Per Gemma i Judit.

Des de que va començar a funcionar aquest blog hem anat parlant de manera crítica sobre la LEC, la sisena hora, la metodologia, la imatge dels mestres, els diferents agrupaments dels alumnes, el currículum. Està bé criticar tot allò que no funciona amb l’esperit de millorar-lo, però actualment ens agrada la nostra feina? Si tenim en compte el que diu el blog, sembla que no. 

Donem una imatge una mica ploranera dels mestres, sempre queixant-nos de tot. Però realment la majoria dels que ens dediquem a aquesta professió ho fem perquè ens agrada, perquè creiem en la nostra feina, perquè gaudim fent el que fem, a última hora, ningú ens obliga a ser mestres, hi ha altres feines i professions. I a part de mirar totes les coses que volem canviar, també hauríem d’intentar recordar tot allò que ens fa seguir sent mestres. Ens ajudaria a tenir actituds més positives a l’hora d’enfrontar-nos als alumnes, als companys, a les famílies…

De tant en tant, crec que necessitem un copet a l’esquena i que algú ens digui que ho fem bé. Aquí us posem la carta que una família d’un nen de p-3 va enviar a la seva mestra. Aquesta carta us la dediquem a tots els mestres, professors que dia rere dia lluiteu per i amb els vostres alumnes.
“……..,Només et volia dir que ja farà gairebé un any que tu em cuides el que més m’estimo a la vida… la meva filla.L’has cuidat, l’has estimat, li has ensenyat a compartir, a jugar, l’has fer sentir segura i gaudir de les seves estones al cole.T’adones de la importància que té per una mare deixar la seva filla en mans d’un desconegut i quedar-se tranquil·la? Respirar amb la convicció de que estarà bé… Cada dia la veig créixer i sé que tu has sigut part important d’aquest procés, mai oblidarem la primera “profe” del cole. Per a ella ets molt important i per nosaltres també. Esperem que l’any vinent segueixis amb la meva filla, per això i per molt més, gràcies de tot cor.”  

Marxeu de vacances amb la sensació de que ha merescut la pena tot el sacrifici durant el curs i agafeu energies renovades per engegar el següent.

 Bon estiu!!

per Sergio Escribano

El sistema capitalista necessita créixer sense límits, tenir guanys cada cop més i més quantiosos i quan això no passa li anomenen pèrdues. Fa temps que aquest sistema està entrant en crisi, cada cop els hi costa més a les grans multinacionals treure els diners suficients com per considerar que aquesta manera d’entendre el món que ens afecta directament, i no a tots per igual, els interessa. Són el que molts estudiosos del tema anomenem “els límits del capitalisme”. Un dels pocs límits que a aquest sistema li quedava per trencar era el dels serveis públics. Ja des de l’any 1998 a la reunió del GATT (Acord General sobre Tarifes i Aranzels) es va acordar seguir el neoliberalisme més implacable après de Milton Friedman i marcar com a objectiu la privatització de tots els serveis públics, incloent sanitat i educació. Exemples com diversos articles de la Constitució Europea o la directiva Bolkestein (que permet des del 2006 que una empresa prestadora de serveis hagi d’atendre la normativa legal i laboral del seu país d’origen i no la del país on acaba prestant els serveis) ens diuen que els nostres dirigents, ja diguin que són d’esquerres (mentida) o de dretes, comulguen plenament amb aquestes idees neoliberals. Els resultat de tot plegat el comencem a veure amb claredat: a la sanitat, que és el cas potser més clar, la gran majoria d’hospitals catalans són privats, els Cap’s comencen a funcionar com una empresa privada i alguns ja són gestionats per entitats privades. Què toca ara? L’EDUCACIÓ PÚBLICA. Amb l’avanprojecte que el liberal Maragall ens ha presentat fa poques setmanes totes les pors que van començar a néixer amb les bases que orientaven el desenvolupament de la futura LEC s’han confirmat. L’objectiu principal d’aquesta llei? Apropar fins que no hi hagi distinció el funcionament, en primer terme, i la gestió dels centres públics a l’escola concertada. Diluir la pública fent que acabi funcionant tal i com ho fa la privada-concertada. Com? Primer premiant la concertada amb més i més calers, de tal manera que crear una escola concertada sigui un negoci suculent per a la iniciativa privada. Un negoci encara més rodó del que avui és: una escola d’uns pocs pagada amb els diners de tothom. Més aspectes que defensen els meus arguments: directors totpoderosos, funcions dels mestres limitades a la feina pedagògica, diners per funcionar a canvi de resultats, i la guinda del pastís: la famosa municipalització, que segons nombrosos estudis (i la realitat) és una via directa cap a la privatització dels serveis públics. Si pensem en quants serveis presten els nostres ajuntaments amb personal contractat directament veurem que el nombre potser ralla el zero més absolut (servei d’aigües, escombriaires, jardiners, socorristes, monitors de lleure i esportius, brigada d’obres, llars d’infants municipals, escoles d’adults municipals…).
La cosa la veig clara: o plantem cara com a col·lectiu i com a societat que exigeix els seus drets o això està perdut. O no?

