per Quim Duran

M’agrada molt la meva feina, tant, que quan d’adolescent anava a l’institut ja volia ser professor de secundària.
No sé si sóc competent o no. El que si sé és que cada vegada més em competen més i més atribucions inassumibles a cop de decret, conferència de premsa i telenotícies. No les enumeraré totes entenent que si seguiu aquest bloc sabeu perfectament de què parlo.
Sóc un professional de l’educació. Vull dir que d’aquí mengen els meus fills i que, m’agradi o no, sóc còmplice (pel que explicaré més endavant) d’un sistema perdut, desorientat i incompetent per a formar amb solvència una societat complexa.
Converses de cafè amb llet, discursos de dinar abans d’entrar a classe: “Escolteu, algú em pot dir quina és la diferència entre la LOGSE i la LOCE?” “I entre la LOCE i la LOE?” “I entre la LOE i el Pacte Nacional d’Educació?”, “I entre el Pacte i la LEC?”.
Silenci…

Fa molt anys que m’hi dedico i m’entristeix recordar com, il·lusionat, llegia, estudiava, devorava tots els BOE i DOGC que arribaven a les meves mans per fer-ho cada vegada millor. Avui, me n’assabento de les novetats que, teòricament, m’afecten directament, pels diaris.
Que si ara tindrem ordinadors quan en alguns centres no tenim cadires o professors. Que si ara programarem per competències sense ser formats i rebaixant un decret de mínims tan mínims que es converteixen en negatius. Ara proves als 12 anys, demà a tercer d’ESO, demà passat al final de l’etapa, etc.
M’entristeixo perquè no puc rebelar-me contra aquesta manera de funcionar. Fa uns quants cursos ens va arribar al centre una promoció que no havia assolit en un 53% dels casos les competències bàsiques de primària. Podeu imaginar-vos el desgavell en comprensió lectora, expressió oral, etc., la diversitat d’alumnes medicats, no medicats, amb NEE, amb famílies darrera, sense, nouvinguts, etc.
Abans d’una sessió d’avaluació, vaig preguntar: “Perdoneu, però si considero que el 75% dels alumnes no està preparat per aprovar, els puc suspendre?”
Dues van ser les respostes, totes elles molt aclaridores. El cap d’estudis em va dir que no, que de cap manera, perquè amb tanta repetició el sistema es col·lapsaria.
La segona resposta va ser d’un company que em va dir: “Home, poder fer-ho si que pots fer-ho, la qüestió és, simplement, que l’endemà tindràs a l’inspector demanant-te aclariments sobre el tercer nivell de concreció de la teva programació, sobre la teva metodologia i sobre els teus criteris d’avaluació”.
Allà ho vaig entendre amb meridiana claredat i, des d’aquell moment em sento pres, a mig camí entre el que diuen els polítics i les lleis, la meva realitat a l’aula, el meu rol com a docent, la meva nòmina a final de mes i la societat que, entre tots plegats, estem construint.