Category Archives: reflexions

Liberal Educació a Catalunya

per Sergio Escribano

El sistema capitalista necessita créixer sense límits, tenir guanys cada cop més i més quantiosos i quan això no passa li anomenen pèrdues. Fa temps que aquest sistema està entrant en crisi, cada cop els hi costa més a les grans multinacionals treure els diners suficients com per considerar que aquesta manera d’entendre el món que ens afecta directament, i no a tots per igual, els interessa. Són el que molts estudiosos del tema anomenem “els límits del capitalisme”. Un dels pocs límits que a aquest sistema li quedava per trencar era el dels serveis públics. Ja des de l’any 1998 a la reunió del GATT (Acord General sobre Tarifes i Aranzels) es va acordar seguir el neoliberalisme més implacable après de Milton Friedman i marcar com a objectiu la privatització de tots els serveis públics, incloent sanitat i educació. Exemples com diversos articles de la Constitució Europea o la directiva Bolkestein (que permet des del 2006 que una empresa prestadora de serveis hagi d’atendre la normativa legal i laboral del seu país d’origen i no la del país on acaba prestant els serveis) ens diuen que els nostres dirigents, ja diguin que són d’esquerres (mentida) o de dretes, comulguen plenament amb aquestes idees neoliberals. Els resultat de tot plegat el comencem a veure amb claredat: a la sanitat, que és el cas potser més clar, la gran majoria d’hospitals catalans són privats, els Cap’s comencen a funcionar com una empresa privada i alguns ja són gestionats per entitats privades. Què toca ara? L’EDUCACIÓ PÚBLICA. Amb l’avanprojecte que el liberal Maragall ens ha presentat fa poques setmanes totes les pors que van començar a néixer amb les bases que orientaven el desenvolupament de la futura LEC s’han confirmat. L’objectiu principal d’aquesta llei? Apropar fins que no hi hagi distinció el funcionament, en primer terme, i la gestió dels centres públics a l’escola concertada. Diluir la pública fent que acabi funcionant tal i com ho fa la privada-concertada. Com? Primer premiant la concertada amb més i més calers, de tal manera que crear una escola concertada sigui un negoci suculent per a la iniciativa privada. Un negoci encara més rodó del que avui és: una escola d’uns pocs pagada amb els diners de tothom. Més aspectes que defensen els meus arguments: directors totpoderosos, funcions dels mestres limitades a la feina pedagògica, diners per funcionar a canvi de resultats, i la guinda del pastís: la famosa municipalització, que segons nombrosos estudis (i la realitat) és una via directa cap a la privatització dels serveis públics. Si pensem en quants serveis presten els nostres ajuntaments amb personal contractat directament veurem que el nombre potser ralla el zero més absolut (servei d’aigües, escombriaires, jardiners, socorristes, monitors de lleure i esportius, brigada d’obres, llars d’infants municipals, escoles d’adults municipals…).
La cosa la veig clara: o plantem cara com a col·lectiu i com a societat que exigeix els seus drets o això està perdut. O no?

Què pensa la societat dels mestres?

per Bea

Ara que fa uns dies que el blog funciona, el veig com una mena de “sala de mestres” virtual d’una escola pública imaginaria amb alumness de P-3 a cicles formatius. Aquí podem parlar de coses que ens importen tot fent un cafè si convé. Aquest debat sovint no tenim temps de fer-lo a les escoles reals perquè les coses urgents passen per davant de les importants, i perquè sembla que als que manen ja els va bé que els que estem dins les escoles no ens coneguem gaire (no fos cas que ens poséssim d’acord).