per Bea

Ara que fa uns dies que el blog funciona, el veig com una mena de “sala de mestres” virtual d’una escola pública imaginaria amb alumness de P-3 a cicles formatius. Aquí podem parlar de coses que ens importen tot fent un cafè si convé. Aquest debat sovint no tenim temps de fer-lo a les escoles reals perquè les coses urgents passen per davant de les importants, i perquè sembla que als que manen ja els va bé que els que estem dins les escoles no ens coneguem gaire (no fos cas que ens poséssim d’acord).

Vull dedicar aquest primer article a parlar de la imatge que la societat té dels mestres, i a què podem fer per millorar-la.
No estic d’acord en que es consolidi la imatge de funcionari resignat i acomodat que sembla que ens vulguin imposar darrerament. En general, quan diem que som mestres, la gent banalitza molt la nostra feina (i ja no diguem si ets d’infantil!). Tots els oficis tenen el seu estereotip, és cert, i jo també sé riure’m de mi mateixa. Però d’un temps ençà, tinc la impressió que la professió de mestre no la respecta ni el govern. Sinó, com s’entén que des de fa dos cursos, gràcies a la sisena hora, enviïn gent de secundària a les escoles? I per què no envien carnissers? (total, els nens estan fets de carn, no?). Jo m’he sentit molt ofesa, i fins i tot desmotivada, en veure que la mateixa administració que diu treballar per millorar la qualitat de l’ensenyament, regalés els llocs de treball a persones que no s’havien format per ocupar-los. Per continuar pel mateix camí, la LEC pretén millorar aquest aspecte, tot aplicant critèris d’empresa americana del tipus “empleado del mes”. Torna a equivocar-se, i torna a distanciar-nos. No vull caure en el corporativisme, i per tant estic d’acord en que hi hagi un control del personal que treballa a les escoles. Tothom ha hagut de barallar-se amb companys adictes a la llei del mínim esforç. Però no crec que hagim de cobrar segons el que l’administració cregui que fem, ja que fins el més manta és capaç d’esforçar-se per fingir. A més, aquest plantejament topa de ple amb la manera de treballar que més beneficia a l’escola: el treball en equip, que crec que és un dels camins per millorar aquesta imatge tan devaluada. Treballar en equip, o el treball cooperatiu, és una de les coses que volem que els infants aprenguin a fer a l’escola, però que de vegades ens costa molt de fer als adults. Com podem posar-nos d’acord amb algú que té uns valors oposats als nostres? Hem de viure amb aquesta contradicció i ser capaços d’arribar a uns mínims, acceptar la situació, i no deixar de pensar que el diàleg és el que ens fa avançar. I que el control i els incentius, poden venir d’aquest tipus de treball. Ara bé, com menys temps tinguem per compartir, tal com passa ara amb les exclusives comuns que se’ns han reduit, més fàcil serà que cadascú tiri per la seva banda i que l’administració ens manipuli segons convingui. Crec que és necessari que els equips directius compensin aquesta situació organitzant claustres pedagògics. Aquest any ho he vist per primer cop, i crec que és una bona manera de crear línia d’escola i fer que ens qüestionem la nostra actuació com a mestres per tal de millorar. Ara caldria trobar la manera que la discussió sortís de l’escola i arribés a tots els agents socialitzadors per tal d’aconseguir una societat més coherent.

M’agradaria que en parlar dels mestres, la gent tingués clar que som un més dels agents socialitzadors. Que som professionals amb uns drets laborals, però també amb consciència del grau de responsabilitat que tenim pel fet de treballar educant els infants. Pot ser així, quan es convoquen vagues per les bases, o quan el col.lectiu es posiciona contra la sisena hora, o contra la LEC, les famílies se sentirien més properes i la lluita seria comú.

per Josep

M’he decidit a escriure sobre la sisena hora per dos motius principalment:
1) Ha passat un temps prou significatiu en el que hem pogut comprovar les coses que han canviat en els centres amb la seva aplicació.
2) La implantació d’aquesta mesura a Educació Infantil, notícia que s’ha escampat els últims dies i que pel que sembla no tardarà gaire.

