Què pensa la societat dels mestres?

per Bea

Ara que fa uns dies que el blog funciona, el veig com una mena de “sala de mestres” virtual d’una escola pública imaginaria amb alumness de P-3 a cicles formatius. Aquí podem parlar de coses que ens importen tot fent un cafè si convé. Aquest debat sovint no tenim temps de fer-lo a les escoles reals perquè les coses urgents passen per davant de les importants, i perquè sembla que als que manen ja els va bé que els que estem dins les escoles no ens coneguem gaire (no fos cas que ens poséssim d’acord).

Vull dedicar aquest primer article a parlar de la imatge que la societat té dels mestres, i a què podem fer per millorar-la.
No estic d’acord en que es consolidi la imatge de funcionari resignat i acomodat que sembla que ens vulguin imposar darrerament. En general, quan diem que som mestres, la gent banalitza molt la nostra feina (i ja no diguem si ets d’infantil!). Tots els oficis tenen el seu estereotip, és cert, i jo també sé riure’m de mi mateixa. Però d’un temps ençà, tinc la impressió que la professió de mestre no la respecta ni el govern. Sinó, com s’entén que des de fa dos cursos, gràcies a la sisena hora, enviïn gent de secundària a les escoles? I per què no envien carnissers? (total, els nens estan fets de carn, no?). Jo m’he sentit molt ofesa, i fins i tot desmotivada, en veure que la mateixa administració que diu treballar per millorar la qualitat de l’ensenyament, regalés els llocs de treball a persones que no s’havien format per ocupar-los. Per continuar pel mateix camí, la LEC pretén millorar aquest aspecte, tot aplicant critèris d’empresa americana del tipus “empleado del mes”. Torna a equivocar-se, i torna a distanciar-nos. No vull caure en el corporativisme, i per tant estic d’acord en que hi hagi un control del personal que treballa a les escoles. Tothom ha hagut de barallar-se amb companys adictes a la llei del mínim esforç. Però no crec que hagim de cobrar segons el que l’administració cregui que fem, ja que fins el més manta és capaç d’esforçar-se per fingir. A més, aquest plantejament topa de ple amb la manera de treballar que més beneficia a l’escola: el treball en equip, que crec que és un dels camins per millorar aquesta imatge tan devaluada. Treballar en equip, o el treball cooperatiu, és una de les coses que volem que els infants aprenguin a fer a l’escola, però que de vegades ens costa molt de fer als adults. Com podem posar-nos d’acord amb algú que té uns valors oposats als nostres? Hem de viure amb aquesta contradicció i ser capaços d’arribar a uns mínims, acceptar la situació, i no deixar de pensar que el diàleg és el que ens fa avançar. I que el control i els incentius, poden venir d’aquest tipus de treball. Ara bé, com menys temps tinguem per compartir, tal com passa ara amb les exclusives comuns que se’ns han reduit, més fàcil serà que cadascú tiri per la seva banda i que l’administració ens manipuli segons convingui. Crec que és necessari que els equips directius compensin aquesta situació organitzant claustres pedagògics. Aquest any ho he vist per primer cop, i crec que és una bona manera de crear línia d’escola i fer que ens qüestionem la nostra actuació com a mestres per tal de millorar. Ara caldria trobar la manera que la discussió sortís de l’escola i arribés a tots els agents socialitzadors per tal d’aconseguir una societat més coherent.

M’agradaria que en parlar dels mestres, la gent tingués clar que som un més dels agents socialitzadors. Que som professionals amb uns drets laborals, però també amb consciència del grau de responsabilitat que tenim pel fet de treballar educant els infants. Pot ser així, quan es convoquen vagues per les bases, o quan el col.lectiu es posiciona contra la sisena hora, o contra la LEC, les famílies se sentirien més properes i la lluita seria comú.

acuditpolis.jpg

14 thoughts on “Què pensa la societat dels mestres?