Vull dedicar aquest primer article a parlar de la imatge que la societat té dels mestres, i a què podem fer per millorar-la.
No estic d’acord en que es consolidi la imatge de funcionari resignat i acomodat que sembla que ens vulguin imposar darrerament. En general, quan diem que som mestres, la gent banalitza molt la nostra feina (i ja no diguem si ets d’infantil!). Tots els oficis tenen el seu estereotip, és cert, i jo també sé riure’m de mi mateixa. Però d’un temps ençà, tinc la impressió que la professió de mestre no la respecta ni el govern. Sinó, com s’entén que des de fa dos cursos, gràcies a la sisena hora, enviïn gent de secundària a les escoles? I per què no envien carnissers? (total, els nens estan fets de carn, no?). Jo m’he sentit molt ofesa, i fins i tot desmotivada, en veure que la mateixa administració que diu treballar per millorar la qualitat de l’ensenyament, regalés els llocs de treball a persones que no s’havien format per ocupar-los. Per continuar pel mateix camí, la LEC pretén millorar aquest aspecte, tot aplicant critèris d’empresa americana del tipus “empleado del mes”. Torna a equivocar-se, i torna a distanciar-nos. No vull caure en el corporativisme, i per tant estic d’acord en que hi hagi un control del personal que treballa a les escoles. Tothom ha hagut de barallar-se amb companys adictes a la llei del mínim esforç. Però no crec que hagim de cobrar segons el que l’administració cregui que fem, ja que fins el més manta és capaç d’esforçar-se per fingir. A més, aquest plantejament topa de ple amb la manera de treballar que més beneficia a l’escola: el treball en equip, que crec que és un dels camins per millorar aquesta imatge tan devaluada. Treballar en equip, o el treball cooperatiu, és una de les coses que volem que els infants aprenguin a fer a l’escola, però que de vegades ens costa molt de fer als adults. Com podem posar-nos d’acord amb algú que té uns valors oposats als nostres? Hem de viure amb aquesta contradicció i ser capaços d’arribar a uns mínims, acceptar la situació, i no deixar de pensar que el diàleg és el que ens fa avançar. I que el control i els incentius, poden venir d’aquest tipus de treball. Ara bé, com menys temps tinguem per compartir, tal com passa ara amb les exclusives comuns que se’ns han reduit, més fàcil serà que cadascú tiri per la seva banda i que l’administració ens manipuli segons convingui. Crec que és necessari que els equips directius compensin aquesta situació organitzant claustres pedagògics. Aquest any ho he vist per primer cop, i crec que és una bona manera de crear línia d’escola i fer que ens qüestionem la nostra actuació com a mestres per tal de millorar. Ara caldria trobar la manera que la discussió sortís de l’escola i arribés a tots els agents socialitzadors per tal d’aconseguir una societat més coherent.

M’agradaria que en parlar dels mestres, la gent tingués clar que som un més dels agents socialitzadors. Que som professionals amb uns drets laborals, però també amb consciència del grau de responsabilitat que tenim pel fet de treballar educant els infants. Pot ser així, quan es convoquen vagues per les bases, o quan el col.lectiu es posiciona contra la sisena hora, o contra la LEC, les famílies se sentirien més properes i la lluita seria comú.

acuditpolis.jpg

Dos cursos de sisena hora

per Josep

M’he decidit a escriure sobre la sisena hora per dos motius principalment:
1) Ha passat un temps prou significatiu en el que hem pogut comprovar les coses que han canviat en els centres amb la seva aplicació.
2) La implantació d’aquesta mesura a Educació Infantil, notícia que s’ha escampat els últims dies i que pel que sembla no tardarà gaire.

En quant a la sisena hora a Primària, vull apuntar alguns dels canvis que hem notat amb l’aplicació d’aquesta mesura:

