Jo sóc del A, tu del B i aquells seran del C

per Esther González

Treballem la diversitat a l’ESO? I de quina forma? Tots podem arribar a la conclusió que no és la millor de les formes, i si coincidim en una cosa tan important per què molts instituts decideixen separar als nens en grups o nivells d’aprenentatge? perquè és més fàcil pel professorat, perquè seleccionem un grup d’alumnat que podrà arribar “més lluny” o perquè durant algunes hores continuarem pensant que estem donant classes a l’antic BUP…i parlarem magistralment d’algun tema irrellevant?
Hem nego a tot això.
Molts centres i sobretot a primer cicle de l’ESO tenen classificats als nens en tres grups. El grup A seria el grup més autònom (aquest és un dels arguments que més s’escolten en les reunions d’equip docent)…o també anomenat el grup dels “llestos”. Després vindria el B que seria un grup una mica menys autònom, segurament en ell trobarem al nen o nena molt intel·ligent però que passa de tot, als més infantils…els i les que poden arribar a fer batxillerat però que encara no han arribat a un punt de maduresa propi de la seva edat. Ejem…I després tindríem el grup C…que per suposat és el grup dels “gamberros”, dels ACIs, de la major part dels nouvinguts…
Després dels meus anys de docent que encara no són molts. Aquesta classificació podria ser molt més senzilla. El grup que fa molt bona lletra, el grup que fa moltes faltes d’ortografia i el grup que té una lletra il·legible. També podria dir que aquesta classificació seria la del grup dels avorrits, un altra on tindríem els més tímids, i per últim el grup dels més simpàtics i divertits…
Però qui va tenir la brillant idea de fer aquestes classificacions, amb perdó, de merda, on només es fomenten les desigualtats…És aquesta la diversitat que el currículum diu que hem de treballar?
Després a les tutories moltes vegades tenim el monotema de:
Per què nosaltres no som del grup dels llestos? És que som tontos?
No fills meus…esteu en el grup de “supertontos”. Però no us heu de preocupar. Nosaltres només llegirem els títols de les unitats didàctiques i ens farem un fart a dibuixar. Això si, en silenci i amb la porta tancada…no molestem a la resta de companys.
Qui ha tingut la brillant idea de classificar als nens i les nenes d’aquesta forma…parlem d’igualtats d’oportunitats o d’un sistema classista i feixista?
I aquell o aquella que va decidir fer aquestes diversificacions…a quin grup estava quan estudiava al institut? També li van fer un test d’intel·ligència, o és que feia molt bona lletra?
És que les escoles i instituts no són espais lliures, oberts, llocs on els nens i nenes puguin desenvolupar-se lliurament, espais d’igualtats, espais de tolerància…
Si féssim una fotografia a cada alumne el primer dia que arriba al institut a fer la seva primera classe de l’ESO i un altra fotografia el darrer dia…segurament veuríem dues persones totalment diferents…els canvis són evidents i jo ara no faré un llistat de totes les diferències que segurament trobarem. Han canviat, s’han fet grans, en definitiva han crescut…
M’agradaria algun dia treure’m el barret en aquest món que tant m’apassiona…però de moment només puc continuar treient etiquetes.

11 thoughts on “Jo sóc del A, tu del B i aquells seran del C

  1. Sergio

    Aquest problema ha estat una mala interpretació per part dels professionals dels anomenats grups flexibles que tan es fan servir a primària. Aquesta discriminació pot ser positiva si les coses es fan bé. Agrupar els nens i nenes amb més problemes a totes les matèries durant tot el curs és una cagada que no té nom. És donar continuitat a la segregació que abans fèia la doble via FP – BUP. Els agrupaments per nivells d’aprenentatge (que no de comportament) es pot fer servir en moments puntuals de l’horari per facilitar el progrés de TOTS els alumnes. Al meu centre ho fem així i et puc assegurar que funciona. La majoria dels alumnes van més motivats pel fet de saber que la sessió respectarà el seu ritme i situació personal. També per la possibilitat de canviar a un grup on s’aprofundirà més en les coses que treballem. Això, a més,i quan els recursos humans ens ho permeten, ens permet dividir 2 grups classe en 3 grups més reduits. D’aquesta manera poden gaudir d’una atenció més directa del mestre. Però agrupar els nens full time per nivells d’aprenentatge (i de vegades per nivells de conflictivitat) no permet fer res d’això i elimina del tot el principal objectiu de l’escola pública: COMPENSAR LES DESIGUALTATS D’ORÍGEN DELS ALUMNES I DONAR IGUALTAT D’OPORTUNITATS A TOTS I A TOTES.

