Una comèdia sobre alienígenes

Una comèdia sobre alienígenes

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=kSayCwwjTcE[/youtube]

El grup Balañà aposta moltes vegades a la seva sala del teatre Borràs per comèdies hilarants. Aquesta temporada aposta per un dramaturg nou, Fernando Trías de Bes que es presenta una història extraordinària: El tràmit. Fernando Trias de Bes és un conegut novel·lista amb títols com Tinta, La història que me escribe o Palabras bajo el mar, El coleccionista de sonidos o Relatos absurdos. Ara ens sorprèn amb El Tràmit, una comèdia marciana.

L’autor, economista, ens sedueix amb el seu plantejament dramatúrgic i el fons seriós que s’amaga darrere d’aquesta comèdia: la reflexió sobre els diners, les partides de fons reservats, la transparència democràtica de les estructures de l’estat. Corrupció i el quart mil·lenni es donen la mà a El Tràmit un comèdia sobre un sonat o un extraterrestre?

La comèdia parteix de la pregunta que es fa la humanitat des de fa molts anys: hi ha més vida intel·ligent a l’univers? Tres científics van a unes instal·lacions secretes de la unitat d’intel·ligència de l’estat amb l’objectiu de determinar si és o no és un alienígena un individu que es fa passar per extraterrestre en aquest cas Saturnino interpretat per David Bagés. Un home el cos del qual ha estat posseït per un alienígena que té la facultat de saber tot el que ha passat a la vida de l’ésser que toca o posseeix.

El cinema i la televisió ens han donat una gran galeria d’extraterrestres: marcians de Mars Attacks, Paul, Alf, Spock, Chewbacca, Yoda, Alien, els critters, humanoide, la cosa, Kan, Kodos, Avatar, Lila de futurama o Superman. Saturnino se suma a la nòmina. En aquesta comèdia marciana tres vells amics tenen un objectiu comú: els diners. El professor Ribes (Xavier Serrano), el doctor Sancho (Àlex Casanovas) i la doctora Sala (Mònica Glaenzel) realitzaran un treball encarregat per Susqueda (Manel Mas) i per Paquita (Susana Garachana). Tots ells són els personatges d’una comèdia marciana plena de sarcasme i humor negre amb un rerefons social. Dirigida per Martí Torra gradua el temps en què els espectadors van descobrint que res és el que sembla. L’escenografia ajuda a situar l’espectador en un espai dominat per les tecnologies amb una porta intel·ligent.

El dramaturg sembla dir-nos que tot, en la societat actual, se sustenta en la corrupció sistèmica. Els diners ens fan superar les pors a allò desconegut, es barreja el terror, la fugida de l’exploració de la realitat personal, ciència ficció, suspens i comèdia. Saturnino és un provocador que emet uns sorollets molt curiosos, sinistres, pertorbadors i grotescos. Saturnino es deixa peritar amb entusiasme. Sens dubte meritori el treball de David Bagés en aquest vampir del coneixement aliè. Una barreja entre ET, Alien i Matrix. Els elements esperpèntics de la comèdia ens recorda cap al final de la peça a Dario Fo i les seves comèdies de denúncia.

El Tràmit és un debut càusticament inventiu d’hora i mitja de rialles. Sens dubte com està el pati, els riures són altament recomanables.

 

  1. A. Aguado

El Premi Planeta 2018

El Premi Planeta 2018

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Jc5Nu_tkWb0[/youtube]

El premi Planeta sempre és una festa per als guanyadors. Recordava el pare en les rodes de premsa anteriors al lliurament del Premi Planeta que el premi era un regal que ell feia a la seva dona Teresa. Per això el premi sempre es dóna la nit de Santa Teresa. A més de recordar el fet que José Manuel Lara pare sempre tenia notícies d’una nova compra, una nova adquisició pel grup d’empreses editorials i alguna notícia sorneguera de l’Espanyol, equip del futbol del qual era gran aficionat. El pare va morir, el fill Fernando que semblava que era el lider de futur també va morir en accident de cotxe, es va fer càrrec José Manuel Lara fill, i ara el grup editorial ja no té el to dels Lara, aquesta gran família amant dels llibres i del negoci de l’editorial que li donaven salsa a les xafarderies del dia anterior al lliurament del premi. Ara tot és més formal i seriós.

Són pocs els premis literaris que permeten que la teva vida canviï de rumb. És una cosa així com que et toqui la loteria en la vida d’un escriptor. És clar no cal comprar el dècim, sinó escriure una bona novel·la i estar en el moment just en el lloc exacte, com passa en tots els àmbits de la vida.

Aquest any el premi Planeta ha recaigut en un especialista en novel·la històrica Santiago Posteguillo (València, 1967). Un novel·lista especialista en el període romà. Es va donar a conèixer amb una sèrie de novel·les històriques dedicades a l’Imperi Romà, notable és la seva trilogia sobre Trajà.