– La implantació de la sisena hora l’hem viscuda com una imposició del Departament, però amb el consentiment d’alguns importants sindicats.
– Els nens i nenes catalans han passat a ser els alumnes d’Europa que més hores es passen a l’escola. Estic convençut que això no va lligat d’una manera directa a la millora de resultats i a la disminució del fracàs escolar.
– L’allargament de la jornada escolar no ha afavorit la conciliació de la vida familiar. La majoria dels centres han allargat _ hora al matí i _ a la tarda. De tota manera, mai pot ser prioritari un horari en funció de la feina dels pares. La prioritat de l’horari escolar hauria de ser exclusivament una prioritat educativa; correm el risc de que l’escola ocupi pràcticament el total del temps dels nens. Cal que també tinguin una vida activa fora dels centres.
– Nova organització dels centres: L’horari dels mestres ja no coincideix amb el dels alumnes. El desfasament entre Infantil i Primària ha provocat una diferència horària entre els professors de les dues etapes, així com diferències en les condicions laborals: alguns no tenen la possibilitat de disposar d’una o dues franges horàries lliures (cas dels mestres d’Educació Infantil). Una altra conseqüència és que es redueixen les hores de trobada de tot el professorat i els equips directius han de fer malabarismes per tal que els horaris i l’organització del centre funcioni. Encara que el mes de juliol es tinguin els horaris elaborats, al setembre s’han de tornar a refer per tal d’atendre les problemàtiques diverses dels mestres que arriben nous, amb la complicació afegida dels que tenen una reducció de jornada.
– En quant a la coordinació del professorat, tenim menys temps per compartir, programar i debatre els temes. Les reunions s’han de preveure i s’ha de fer un calendari anual, ja que no tothom fa el mateix horari. La sisena hora ha suposat una pèrdua en la qualitat de les relacions humanes: a l’hora de l’esbarjo gairebé no ens trobem, abans era una estona en que la majoria ens vèiem.
– Ha suposat un augment del nombre de mestres que atén un mateix grup d’alumnes.
– Els recursos humans són insuficients. Ha disminuït el nombre d’hores de reforç i de grups reduïts. A més, podríem afegir que, a vegades, s’han destinat llicenciats amb cap o molt poca experiència docent per cobrir substitucions.
– L’horari d’atenció a les famílies també ha canviat. Abans era a l’hora d’exclusiva, un dia determinat a la setmana, per a tot el centre. Ara, pot ser a qualsevol hora del dia, la que tingui reservada cada mestre/a, segons el seu horari.
Segurament, podríem apuntar més canvis que hem notat els últims dos cursos.

De res serveix lamentar-nos ni mirar enrera, però sí podem exigir que se’ns tingui en compte en les reformes i lleis del futur més proper.
Ara estem inmersos en una sèrie d’accions correctores i d’adaptació dels centres, encaminats a arribar a acords entre el professorat, solucionant els problemes i situacions noves que es produeixen. Algunes de les accions que ja s’han començat a fer i d’altres que s’haurien de posar en marxa són, segons el meu parer:
– Potser, els claustres haurien de ser més operatius, un lloc on prendre decisions, un cop s’ha debatut als cicles. Els coordinadors haurien de ser protagonistes de la dinamització del cicle i haurien de tenir un paper més rellevant.
– Criteris clars a l’hora de fer les substitucions.
– S’hauria d’arribar a establir un acord entre el professorat, amb els criteris que regulin el funcionament del centre, que possibiliti la realització de sortides, activitats, festes,… i alhora es tingui en compte el nostre horari laboral. Es poden fer alguns canvis en els nostres horaris quan convingui, per tal d’adaptar-los a les activitats proposades, però també s’ha de preveure el sistema de compensar les hores que es fan de més.
– S’hauria de procurar limitar el nombre màxim de mestres que entren en un mateix grup
– Optimitzar el temps de les reunions de manera més efectiva. Clarificar les propostes que sorgeixin, debatre-les a nivell de cicle, preferentment, i prendre les decisions que calgui a les reunions de claustre de claustre.

En quant a la implantació de la sisena hora a Educació Infantil, es podrien posar sobre la taula totes les raons per les quals es podria implantar. A mi no se m’acut cap que pugui merèixer la consideració de deixar uns nens de 3, 4 i 5 anys una hora més al centre. Recordem que alguns d’ells ja tenen una jornada sobresaturada amb l’acollida matinal, el menjador i l’acollida de la tarda. No es té en compte la seva evolució com a infants, el temps que necessiten d’atenció amb les seves famílies, la importància de la relació amb altres persones, el joc fora de l’àmbit escolar, etc. Les raons, evidentment, seran de tipus social i no educatiu. S’estan canviant les prioritats!

