Què opines de l’eliminació de les sortides escolars i les colònies en protesta per la política del Departament d’educació i en concret per la supressió de la jornada intensiva del juny?

Què heu decidit fer al teu cole?

Comenta amb les teves opinions i ens farem una idea de la situació.

Hoy, más que nunca, es urgente una llamada ciudadana para la defensa de los servicios públicos y de los derechos conseguidos (que no regalados) durante los últimos siglos. El ataque sin escrúpulos hacia la Escuela Pública supone, de facto, un misil contra la igualdad de oportunidades y el inviolable derecho a la educación. Es hora de mojarse.

Pasó el verano y se repiten los mismos ritos de años pasados. Comienza el curso escolar y, con él, volverá la gresca educativa al primer plano. Escucharemos, si no lo estamos haciendo ya, descarados ataques entre tirios y troyanos y seremos testigos de luchas encarnizadas en las que cada bando sacará lo peor de sí. Se nos mostrarán datos absolutamente sesgados venidos de estudios internacionales (pero sólo de algunos, no se crean, de los que interesen). Se dirán barbaridades y se intentará manipular a la población dando a entender que los alumnos españoles son un desastre o que son gloria divina, dependiendo de si estamos en el Gobierno o en la oposición.

Pero será difícil asistir a un debate serio y con argumentos que vayan más allá del slogan y la propaganda. Y no sólo porque la política española fluya a golpe de titular, que también, sino porque es complicado discutir las políticas educativas cuando las puestas en marcha por unos y otros, sin ser gemelas, son muy parecidas. Preguntado hace unos meses qué me parecía el Pacto Educativo se me ocurrió responder que ya existía tal cosa, pues si uno se poner a comparar las diferentes reformas puestas en marcha, encuentra direcciones similares. Cierto es, como digo, que hay diferencias, como las hay entre cocinar espagueti a la parmesana o a la boloñesa. Pero es que la dieta que nuestras escuelas necesitan no se basa en la pasta precisamente.

Varios son los problemas de la educación española pero el principal es el abandono a su suerte de la Educación Pública. El aumento de las escuelas concertadas, o lo que es lo mismo, las escuelas privadas financiadas con fondos públicos en España parece imparable. Desde que la LODE, aprobada en 1985, hiciese una lectura poco diáfana del artículo 27 de la Constitución Española, se ha abierto un campo para la conversión de la Educación no en un servicio público sino en un mero negocio. Todos los Gobiernos, de uno u otro signo, han puesto en marcha medidas para facilitar el crecimiento del sector privado en el Sistema Educativo Español.

Al miura se le ve venir, y no es descabellado pensar que el Partido Popular aprecie la privatización de la educación. No lo esconden y está negro sobre blanco en sus programas electorales. Lo sorprendente es ver cómo el Partido Socialista luce un traje para la defensa del sector público y, en especial, de la educación pública, para después pasar al puro travestismo político. La aprobación de la LOE y el decreto de desarrollo de 6 de Junio de este año suponen un ataque más a la educación pública, pues no sólo no limita el campo de acción de las escuelas privadas concertadas sino que, además, les abre puertas a otros sectores (como el de la Educación Infantil). Todo ello desoyendo los estudios que demuestran que las escuelas privadas concertadas utilizan mucho peor los recursos que la Educación Pública (Fundación Alternativas).

En España seguimos una senda imparable de privatización educativa. Muchos Ayuntamientos se dedican a ceder terreno municipal (público) para la construcción de centros privados; en determinados lugares estamos llegando a la paradoja de cerrar escuelas públicas mientras en la acera de enfrente se financian escuelas privadas concertadas. En definitiva, aumentamos el gasto en escuelas privadas a la vez que reducimos la inversión en la Escuela Pública. Por no hablar de los negocios aledaños: libros de texto, actividades extraescolares, comedores… La tarta se hace cada vez más grande, cuando lo más sensato sería plantear el carácter subsidiario de los conciertos educativos, es decir, financiados cuando no haya plazas públicas y únicamente hasta que el sector público esté instalado.

