alfa Centauri B
Aquesta no és la única notícia relacionada amb planetes extrasolars: al voltant al voltant d’un sistema quàdruple d’estrelles s’ha trobat un altre planeta. El planeta, lleugerament és superior en dimensions a la Terra i orbita al voltant de Alfa Centauri B, completant una volta cada poc més de tres dies. Aquestes observacions es van dur a terme en un dels observatoris de l’ESO. El planeta, però, està a 4 milions de km de l’estrella, que encara que és una mica més freda que el nostre Sol i podria cremar perfectament a aquest cos, per això és més improbable que hi hagui vida. No està dins de la zona habitable i per la seva grandària ens podríem imaginar que és un cos rocós com Mercuri.
L’altre planeta que també és notícia, anomenat PH1, és també peculiar: orbita al voltant d’un sistema doble d’estrelles al voltant del qual orbita un altre parell d’estrelles. El seu descobriment és fruit de la col·laboració entre astrònoms professionals i els voluntaris d’un projecte col · laboratiu que des de la Universitat de Yale i amb les abundants dades del satèl·lit d’observació astronòmica de la NASA Kepler permet analitzar en detall les petjades de possibles planetes extrasolars.
L’article “La fi del món, els anys” de Joan F. Mira ens parla del principi i el final de l’univers. Aquesta és una pregunta que s’ha anat formulant des dels inicis de la humanitat i que de moment només tenim una idea de com es va crear tot. D’un punt petit, que era fins i tot més petit que un protó, en una milèsima de segon, va esclatar i es va formar tot el que coneixem fins ara (des de grans sistemes solars, els déus, el dessert, grans clàssics com la Odissea, etc.) Els gnòstics, que formen una branca de la religió similar al cristianisme, anomenaven a aquets protó l’ou diví, ja que d’ell naixia tot i un dia el procés es faria a la inversa de manera que el tot retornaria a l’ou.
El món, però no es va acabar al 21 de desembre del 2012 com especulava molta gent, ni tampoc esclatarà en foc ni tornarà a l’ou primordial. El món, segons asseguren molts científics, s’anirà expandint de manera que quedaran forats negres per tot arreu i potser cendra cremada d’algunes estrelles. Aquest serà un panorma bastant lúgbre per això, segons diu en Joan, em de passar la vida de manera agradable mentre dura el nostre univers i aprofitar la vida al màxim com diu la dita llatina “Carpe Diem”.
En un sentit general, un cosmos és un sistema ordenat o harmoniós, tot i que avui dia, la paraula s’utilitza generalment com a sinònim de la paraula univers. Ve del grec κόσμος, que significa “ordre” o “ornament”. Es diu que Pitàgoras va ser el primer filòsof que va aplicar el terme cosmos a l’univers, potser referint-se al firmament. En teologia, el terme pot ser utilitzat per denotar l’Univers creat, no incloent-hi el creador. La cosmologia és l’estudi del cosmos. Totes les cosmologies tenen en comú un intent d’entendre l’ordre implícit dins de la totalitat del ser. D’aquesta manera, la majoria de les religions i els sistemes filosòfics tenen una cosmologia. El filòsof Ken Wilber utilitza el terme “cosmos” referir-se a tota la existència manifesta, incloent-hi diversos regnes de consciència. El filòsof natural de l’antiga Grècia, Arquimedes, en el seu assaig “Αρχιμήδης Ψαμμίτης“, estimà el diàmetre del cosmos sent l’equivalent en estadis a dos anys llum.
Edat i mida del cosmos
Segons la teoria científica ortodoxa actual, el cosmos començava fa 13700 milions d’anys amb el Big Bang. Es creu que el diàmetre actual del cosmos observable és al voltant de 93000 milions d’anys llum.
El diàmetre del cosmos sencer és desconegut. Tanmateix, segons la teoria de la inflació D’Alan Guth, la mida real del cosmos és com a mínim quinze ordres de magnitud més gran que l’univers observable. Això significa que si la teoria de la inflació és correcta, el diàmetre de 93000 milions d’anys llum de l’univers observable és aproximadament com molt tan petit respecte el diàmetre de l’univers sencer com el diàmetre d’un àtom d’heli ho és en comparació amb el diàmetre del Sol.
Cosmologia
La cosmologia és l’estudi de l’estructura i la història de l’Univers a gran escala. El terme fou introduït per l’escolàstica i el racionalisme alemany i prové del grec antic κοσμολογία (“κόσμος” món en ordre i “λογια” discurs). Tracta de l’origen, l’estructura i les lleis de l’Univers. Es relaciona amb la filosofia i la religió, tot i que actualment se l’utilitza només per a designar una branca de l’astronomia.
La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.
La cosmologia va ser el primer tema estudiat pels filòsofs grecs, i al llarg de la història de l’Antiga Grècia. Els astrònoms Eudox, Hiparc i Claudi Ptolemeu, es decantaren pel geocentrisme. Els cosmòlegs grecs s’inclinaren per una limitació espacial de l’Univers, ordenat segons lleis constants, amb repeticions cícliques.
La concepció aristotèlica es prolongà durant l’edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com la divina providència, creació, miracle, entre d’altres.
Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d’altres, revolucionaren les idees de l’antiguitat, i de l’època medieval.
Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, la cosmologia prengués un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des d’un conjunt d’especulacions, en una autèntica ciència.
Cosmologia platònica
Segons Plató el cosmos és esfèric. La cosmologia s’exposa en la seva obra “Timeu” que és un reflex de la seva concepció metafísica de l’univers i està inspirat en la teoria de le Idees. En aquest diàleg s’explica la creació del món: al principi el món era una massa amorfa en moviment caòtic de matèria, un déu arquitecte, anomenat “Demiürg”, va agafar aquesta matèria i la va ordenar en esferes (Lluna, Sol, planetes i estrelles) que es van compondre amb cinc elements: aigua, terra , foc i aire . Les Idees, que existeixen eternament en algun lloc, són contemplades pel Demiürg qui, admirat per la seva perfecció i bellesa pretén traslladar-les a la matèria, que es troba sumida en el caos i el desordre. Prenent com a model aquesta perfecció i bellesa de les Idees, el Demiürg modela la matèria, introduint en el seu originari caos i desordre, l’ordre: la bellesa i l’harmonia. El Demiürg és presentat per Plató com un ésser bondadós, que té com a intenció crear la perfecció en el món. Una de les característiques de la cosmologia platònica és l’optimisme, la matematització i la divinització del cosmos, és a dir que substitueix els déus de l’Olimp per astres dotats de vida, divinitzats. En aquesta obra també fa referència al mite de l’Atlàntida.
Cosmologia d’Eudox
El seu model cosmològic afirmava que la Terra era el centre de l’univers i la resta de cossos celestes l’envoltaven fixats a un total de vint esferes reunides en set grups. Eudox va donar una explicació per el moviment dels planetes amb la teoria de les esferes homocèntriques. Eudox va suposar que cada planeta estava lligat a les esferes homocèntriques, és a dir, amb un mateix centre: la Terra; els moviments ordenats i regulars de la qual es combinaven per formar el moviment de cadascun dels cossos celestes per separat.
Cosmologia d’Aristòtil
Segons Aristòtil, l’univers, que és finit i etern, es troba dividit en dos mons, el sublunar i el supralunar, cadascun d’ells amb característiques bé diferents. El món sublunar està format pels quatre elements i sotmès al canvi i al moviment. El món supralunar, per contra, està format per una matèria especial, incorruptible, l’èter cinquena essència, que només està sotmès a un tipus de canvi, el moviment circular. La Terra, que és una esfera immòbil, es troba al centre de l’univers i, al voltant d’ella, incrustats en esferes concèntriques transparents, giren els altres astres i planetes, arrossegats pel gir de les esferes en què es troben i que estan mogudes per una sèrie de motors que deuen el seu moviment a un últim motor immòbil, que actua directament sobre l’última esfera, l’anomenada esfera de les estrelles fixes (perquè se suposava que les estrelles estaven incrustades, fixades, en aquesta esfera) i aquesta és moguda directament pel motor immòbil, i transmet el seu moviment a totes les altres esferes. Es va basar en la teoria de les esferes concèntriques d’Eudox.
Cosmologia de Ptolemeu
Ptolemeu va escriure una obra molt important “l’Almagest“. El tema central de “l’Almagest” és l’explicació del sistema ptolomaic. Segons aquest sistema, la Terra es troba situada al centre de l’Univers i el Sol, la Lluna i els planetes giren al seu voltant arrossegats per una gran esfera anomenada “primum mobile“, mentre que la Terra és esfèrica i estacionària. Les estrelles estan situades en posicions fixes sobre la superfície d’aquesta esfera. També, i segons la teoria de Ptolemeu, el Sol, la Lluna i els planetes estan dotats de moviments propis adicionals que se sumen al del “primun mobile“. Ptolemeu afirma que els planetes descriuen òrbites circulars anomenades epicicles al voltant de punts centrals que al seu torn orbiten de forma excèntrica al voltant de la Terra.
Imatge del llibre “El cosmos” de Carl Sagan
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); versió acolorida d’Hugo Heikenwaelder, Viena (1998).
El text de les primeres pàgines del capítol VIII (viajes a través del espacio y el tiempo) del llibre el Cosmos de Carl Sagan parla del canvi de les constel·lacions. Les estrelles que veiem en el cel no són més que un petit resum de les infinites estrelles que hi ha a l’univers. Nosaltres les agrupem en constel·lacions perquè així siguin més fàcils d’identificar les estrelles. Es pot dir que tots els punts de la Terra estan a igual distància que qualsevol estrella. La distància que hi ha des de la Terra a les estrelles és de bilions d’anys llum. Segurament, si féssim un viatge interestel·lar, veuríem que algunes de les estrelles que formen part d’una constel·lació s’allunyen d’aquesta i d’altres s’introdueixen en ella. Però com que encara no podem fer aquests viatges de durada raonable els científics mitjançant uns diagrames en 3D, amb l’ordinador, situen les estrelles més brillants que formen una constel·lació com l’Óssa Major i es pot veure aquesta des de diferents perspectives com si estiguessis en un altre planeta contemplant-la. Gràcies a aquests estudis, els astrònoms han pogut veure que les constel·lacions canvien en l’espai depenent del lloc des d’on les vegis.