Jo sóc del A, tu del B i aquells seran del C

per Esther González

Treballem la diversitat a l’ESO? I de quina forma? Tots podem arribar a la conclusió que no és la millor de les formes, i si coincidim en una cosa tan important per què molts instituts decideixen separar als nens en grups o nivells d’aprenentatge? perquè és més fàcil pel professorat, perquè seleccionem un grup d’alumnat que podrà arribar “més lluny” o perquè durant algunes hores continuarem pensant que estem donant classes a l’antic BUP…i parlarem magistralment d’algun tema irrellevant?
Hem nego a tot això.
Molts centres i sobretot a primer cicle de l’ESO tenen classificats als nens en tres grups. El grup A seria el grup més autònom (aquest és un dels arguments que més s’escolten en les reunions d’equip docent)…o també anomenat el grup dels “llestos”. Després vindria el B que seria un grup una mica menys autònom, segurament en ell trobarem al nen o nena molt intel·ligent però que passa de tot, als més infantils…els i les que poden arribar a fer batxillerat però que encara no han arribat a un punt de maduresa propi de la seva edat. Ejem…I després tindríem el grup C…que per suposat és el grup dels “gamberros”, dels ACIs, de la major part dels nouvinguts…
Després dels meus anys de docent que encara no són molts. Aquesta classificació podria ser molt més senzilla. El grup que fa molt bona lletra, el grup que fa moltes faltes d’ortografia i el grup que té una lletra il·legible. També podria dir que aquesta classificació seria la del grup dels avorrits, un altra on tindríem els més tímids, i per últim el grup dels més simpàtics i divertits…
Però qui va tenir la brillant idea de fer aquestes classificacions, amb perdó, de merda, on només es fomenten les desigualtats…És aquesta la diversitat que el currículum diu que hem de treballar?
Després a les tutories moltes vegades tenim el monotema de:
Per què nosaltres no som del grup dels llestos? És que som tontos?
No fills meus…esteu en el grup de “supertontos”. Però no us heu de preocupar. Nosaltres només llegirem els títols de les unitats didàctiques i ens farem un fart a dibuixar. Això si, en silenci i amb la porta tancada…no molestem a la resta de companys.
Qui ha tingut la brillant idea de classificar als nens i les nenes d’aquesta forma…parlem d’igualtats d’oportunitats o d’un sistema classista i feixista?
I aquell o aquella que va decidir fer aquestes diversificacions…a quin grup estava quan estudiava al institut? També li van fer un test d’intel·ligència, o és que feia molt bona lletra?
És que les escoles i instituts no són espais lliures, oberts, llocs on els nens i nenes puguin desenvolupar-se lliurament, espais d’igualtats, espais de tolerància…
Si féssim una fotografia a cada alumne el primer dia que arriba al institut a fer la seva primera classe de l’ESO i un altra fotografia el darrer dia…segurament veuríem dues persones totalment diferents…els canvis són evidents i jo ara no faré un llistat de totes les diferències que segurament trobarem. Han canviat, s’han fet grans, en definitiva han crescut…
M’agradaria algun dia treure’m el barret en aquest món que tant m’apassiona…però de moment només puc continuar treient etiquetes.