La novel·la s’apropa a la figura de Julia Domna (170-217) l’emperadriu més poderosa de Roma, la dona de Septimi Sever. Jo, Julia. Va obtenir el 67è premi Planeta dotat amb 601.000 euros. La història d’una dona que ascendeix socialment des de la seva condició humil.

La novel·la finalista és la investigació sobre la nissaga familiar de l’autora per buscar-se a si mateixa. Ayanta Barilli, filla de Sánchez Dragó, un animal televisiu que tant ha fet per la difusió de la literatura en programes i tertúlies. Ell també va ser guardonat amb el Premi Planeta l’any 92, encara que l’escriptor va ser el guanyador. Ayanta Barilli fa una anàlisi de les dones de la seva família en Un mar violeta fosc. El pare En els dos casos el focus del Premi Planeta està posat en la dona les principals lectores de novel·la, així mateix l’editorial sempre ha mimat la premsa especialitzada en els llibres a la qual té cura any rere anys des de la creació del premi i per descomptat dels llibreters sense els quals no tindria sentit la indústria editorial que ha canviat moltíssim des dels anys de postguerra fins ara. Els clàssics venedors d’enciclopèdies que anaven pis per pis venent l’enciclopèdia i col·locant el Premi Planeta han estat substituïts per Internet i aquesta cosa tan freda però eficaç de comprar en línia un llibre i rebre’l per missatgeria o llegir-lo en format digital directament amb una descàrrega sempre legal. La pirateria editorial trenca les regles de joc de l’economia de mercat i fa que els escriptors quedin amb el cul a l’aire. Els editors agafen el pols al món del llibre a la Fira del llibre de Frankfurt, on el llibre imprès segueix sent el producte estrella, el lector que pot triar qualsevol format encara tria de manera majoritària el llibre imprès.

Sens dubte, premis com el Planeta fomenten la lectura a nivell general i contribueixen a elevar el nivell de lectura. Sens dubte una societat que llegeix és una societat que dialoga i reflexiona des del coneixement. Cada any unes sis-centes novel·les es presenten a un premi i tots es pregunten de què està fet el Premi Planeta? La resposta no podia ser una altra que del material amb què es fan els somnis.

  1. A. Aguado

La crisi dels refugiats Jenny Erpenbeck

La crisi dels refugiats

 

Jenny Erpenbeck, Yo voy, tu vas, él va, Anagrama, Barcelona, ​​2018, 332 pàgines, 20 €

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=gxSki-iCACc[/youtube]

Jenny Erpenbeck (Berlín, 1967) va tenir uns avis paterns fonamentals a la seva vida, els dos actors i escriptors, i els dos mons han influït en ella sustancialment. La novel·lista alemanya està lligada professionalment al món de l’òpera; però el 1999 va decidir portar una doble vida i dedicar-se també al món de la literatura amb la publicació de la novel·la Història de la nena vella. A Jenny Erpenbeck li interessa mostrar als seus lectors situacions en què tot es transforma de sobte i reinventar-se com els propis alemanys que després d’Hitler es van haver de reinventar.

En La fi dels dies (2012) narra una saga familiar de jueus de l’Est des de l’ imperi austrohongarès fins al món de la caiguda del mur. Els seus avis van lluitar contra Hitler i ella ho fa contra la imatge equivocada dels camps de refugiats a l’Europa del segle XXI.

Un dels grans éxits literaris a Alemanya es la seva última novel.la. Narra les experiències d´un vell professor universitari retirat que s’endinsa dins d’un camp de refugiats al centre de Berlín i escolta històries punyents i esperançades de joves arribats des de països llunyans, que vénen fugint de la guerra i de la misèria. El enfrontament de cultures està servit en una novel·la que és com un rusc de petites històries que apareixen desgraciadament en els mitjans de comunicació cada dia com la separació de nens dels seus pares, els ofegats a l’illa de Lampedusa, la cultura africana, el valor i el significat de les paraules, els refugiats, la guerra a Líbia, la caiguda del mur de Berlín, les sol·licituds d’asil a Europa, el drama dels desplaçats per la guerra, la responsabilitat d’aquells països que no tenen costa amb el mar Mediterrani, el conflicte amb Nigèria i la tragèdia dels ofegats a la Mediterrània. El protagonista de la novel·la, Richard es fa preguntes i les deixa obertes perquè el lector les tanqui.

Jenny Erpenbeck aborda el tema del dolor i la injustícia que viuen els éssers humans en les nostres civilitzacions avançades a les portes de les nostres cases. Hi ha en les seves novel·les una voluntat d’explicar la realitat històrica de l’Europa del segle XXI.