  2. Albert

    Hola Esther, benvinguda al debat.
    Estic totalment d’acord amb tu. Sembla mentida que en els trenta anys que han passat des que vaig estar a una aula de primària segregada per nivells (jo era de l’A, eh!) fins avui, continuem amb les mateixes “solucions”
    El que apunta el Sergio dels grups flexibles no ho he acabat d’entendre mai. Bé, la teoria si, no he acabat d’entendre com s’aplica a algunes escoles que he trepitjat. Es diuen flexibles, però es col·loquen els alumnes per nivells i no es mouen mai més. Flexibles?? Ara, el Sergio té raó que a primària actualment això s’aplica a alguna matèria (llengua o mates) i després els alumnes tornen al seu grup heterogeni. En canvi a l’ESO a molts instituts és molt fort. Anecdota: a Castellbisbal per no posar A, B i C, els hi diuen X, Y, i Z: PEDAZO INNOVACiÓ!!
    El primer any que com a tutor de sisè em va tocar fer el traspàs a l’institut em vaig agafar un mosqueo de campionat, perquè em negava a fer la classificació i….bé, una batallita.

    El problema comença perquè els nens i nenes hagin d’anar amb 12 anys a l’institut, perden tots, els petits i els grans. Si és obligatori fins als 16, doncs tots els mateix. Amb totes les mesures de suport i de compensació que calguin per garantir el que diu el Sergio, que l’escola pugui ser un element que ajudi a reequilibrar (una mica) el que el naixement en una societat injusta desequilibra des del dia 0. De vegades (aquells dies tornes a casa trist) sembla que només serveixis per perpetuar el sistema injust, et sents com si fossis un mosso anti-disturbis. I això passa bastant més a secundària i a segons quines zones et toqui treballar.

    Què n’opines tu que estàs llegint això?

  3. jbarba2

    No podria estar més d’acord amb el que planteja el Sergio, clar que compartint escola… A la nostra escola fem servir dos modalitats d’agrupaments:

    1- Separar dos grups classe en tres grups. Els denominem “grups flexibles” perquè SÍ permeten una flexibilitat i mobilitat entre els grups. Aquesta mesura la fem servir per atendre la diversitat a cicle mitjà i superior.

    2- Incloure tres mestres a l’aula i treballar plegats (a la nostra escola es fa a cicle inicial i s’anomenen grups dialògics, tot i que a Educació Infantil també coincideix, quan els recursos ho permeten, més d’una mestra a l’aula).

    L’objectiu final és el mateix: donar una atenció el més individualitzada possible per aconseguir el millor pels nostres alumnes.
    En els darrers anys la inclusió va guanyant terreny en el món de l’educació.
    La separació mai pot ser com dius tu Esther (separats per tot i per sempre), ja que llavors només es busca una segregació perquè uns molestin el mínim possible i perquè els altres aprenguin molt sense conèixer la realitat.

  4. laura

    Bé, com el Sergio i el Xavi, jo tb sóc jotera…però estic més d’acord amb l’esther que no pas amb ells dos, sobretot perquè, a part del plantejament que fem els mestres, hem de tenir en compte la interpretació que fan els nens i com es poden sentir. No cal parar molt l’orella per sentir els comentaris que es fan entre ells i evidentment les preguntes que ens fan als mestres. Els nens poden arribar a ser molt cruels, i el que nosaltres entenem com a atenció a la diversitat (en el sentit més ampli) ells ho veuen com la classificació d’una carrera: els bons, els normals i els dolents ( o directament tontos).
    Amb això no vull dir que no sigui útil fer grups flexibles, sinó que s’ha d’anar molt en compte amb com es ven als nens i a les famílies…i sobretot amb la tasca que fem com a mestres…ningú m’havia dit que fer de mestra era tan difícil….si ho arribo a saber!

  5. esther

    Resposta pel Xavi i pel Sergio:

    En els vostres comentaris feu continuament referència a la vostra realitat que segurament funciona perfectament. M’alegro moltíssim.
    Però les realitats a secundària són molt molt diferents. Els grups flexibles a primària són per algunes matèries (algunes hores) i després l’alumne passa al seu grup classe totalment heterogeni.

    A secundària els grups són tancats. Les hores de grups flexibles (en molts centres) s’aprofiten per fer els variables…i a part de tot això no tenim profes per fer desdoblaments. Ojalá amigos míos.

    En molts centres de secundàries els desdoblaments es fan pels grups més nombrosos que solen ser els grups “bons”, els altres res de res…les direccions ens diuen que encara sort perquè tenim pocs nens i encara que no fem desdoblamentes podem treballar millor amb aquests nens que pel que sigui tenen més dificultats.

    Jo estic totalment en desacord amb aquest tipus de desdoblaments per nivells
    referint-me a sedundària. No m’agraden les classificacions, i més quan estem parlant de nens i nenes que canvien continuament…i que aquesta forma d’agrupar els està etiquetant per molts anys.

