per Bea

Ara que fa uns dies que el blog funciona, el veig com una mena de “sala de mestres” virtual d’una escola pública imaginaria amb alumness de P-3 a cicles formatius. Aquí podem parlar de coses que ens importen tot fent un cafè si convé. Aquest debat sovint no tenim temps de fer-lo a les escoles reals perquè les coses urgents passen per davant de les importants, i perquè sembla que als que manen ja els va bé que els que estem dins les escoles no ens coneguem gaire (no fos cas que ens poséssim d’acord).

Vull dedicar aquest primer article a parlar de la imatge que la societat té dels mestres, i a què podem fer per millorar-la.
No estic d’acord en que es consolidi la imatge de funcionari resignat i acomodat que sembla que ens vulguin imposar darrerament. En general, quan diem que som mestres, la gent banalitza molt la nostra feina (i ja no diguem si ets d’infantil!). Tots els oficis tenen el seu estereotip, és cert, i jo també sé riure’m de mi mateixa. Però d’un temps ençà, tinc la impressió que la professió de mestre no la respecta ni el govern. Sinó, com s’entén que des de fa dos cursos, gràcies a la sisena hora, enviïn gent de secundària a les escoles? I per què no envien carnissers? (total, els nens estan fets de carn, no?). Jo m’he sentit molt ofesa, i fins i tot desmotivada, en veure que la mateixa administració que diu treballar per millorar la qualitat de l’ensenyament, regalés els llocs de treball a persones que no s’havien format per ocupar-los. Per continuar pel mateix camí, la LEC pretén millorar aquest aspecte, tot aplicant critèris d’empresa americana del tipus “empleado del mes”. Torna a equivocar-se, i torna a distanciar-nos. No vull caure en el corporativisme, i per tant estic d’acord en que hi hagi un control del personal que treballa a les escoles. Tothom ha hagut de barallar-se amb companys adictes a la llei del mínim esforç. Però no crec que hagim de cobrar segons el que l’administració cregui que fem, ja que fins el més manta és capaç d’esforçar-se per fingir. A més, aquest plantejament topa de ple amb la manera de treballar que més beneficia a l’escola: el treball en equip, que crec que és un dels camins per millorar aquesta imatge tan devaluada. Treballar en equip, o el treball cooperatiu, és una de les coses que volem que els infants aprenguin a fer a l’escola, però que de vegades ens costa molt de fer als adults. Com podem posar-nos d’acord amb algú que té uns valors oposats als nostres? Hem de viure amb aquesta contradicció i ser capaços d’arribar a uns mínims, acceptar la situació, i no deixar de pensar que el diàleg és el que ens fa avançar. I que el control i els incentius, poden venir d’aquest tipus de treball. Ara bé, com menys temps tinguem per compartir, tal com passa ara amb les exclusives comuns que se’ns han reduit, més fàcil serà que cadascú tiri per la seva banda i que l’administració ens manipuli segons convingui. Crec que és necessari que els equips directius compensin aquesta situació organitzant claustres pedagògics. Aquest any ho he vist per primer cop, i crec que és una bona manera de crear línia d’escola i fer que ens qüestionem la nostra actuació com a mestres per tal de millorar. Ara caldria trobar la manera que la discussió sortís de l’escola i arribés a tots els agents socialitzadors per tal d’aconseguir una societat més coherent.

M’agradaria que en parlar dels mestres, la gent tingués clar que som un més dels agents socialitzadors. Que som professionals amb uns drets laborals, però també amb consciència del grau de responsabilitat que tenim pel fet de treballar educant els infants. Pot ser així, quan es convoquen vagues per les bases, o quan el col.lectiu es posiciona contra la sisena hora, o contra la LEC, les famílies se sentirien més properes i la lluita seria comú.

per Josep

M’he decidit a escriure sobre la sisena hora per dos motius principalment:
1) Ha passat un temps prou significatiu en el que hem pogut comprovar les coses que han canviat en els centres amb la seva aplicació.
2) La implantació d’aquesta mesura a Educació Infantil, notícia que s’ha escampat els últims dies i que pel que sembla no tardarà gaire.

En quant a la sisena hora a Primària, vull apuntar alguns dels canvis que hem notat amb l’aplicació d’aquesta mesura:

– La implantació de la sisena hora l’hem viscuda com una imposició del Departament, però amb el consentiment d’alguns importants sindicats.
– Els nens i nenes catalans han passat a ser els alumnes d’Europa que més hores es passen a l’escola. Estic convençut que això no va lligat d’una manera directa a la millora de resultats i a la disminució del fracàs escolar.
– L’allargament de la jornada escolar no ha afavorit la conciliació de la vida familiar. La majoria dels centres han allargat _ hora al matí i _ a la tarda. De tota manera, mai pot ser prioritari un horari en funció de la feina dels pares. La prioritat de l’horari escolar hauria de ser exclusivament una prioritat educativa; correm el risc de que l’escola ocupi pràcticament el total del temps dels nens. Cal que també tinguin una vida activa fora dels centres.
– Nova organització dels centres: L’horari dels mestres ja no coincideix amb el dels alumnes. El desfasament entre Infantil i Primària ha provocat una diferència horària entre els professors de les dues etapes, així com diferències en les condicions laborals: alguns no tenen la possibilitat de disposar d’una o dues franges horàries lliures (cas dels mestres d’Educació Infantil). Una altra conseqüència és que es redueixen les hores de trobada de tot el professorat i els equips directius han de fer malabarismes per tal que els horaris i l’organització del centre funcioni. Encara que el mes de juliol es tinguin els horaris elaborats, al setembre s’han de tornar a refer per tal d’atendre les problemàtiques diverses dels mestres que arriben nous, amb la complicació afegida dels que tenen una reducció de jornada.
– En quant a la coordinació del professorat, tenim menys temps per compartir, programar i debatre els temes. Les reunions s’han de preveure i s’ha de fer un calendari anual, ja que no tothom fa el mateix horari. La sisena hora ha suposat una pèrdua en la qualitat de les relacions humanes: a l’hora de l’esbarjo gairebé no ens trobem, abans era una estona en que la majoria ens vèiem.
– Ha suposat un augment del nombre de mestres que atén un mateix grup d’alumnes.
– Els recursos humans són insuficients. Ha disminuït el nombre d’hores de reforç i de grups reduïts. A més, podríem afegir que, a vegades, s’han destinat llicenciats amb cap o molt poca experiència docent per cobrir substitucions.
– L’horari d’atenció a les famílies també ha canviat. Abans era a l’hora d’exclusiva, un dia determinat a la setmana, per a tot el centre. Ara, pot ser a qualsevol hora del dia, la que tingui reservada cada mestre/a, segons el seu horari.
Segurament, podríem apuntar més canvis que hem notat els últims dos cursos.

De res serveix lamentar-nos ni mirar enrera, però sí podem exigir que se’ns tingui en compte en les reformes i lleis del futur més proper.
Ara estem inmersos en una sèrie d’accions correctores i d’adaptació dels centres, encaminats a arribar a acords entre el professorat, solucionant els problemes i situacions noves que es produeixen. Algunes de les accions que ja s’han començat a fer i d’altres que s’haurien de posar en marxa són, segons el meu parer:
– Potser, els claustres haurien de ser més operatius, un lloc on prendre decisions, un cop s’ha debatut als cicles. Els coordinadors haurien de ser protagonistes de la dinamització del cicle i haurien de tenir un paper més rellevant.
– Criteris clars a l’hora de fer les substitucions.
– S’hauria d’arribar a establir un acord entre el professorat, amb els criteris que regulin el funcionament del centre, que possibiliti la realització de sortides, activitats, festes,… i alhora es tingui en compte el nostre horari laboral. Es poden fer alguns canvis en els nostres horaris quan convingui, per tal d’adaptar-los a les activitats proposades, però també s’ha de preveure el sistema de compensar les hores que es fan de més.
– S’hauria de procurar limitar el nombre màxim de mestres que entren en un mateix grup
– Optimitzar el temps de les reunions de manera més efectiva. Clarificar les propostes que sorgeixin, debatre-les a nivell de cicle, preferentment, i prendre les decisions que calgui a les reunions de claustre de claustre.

