El text de les primeres pàgines del capítol VIII (viajes a través del espacio y el tiempo) del llibre el Cosmos de Carl Sagan parla del canvi de les constel·lacions. Les estrelles que veiem en el cel no són més que un petit resum de les infinites estrelles que hi ha a l’univers. Nosaltres les agrupem en constel·lacions perquè així siguin més fàcils d’identificar les estrelles. Es pot dir que tots els punts de la Terra estan a igual distància que qualsevol estrella. La distància que hi ha des de la Terra a les estrelles és de bilions d’anys llum. Segurament, si féssim un viatge interestel·lar, veuríem que algunes de les estrelles que formen part d’una constel·lació s’allunyen d’aquesta i d’altres s’introdueixen en ella. Però com que encara no podem fer aquests viatges de durada raonable els científics mitjançant uns diagrames en 3D, amb l’ordinador, situen les estrelles més brillants que formen una constel·lació com l’Óssa Major i es pot veure aquesta des de diferents perspectives com si estiguessis en un altre planeta contemplant-la. Gràcies a aquests estudis, els astrònoms han pogut veure que les constel·lacions canvien en l’espai depenent del lloc des d’on les vegis.
L’aspecte de les constel·lacions canvia no només en canviar la nostra posició, sinó també al deixar que transcorri un temps suficientment llarg. A vegades, les estrelles es desplacen conjuntament, d’altres una estrella sola pot abandonar una constel·lació i entra en una altra. Fins i tot a vegades un sistema de dues estrelles pot explotar i trencar la força de gravetat que mantenia en unes altres. A més de tots aquests fets, les estrelles neixen, evolucionen i moren. Si s’espera un temps suficientment llarg en una constel·lació, pot aparèixer noves estrelles i desaparèixer d’altres velles. Per això, durant el transcurs de l’espècie humana les constel·lacions han anat canviant de forma. Gràcies a l’ordinador, podem saber com era l’Óssa Major fa 1 000 000 d’anys. Veuríem que tindria més aviat aspecte d’una llança que no d’un carro. Però amb l’ordinador també podem fer el contrari, és a dir, avançar en el temps uns quants milions d’anys i veuríem que la constel·lació zoodiacal de Lleó no s’assemblaria en res a un Lleó. La constel·lació d’Orió, té el mateix problema. Està formada per quatre estrelles brillants i tallada per una línia diagonal de tres estrelles més dèbils que pengen del cinturó, són l’espasa d’Orió. L’estrella central de l’espasa no és en realitat una estrella, sinó un gran núvol de gas anomenat nebulosa d’Orió. Les estrelles d’Orió són joves i calentes, evolucionen ràpidament i acaben els seus dies en colosals explosions anomenades supernovas.
Alpha centauri és un sistema estel·lar format per tres estrelles. Proxima, d’aquí el seu nom, és l’estrella més pròxima al Sol. Moltes estrelles formen part de sistemes dobles o múltiples, el nostre Sol, en certa manera, és una anomalia. La segona estrella més brillant de la constel·lació d’Andròmeda, anomenada Beta Andromae, està a setenta cinc anys llum de distància. La llum que veiem actualment s’ha passat setenta cinc anys atravessant les tenebres de l’univers fins a arribar a la Terra. Si l’estrella Beta Andromae explotés avui no ens n’adonaríem fins aquí a setanta cinc anys.
L’Óssa Major des de diferents perspectives
L’Óssa Major canviant durant els anys
Lleó dintre d’un milió d’anys
APOD