Llegint el llibre “constelaciones y conjeturas” de Norwood Rusell Hanson ens vam adonar que a la pàgina 20, sortien unes il·lusrtracions que ràpidament vam saber relacionar amb el mite de Faetont de “les Metamorfosis” d’Ovidi. A la primera es podia observar la trajectòria del Sol des de l’alba fins al migdia, mentre que l’altra es podia observar la trajectòria “nocturna” del Sol sobre Groenlàndia. En el mite, Faetont presumia que el déu Sol era el seu pare, i els seus amics (entre ells Èpafos, rei d’Egipte) ho posaven en dubte, el noi va acudir al déu perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do. El déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. El déu no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que al matí següent Faetont va conduir el seu carro. Però, quan els cavalls s’adonaren que no duien l’auriga habitual, es van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los.
Els tombs de l’astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, Faetont es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls blancs que tiraven del carro. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va refredar. Després va baixar massa, i la vegetació es va assecar i es va cremar. Faetont va convertir accidentalment en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins a tornar-la negra, fins que Zeus va fulminar Faetont amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l’univers. Algunes conseqüències d’aquest viatge són la diversitat de temperatures i vegetació terrestres. El seu cos va caure al riu Erídan, on fou enterrat per les nimfes.
Les imatges que hem esmentat anteriorment estan relacionades amb el mite ja que a la primera es mostra el recorregut normal que fa el Sol, és a dir, quan Faetont porta el carro sense problemes (des de l’alba fins als migdia) i després cau (nit). El sol surt a l’alba, que seria l’instant en què la part superior del disc solar toca l’horitzó, després arriba el migdia, que és l’hora en què el Sol està més prop del zènit i es pon al crepuscle, que és la il·luminació de l’atmosfera pels raigs del Sol als extrems de la nit. En la segona es pot observar que el Sol al principi està molt baix i després ascendeix, el mite diu que Faetó va baixar amb el carro fins a les profunditats de la Terra i això va fer que una part de la Terra es glacés. Ens els països àrtics, el Sol s’oculta per sota de l’horitzó, de manera que allà la nit no cau en aquesta època de l’any i és permanentment de dia les 24 hores. En avançar la tarda, el Sol descendeix cap a l’horitzó, però no arriba a posar-se i manté la seva trajectòria aparent per sobre de la línia que separa la Terra del cel, sobre el qual torna a elevar-se a continuació. Aquest fenomen s’anomena Sol de mitjanit.
Quadre “La caiguda de Faetont” de Peter Paul Rubens a la National Gallery of Art
Aquí deixem les imatges del llibre “Constelaciones y conjeturas“:
APOD