  1. Elena Marín

    Bon dia!!
    Jo crec que aquest espai és la millor iniciativa que he vist mai; i és cert! Quant de temps tenim per a parlar dels nostres dubtes? de les nostres “petites victòries” amb alumnes difícils? de les nostres ganes d’engegar projectes súperinteressants? a l’hora del pati! amb 20 minuts, no fas res! i a vegades que et quedes parlant amb els alumnes (en el cas de cicles) sobre temes urgents..i l’espai en que pots interrelacionar-te amb els teus companys es redueix a..”hola! ups! ha sonat el timbre??? si acabo d’arribar! per cert..heu parlat de..?” Així doncs us vull tornar a felicitar per aquest espai de diàleg, que encara que no ens coneguem tots/es doncs és interessant compartir totes les nostres opinions, sigui el nivell educatiu ques sigui, perquè, al cap i a la fi, tots parlem d’educació, no??
    Salutacions col.legues!!!!
    La Helen.

  2. Bea

    Gràcies Elena, pel que dius.
    Tens raó que tots estem units pel fet de creure que l’educació és alguna cosa més que un llistat de conceptes a assolir. Jo també crec que els mestres i professors, des dels que estan a l’escola bressol fins als dels instituts, tenim coses a dir-nos i coses a compartir.

  3. marta

    Hola a tots.

    He llegit els vostres articles i estic d’acord en moltes coses. Jo també sóc mestra i cada dia has de fer esforços per no desmotivar-te en aquest ofici. Crec que la situació del professors és bastant complexa i té molts problemes. El fet que hem molesta més es que hi hagi tanta gent a llistes que s´han apuntat per poder treballar i cobrar bé. Ho sento dir-ho però hi ha gent que està treballant sense tenir-ne ganes i és molt injust que cobrin el mateix, i fins i tot més, que altres que ens agrada l’ofici i no el cambiariem per res. D’altra banda hi ha funcionaris que fan ben bé el mateix. Per què el departament no gasta diners en solucionar aquest gran problema? si avaluem els funcionaris en pràctiques, perquè no avaluar els que des de direcció tenen mals informes? o els funcionaris que no fan res i s’han assegut a la cadira?jo estic en un equip directiu i tenim professors que ens els estem passant com la patata calenta d’un centre a l’altre! Es igual si són funcionaris com si no ho són. No passaria el mateix si treballesim en una fàbrica, si no ets bo: FORA!
    Sembla molt dur dir això però és la realitat.

  4. El cigró negre

    Què pensa la societat dels mestres?
    1. Tenen moltes vacances (2 mesos a l’estiu , Nadal i Setmana Santa!)
    2. Un bon horari
    3. Un sou que no està malament pel què fan.
    4. Sempre s’estan queixant

  5. Bea

    Hola “cigró negre”.
    Tens raó, és cert que aquests 4 punts són el que molta gent pensa dels mestres, sobretot la gent que creu que l’escola ha de ser un pàrquing obert amb cobrament per fracció horària. Jo els voldria explicar varies coses, com per exemple les següents.
    1-Pot ser són els altres que no tenen suficients vacances. O pot ser no les volen perquè després no es poden comprar el cotxe i l’apartament, roba més pija… o pot ser sí, tenim moltes vacances.
    2-Una cosa és l’horari de l’escola, i l’altra l’horari laboral dels mestres. El nostre horari laboral, tot i que molta gent ho desconeix, és de 37 hores i mitja a la setmana. La majoria de mestre que conec, no fitxen i deixen de treballar quan han acabat aquestes hores. Ja m’agradaria tenir “maquineta de fitxar” i que a final de mes ens passéssin les hores extres pel banc.
    3-El sou, no està malament per com estan les coses en aquesta societat. Però no crec que estigui a l’alçada del treball realitzat (ni el sou dels mestres ni el de molts altres treballadors, que consti).
    4-Si queixar-se és voler qüestionar el que es dóna per fet, voler millorar les coses, implicar-se en la feina d’educar fins al punt de voler implicar la resta de la societat, sí, i tant, ens queixem.
    Bé, aprofito per recordar a tothom que la facultat està oberta, i que en 3 cursos (4 a partir del 2009), es pot accedir a la feina. Encara queden uns anyets on les llistes estaran ben obertes.