Parece mentira que a estas alturas haya que salir en defensa de la Educación Pública. Defenderla hoy es salir a favor de los espacios comunes, de la verdadera equidad educativa y de una selección de los profesionales acorde con sus méritos. Es hablar de una educación para todos, y no excluyente (elitista) como es la privada concertada. También lo es de la pluralidad ideológica, que no de la imposible y nada recomendable “supuesta neutralidad”, tras la cual se suele esconder el mantenimiento de las injusticias y la manipulación más abyecta.

Hoy, más que nunca, es urgente una llamada ciudadana para la defensa de los servicios públicos y de los derechos conseguidos (que no regalados) durante los últimos siglos. El ataque sin escrúpulos hacia la Escuela Pública supone, de facto, un misil contra la igualdad de oportunidades y el inviolable derecho a la educación. Es hora de mojarse.

http://dominbenito.wordpress.com/

per Albert Díez
Primer de tot, dir-vos que estic totalment d’acord en el nou enfocament que es vol donar al sistema educatiu basat en competències bàsiques. Una de les competències bàsiques que pot resumir la filosofia és la d’aprendre a aprendre. No soc molt amant de les grans frases lapidàries o “slogans”, però en ocasions van molt bé poder condensar idees complexes en un enunciat curt, sobretot si no s’agafan com a dogmes. En aquest sentit, vaig veure una cita d’un important pensador sobre política que he adaptat a l’educació: “el millor mestre és el que ensenya als seus alumnes a aprendre” Deixant de banda que això de “el millor” és excesiu, la frase amaga la filosofia de l’aprendre a aprendre que comentava al principi. Baixant al terreny més concret us diré que jo em poso molt content quan veig que un alumne meu a après alguna cosa que jo li he explicat, però em poso molt més content quan comprovo que un alumne meu ha après una cosa que jo no li he explicat. Per tant veieu que estic a favor de la filosofia que hi ha darrere del tema de les competències bàsiques i de com el treball per projectes pot ajudar al seu desenvolupament.
Però el títol de l’article ens refereix a una altra qüestió. L’altre dia, a un claustre de la meva escola, es va fer una presentació sobre el tema de les competències i s’acompanyaba amb un dibuix que ilustrava el canvi que es pretén.

 

 

Davant del dibuix, que no sé quan va ser fet ni per qui, vaig pensar que hauria pogut servir quan ens explicàven el canvi que es pretenia aconseguir quan s’implantava la LOGSE als principis dels anys 90, quan jo vaig estudiar magisteri, fa quasi 20 anys. Però no només llavors, ja que alguns importants pedagogs ja defensaven aquesta idea als anys 30 del segle passat. Llavors això em va portar a preguntar-me (en veu alta i per martiri d’algunes companyes que veien que s’apropava l’hora de dinar) per què tantes teories pedagògiques i tantes diverses lleis no havien aconseguit que el canvi es produis? Per què al 2009 ens expliquen que l’objectiu de les noves legislacions és aconseguir un canvi que fa tants anys que diuen que volen aconseguir?
Com que soc així de plom, no em vaig contentar amb formular-me la pregunta, sinó que vaig intentar trobar una resposta (en aquest moment ja hi havia qui ja no pensava en dinar, sinó en arribar a la classe de les 3!). Si diem que fer protagonista a l’alumne dels seus aprenentages multiplica les possibilitats que realment aprengui. Si repetim allò de “Ho vaig sentir i ho vaig oblidar, ho vaig fer i ho vaig entendre, ho vaig explicar i ho vaig aprendre” per donar una idea de com els alumnes quan fan les coses i després les expliquen realment aprenen a aprendre. Si aquesta és la idea dels teòrics de l’ensenyament, per què no l’apliquen a l’hora de plantejar els canvis? En altres paraules, per què no fan que els mestres realment participem de la planificació dels canvis, per entendre la seva necessitat i idoneitat, per considerar-nos part del canvi i així aprendre’l de veritat?
Realment, el que fan és ben diferent. Tracten d’imposar la democràcia. Tracten que apliquem mètodes participatius a base de lleis, d’ordeno i mando i això ha fracasat fins ara i crec que continuarà fracasant. Això també està il·lustrat per un altre acudit que també van repartir l’altre dia al cole.