Richard, un filòleg expert en llengües clàssiques jubilat ens serveix de fil conductor pel món dels refugiats. Aquest home vidu, amb tot el temps del món per davant sense cap obligació, sense activitat laboral, viu al costat d’un llac on algú s’ha ofegat i el cadàver no ha estat encara rescatat. A poc a poc Richard comença a ocupar-se del tema dels refugiats a Alexanderplagtz, comença a fer visites freqüents a una llar de refugiats que han arribat des d’Itàlia, parla amb ells, els escolta les seves històries i comença a elaborar un assaig on es barregen els arguments dels clàssics grecs i els alemanys, hi ha aquí un joc de miralls sobre l’escriptura i la reflexió d’una novel·lista que domina la narració de forma magistral. Comença a impartir classes d’alemany per a refugiats i en aquest interès pels altres coneix un jove que va arribar de Ghana, Osarobo, i que, quan li pregunta quina oportunitat voldria tenir, li contesta que el seu desig és tocar el piano. I casualitats de la vida, Richard té un piano i Osarobo acaba buscant la música de forma intuïtivament. La novel·la és una aposta pel diàleg i una lluita contra la incomprensió, es tracta d’esforçar-se per posar-nos en les sabates de l’altre, en les sabates de l’estranger, en les sabates del desconegut que truca a la nostra porta buscant ajuda. Al final de la novel·la un entén el títol en què es declina el verb anar que explica el flux migratori a Europa i ens obliga a pensar i prendre partit.

  1. A. Aguado

 

Del dolç al salat

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bnB0Yz6uXN8[/youtube]

Miquel Antoja, 101 receptes per a triomfar, Llibres cúpula, Editorial Planeta, Barcelona, ​​2018, 222 pàgines, 20 €.

 

Sempre és una difícil decisió aquesta de triar un camí a la vida, però quan ho decideixes has de posar tota la carn a la graella. La cuina és un dels camins professionals què més acceptació està tenint entre els joves i en aquest sentit les escoles ofereixen cada vegada millor formació. Un exemple és el del llibre de cuina que presentem avui: Miquel Antoja (Badalona, ​​1984) és un fanàtic dels fogons, un d’aquests talents emergents, i ho fa des de la cuina i des dels llibres. Avui presentem 101 receptes per triomfar Llibres Cúpula, d’aquesta manera se suma a la llarga llista de xefs que es dediquen a la didàctica de la cuina.

El llibre conté les receptes preferideds del cuiner que es va formar a l’Escola Universitària d’Hostaleria de Sant Pol de Mar. Es considera hereu de Josep Maria Freixa en el restaurant del qual va treballar dur, ​​va passar per la cuina del resturant Sant Pau de Sant Pol de mar de la xef Carme Ruscalleda. S’ha convertit en un cuiner mediàtic que té el seu canal de youtube, instagram i altres xarxes socials. Una de les virtuts que ha après dels seus mestres és la constància i les ganes de millorar per això una de les seves facetes és la d’assessor de restaurants.

El llibre mostra dues cares de la mateixa moneda: la cara a (pastisser) i la cara b (cuiner), dolç i salat formen les dues cares d’un mateix professional de la cuina. El llibre està estructurat en nou blocs entre d’altres: bases de cuina, salses, peixos, carns, postres i galetes… Entre les receptes destaca el brou de gamba, la samfaina, la crema acipicant vegetal, lemon peu i el Dònut. Cada recepta té els ingredients amb les quantitats exactes, els passos a seguir, fotografia i consell del tipus: “Es pot utilitzar per postres, per refrigeris, per aperitius. De vegades algunes notes a peu de pàgina tipus: “aquesta cocció és ideal per si comprem els llamàntols, però no volem menjar-los el mateix dia. Si els fem aquesta cocció i els congelem, conservarem la seva frescor per al dia que els vulguem consumir “o del tipus” Si se’ns queda sec el guisat a meitat de la cocció, es pot afegir una mica més d’aigua bullint. En el cas de les mongetes l’aigua ha de ser freda “. El llibre conté receptes tan útils com la massa de pizza, la pasta fresca, una bona beixamel, salses o caldos com la vichyssoise, ens ha cridat l’atenció la forma de fer les croquetes de pernil o l’steak tàrtar, … el llibre es tanca amb la recepta d’ speculoos, aquestes galetes són típiques de Bèlgica i Holanda i ens recorden els sabors dolços de tota la vida. D’alguna manera aquest és el sentit d’aquest receptari, el de gaudir dels sabors dolços i salats de tota la vida amb l’ajuda inestimable d’algú que entén la cuina com l’art dels sentits.

  1. A. Aguado

 

L’exili i el moviment de persones

Sí, està carregada

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=8171K40pJho[/youtube]

Nabokov, Vladimir, Glòria, Anagrama, Barcelona, ​​2017, 262 pàgines, 19’90 euros.