L’anglès a l’Educació Infantil

Per Xavi Barba 

La importància d’introduir una llengua estrangera (com ara l’anglès) a les primeres etapes de l’educació és, actualment, indiscutible.
El contacte dels alumnes amb un idioma diferent al seu els motiva especialment, convertint-los en receptors perfectes a l’hora d’aprendre una segona (o tercera) llengua. El fet d’adquirir una llengua estrangera els ajuda a respectar les diferències i a veure altres realitats culturals i lingüístiques diferents a la seva.
La introducció d’aquesta llengua estrangera, lògicament, no es pot fer de qualsevol manera. Durant els darrers anys, moltes escoles catalanes han introduït l’ensenyament de l’anglès a l’educació infantil i la gran majoria ja el fan al cicle inicial. No n’hi a prou amb fer una sessió setmanal, encara que aquesta sigui d’una hora, ja que el més interessant és que hi hagi diversos contactes setmanals amb la llengua. Com diu Carme Muñoz de la UB al seu estudi*, “un avançament que no comporti, com a mínim, una intensitat d’exposició a la llengua major no produeix efectes significatius en el llenguatge”. El més adequat a educació infantil haurien de ser  períodes de vint o trenta minuts diaris (tot i ser la situació ideal és molt complicat portar-la a terme). L’opció que més s’adequa a les necessitats i a la realitat de l’escola és la de fer dues o tres sessions de mitja hora a la setmana. Les sessions s’han de dur a terme per mestres amb un bon nivell l’anglès i on la llengua vehicular sempre sigui la que s’està ensenyant.
Inicialment, l’adquisició d’una llengua estrangera s’ha d’iniciar de forma lúdica i intentant reproduir situacions quotidianes (jocs, cançons, contes, cantarelles, rutines d’inici i de fi de sessió, etc.), fent servir tots els recursos dels que disposem o dels que hauríem de disposar a l’aula (ordinadors, projector, internet, PDI, etc.). En aquesta primera etapa els objectius a assolir són: que els alumnes es familiaritzin amb la  llengua (sons, entonació, vocabulari, estructures lingüístiques bàsiques, etc.) i que es desperti en ells l’interès per la cultura i costums angleses, demostrant una actitud positiva envers l’aprenentatge.
En un món tan globalitzat com el nostre, el fet de parlar diferents idiomes i conèixer altres cultures és, sovint, una condició que facilita l’accés al món laboral però que també millora les relacions interpersonals i la convivència amb la gent que ens envolta. Per tant, quan abans comencem a estudiar altres llengües, millors competències tindrem. 

Amb la inestimable col·laboració de l’Ana Barragán i la Marta Giralt

*Més informació a l’estudi “En torno a los efectos de la edad del aprendizaje escolar de una lengua estranjera” de Carmen Muñoz, Carmen Pérez (i altres). http://www.aulaintercultural.org/IMG/pdf/munoz-article-n1.pdf
Pillips, S. 2000. Young Learners. Oxford University Press
Halliwell, S. 2002. Teaching English in the primary classroom. Longman Handbooks for Language Teachers

Per riure:

gomaespuminglish

Veure video: http://www.youtube.com/watch?v=lKKfahj0Z20

A l’escola hi cap tot?

per Albert Díez

Per começar la meva participació a aquest bloc col·lectiu he triat un tema que té molt a veure amb el seu nom i que fa temps que em volta pel cap: el currículum. Sobre aquest tema vivim en una contradicció: no parem de sentir que el nivell ha baixat, però alhora només veiem com s’afegeixen coses al currículum.
D’una banda a la universitat es queixen que els alumnes venen amb un nivell baixíssim del batxillerat, els professors de batxillerat es queixen de l’ESO (no molt fort perquè sovint són els mateixos). Els de l’ESO es queixen de la primària i dins la primària cada cicle de l’anterior.
D’una altra banda només he vist que afegir continguts a la primària d’ençà que vaig ser estudiant (sóc pureta, però no fa pas tant). Informàtica i altres mitjans audiovisuals, educació viària, alimentació equilibrada, educació ambiental, educació sexual, el peix creix i nosequantes coses més que agafades individualment són força interessants, però que objectivament incrementen els continguts que s’encarrega a l’escola de transmetre. Com diu un company ja jubilat “tothom que passa al costat d’una escola hi veu negoci i vol ficar lo seu” o en altres termes, tots els reptes de la societat es fien a l’educació reglada.
Davant d’aquesta contradicció constatada, fa un temps que vaig decidir, inconscientment suposo, plantejar la qüestió a tots els experts que tingués al davant sense importar el motiu de la trobada. He exposat el tema al congrés català de biblioteques escolars, a la presentació dels projectes d’innovació educativa del departament, al si d’un grup de ciències de l’ICE, a un assessorament sobre comprensió lectora, a un simposi d’Escoles Verdes de Catalunya amb la presència de Michela Mayer (reputada pedagoga i assessora europea membre de l’equip de l’estudi PISA), evidentment als claustres de les escoles on han hagut d’aguantar-me i fins i tot a un recent creu de Sant Jordi de la Generalitat per la seva tasca pedagògica. Sí, sóc una mica plom, però m’ha servit per constatar quelcom que em semblava intuir: Cal aprimar el currículum, cal treure coses, l’important no és la quantitat de coses, sinó com de bé les fem, allò d’aprendre a aprendre. Tothom d’acord, pocs continguts, però centrats en l’interés de l’alumne i ben treballats, que el seu aprenentatge serveixi per molts altres aprenentatges futurs; que siguin model com diuen sense parar últimament els de ciències.

