Monthly Archives: juny 2008

Fem màgia a l’escola

2 Replies

per Albert
Hem arribat al final de les classes i el nostre bloc al final de la primera ronda prevista d’articles. Per encetar la segona ronda i continuant la línia optimista de l’article anterior he pensat en compartir una experiència docent que em sembla força interessant i al mateix temps compartir els recursos de que disposo.

Què?
Com haureu endevinat pel títol, fins i tot els més adormits de la classe, es tracta de preparar actuacions de màgia, en aquest cas dels alumnes de cicle superior per a la resta de l’escola. Aquesta experiència la vaig treure de la meva estada a l’Escoleta. Allà la màgia era una activitat dins la setmana matemàtica que venen celebrant anualment. Jo després he aplicat la idea al Montserrat a Castellbisbal, un any dins una setmana cultural dedicada a les matemàtiques recreatives i un altre dins una setmana dedicada a les arts escèniques. Sempre que puc ho colo i he de dir que els resultats han estat molt bons en les tres ocasions.

Per què?
Hi ha una gran quantitat de jocs de màgia que són matemàtics, però el gran interès d’aquesta experiència és que permet treballar a més a més l’expressió oral, les capacitats artístiques, el treball en grup i fins i tot la psicomotricitat fina, sense deixar de banda que suposa la interelació entre els alumnes de diverses edats dins l’escola.
La idea és que durant un període aproximat d’un mes dediquem unes quantes sessions (matemàtiques, tutoria, sisenes hores d’activació de la intel·ligència, d’arts o d’expressió oral,..) a planificar les actuacions des del principi. Descobrir i triar trucs, preparar material, assajar, fer la propaganda,…

Com?
Un cop presentada la idea amb alguns trucs que els alumnes puguin deduïr després d’alguna repetició, cal repartir les edats a les que aniran a fer màgia. Després els alumnes preparen en petit grup primer i en gran grup després, una entrevista que serveixi per esbrinar els coneixements dels alumnes-públic i així poder triar els trucs adeqüats. Llavors és el moment que alguns alumnes entrevistin a les tutores o tutors dels alumnes-públic i després posin en comú les dades obtingudes. En aquest moment es poden anar triant els jocs matemàtics més adeqüats i afegir-hi altres de manipulació. Funciona prou bé que els alumnes s’organitzin per parelles per fer la feina de preparació i assaig que ve a continuació i que alguns agafin el paper de presentadors (un per cada grup d’alumnes-públic). Així arribem a la part final d’elaborar el material necessari per als trucs (cartes, daus, targes,…) i assajar-los, primer a casa i després a classe. Els presentadors aquí es dediquen a preparar la seva introducció i la decoració d’escenografia. Durant tot el procés, el mestre i aquells alumnes que han trobat jocs adeqüats, han anat presentant nous jocs matemàtics per deduïr. Al final, si hi ha temps, els alumnes preparen una mena de flyers per repartir uns dies abans de l’actuació. El dia de l’actuació els mags van entrant a les diferents aules per torns fins passar tots per totes les aules.

BubbleShare: Share photos – Powered by BubbleShare

Segur?
Des del punt de vista didàctic em sembla una activitat del tot recomanable que podeu colar per setmanes culturals com jo o per festes de final d’any o de final de curs, o altres opcions. Però des del punt de vista dels alumnes puc dir que ho valoren molt. Veieu algunes opinions:
El millor que vam aprendre a actuar davant de molta gent i el pitjor que va costar fer-nos el material.
Tot va sortir més bé del que creia jo. A la classe on jo estava presentant no es cansaven mai dels trucs de màgia i sempre volien més.
Jo crec que va estar molt bé i crec que la classe va mostrar interès per aquest tema de la màgia.
El millor va ser que van alucinar i el pitjor que un nen molestava.
El millor que vam anar a 2n B on tot el rato aplaudien i el pitjor que a les altres classes deien tot el rato que havien enganxat el truc i no el sabien
Va ser molt divertit i vam fer passar una bona estona als petits
El millor que no em vaig equivocar i m’ho vaig passar molt bé.

Fins i tot, després va donar per parlar del que ens passa als mestres quan no ens fan cas en explicar la seva experiència d’algun nen que es comportava malament.

Amb què?
Per últim us afegeixo una sèrie de links i referències bibliogràfiques al respecte (no els millors, els que he trobat en aquests dies bojos de final de curs).

Segarra, Ll. Els millors jocs de matemàgica. Ed singular
Calabria, M. Juegos matemáticos. Ed Akal
Tahan, Malba Matemática curiosa y divertida Ed. Pluma y papel
Lari, M. Els secrets del Mag Lari. Ed. Pagès
Segarra, Ll. Enigmes i josc matemàtics.
http://www.casadelamagia.com/htm/cat/inicio.htm
http://jerryandrus.org/
http://www.xtec.es/~jjareno/
http://www.psicoactiva.com/juegos/cuadros/jg_cubos.htm#
http://www.xtec.net/~ncoma4/tangram/tangram.htm
http://www.moillusions.com/2008/05/get-off-earth-optical-illusion.html
http://britton.disted.camosun.bc.ca/jbgetoffearth.htm
http://www.sabercurioso.com/2008/01/11/misteriosa-desaparicion/
http://www.juegosdelogica.com/neuronas/matemagi.htm
http://sferrerobravo.wordpress.com/2007/10/23/la-magia-de-las-matematicas-y-las-matematicas-de-la-magia/
http://divulgamat.ehu.es/weborriak/cultura/MateMagia/matemagia.asp
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=27628

Agrairia tot allò que pugueu afegir a aquesta informació des de la vostra experiència i al mateix temps resto a la disposició de qualsevol que vulgui exportar la idea a la seva escola. No dubteu en contactar amb mi en qualsevol cas. Què us sembla?

Mirem el got mig ple!

4 Replies

Per Gemma i Judit.

Des de que va començar a funcionar aquest blog hem anat parlant de manera crítica sobre la LEC, la sisena hora, la metodologia, la imatge dels mestres, els diferents agrupaments dels alumnes, el currículum. Està bé criticar tot allò que no funciona amb l’esperit de millorar-lo, però actualment ens agrada la nostra feina? Si tenim en compte el que diu el blog, sembla que no. 

Donem una imatge una mica ploranera dels mestres, sempre queixant-nos de tot. Però realment la majoria dels que ens dediquem a aquesta professió ho fem perquè ens agrada, perquè creiem en la nostra feina, perquè gaudim fent el que fem, a última hora, ningú ens obliga a ser mestres, hi ha altres feines i professions. I a part de mirar totes les coses que volem canviar, també hauríem d’intentar recordar tot allò que ens fa seguir sent mestres. Ens ajudaria a tenir actituds més positives a l’hora d’enfrontar-nos als alumnes, als companys, a les famílies…

De tant en tant, crec que necessitem un copet a l’esquena i que algú ens digui que ho fem bé. Aquí us posem la carta que una família d’un nen de p-3 va enviar a la seva mestra. Aquesta carta us la dediquem a tots els mestres, professors que dia rere dia lluiteu per i amb els vostres alumnes.
“……..,Només et volia dir que ja farà gairebé un any que tu em cuides el que més m’estimo a la vida… la meva filla.L’has cuidat, l’has estimat, li has ensenyat a compartir, a jugar, l’has fer sentir segura i gaudir de les seves estones al cole.T’adones de la importància que té per una mare deixar la seva filla en mans d’un desconegut i quedar-se tranquil·la? Respirar amb la convicció de que estarà bé… Cada dia la veig créixer i sé que tu has sigut part important d’aquest procés, mai oblidarem la primera “profe” del cole. Per a ella ets molt important i per nosaltres també. Esperem que l’any vinent segueixis amb la meva filla, per això i per molt més, gràcies de tot cor.”  

Marxeu de vacances amb la sensació de que ha merescut la pena tot el sacrifici durant el curs i agafeu energies renovades per engegar el següent.

 Bon estiu!!

TE CUENTO UN CUENTO EN LA ESCUELA

8 Replies

¿Creemos en el poder del profesorado par sentar las bases de una sociedad mejor?
¿Reflexionamos sobre lo que hacemos en el aula? ¿Nos autoevaluamos?

Necesitamos INVESTIGAR que ocurre en nuestros colegios, en nuestras aulas y en nuestro discurso como profesores. Sin investigación, no hay avance.

Os dejo con el cuento que me mostró el poder del MAESTRO (de Raimundo Dinelo), disfrutadlo.

Una vez un niño fue a la escuela y era bien pequeño. Y la escuela era bien grande, pero cuando el niño vio que podía ir a su clase directamente desde la puerta de afuera, él se sintió feliz y la escuela no le parecía tan grande, así. Una mañana, cuando él hacía poco que estaba en la escuela, la maestra dijo: -“Hoy vamos a hacer un dibujo”. “Bien”, pensó él. Y a él le gustaba dibujar. Y podía hacer todas las cosas, leones, tigres gallinas y vacas, trenes y barcos y tomó su caja de lápices y comenzó a dibujar. Pero la maestra dijo: “¡Esperen! no es hora de comenzar”. Y él esperó hasta que todos estuvieran prontos.

-“Ahora- dijo la maestra- vamos a dibujar flores”. “Bueno”. -pensó el niño, y a él le gustaba dibujar flores. Y comenzó a hacer bonitas flores, con lápiz rojo, naranja, azul. Pero la maestra dijo: “¡Esperen, yo les mostraré cómo se hacen!”. Así -dijo la maestra-. Y era una flor roja con tallo verde. “Ahora sí”, dijo la maestra. “Ahora pueden comenzar”. El niño miró la flor de la maestra y luego la suya, y a él le gustaba más su flor que la de la maestra. Y no reveló esto. Simplemente guardó su papel e hizo una flor como la de la maestra, roja con el tallo verde.

Otro día, cuando el niño abrió la puerta de afuera, la maestra dijo: -“Hoy vamos a trabajar con plastilina”. “Bien” -pensó él, y podía hacer todo tipo de cosas con plastilina: víboras, muñecos de nieve, elefantes de rabitos, autos y camiones. Comenzó a apretar y amasar la bola de plastilina.