  6. Bea

    Sobre el que diu la Marta, és una de les coses que jo tampoc sé com es podrien millorar. Crec que el treball en equip pot millorar l’actitud d’alguns mestres. Si el claustre treballa conjuntament, pren decisions en comú després de debatre (en comptes d’anar assumint les que imposi un equip directiu professionalitzat tal com podria passar amb la LEC), i té una actitud acollidora amb els mestres que van arribant, és més difícil que la gent adopti una actitud passiva.
    De totes formes, tens raó que hi ha casos insalvables. I no hi podem fer gaire. Jo vaig assumir aquest fet i em vaig deixar de fer “mala sang” escoltant una petita història que en Carles Perellada va explicar una vegada en un curs d’escoles novelles. Aquí va, per si et pot ajudar.
    “Tots sabem que les formigues treballen de manera conjunta per tal de fer i mantenir el cau i acumular menjar. Diu que hi ha estudis científics que demostren que en tots els formiguers, una part d’aquestes formigues són elements ociosos que fan veure que treballen però que en realitat no col.laboren. Aleshores, es va decidir provar què passaria si es retiressin totes les formigues gandules d’un formiguer i es deixessin només les millors treballadores. La hipòtesi era que el formiguer resultaria exemplar. Però el resultat va ser que algunes d’aquelles formigues tan treballadores, van acabar assumint el paper de les gandules, perquè amb el que feien les altres ja anaven tirant”. No sé si resignació és la paraula que cal.

  7. Elena Marín

    Bon dia!
    Bé, crec que des de la nostra tasca d’educadors ja deixem “petjada”; i no em refereixo només a la Inspecció que veu com fem la feina, sinó al nostre alumnat. Vull dir, els professors que saben que no fan bé la feina i que tant els fa perquè de totes maneres cobren, veuen que no es veuen recompensats moralment o socialment. Com ho veuen? L’alumnat els ignoren, o es mofen, o fins i tot els insulten… ( estic parlant d’ESO i cicles), i això fa més mal que no tenir un sou fixe. A mi em dóna molta més satisfacció veure que un/a alumne ha après i ha vist recompensat el seu gran esforç, que veure que he cobrat a fi de mes; em recomforta més veure que una alumna d’Educació Infantil l’han contractat a una Llar d’Infants arrel d’haver fet pràctiques i t’ho diu amb tot l’orgull, o amb llàgrimes als ulls veient que la seva tasca també ha estat reconeguda; m’omple més d’alegria que un alumne d’Animació Sociocultural està col.laborant del Pla Educatiu d’Entorn al seu barri que està fent unh servei a la seva comunitat, que veure si m’han tret hores del meu sou perquè he participat en la lluita contra la LEC. No sé si m’explico; està clar que hem de “tocar la pera” a aquells professionals que fan res, i denunciar-ho d’alguna manera al Departament d’Educació; doncs fixeu-vos, una de les estratègies ja és parlar aquí, i poder compartir idees;una altra és la nostra realitat a les aules, els/les alumnes valoren la nostra tasca i ens la reconeixen si està ben feta! Aquell professional que no posa en dubte o no es preocupa la seva tasca, NO ÉS UN PROFESSIONAL!!!! Deia Pio Baroja: “La fe que no duda es una fe muerta”. Si nosaltres no creiem en la nostra feina i creiem que està tot fet, doncs pleguem veles nois/es!

  8. Albert

    Hola,
    El que pensa la societat del mestres, potser s’aproxima al que diu el cigró negre (vius en un còmic?). També hi ha gent que valora el que fem i que fins i tot ens dona palmadetes a l’esquena pel que hem d’aguantar (encara que envegin les vacances), però no ens enganyem que aquests últims no són majoria. Però tranquils. Penseu:

    Quina opinió té la societat dels metges?
    Van a la seva, et tracten amb superioritat, et visiten cinc minuts a la seguretat social i després et cobren per la consulta privada, no et tenen en compte com a pacient,…
    Quina opinió té la societat dels funcionaris (a part de metges i mestres)?
    Buuuuf. M’estalvio explicacions.
    Quina opinió té la societat dels instal·ladors que venen a casa a fer-te un servei?
    Has de parlar amb una teleoperadora i pagar el 902 i explicar el teu problema 2 o 3 cops. Has d’estar esperant a que vinguin a un horari impossible (el tècnic passarà de 8 a 14) Et cobren un pastón per desplaçament abans de mirar-te el problema, sempre han de canviar peces que no cobreix la garantia de 25 anys, sempre tenen la peça en concret a la furgonetai l’han d’anar a buscar aprofitant per esmorzar…
    Quina opinió té la societat dels taxistes? i de les caixeres del super? i dels manobres xapuses? i dels serveis d’atenció al client de qualsevol gran empresa?