Ara bé, el problema ve a l’hora de decidir quins són aquests pocs continguts imprescindibles que sí cal treballar, aquí cadascú defensa el seu ram, i això no és nou. Fa anys, quan pululava per la facultat de ciències interessant-me per les “matemàtiques elevades” vaig participar com a alumne d’unes reunions per parlar d’un nou pla d’estudis. Impressionant. Les discussions es van centrar en que els d’Àlgebra defensessin la importància d’aquesta disciplina, contratacats pels d’ànàlisi que no es volien quedar enrere i fins i tot pels doctors en disciplines més específiques com la Topologia, la Geometria, la Matemàtica aplicada o fins i tot els algorismes de programació o altres ciències com la Física. Alguns argumentaven en defensa de la importància de la seva àrea, però altres clarament defensaven el seu lloc d’investigador ja que si no hi ha prou hores de docència d’un àrea es redueix el nombre de professors contractats. Com si no sapiguéssim tots que un cop estructurat matemàticament el cap d’un estudiant, aquest pot aprendre als llibres aspectes molt més avançats, com de fet així passa amb els que decideixen investigar. Aplicat a l’educació pre-universitària, i anys després, continuo trobant el mateix a cada pas, la majoria d’experts amb els que parles et diuen que calen quatre continguts ben seleccionats, però no poden renunciar a cap contingut del seu negociat, i ells són qui fan les lleis d’educació i fixen els currículums.

En aquestes estava quan, fa poc, vaig tenir una petita revelació en forma de resposta de Michela Mayer a la meva repetida pregunta sobre el currículum, va dir alguna cosa com: “tens raó, els currículums, al menys a Itàlia, són enormes, però molts cops ens obliguen més els llibres de text” Ole!
Jo sempre havia estat en contra dels llibres de text, però més aviat per una qüestió de llibertat, de fer les coses més a la meva manera i la de les companyes i companys que tingués, a més de la qüestió de la despesa econòmica i ambiental anual innecessària, però aquest és un molt bon motiu per afegir.
Així que després d’aquest llarg estudi de pacotilla he arribat a aquestes diga-li conclusions, diga-li palles mentals:

1. Escriguin el currículum que escriguin des de dalt, hauríem de discutir a cada claustre quins continguts cal treballar amb la idea de reduïr. Si es pot implicar als pares millor que millor.
2. Aconseguir també dins els claustres que els llibres de text siguin de consulta i de l’escola i no una obligació per a cada alumne i de retruc per al mestre.

Alguna hora haurem de treure a les discusions sobre la festa de carnaval, per exemple, i tractar aquesta petita qüestió relativa a què cal ensenyar als nostres alumnes. Potser hem de trencar la norma que va enunciar algú que diu que “el temps dedicat a parlar d’un tema és inversament proporcional a la seva importància” i és que de les coses poc importants tothom s’atreveix a opinar.

Ara espero els vostres comentaris per obrir el debat.
Ah, només parlava de quins continguts, sobre la manera com treballar-los espero que algú altre s’animi amb un post.