En quant a la sisena hora a Primària, vull apuntar alguns dels canvis que hem notat amb l’aplicació d’aquesta mesura:

– La implantació de la sisena hora l’hem viscuda com una imposició del Departament, però amb el consentiment d’alguns importants sindicats.
– Els nens i nenes catalans han passat a ser els alumnes d’Europa que més hores es passen a l’escola. Estic convençut que això no va lligat d’una manera directa a la millora de resultats i a la disminució del fracàs escolar.
– L’allargament de la jornada escolar no ha afavorit la conciliació de la vida familiar. La majoria dels centres han allargat _ hora al matí i _ a la tarda. De tota manera, mai pot ser prioritari un horari en funció de la feina dels pares. La prioritat de l’horari escolar hauria de ser exclusivament una prioritat educativa; correm el risc de que l’escola ocupi pràcticament el total del temps dels nens. Cal que també tinguin una vida activa fora dels centres.
– Nova organització dels centres: L’horari dels mestres ja no coincideix amb el dels alumnes. El desfasament entre Infantil i Primària ha provocat una diferència horària entre els professors de les dues etapes, així com diferències en les condicions laborals: alguns no tenen la possibilitat de disposar d’una o dues franges horàries lliures (cas dels mestres d’Educació Infantil). Una altra conseqüència és que es redueixen les hores de trobada de tot el professorat i els equips directius han de fer malabarismes per tal que els horaris i l’organització del centre funcioni. Encara que el mes de juliol es tinguin els horaris elaborats, al setembre s’han de tornar a refer per tal d’atendre les problemàtiques diverses dels mestres que arriben nous, amb la complicació afegida dels que tenen una reducció de jornada.
– En quant a la coordinació del professorat, tenim menys temps per compartir, programar i debatre els temes. Les reunions s’han de preveure i s’ha de fer un calendari anual, ja que no tothom fa el mateix horari. La sisena hora ha suposat una pèrdua en la qualitat de les relacions humanes: a l’hora de l’esbarjo gairebé no ens trobem, abans era una estona en que la majoria ens vèiem.
– Ha suposat un augment del nombre de mestres que atén un mateix grup d’alumnes.
– Els recursos humans són insuficients. Ha disminuït el nombre d’hores de reforç i de grups reduïts. A més, podríem afegir que, a vegades, s’han destinat llicenciats amb cap o molt poca experiència docent per cobrir substitucions.
– L’horari d’atenció a les famílies també ha canviat. Abans era a l’hora d’exclusiva, un dia determinat a la setmana, per a tot el centre. Ara, pot ser a qualsevol hora del dia, la que tingui reservada cada mestre/a, segons el seu horari.
Segurament, podríem apuntar més canvis que hem notat els últims dos cursos.

De res serveix lamentar-nos ni mirar enrera, però sí podem exigir que se’ns tingui en compte en les reformes i lleis del futur més proper.
Ara estem inmersos en una sèrie d’accions correctores i d’adaptació dels centres, encaminats a arribar a acords entre el professorat, solucionant els problemes i situacions noves que es produeixen. Algunes de les accions que ja s’han començat a fer i d’altres que s’haurien de posar en marxa són, segons el meu parer:
– Potser, els claustres haurien de ser més operatius, un lloc on prendre decisions, un cop s’ha debatut als cicles. Els coordinadors haurien de ser protagonistes de la dinamització del cicle i haurien de tenir un paper més rellevant.
– Criteris clars a l’hora de fer les substitucions.
– S’hauria d’arribar a establir un acord entre el professorat, amb els criteris que regulin el funcionament del centre, que possibiliti la realització de sortides, activitats, festes,… i alhora es tingui en compte el nostre horari laboral. Es poden fer alguns canvis en els nostres horaris quan convingui, per tal d’adaptar-los a les activitats proposades, però també s’ha de preveure el sistema de compensar les hores que es fan de més.
– S’hauria de procurar limitar el nombre màxim de mestres que entren en un mateix grup
– Optimitzar el temps de les reunions de manera més efectiva. Clarificar les propostes que sorgeixin, debatre-les a nivell de cicle, preferentment, i prendre les decisions que calgui a les reunions de claustre de claustre.

En quant a la implantació de la sisena hora a Educació Infantil, es podrien posar sobre la taula totes les raons per les quals es podria implantar. A mi no se m’acut cap que pugui merèixer la consideració de deixar uns nens de 3, 4 i 5 anys una hora més al centre. Recordem que alguns d’ells ja tenen una jornada sobresaturada amb l’acollida matinal, el menjador i l’acollida de la tarda. No es té en compte la seva evolució com a infants, el temps que necessiten d’atenció amb les seves famílies, la importància de la relació amb altres persones, el joc fora de l’àmbit escolar, etc. Les raons, evidentment, seran de tipus social i no educatiu. S’estan canviant les prioritats!