En quant a la implantació de la sisena hora a Educació Infantil, es podrien posar sobre la taula totes les raons per les quals es podria implantar. A mi no se m’acut cap que pugui merèixer la consideració de deixar uns nens de 3, 4 i 5 anys una hora més al centre. Recordem que alguns d’ells ja tenen una jornada sobresaturada amb l’acollida matinal, el menjador i l’acollida de la tarda. No es té en compte la seva evolució com a infants, el temps que necessiten d’atenció amb les seves famílies, la importància de la relació amb altres persones, el joc fora de l’àmbit escolar, etc. Les raons, evidentment, seran de tipus social i no educatiu. S’estan canviant les prioritats!

per Esther González

Treballem la diversitat a l’ESO? I de quina forma? Tots podem arribar a la conclusió que no és la millor de les formes, i si coincidim en una cosa tan important per què molts instituts decideixen separar als nens en grups o nivells d’aprenentatge? perquè és més fàcil pel professorat, perquè seleccionem un grup d’alumnat que podrà arribar “més lluny” o perquè durant algunes hores continuarem pensant que estem donant classes a l’antic BUP…i parlarem magistralment d’algun tema irrellevant?
Hem nego a tot això.
Molts centres i sobretot a primer cicle de l’ESO tenen classificats als nens en tres grups. El grup A seria el grup més autònom (aquest és un dels arguments que més s’escolten en les reunions d’equip docent)…o també anomenat el grup dels “llestos”. Després vindria el B que seria un grup una mica menys autònom, segurament en ell trobarem al nen o nena molt intel·ligent però que passa de tot, als més infantils…els i les que poden arribar a fer batxillerat però que encara no han arribat a un punt de maduresa propi de la seva edat. Ejem…I després tindríem el grup C…que per suposat és el grup dels “gamberros”, dels ACIs, de la major part dels nouvinguts…
Després dels meus anys de docent que encara no són molts. Aquesta classificació podria ser molt més senzilla. El grup que fa molt bona lletra, el grup que fa moltes faltes d’ortografia i el grup que té una lletra il·legible. També podria dir que aquesta classificació seria la del grup dels avorrits, un altra on tindríem els més tímids, i per últim el grup dels més simpàtics i divertits…
Però qui va tenir la brillant idea de fer aquestes classificacions, amb perdó, de merda, on només es fomenten les desigualtats…És aquesta la diversitat que el currículum diu que hem de treballar?
Després a les tutories moltes vegades tenim el monotema de:
Per què nosaltres no som del grup dels llestos? És que som tontos?
No fills meus…esteu en el grup de “supertontos”. Però no us heu de preocupar. Nosaltres només llegirem els títols de les unitats didàctiques i ens farem un fart a dibuixar. Això si, en silenci i amb la porta tancada…no molestem a la resta de companys.
Qui ha tingut la brillant idea de classificar als nens i les nenes d’aquesta forma…parlem d’igualtats d’oportunitats o d’un sistema classista i feixista?
I aquell o aquella que va decidir fer aquestes diversificacions…a quin grup estava quan estudiava al institut? També li van fer un test d’intel·ligència, o és que feia molt bona lletra?
És que les escoles i instituts no són espais lliures, oberts, llocs on els nens i nenes puguin desenvolupar-se lliurament, espais d’igualtats, espais de tolerància…
Si féssim una fotografia a cada alumne el primer dia que arriba al institut a fer la seva primera classe de l’ESO i un altra fotografia el darrer dia…segurament veuríem dues persones totalment diferents…els canvis són evidents i jo ara no faré un llistat de totes les diferències que segurament trobarem. Han canviat, s’han fet grans, en definitiva han crescut…
M’agradaria algun dia treure’m el barret en aquest món que tant m’apassiona…però de moment només puc continuar treient etiquetes.