    Desperteu, estem a Espanya i l’esport nacional és CRITICAR, fer categoria de l’anècdota, generalitrzar i posar a parir a l’altre.

    Per tant, fa temps que l’opinió que tingui la societat (èsser extrany entre els extranys que pot tenir la culpa de tot i així no és de ningú) del que jo faig intento que me la porti, amb perdó, bastant fluixa, laboral, pólitica i personalment. M’importa anar a dormir tranquil al final de cada dia (i no sempre ho aconsegueixo). M’importa l’opinió dels meus propers personalment, politica i laboral (alumnes i companys).
    I de la professió en general, el que em preocupa és l’opinió que en tenim nosaltres mateixos, uns dels altres i del conjunt. Crec que no confiem gaire en la nostra pròpia feina i en això considero que governants i mitjans de comunicació tenen força a veure.

    A mode de conclusió: Crec que hauríem de creure més en la nostra feina. Oblidar una mica els ganduls i acomodats* que poguem veure cada dia als nostres coles i pensar en allò que podem fer amb els que també volen. No deixar-nos caure i al contrari generar un ambient de treball actiu i participatiu al que es puguin arribar a sumar els més apalancats. Potser no es tracta tant d’inspecció, repercusió a la nòmina i obligació, sinó de generar unes dinàmiques de les que sigui difícil “baixar-se”. Pel contrari amb propostes com les de la LEC de vigilar-nos més es pot aconseguir l’efecte contrari, al menys amb esperits crítics com alguns que participen d’aquest bloc i jo mateix (em pressiones, m’obligues, doncs ara no em dona la gana de fer res més de l’estrictament obligatori)
    M’ha quedat una mica llarg el comentari, però ja em coneixeu (en directe o virtualment a través del bloc)

    *No oblidem que tots treballem per cobrar a final de mes i poder viure. El treball en general no dignifica i va en contra de la natura humana del mínim esforç. A qualsevol de nosaltres, fem la feina que fem, ens pot passar de caure en la desmotivació, que tot et sigui una mica igual i que passis poc a poc a fer únicament l’imprescindible per complir o fins i tot menys si pots.

  9. Conxita

    Bavo Albert! M’ha agradat molt la teva aportació i la comparteixo. Penso que has arribat al moll de l’òs de la pregunta que donava títol a l’article. Com a mestra a mi també me la rebufa que en pensa aquesta cosa de”la societat” i continuo pensant que la nostra feina és valuosa.

  10. Xavi

    Jo vull parlar de la part prèvia a l’article: “Ara que fa uns dies que el blog funciona, el veig com una mena de “sala de mestres” virtual d’una escola pública imaginaria amb alumness de P-3 a cicles formatius. Aquí podem parlar de coses que ens importen tot fent un cafè si convé. Aquest debat sovint no tenim temps de fer-lo a les escoles reals perquè les coses urgents passen per davant de les importants, i perquè sembla que als que manen ja els va bé que els que estem dins les escoles no ens coneguem gaire (no fos cas que ens poséssim d’acord)”.

    – És molt important trobar espais (millor reals que virtuals) on podem anar parlant del que fem i del que no fem. En algunes escoles els hi diuen claustres pedagògics (claustres on no només es trepassa una informació, sino que es genera debat, ed donen opinions, etc.). És complicat trobar hores on fer aquests “claustres pedagògics” i en limitem a l’estona del pati, la reunió de tres minuts al passadís, o els cinc minuts abans de pujar la fila. Hi ha coles que han aconseguit que els hi donin mèrits (hores com a curs de formació) per reunir-se i xerrar de questions que afecten al procés d’E-A, a la comunitat educativa, etc.
    No es que jo em vulgui carregar aquest bloc, ni molt menys… Crec que hauria de ser un espai complementari (no substitutiu) de l’escola.

    Pel que fa al que la societat pensa dels mestres… la habeis clavao!!

