Cosmos

En un sentit general, un cosmos és un sistema ordenat o harmoniós, tot i que avui dia, la paraula s’utilitza generalment com a sinònim de la paraula univers. Ve del grec κόσμος, que significa “ordre” o “ornament”. Es diu que Pitàgoras va ser el primer filòsof que va aplicar el terme cosmos a l’univers, potser referint-se al firmament. En teologia, el terme pot ser utilitzat per denotar l’Univers creat, no incloent-hi el creador. La cosmologia és l’estudi del cosmos. Totes les cosmologies tenen en comú un intent d’entendre l’ordre implícit dins de la totalitat del ser. D’aquesta manera, la majoria de les religions i els sistemes filosòfics tenen una cosmologia.  El filòsof Ken Wilber utilitza el terme “cosmos” referir-se a tota la existència manifesta, incloent-hi diversos regnes de consciència. El filòsof natural de l’antiga Grècia, Arquimedes, en el seu assaig “Αρχιμήδης Ψαμμίτης“, estimà el diàmetre del cosmos sent l’equivalent en estadis a dos anys llum.

Edat i mida del cosmos

Segons la teoria científica ortodoxa actual, el cosmos començava fa 13700 milions d’anys amb el Big Bang. Es creu que el diàmetre actual del cosmos observable és al voltant de 93000 milions d’anys llum.

El diàmetre del cosmos sencer és desconegut. Tanmateix, segons la teoria de la inflació D’Alan Guth, la mida real del cosmos és com a mínim quinze ordres de magnitud més gran que l’univers observable. Això significa que si la teoria de la inflació és correcta, el diàmetre de 93000 milions d’anys llum de l’univers observable és aproximadament com molt tan petit respecte el diàmetre de l’univers sencer com el diàmetre d’un àtom d’heli ho és en comparació amb el diàmetre del Sol.

Cosmologia

La cosmologia és l’estudi de l’estructura i la història de l’Univers a gran escala. El terme fou introduït per l’escolàstica i el racionalisme alemany i prové del grec antic κοσμολογία (“κόσμος” món en ordre i “λογια” discurs). Tracta de l’origen, l’estructura i les lleis de l’Univers. Es relaciona amb la filosofia i la religió, tot i que actualment se l’utilitza només per a designar una branca de l’astronomia.

La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.

La cosmologia va ser el primer tema estudiat pels filòsofs grecs, i al llarg de la història de l’Antiga Grècia. Els astrònoms Eudox, Hiparc i Claudi Ptolemeu, es decantaren pel geocentrisme. Els cosmòlegs grecs s’inclinaren per una limitació espacial de l’Univers,  ordenat segons lleis constants, amb repeticions cícliques.

La concepció aristotèlica es prolongà durant l’edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com la divina providència, creació, miracle, entre d’altres.

Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d’altres, revolucionaren les idees de l’antiguitat, i de l’època medieval.

Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, la cosmologia prengués un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des d’un conjunt d’especulacions, en una autèntica ciència.

Cosmologia platònica

Segons Plató el cosmos és esfèric. La cosmologia s’exposa en la seva obra “Timeu” que és un reflex de la seva concepció metafísica de l’univers i està inspirat en la teoria de le Idees. En aquest diàleg s’explica la creació del món: al principi el món era una massa amorfa en moviment caòtic de matèria, un déu arquitecte, anomenat “Demiürg”, va agafar aquesta matèria i la va ordenar en esferes (Lluna, Sol, planetes i estrelles) que es van compondre amb cinc elements: aigua, terra , foc i aire . Les Idees, que existeixen eternament en algun lloc, són contemplades pel Demiürg qui, admirat per la seva perfecció i bellesa pretén traslladar-les a la matèria, que es troba sumida en el caos i el desordre. Prenent com a model aquesta perfecció i bellesa de les Idees, el Demiürg modela la matèria, introduint en el seu originari caos i desordre, l’ordre: la bellesa i l’harmonia. El Demiürg és presentat per Plató com un ésser bondadós, que té com a intenció crear la perfecció en el món. Una de les característiques de la cosmologia platònica és l’optimisme, la matematització i la divinització del cosmos, és a dir que substitueix els déus de l’Olimp per astres dotats de vida, divinitzats. En aquesta obra també fa referència al mite de l’Atlàntida.

Cosmologia d’Eudox

El seu model cosmològic afirmava que la Terra era el centre de l’univers i la resta de cossos celestes l’envoltaven fixats a un total de vint esferes reunides en set grups.  Eudox va donar una explicació per el moviment dels planetes amb la teoria de les esferes homocèntriques. Eudox va suposar que cada planeta estava lligat a les esferes homocèntriques, és a dir, amb un mateix centre: la Terra; els moviments ordenats i regulars de la qual es combinaven per formar el moviment de cadascun dels cossos celestes per separat.

Cosmologia d’Aristòtil

Segons Aristòtil, l’univers, que és finit i etern, es troba dividit en dos mons, el sublunar i el supralunar, cadascun d’ells amb característiques bé diferents. El món sublunar està format pels quatre elements i sotmès al canvi i al moviment. El món supralunar, per contra, està format per una matèria especial, incorruptible, l’èter cinquena essència, que només està sotmès a un tipus de canvi, el moviment circular. La Terra, que és una esfera immòbil, es troba al centre de l’univers i, al voltant d’ella, incrustats en esferes concèntriques transparents, giren els altres astres i planetes, arrossegats pel gir de les esferes en què es troben i que estan mogudes per una sèrie de motors que deuen el seu moviment a un últim motor immòbil, que actua directament sobre l’última esfera, l’anomenada esfera de les estrelles fixes (perquè se suposava que les estrelles estaven incrustades, fixades, en aquesta esfera) i aquesta és moguda directament pel motor immòbil, i transmet el seu moviment a totes les altres esferes. Es va basar en la teoria de les esferes concèntriques d’Eudox.

Cosmologia de Ptolemeu

Ptolemeu va escriure una obra molt important “l’Almagest“. El tema central de “l’Almagest” és l’explicació del sistema ptolomaic. Segons aquest sistema, la Terra es troba situada al centre de l’Univers i el Sol, la Lluna i els planetes giren al seu voltant arrossegats per una gran esfera anomenada “primum mobile“, mentre que la Terra és esfèrica i estacionària. Les estrelles estan situades en posicions fixes sobre la superfície d’aquesta esfera. També, i segons la teoria de Ptolemeu, el Sol, la Lluna i els planetes estan dotats de moviments propis adicionals que se sumen al del “primun mobile“. Ptolemeu afirma que els planetes descriuen òrbites circulars anomenades epicicles al voltant de punts centrals que al seu torn orbiten de forma excèntrica al voltant de la Terra.

Imatge del llibre “El cosmos” de Carl Sagan

Universum, Flammarion, gravat, París (1888); versió acolorida d’Hugo Heikenwaelder, Viena (1998).