per Albert Díez
Primer de tot, dir-vos que estic totalment d’acord en el nou enfocament que es vol donar al sistema educatiu basat en competències bàsiques. Una de les competències bàsiques que pot resumir la filosofia és la d’aprendre a aprendre. No soc molt amant de les grans frases lapidàries o “slogans”, però en ocasions van molt bé poder condensar idees complexes en un enunciat curt, sobretot si no s’agafan com a dogmes. En aquest sentit, vaig veure una cita d’un important pensador sobre política que he adaptat a l’educació: “el millor mestre és el que ensenya als seus alumnes a aprendre” Deixant de banda que això de “el millor” és excesiu, la frase amaga la filosofia de l’aprendre a aprendre que comentava al principi. Baixant al terreny més concret us diré que jo em poso molt content quan veig que un alumne meu a après alguna cosa que jo li he explicat, però em poso molt més content quan comprovo que un alumne meu ha après una cosa que jo no li he explicat. Per tant veieu que estic a favor de la filosofia que hi ha darrere del tema de les competències bàsiques i de com el treball per projectes pot ajudar al seu desenvolupament.
Però el títol de l’article ens refereix a una altra qüestió. L’altre dia, a un claustre de la meva escola, es va fer una presentació sobre el tema de les competències i s’acompanyaba amb un dibuix que ilustrava el canvi que es pretén.
Davant del dibuix, que no sé quan va ser fet ni per qui, vaig pensar que hauria pogut servir quan ens explicàven el canvi que es pretenia aconseguir quan s’implantava la LOGSE als principis dels anys 90, quan jo vaig estudiar magisteri, fa quasi 20 anys. Però no només llavors, ja que alguns importants pedagogs ja defensaven aquesta idea als anys 30 del segle passat. Llavors això em va portar a preguntar-me (en veu alta i per martiri d’algunes companyes que veien que s’apropava l’hora de dinar) per què tantes teories pedagògiques i tantes diverses lleis no havien aconseguit que el canvi es produis? Per què al 2009 ens expliquen que l’objectiu de les noves legislacions és aconseguir un canvi que fa tants anys que diuen que volen aconseguir?
Com que soc així de plom, no em vaig contentar amb formular-me la pregunta, sinó que vaig intentar trobar una resposta (en aquest moment ja hi havia qui ja no pensava en dinar, sinó en arribar a la classe de les 3!). Si diem que fer protagonista a l’alumne dels seus aprenentages multiplica les possibilitats que realment aprengui. Si repetim allò de “Ho vaig sentir i ho vaig oblidar, ho vaig fer i ho vaig entendre, ho vaig explicar i ho vaig aprendre” per donar una idea de com els alumnes quan fan les coses i després les expliquen realment aprenen a aprendre. Si aquesta és la idea dels teòrics de l’ensenyament, per què no l’apliquen a l’hora de plantejar els canvis? En altres paraules, per què no fan que els mestres realment participem de la planificació dels canvis, per entendre la seva necessitat i idoneitat, per considerar-nos part del canvi i així aprendre’l de veritat?
Realment, el que fan és ben diferent. Tracten d’imposar la democràcia. Tracten que apliquem mètodes participatius a base de lleis, d’ordeno i mando i això ha fracasat fins ara i crec que continuarà fracasant. Això també està il·lustrat per un altre acudit que també van repartir l’altre dia al cole.
Potser és per això que molts mestres a la seva classe fa el que bonament consideren i mentre els alumnes no es desmadrin no passa res. Potser és per això que tot i les teories i tot i les lleis, l’escola que recorda el meu pare (té 78 anys) i la que perceben els nostres alumnes es diferencien bàsicament (tecnologies al marge) en que ara no els piquem amb el regle quan diuen malament les taules, si em permeteu la simplificació. Què em dieu?