per Sergio Escribano
El sistema capitalista necessita créixer sense límits, tenir guanys cada cop més i més quantiosos i quan això no passa li anomenen pèrdues. Fa temps que aquest sistema està entrant en crisi, cada cop els hi costa més a les grans multinacionals treure els diners suficients com per considerar que aquesta manera d’entendre el món que ens afecta directament, i no a tots per igual, els interessa. Són el que molts estudiosos del tema anomenem “els límits del capitalisme”. Un dels pocs límits que a aquest sistema li quedava per trencar era el dels serveis públics. Ja des de l’any 1998 a la reunió del GATT (Acord General sobre Tarifes i Aranzels) es va acordar seguir el neoliberalisme més implacable après de Milton Friedman i marcar com a objectiu la privatització de tots els serveis públics, incloent sanitat i educació. Exemples com diversos articles de la Constitució Europea o la directiva Bolkestein (que permet des del 2006 que una empresa prestadora de serveis hagi d’atendre la normativa legal i laboral del seu país d’origen i no la del país on acaba prestant els serveis) ens diuen que els nostres dirigents, ja diguin que són d’esquerres (mentida) o de dretes, comulguen plenament amb aquestes idees neoliberals. Els resultat de tot plegat el comencem a veure amb claredat: a la sanitat, que és el cas potser més clar, la gran majoria d’hospitals catalans són privats, els Cap’s comencen a funcionar com una empresa privada i alguns ja són gestionats per entitats privades. Què toca ara? L’EDUCACIÓ PÚBLICA. Amb l’avanprojecte que el liberal Maragall ens ha presentat fa poques setmanes totes les pors que van començar a néixer amb les bases que orientaven el desenvolupament de la futura LEC s’han confirmat. L’objectiu principal d’aquesta llei? Apropar fins que no hi hagi distinció el funcionament, en primer terme, i la gestió dels centres públics a l’escola concertada. Diluir la pública fent que acabi funcionant tal i com ho fa la privada-concertada. Com? Primer premiant la concertada amb més i més calers, de tal manera que crear una escola concertada sigui un negoci suculent per a la iniciativa privada. Un negoci encara més rodó del que avui és: una escola d’uns pocs pagada amb els diners de tothom. Més aspectes que defensen els meus arguments: directors totpoderosos, funcions dels mestres limitades a la feina pedagògica, diners per funcionar a canvi de resultats, i la guinda del pastís: la famosa municipalització, que segons nombrosos estudis (i la realitat) és una via directa cap a la privatització dels serveis públics. Si pensem en quants serveis presten els nostres ajuntaments amb personal contractat directament veurem que el nombre potser ralla el zero més absolut (servei d’aigües, escombriaires, jardiners, socorristes, monitors de lleure i esportius, brigada d’obres, llars d’infants municipals, escoles d’adults municipals…).
La cosa la veig clara: o plantem cara com a col·lectiu i com a societat que exigeix els seus drets o això està perdut. O no?