L’aspecte de les constel·lacions canvia no només en canviar la nostra posició, sinó també al deixar que transcorri un temps suficientment llarg. A vegades, les estrelles es desplacen conjuntament, d’altres una estrella sola pot abandonar una constel·lació i entra en una altra. Fins i tot a vegades un sistema de dues estrelles pot explotar i trencar la força de gravetat que mantenia en unes altres. A més de tots aquests fets, les estrelles neixen, evolucionen i moren. Si s’espera un temps suficientment llarg en una constel·lació, pot aparèixer noves estrelles i desaparèixer d’altres velles. Per això, durant el transcurs de l’espècie humana les constel·lacions han anat canviant de forma. Gràcies a l’ordinador, podem saber com era l’Óssa Major fa 1 000 000 d’anys. Veuríem que tindria més aviat aspecte d’una llança que no d’un carro. Però amb l’ordinador també podem fer el contrari, és a dir, avançar en el temps uns quants milions d’anys i veuríem que la constel·lació zoodiacal de Lleó no s’assemblaria en res a un Lleó. La constel·lació d’Orió, té el mateix problema. Està formada per quatre estrelles brillants i tallada per una línia diagonal de tres estrelles més dèbils que pengen del cinturó, són l’espasa d’Orió. L’estrella central de l’espasa no és en realitat una estrella, sinó un gran núvol de gas anomenat nebulosa d’Orió. Les estrelles d’Orió són joves i calentes, evolucionen ràpidament i acaben els seus dies en colosals explosions anomenades supernovas.
Alpha centauri és un sistema estel·lar format per tres estrelles. Proxima, d’aquí el seu nom, és l’estrella més pròxima al Sol. Moltes estrelles formen part de sistemes dobles o múltiples, el nostre Sol, en certa manera, és una anomalia. La segona estrella més brillant de la constel·lació d’Andròmeda, anomenada Beta Andromae, està a setenta cinc anys llum de distància. La llum que veiem actualment s’ha passat setenta cinc anys atravessant les tenebres de l’univers fins a arribar a la Terra. Si l’estrella Beta Andromae explotés avui no ens n’adonaríem fins aquí a setanta cinc anys.
L’Óssa Major des de diferents perspectives
L’Óssa Major canviant durant els anys
Lleó dintre d’un milió d’anys
Llegint el llibre “constelaciones y conjeturas” de Norwood Rusell Hanson ens vam adonar que a la pàgina 20, sortien unes il·lusrtracions que ràpidament vam saber relacionar amb el mite de Faetont de “les Metamorfosis” d’Ovidi. A la primera es podia observar la trajectòria del Sol des de l’alba fins al migdia, mentre que l’altra es podia observar la trajectòria “nocturna” del Sol sobre Groenlàndia. En el mite, Faetont presumia que el déu Sol era el seu pare, i els seus amics (entre ells Èpafos, rei d’Egipte) ho posaven en dubte, el noi va acudir al déu perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do. El déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. El déu no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que al matí següent Faetont va conduir el seu carro. Però, quan els cavalls s’adonaren que no duien l’auriga habitual, es van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los.
Els tombs de l’astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, Faetont es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls blancs que tiraven del carro. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va refredar. Després va baixar massa, i la vegetació es va assecar i es va cremar. Faetont va convertir accidentalment en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins a tornar-la negra, fins que Zeus va fulminar Faetont amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l’univers. Algunes conseqüències d’aquest viatge són la diversitat de temperatures i vegetació terrestres. El seu cos va caure al riu Erídan, on fou enterrat per les nimfes.
Les imatges que hem esmentat anteriorment estan relacionades amb el mite ja que a la primera es mostra el recorregut normal que fa el Sol, és a dir, quan Faetont porta el carro sense problemes (des de l’alba fins als migdia) i després cau (nit). El sol surt a l’alba, que seria l’instant en què la part superior del disc solar toca l’horitzó, després arriba el migdia, que és l’hora en què el Sol està més prop del zènit i es pon al crepuscle, que és la il·luminació de l’atmosfera pels raigs del Sol als extrems de la nit. En la segona es pot observar que el Sol al principi està molt baix i després ascendeix, el mite diu que Faetó va baixar amb el carro fins a les profunditats de la Terra i això va fer que una part de la Terra es glacés. Ens els països àrtics, el Sol s’oculta per sota de l’horitzó, de manera que allà la nit no cau en aquesta època de l’any i és permanentment de dia les 24 hores. En avançar la tarda, el Sol descendeix cap a l’horitzó, però no arriba a posar-se i manté la seva trajectòria aparent per sobre de la línia que separa la Terra del cel, sobre el qual torna a elevar-se a continuació. Aquest fenomen s’anomena Sol de mitjanit.
Quadre “La caiguda de Faetont” de Peter Paul Rubens a la National Gallery of Art
Aquí deixem les imatges del llibre “Constelaciones y conjeturas“:
APOD