Per Gemma i Judit.
Des de que va començar a funcionar aquest blog hem anat parlant de manera crítica sobre la LEC, la sisena hora, la metodologia, la imatge dels mestres, els diferents agrupaments dels alumnes, el currículum. Està bé criticar tot allò que no funciona amb l’esperit de millorar-lo, però actualment ens agrada la nostra feina? Si tenim en compte el que diu el blog, sembla que no.
Donem una imatge una mica ploranera dels mestres, sempre queixant-nos de tot. Però realment la majoria dels que ens dediquem a aquesta professió ho fem perquè ens agrada, perquè creiem en la nostra feina, perquè gaudim fent el que fem, a última hora, ningú ens obliga a ser mestres, hi ha altres feines i professions. I a part de mirar totes les coses que volem canviar, també hauríem d’intentar recordar tot allò que ens fa seguir sent mestres. Ens ajudaria a tenir actituds més positives a l’hora d’enfrontar-nos als alumnes, als companys, a les famílies…
De tant en tant, crec que necessitem un copet a l’esquena i que algú ens digui que ho fem bé. Aquí us posem la carta que una família d’un nen de p-3 va enviar a la seva mestra. Aquesta carta us la dediquem a tots els mestres, professors que dia rere dia lluiteu per i amb els vostres alumnes.
“……..,Només et volia dir que ja farà gairebé un any que tu em cuides el que més m’estimo a la vida… la meva filla.L’has cuidat, l’has estimat, li has ensenyat a compartir, a jugar, l’has fer sentir segura i gaudir de les seves estones al cole.T’adones de la importància que té per una mare deixar la seva filla en mans d’un desconegut i quedar-se tranquil·la? Respirar amb la convicció de que estarà bé… Cada dia la veig créixer i sé que tu has sigut part important d’aquest procés, mai oblidarem la primera “profe” del cole. Per a ella ets molt important i per nosaltres també. Esperem que l’any vinent segueixis amb la meva filla, per això i per molt més, gràcies de tot cor.”
Marxeu de vacances amb la sensació de que ha merescut la pena tot el sacrifici durant el curs i agafeu energies renovades per engegar el següent.
Bon estiu!!
Hola Judit i Gemma,
Efectívament companyes, teniu tota la raó: si continuem fent de mestres (i a sobre després escribim al respecte) és perquè ens agrada. I sí, té algunes satisfaccions d’alt nivell com el moment de rebre la carta de la que en reproduïu un fragment. O al menys a mi també m’ho sembla encara que alguns dies sigui difícil recordar-te’n
I també teniu tota la raó en allò que dieu que Donem una imatge una mica ploranera dels mestres, sempre queixant-nos de tot És un aspecte dels inicis del bloc que havíem comentat i crec que al sorgir com a nou espai, cadascú ha deixat anar el tema que tenia al pap feia temps, amb ganes de sortir; són els inicis. Jo crec que ara començarem una segona volta més en positiu i espero que també amb més aportacions.
De tota manera, això del got, depén del líquid que contingui…. o no?
Hola, Judit i Gemma!
Estic d’acord amb el que dieu: si estem aqui, la gran majoria, és perquè ens agrada aquesta feina. I, com totes, té avantatges i inconvenients. Però hem de trobar les forces dins nostre per tirar endavant quan les coses sembla que no van bé. I, de tant, en tant, una bufada d’aire fresc com aquesta carta arriba, i ens dóna empenta per continuar lluitant i treballant. No sempre arriben cartes: de vegades, la mirada d’un nen o veure el resultat de la feina ben feta poden ser suficients.
i per cert, felicito a qui ha rebut aquesta carta, perquè és el resultat d’una feina feta amb rigor, amb tenacitat i amb atenció als petits detalls.
Bones vacances, quan arribin!
Gemma i Judit,
Creieu que n’hi ha prou amb que la feina ens agradi? Si la feina agrada a la persona que la fa, segurament la farà millor, però crec que això no és suficient. Coses com la carta són genials, i n’hi ha mirades o reaccions que compensen tot cabreig, però com a mestres hem d’anar una miqueta més enllà. No em fa la sensació de ser ploraners, la intenció del bloc és la crítica (constructiva) i des de dins (a la xtec, toma ya!). Crec que criticar el
què-com-quan-perquè-etc ho fem no significa que no ens agradi la nostra feina, sinó que ens podria agradar més i que ho podríem fer millor.
Bon estiu!
Benvolguts, benvolgudes,
Jo també sóc d’aquests que pensen que estem aquí perquè la feina ens agrada, malgrat les difícils condicions quotidianes. Tanmateix, voldria recordar una escena viscuda en una trobada internacional d’ensenyants. Assegut a una taula amb anglesos, una mestra va parlar d’un company seu, que seia a una altra taula, i del qual se n’admirava. Tenia títol universitari!!! (la major part dels mestres anglesos actuals ja no en tenen) i, per la seva formació, podia guanyar molts diners en qualsevol altra cosa. Era clar que per als anglesos, era aquesta una actitud admirable, constatació que el seu sistema educatiu estava en ple procés de degradació.
Mirant al meu voltant detecto un cert moviment preocupant. Alguns dels docents més ben formats i amb majors qualitats professionals, deixen l’ensenyament. En el gremi dels historiadors, en el qual em moc, molts prefereixen la inseguretat de treballar pel seu compte en diversos encàrrecs editorials, o fent traduccions especialitzades, guanyant menys diners i treballant més hores. És una qüestió de salut mental, em diuen,… i de reconeixement social.
Si les coses no canvien, ens podem quedar sense els millors! L’administració, contràriament al que declara, sembla fer tot el possible perquè així sigui.