Potser és per això que molts mestres a la seva classe fa el que bonament consideren i mentre els alumnes no es desmadrin no passa res. Potser és per això que tot i les teories i tot i les lleis, l’escola que recorda el meu pare (té 78 anys) i la que perceben els nostres alumnes es diferencien bàsicament (tecnologies al marge) en que ara no els piquem amb el regle quan diuen malament les taules, si em permeteu la simplificació. Què em dieu?

( 13/01/2009, 20:09) El Punt. GUADALUPE CORTÉS TRENC, DELEGADA ASPEPC-SPS. LLEIDA.
Que l’educació al nostre país té greus deficiències, és un fet prou conegut i demostrat per nombrosos estudis. Només els nostres polítics es neguen a reconèixer aquest fet, o si més no l’ignoren, com es pot deduir de les respostes institucionals a cadascun d’aquests estudis. És així com, tot presumint de saber, des de la seva ignorància de les condicions reals en què es realitza el treball dels docents als centres es dediquen a promulgar normes que, segons el seu parer, han de posar remei a la situació del nostre sistema educatiu.

De fet, però, el que aconsegueixen és que estudis posteriors el vagin situant cada cop més a prop de la cua en el rànquing dels sistemes educatius dels països avançats, i fins i tot dels països molt menys desenvolupats que el nostre.

El colofó és la proposta publicada dissabte pel seu diari, i consisteix a incrementar, certament per ara amb caràcter voluntari, el nombre d’hores lectives dels docents. Cal ser realistes, però: de la voluntarietat passarem ben aviat a l’obligatorietat.

Als poc coneixedors d’aquesta problemàtica, la mesura els pot semblar justa, condicionats com estan la majoria per la injusta hostilitat amb què els mitjans tracten massa sovint els docents. Cal recordar, però, que si la tasca de preparar bé les classes, mantenir actualitzats els propis coneixements en una especialitat, adaptar-se constantment a nous i variats currículums, tutoritzar alumnes cada cop més conflictius, suplir d’alguna manera la desídia de molts pares, coordinar la pròpia feina amb els altres professors…, a més d’un llarg etcètera, ha esgotat molts i molt bons docents, el fet d’allargar el seu horari lectiu només aconseguirà que caiguin en el temible burn-out, és a dir, en la desmotivació total pel seu treball.

Si a tot això hi afegim la polivalència curricular tan desitjada per les nostres autoritats educatives, i que consisteix en allò que si un sap, posem per cas, geologia, també ha de poder impartir matemàtiques, llengua o música, el resultat és ben previsible: la bona educació, l’educació de qualitat o bé la qualitat de l’educació passarà a ser ja definitivament cosa d’altres temps o d’altres mons.

Amb raó va escriure Baltasar Gracián que «el primer paso de la ignorancia es presumir de saber».

Per Albert

Estem en setmana de lluita, setmana de vaga, així que dediquem-la a la reivindicació en contra de la LEC que els i les competents, que no competitius, compartim. Reprodueixo una breu carta d’una companya per animar a deixar la posició de braços creuats.

Sóc mestra.
Rebo cada dia els meus 28 infants a l’aula amb un bon dia.
Entre competències bàsiques i a les portes d’una nova llei, em barallo amb mi mateixa per ensenyar el millor possible, a tots els diferents nivells que tinc en una sola classe. Busco recursos on no n’hi ha i quan no n’hi ha no puc treballar amb facilitat ni àgilment, d’aquella manera tan significativa i atractiva que m’ensenyaven a la universitat, d’aquella manera que voldria (m’he apuntat a tres cursos de formació, no me n’han concedit cap. Diuen però, que la formació hauria de ser obligatòria, no s’entèn). Veig mestres resignats, mestres cansats, … veig desesperació… veig decepció en l’educació.
Sóc mestra i moltes, massa vegades m’agradaria cridar:

PROU! NO VULL QUE A MI NI ALS MEUS ALUMNES ENS PRENGUIN EL PÈL!
VOLEM MÉS I NO VOLEM QUE ENS TREGUIN RES!
VOLEM SER TRACTATS COM ENS MEREIXEM!
VOLEM RESPECTE DES DEL PROPI GOVERN, DES DE LA GENERALITAT, DES DEL DEPARTAMENT, ..

Som NOSALTRES, els mestres i els pares i mares, qui junts tenim l’eina per dir prou a tot el que s’està fent amb l’educació i a tot el que es farà. Ni sindicats (convocant manifestacions inútils els diumenges davant del parlament quan tothom dorm), ni el conseller que encara li falten molts dies de moure’s per les escoles i instituts per saber com funcionem, ni ningú altre… SOM NOSALTRES!

Tenim pendent una VAGA pel dia 13 de NOVEMBRE. Fem que ruli, MOVEM-NOS! NO ENS ATUREM! MOVEM-NOS PER L’EDUCACIÓ, no deixem que ens trepitgin, no deixem que decideixin per nosaltres!

VAGA el 13 de NOVEMBRE!
PER UNA EDUCACIÓ DIGNA!

Feu difusió i potser serem centenars de milers en un dia en que sí que es poden començar a moure coses! Si no ho entenen amb un dia, potser caldrà que ens entenguin si la cosa es fa més grossa… Sí, ningú va dir que aconseguir les coses fos fàcil, però aconseguir-les és meravellós!

Per Gemma i Judit.

Des de que va començar a funcionar aquest blog hem anat parlant de manera crítica sobre la LEC, la sisena hora, la metodologia, la imatge dels mestres, els diferents agrupaments dels alumnes, el currículum. Està bé criticar tot allò que no funciona amb l’esperit de millorar-lo, però actualment ens agrada la nostra feina? Si tenim en compte el que diu el blog, sembla que no. 

Donem una imatge una mica ploranera dels mestres, sempre queixant-nos de tot. Però realment la majoria dels que ens dediquem a aquesta professió ho fem perquè ens agrada, perquè creiem en la nostra feina, perquè gaudim fent el que fem, a última hora, ningú ens obliga a ser mestres, hi ha altres feines i professions. I a part de mirar totes les coses que volem canviar, també hauríem d’intentar recordar tot allò que ens fa seguir sent mestres. Ens ajudaria a tenir actituds més positives a l’hora d’enfrontar-nos als alumnes, als companys, a les famílies…

De tant en tant, crec que necessitem un copet a l’esquena i que algú ens digui que ho fem bé. Aquí us posem la carta que una família d’un nen de p-3 va enviar a la seva mestra. Aquesta carta us la dediquem a tots els mestres, professors que dia rere dia lluiteu per i amb els vostres alumnes.
“……..,Només et volia dir que ja farà gairebé un any que tu em cuides el que més m’estimo a la vida… la meva filla.L’has cuidat, l’has estimat, li has ensenyat a compartir, a jugar, l’has fer sentir segura i gaudir de les seves estones al cole.T’adones de la importància que té per una mare deixar la seva filla en mans d’un desconegut i quedar-se tranquil·la? Respirar amb la convicció de que estarà bé… Cada dia la veig créixer i sé que tu has sigut part important d’aquest procés, mai oblidarem la primera “profe” del cole. Per a ella ets molt important i per nosaltres també. Esperem que l’any vinent segueixis amb la meva filla, per això i per molt més, gràcies de tot cor.”  

Marxeu de vacances amb la sensació de que ha merescut la pena tot el sacrifici durant el curs i agafeu energies renovades per engegar el següent.

 Bon estiu!!