    Estaría genial que un día no se cuando ni sé con qué pretexto profesores de primaria pasaran algunos días en un IES y viceversa para los de secundaria. Qué os parece?

  6. Ana Barragán

    Estimada Esther,

    Saps que no puc estar més d’acord amb tu. Ho hem parlat moltes vegades i sempre que m’expliques com funcionen algunes coses a secundària em faig creus. Des del moment que van desaparèixer els setès i vuitès de les escoles es va desnaturalitzar l’ambient en que han d’estar els nens de 12 a 14 anys. Perquè no hem d’oblidar que són nens. Cadasqú amb les seves capacitats i necessitats i història personal. I a més, es troben en un dels moments més difícils de la seva vida: l’adolescència. I a més, des del moment que entren per la porta de l’institut, deixen de ser “especials” i d’estar “mimats” per les seves “senyos” per formar part del grup A,B o C. I difícilment podran treure’s aquesta etiqueta de sobre perquè ara ja no se’ls miren gaire… Quina llàstima! NO HI HA DRET! Jo també m’indigno, perquè això no és tractar la diversitat, ni és atendre les necessitats individuals dels alumnes… això és una forma molt fàcil de classificar les persones. I de facilitar el treball dels docents a l’aula, perquè la homogeneïtat estalvia molta feina.
    Sí que estaria bé “intercanvis” de profes i mestres als diferents centres un dia o dos. Ara, jo després m’en torno a l’escola, eh?

  7. Conxita

    Jo també soc” Jotera”, com la Laura, el Segio i el Xavi i el meu parer està més a prop de la Laura: És molt difícil fer de mestra.
    Em fa vergonya dir-ho, però desconec com funcionen els grups flexibles del cicle mitjà i superior. El que sí conec és el cicle infantil i els grups dialògics de cicle inicial, i els alumnes no s’agrupen sota el criteri d’homogeneitat: són grupets més petits, però heterogenis. S’atén la diversitat des d’ella mateixa.
    Fa anys, quan es van posar de moda els agrupaments flexibles, es deia que eren flexibles, perquè un nen del C passaria al B i si un del A s’encallava baixaria al B. etc A l’escola on treballava es feia un seguiment exahaustiu de la qüestió i rebiem un assessorament del ICE. Es va començar a fer al cicle inicial per arrencar la lectoescriptura i realment la majoria de nens passaven de grup un cop anaven sistematitzant la lectura i l’escriptura. Sincerament no va servir per molt més. Els grups homogenis quedaven molt tancats als altres cicles i els nens no promocionaven i les diferències es mantenien.
    En definitiva es van convertir en una versió maquillada dels bons i els dolents, però en el fons és el mateix.
    Penso que els diferents nivells d’aprenentatge es poden atendre des de la diversitat (grups petits heterogenis), però potser significa més feina pel mestre i/o més profes a les escoles, o la sisena fora…

  8. Robert

    Jo estic d’acord amb tots vosaltres i no estic gens d’acord amb els grups flexibles que s’acaben convertint en segregadors on els alumnes amb més dificultats no tenen un referent al seu grup que els motivi i que els ajudi a esforçar-se per arribar més lluny.
    Jo sempre poso l’exemple de quan marxes d’excursió amb els nens i nenes i es fan tres grupets: els que caminen molt, els que van fent i els que no hi ha manera de que facin tres passes sense queixar-se per alguna…
    Si aquest últim grup sempre el deixes al final s’acaba convertint en un grup desmotivat per caminar de per vida, és com un refredat mal curat que passa a convertir-se en una neumonia crònica… Però si busques una manera de motivar els tres grupets o de fer que el grup que camina més lent passi al davant de tot la situació millora molt més. Però clar, cal pensar noves estratègies i això no sempre és fàcil per diferents motius: perquè desconeixem quines estratègies ens podrien anar millor, perquè apliquem la dita odiosa de “más vale malo conocido que sabio por descubrir” (és a dir, ens fan por les coses que desconeixem), parlant de dites odioses ja aquella que diu “qui dia passa any empeny”, perquè la dinàmica escolar no facilita provar noves maneres d’educar (massa vegades l’escola és una institució massa rígida), etc…
    Jo, com a mestre d’educació especial d’una USEE on intentem per tots els mitjans que els nostres alumnes segueixin la seva escolaritat amb el grup ordinari no puc entendre com d’altres alumnes segueixen un camí invers sortint fora de l’aula per treballar amb uns grups que de flexibles ben poca cosa tenen…
    Amant dels exemples posaré el cas d’un company d’EGB que anava a un “grup flexible”, al meu cole es deien “grups petits”. Al finalitzar la primària l’escola aconsellava que aquest alumne no fes el BUP sinó que seguís una FP (sense despreciar-la, eh?)…
    Aquest alumne actualment és llicenciat en físiques i se’l rifen les emp`reses més importants del món… Del “grup petit” no en vol ni sentir parlar…
    Sembla mentida com en una societat diversa i heterogènia sempre es té tendència ha treballar de manera homogènia i en grups similars.
    Si la diversitat és el que caracteritza la nostra societat perquè hem d’anar en contra d’aquesta? Passaria alguna si dins de la mateixa aula, en el mateix moment, els nostres alumnes treballessin coses diferents? Podem treballar dos mestres dins d’una mateixa aula? En fi…
    Aprofito per felicitar als administradors del BLOC!!