  11. Bea

    Hola Xavi.
    Per descomptat que l’espai i el temps per poder fer aquest debat pedagògic s’ha de trobar a l’escola on cadascú treballa. Aquest bloc no pretén substituir el debat, sinó enriquir-lo amb el punt de vista de gent de diferents escoles i diferents nivells educatius. Crec que aquest intercanvi ajuda a obrir el punt de mira i ens manté actius.
    Pel que fa als claustres pedagògics, no conec aquesta modalitat que comentes on els han concedit mèrits per reunir-se, però li veig un perill, i és el següent. Per començar, aquest debat ha de fer-se en horari de permanència al centre; forma part de la necessitat diària de l’escola, és obvi que els mestres hem de parlar d’educació!. Per altra, estem veient com el departament està deixant de subvencionar cursos de formació continuada dins les escoles perquè no té diners. Podran dir que ha augmentat “noséquant” la inversió en l’escola, però la majoria d’aquesta inversió és per pagar l’augment de plantilla que la sisena hora ha comportat, en detriment d’altres inversions com la formació continuada dels equips, entre altres coses. Per tant, el perill que veig és que ens colin les reunions que hauríem de poder fer dins el nostre horari laboral, com a una formació de més a més en horari extra-escolar. Aquesta formació que hem de fer fora de les hores de feina, ha de ser per treballar temes monogràfics, concrets, que el claustre cregui que són aspectes a millorar de l’escola. Però no per a fer la feina qüotidina.
    La solució que jo comentava a l’article que aquest any s’ha provat a la meva escola, ha estat la següent. S’han reservat quatre setmanes del curs per a fer “formació interna”. Això vol dir que cada cicle ha triat un tema, l’ha preparta, i s’han reservat les reunions dels migdies per a explicar a la resta de l’escola com es treballa aquell tema en aquell cicle, debatre-ho a nivell de cicle, i fer la posada en comú de nou amb tot el claustre.

  12. Mercè

    Hola a tots! primer felicitar-vos pel bloc i pels articles que fins ara he llegit. Sobre aquest només dir que potser sóc de les que crec en la meva feina i em sento privilegiada de poder fer el que m’agrada. El que pensen els altres és la seva opinió i en tot cas som nosaltres, els mestres, els encarregats d’informar bé els que desconeixen aquesta nostra feina; això sí: FETS i no paraules per que tothom sàpiga que fer de mestre no és només un bon horari, unes bones vacances, … i tota la resta de tòpics creats al nostre voltant. Companys i companyes, nosaltres sabem que fer de mestre és molt més, doncs treballem perque tothom qui vulgui ho pugui entendre.

  13. Ana

    Hola companys!

    A la nostra escola hem demanat com a formació pel curs vinent poder fer claustres pedagògics nosaltres mateixos, sense que vingui ningú de fora, per tal de conèixer una mica més els projectes que es porten a terme a altres cicles i àrees, per poder parlar de l’avaluació, discutir sobre el projecte lingüístic, etc… I al final ens ho han concedit. A més, els hi surt baratíssim perquè no han de posar cap formador, i nosaltres podrem parlar d’educació i treballar en hores extra, ja que el dia a dia no ens dona per més.

  14. Marisín Bel

    Hola Bea,
    He estat llegint el teu article i crec que tens molta raó i és que en realitat el que li interessa al govern és que estessem dividits. Com bé és diu l’unió fa la força i en aquest cas el que volen és que estessem dividits, sinó no s’entén.
    Ens imposen la sisena hora sense parar-se a pensar si és el millor per als nens o no, sinó per apuntar-se un tanto amb les families. Ens volen imposar una llei que no té res a veure amb els principis de l’ensenyament sinó que ens tracten com una empresa on se li ha d’exigir molt i no oferir res a canvi.
    No sé, crec que ens trobem en una situació molt delicada, per un costat no som bons per a res tenint en comte, que treballem poc, tenim moltes vacances, cobrem molt, i per tant desde la societat som poc valorats, però en canvi sóm també els culpables que els infants que surten avui dia dels centres siguin “replicons”, no tinguin respecte,…
    Com pot ser sinó hi ha una relació bidireccional pel que fa a aquests termes bàsics. Crec que caldria seure tots i fer-nos una autocritica i a partir de llavors començar a parlar però sobretot a escoltar. Crec que actualment els mestres ens sentim uns incompresos i suposo que alguns grups de la societat també, però parlar i parlar sense anar més enllà és com donar-se cops contra una paret, del que només en pots treure un fort mal de cap.
    Gràcies per crear aquest espai i endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà