Author Archives: brodri23

Què pensa la societat dels mestres?

per Bea

Ara que fa uns dies que el blog funciona, el veig com una mena de “sala de mestres” virtual d’una escola pública imaginaria amb alumness de P-3 a cicles formatius. Aquí podem parlar de coses que ens importen tot fent un cafè si convé. Aquest debat sovint no tenim temps de fer-lo a les escoles reals perquè les coses urgents passen per davant de les importants, i perquè sembla que als que manen ja els va bé que els que estem dins les escoles no ens coneguem gaire (no fos cas que ens poséssim d’acord).

Vull dedicar aquest primer article a parlar de la imatge que la societat té dels mestres, i a què podem fer per millorar-la.
No estic d’acord en que es consolidi la imatge de funcionari resignat i acomodat que sembla que ens vulguin imposar darrerament. En general, quan diem que som mestres, la gent banalitza molt la nostra feina (i ja no diguem si ets d’infantil!). Tots els oficis tenen el seu estereotip, és cert, i jo també sé riure’m de mi mateixa. Però d’un temps ençà, tinc la impressió que la professió de mestre no la respecta ni el govern. Sinó, com s’entén que des de fa dos cursos, gràcies a la sisena hora, enviïn gent de secundària a les escoles? I per què no envien carnissers? (total, els nens estan fets de carn, no?). Jo m’he sentit molt ofesa, i fins i tot desmotivada, en veure que la mateixa administració que diu treballar per millorar la qualitat de l’ensenyament, regalés els llocs de treball a persones que no s’havien format per ocupar-los. Per continuar pel mateix camí, la LEC pretén millorar aquest aspecte, tot aplicant critèris d’empresa americana del tipus “empleado del mes”. Torna a equivocar-se, i torna a distanciar-nos. No vull caure en el corporativisme, i per tant estic d’acord en que hi hagi un control del personal que treballa a les escoles. Tothom ha hagut de barallar-se amb companys adictes a la llei del mínim esforç. Però no crec que hagim de cobrar segons el que l’administració cregui que fem, ja que fins el més manta és capaç d’esforçar-se per fingir. A més, aquest plantejament topa de ple amb la manera de treballar que més beneficia a l’escola: el treball en equip, que crec que és un dels camins per millorar aquesta imatge tan devaluada. Treballar en equip, o el treball cooperatiu, és una de les coses que volem que els infants aprenguin a fer a l’escola, però que de vegades ens costa molt de fer als adults. Com podem posar-nos d’acord amb algú que té uns valors oposats als nostres? Hem de viure amb aquesta contradicció i ser capaços d’arribar a uns mínims, acceptar la situació, i no deixar de pensar que el diàleg és el que ens fa avançar. I que el control i els incentius, poden venir d’aquest tipus de treball. Ara bé, com menys temps tinguem per compartir, tal com passa ara amb les exclusives comuns que se’ns han reduit, més fàcil serà que cadascú tiri per la seva banda i que l’administració ens manipuli segons convingui. Crec que és necessari que els equips directius compensin aquesta situació organitzant claustres pedagògics. Aquest any ho he vist per primer cop, i crec que és una bona manera de crear línia d’escola i fer que ens qüestionem la nostra actuació com a mestres per tal de millorar. Ara caldria trobar la manera que la discussió sortís de l’escola i arribés a tots els agents socialitzadors per tal d’aconseguir una societat més coherent.

M’agradaria que en parlar dels mestres, la gent tingués clar que som un més dels agents socialitzadors. Que som professionals amb uns drets laborals, però també amb consciència del grau de responsabilitat que tenim pel fet de treballar educant els infants. Pot ser així, quan es convoquen vagues per les bases, o quan el col.lectiu es posiciona contra la sisena hora, o contra la LEC, les famílies se sentirien més properes i la lluita seria comú.

acuditpolis.jpg