  9. Cristina

    Des d’un punt de vista de profe de secundària i com a psicopedagoga trobo que les agrupacions A, B, C són un mètode que discrimina a tots aquells i aquelles alumnes amb majors necessitats. Si vivim en una societat on la diversitat és la normalitat, no pot ser que els nostres centres vulguin crear una realitat alternativa.
    Aquells alumnes amb més facilitat i millor rendiment acadèmic (i recordo que això no vol dir que tingui les millors competències per poder desenvolupar-se a la seva vida) han de saber ajudar els seus companys i companyes a l’àmbit escolar.
    A primària els agrupaments poden ser positius i el treball que es fa a secundària amb l’atenció a la diversitat resulta molt satisfàctori, però penso que no es pot etiquetar els alumnes ja des de primer de la ESO i posar-los en diferents nivells a totes les matèries i a totes les hores, ja que no es dóna les suficients oportunitats.

  10. Bea

    Hola a tothom.
    Estic totalment d’acord amb la crítica que fa l’article de l’Ester a la manera d’agrupar els alumnes per nivells de coneixement. I se’m posen els pèls de punta de pensar en el canvi de tractament que passen a tenir els nens i nenes quan arriben als instituts (sense estar d’acord amb qui diu que a primària els mimem). Jo tampoc he entès mai perquè la reforma va fer que nens de 12 anys passessin als instituts. Després la societat es queixa de la precocitat de l’adolescència. D’altra banda, veig que a primària hi ha diferents tipus d’organització, ja que cada escola segons la seva realitat prova el que li va millor. Però, de debo que no hi ha cap institut que faci un altre tipus d’organització? Algú de secundària ens podria parlar de mestres (ai, no, professors!) disposats a fer alguna cosa més que cantar com un tocadisc ratllat la lliçó davant del grup? I disculpeu els que us les heu de veure cada dia a l’insti amb aquests companys desmotivats i que frenen els vostres esforços per canviar les coses.
    Tot i que no hi ha solucions màgiques, jo crec que la manera de reforçar els grups sense desdoblar-los per nivells, passa per tenir més recursos humans a l’escola. Si hi ha més mestres i podem ser dos a l’aula, aquells alumnes amb dificultats tindran una atenció més individualitzada. És més efectiu això que anar fent grups, desfent-los, passar els alumnes de grup quan milloren…com deieu, no s’acaba fent i els grups s’estanquen. Però és clar, per l’administració això suposa una inversió econòmica que per molt que digui, no està disposada a fer. Prefereix invertir en la sisena hora, que sembla que dóna més rèdits polítics però que ens ha tret la possibilitat d’aquest recurs a totes les escoles ja que els mestres tenim diferents horaris i coincidim menys hores junts al centre.
    També cal dir que a les escoles no sempre distribuïm el personal de la millor manera, ja que els mestres especialistes, sobretot els d’educació especial, podrien treballar dins l’aula més temps del que ho fan a la majoria de centres. Els centres que han prioritzat ser dos adults a l’aula el màxim d’hores possible, parlen de molts bons resultats.

  11. Elena Marín

    Bon dia de dissabte!
    Bé, camarades; jo us escric des d’una perspectiva ben diferent però que també cal comentar. A veure, sóc profe de cicles formatius però de tant en tant em toca fer guàrdies a la ESO, per tant, algunes d’aquestes vivències “em sonen”. Quan els alumnes baixen a la sala de guàrdia rebotats de classe, la majoria de vegades és per alguna raó de les que esteu comentant. Els que estem per a rebre’ls sentim la seva versió, és clar. Potser que no sigui del tot cert (o potser sí, està clar que a vegades magnifiquen la situació), però es respira una sensació d’autoestima ben baixa. Un dia va baixar un noi que deia que no volia estar a la classe dels “llestos” perquè el feien sentir “tonto”. Ja és trist que el mateix alumne baixi voluntàriament de la classe perquè es sent desplaçat. Vaja, volia compartir amb vosaltres aquesta anècdota a veure què en penseu, perquè per a mi és molt trist. Molts d’aquests alumnes el que necessiten és que se’ls escolti; ni una mica ni res..que se’ls escolti simplement! Si a partir d’aquí poden sortir aprenentatges serà tota una proesa.
    Gràcies i fins aviat!
    Elena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà