Reproduïm un article d’en Xavier Díez, Historiador, publicat a Directa 164, 9 de desembre de 2009.
El 1932, l’escriptor britànic Aldous Huxley va publicar Un món feliç, una novel·la metafòrica que, llegida en l’actualitat, podríem considerar profètica. Plantejada com a ucronia amb vocació de satiritzar l’Anglaterra coetània, es descriu una societat aparentment perfecta, on els avenços tecnològics i la manipulació biològica han dispensat la humanitat de la incomoditat d’haver de pensar. Fonamentada en la manipulació genètica, els embrions són seleccionats per classificar la població en cinc castes diferents: alfes, betes, gammes, deltes i èpsilons. Els primers, el més dotats intel·lectualment, són el grup dirigent, assistits pels segons, mentre que els darrers són destinats a les tasques més feixugues i, privats de raonament analític, estan dissenyats per mantenir un pensament funcional per facilitar l’obediència. Per evitar qualsevol tensió, a banda de l’enginyeria embrionària, a cada grup se’ls sotmet a una intensa hipnosi durant la infantesa (hipnopèdia) per tal d’acceptar que viuen en el millor dels móns possibles mentre s’exalta el conformisme amb el propi estatus. Si amb això no n’hi ha prou, l’estat subministra una droga, el oma, per apaivagar la inquietud de la seva consciència. Dècades després, a l’espera que la biomedicina faci possible l’acatament acrític d’un ordre injust, el poder, els nostres alfes, treballen incansablement en tasques d’enginyeria social. A banda d’un intens control en uns mitjans de comunicació progressivament privats d’independència, de la construcció de mentalitats a partir dels laboratoris d’idees neocon, l’educació representa el privilegiat àmbit on procedir a una intensa ració d’hipnopèdia, mentre que el consum compulsiu va fent de soma. L’obsessió per reformar els sistemes educatius, als quals assistim al llarg de les darreres dècades, cerquen la intervenció creixent de les elits econòmiques en la modelació de les mentalitats col·lectives, arrabassant aquesta competència a un estat que havia emprat tradicionalment l’escola com a eina de nacionalització. En aquest sentit, les factories d’idees tenen molt clars els objectius i les estratègies. Fenòmens com les “competències bàsiques”, la digitalització educativa o la creixent exclusió de les ciències humanístiques dels currículums són només primeres passes d’un programa de llarg abast. L’objectiu, una educació diferenciada segons classes socials que permeti serrar el cable de l’ascensor social exercit tradicionalment per l’educació pública. Una escola elitista que doti de coneixements per pensar i manar, i una altra de popular que inoculi competències per treballar i obeir. Aquest és el sentit de lleis com la LEC a Catalunya, no massa diferent del programa federal No child left behind (2001) de George W. Bus consistent a treure diners de l’educació dels pobres per traspassar-los als rics, tendència que irradia els legisladors europeus. Tanmateix, la cosa no es limita a una qüestió de recursos o currículum. Tenint en compte que el món feliç dissenyat des de les altes instàncies de l’OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic ) o el Banc Mundial té un marcat aire anglosaxó, hi ha tot un seguit de mesures complementàries que assegurin l’alienació social, amb una dissolució de llaços interpersonals que permetin fer de l’individu una cèl·lula fràgil i aïllada, del tot vulnerable davant el sistema polític i econòmic. Comencem per la pròpia escola, cada vegada més concebuda com un gueto generacional, un espai de confinament de nens, adolescents i joves, que en un nombre creixent d’hores són allunyats del seu entorn per tal d’ensinistrar-los en l’art de la incomunicació. La jornada d’un nen català de set anys pot ser terrible. Sis hores de classe, dues de menjador escolar, potser una més de desplaçament, i és probable que dues més d’activitats extraescolars, a banda d’inacabables deures. Total, fins a 11 o 12 hores lluny de casa i apartat d’una família sotmesa a terribles pressions laborals i econòmiques. Els anys tampoc arreglen aquesta complicada situació. L’adolescència, període de recerca i experimentació, aquest confinament al gueto generacional priva d’experiències educatives essencials per a la integració en el món adult (d’aquí la prolongació de l’adolescència, que no representa altra cosa que la perpetuació de la minoria d’edat ciutadana). A més, la progressiva privatització de l’espai públic, com bé ha teoritzat l’antropòleg Manuel Delgado, ha propiciat aquesta creixent criminalització de la gent jove, la presència pública de la qual sigui percebuda com una amenaça. L’objectiu d’aquesta anormal separació entre generacions, d’aquesta intensa exigència a nens i adolescents (molts dels quals acaben amb els ploms fosos) és l’aprenentatge de la servitud i el conformisme, l’ensinistrament per a la progressiva alienació a la qual els sotmetrà un mercat que només els considerarà com a treballadors, consumidors, i en el pitjor dels casos, exclosos.