Pero la maestra dijo:- “¡Esperen, no es hora de comenzar!” Y él, esperó hasta que todos estuvieran prontos. “Ahora -dijo la maestra- nosotros vamos a hacer una víbora”. “Bien”, pensó el niño. A él le gustaba hacer víboras. Y comenzó a hacer unas de diferentes tamaños y formas. Pero la maestra dijo: “¡Esperen, yo les mostraré como hacer una víbora larga!”. Ahora pueden comenzar. El niño miró la víbora de la maestra, entonces miró la suya, y a él le gustaba más la suya que la de la maestra, pero no reveló esto. Simplemente amasó la plastilina en una gran bola, e hizo una gran víbora como la de la maestra, que era una víbora larga.

Así, y luego, el niño aprendió a esperar, y a observar y a hacer las cosas como las de la maestra. Y luego él no hacía las cosas por sí mismo. Sucedió que el niño y su familia se mudaron a otra casa, en otra ciudad, y el niño tuvo que ir a otra escuela. Esa escuela era mucho más grande que la primera, tenía puerta afuera, pero para llegar a su salón, el niño tenía que subir unos escalones y seguir por un corredor largo.

Y justamente el primer día que él estaba allí, la maestra dijo:- “Hoy vamos a hacer un dibujo”. Bien, pensó el niño, y esperó que la maestra le dijera qué hacer. Pero ella no dijo nada, apenas andaba por el salón. Cuando se acercó al niño, ella dijo:”-¿Tú no quieres dibujar?”. -“Sí” -dijo el niño- “pero ¿qué vamos a hacer?”. -“Yo no sé hasta que tú no lo hagas”- dijo la maestra.-“¿Cómo lo haré?”- preguntó el niño. -“¿Por qué?”- dijo la maestra -“De la manera que quieras”-. -“¿Y de cualquier color?”- preguntó él.-“De cualquier color”- dijo la maestra; -“si todos usasen los mismos colores e hicieran los mismos dibujos, ¿cómo se podría saber quién hizo que y cual sería de quien? -“Yo no se”,- dijo el niño, y comenzó a hacer una flor roja con el tallo verde.

Liberal Educació a Catalunya

7 Replies

per Sergio Escribano

El sistema capitalista necessita créixer sense límits, tenir guanys cada cop més i més quantiosos i quan això no passa li anomenen pèrdues. Fa temps que aquest sistema està entrant en crisi, cada cop els hi costa més a les grans multinacionals treure els diners suficients com per considerar que aquesta manera d’entendre el món que ens afecta directament, i no a tots per igual, els interessa. Són el que molts estudiosos del tema anomenem “els límits del capitalisme”. Un dels pocs límits que a aquest sistema li quedava per trencar era el dels serveis públics. Ja des de l’any 1998 a la reunió del GATT (Acord General sobre Tarifes i Aranzels) es va acordar seguir el neoliberalisme més implacable après de Milton Friedman i marcar com a objectiu la privatització de tots els serveis públics, incloent sanitat i educació. Exemples com diversos articles de la Constitució Europea o la directiva Bolkestein (que permet des del 2006 que una empresa prestadora de serveis hagi d’atendre la normativa legal i laboral del seu país d’origen i no la del país on acaba prestant els serveis) ens diuen que els nostres dirigents, ja diguin que són d’esquerres (mentida) o de dretes, comulguen plenament amb aquestes idees neoliberals. Els resultat de tot plegat el comencem a veure amb claredat: a la sanitat, que és el cas potser més clar, la gran majoria d’hospitals catalans són privats, els Cap’s comencen a funcionar com una empresa privada i alguns ja són gestionats per entitats privades. Què toca ara? L’EDUCACIÓ PÚBLICA. Amb l’avanprojecte que el liberal Maragall ens ha presentat fa poques setmanes totes les pors que van començar a néixer amb les bases que orientaven el desenvolupament de la futura LEC s’han confirmat. L’objectiu principal d’aquesta llei? Apropar fins que no hi hagi distinció el funcionament, en primer terme, i la gestió dels centres públics a l’escola concertada. Diluir la pública fent que acabi funcionant tal i com ho fa la privada-concertada. Com? Primer premiant la concertada amb més i més calers, de tal manera que crear una escola concertada sigui un negoci suculent per a la iniciativa privada. Un negoci encara més rodó del que avui és: una escola d’uns pocs pagada amb els diners de tothom. Més aspectes que defensen els meus arguments: directors totpoderosos, funcions dels mestres limitades a la feina pedagògica, diners per funcionar a canvi de resultats, i la guinda del pastís: la famosa municipalització, que segons nombrosos estudis (i la realitat) és una via directa cap a la privatització dels serveis públics. Si pensem en quants serveis presten els nostres ajuntaments amb personal contractat directament veurem que el nombre potser ralla el zero més absolut (servei d’aigües, escombriaires, jardiners, socorristes, monitors de lleure i esportius, brigada d’obres, llars d’infants municipals, escoles d’adults municipals…).
La cosa la veig clara: o plantem cara com a col·lectiu i com a societat que exigeix els seus drets o això està perdut. O no?