 

 

L’editorial barcelonina Anagrama està publicant tota la producció literària de Vladimir Nabokov (1899-1977), acaba de treure al mercat la novel.la Gloria, una obra que pertany al grup de novel·les de la dècada dels 30 del segle passat. Es tracta d’una obra en la qual s’expliquen els diferents camins zigzaguejants que pren la vida d’un exiliat rus anomenat Martin Edelweiss. Es tracta d’un jove amb una sensibilitat extrema, que l’atrau el món de la màgia, de l’imaginari embolicat en una subtil malenconia.

El protagonista de Gloria va aprendre a edat molt primerenca a controlar les llàgrimes i ocultar les seves emocions, sorprenia als seus mestre. Amb el temps adquireix la passió pel viatge, els trens, llocs i gents que no torna a veure perquè no sent un llaç amb l’entorn, té la condició de l’exiliat, el qual viatge sense rumb. Aquesta és una d’aquelles tendres històries a favor de la bondat humana. El personatge es mou en hotels i l’autor descriu el món que envolta el viatger amb la sensibilitat d’un poeta. Els protagonistes d’aquesta història busquen la felicitat encara que no aconsegueixen atrapar-la perquè la felicitat vola com una papallona i té la consistència d’un floc de neu.

A la primera part del llibre coneixem la situació familiar de l’heroi de Vladimir Nabokov, els seus viatge i els seus anys a la universitat, el seu aprenentatge de l’anglès i la seva relació afectiva amb el passat rus. La paraula exiliat ressona en el llibre, molts dels lectors europeus de Nabokov són exiliat. Els persontages com Sònia, Zilanov, Darwin, l’oncle Henry, Rose o John són personatges que es mouen entre el somni, l’amor i la realitat en la seva lluita per la seva supervivència en una Anglaterra de la qual s’analitzen els seus usos i costums, en una novel·la que està carregada de bona narrativa.

L’exili i el moviment de persones al món és un dels temes centrals dels nostres informatius diaris, això fa que aquesta novel·la aparegui com actual. No tots tenen la sort del protagonista de viure a Suïssa i després estudiar a Cambridge. El que ens apassiona de la lectura és l’anàlisi psicològica dels personatges i l’adjectivació de tot el visual, fent que el lector visqui amb els protagonistes la veritat d’aquesta gran mentida que és la literatura.

  1. A. Aguado

Josep Giralt (Terrassa, 1960)

Josep Giralt “versus” Sirio Sanguino.

 

És útil saber sempre la veritat?

 

 

Josep Giralt (Terrassa, 1960) Llicenciat en Filologia Hispànica i Escriptor. Inicia la seva vocació literària com a poeta a molt primerenca edat, amb un llibre de prosa poètica encara inèdit, que no descarta publicar algun dia. Després d’aquests inicis, va continuar escrivint una sèrie de relats curts amb format experimental que el va ajudar a fomentar la seva creativitat literària i a adoptar l’hàbit de la creació literària en la seva vida.

 

En la seva tauleta de nit a més de clàssics com el Mio Cid, la Celestina, Cervantes, Quevedo o el Lazarillo de Tormes, podem trobar a Truman Capote, Celine, Wadji Mouawad o Charles Bukowski.

Josep Giralt debuta aquest 2018 en el panorama literari amb una novel·la de llarg recorregut “Sirio Sanguino” publicada per Editorial Gregal.

Sirià Sanguino narra la història d’un noi que als set anys es queda orfe de pare, i se sent abandonat per la seva mare. A partir d’aquí, acompanyem Sirio per la seva vida fins als vint-i-anys, on després d’algunes experiències vitals, Sirio descobreix els seus orígens de manera inesperada.

 

Què et va portar fins Sirio?

Sirio ha estat un descobriment en el meu procés personal d’escriptura, ja que inicialment, Sírio no era el protagonista de la història, sinó que era un personatge secundari.

 

I com vas decidir convertir-lo en el principal personatge de la història?

Sirio era el personatge més actiu de la història, vaig començar la història amb un altre personatge, però després vaig decidir canviar l’enfocament de la narració, i focalitzar-lo en Sirio, a partir d’aquí, a través de les històries que narrava em vaig adonar que jo estava explicant la història personal del meu pare.

 

Comparteixes algun tret com a autor amb el personatge principal?

No, en principi està molt allunyat de qui sóc jo, encara que sí que és veritat que té algunes actituds i respostes que són meves, segons diuen els lectors que em coneixen i han llegit la novel·la, encara que jo no els identifico.

 

 

Quina és la teva motivació principal per escriure aquesta història?

La història me la vaig trobar, mai vaig triar descobrir aquesta història, d’aquí que vaig arribar a realitzar gairebé quatre versions del manuscrit original.

 

Quins canvis has fet com a escriptor des que vas començar amb la primera idea fins al resultat final?

A través de la reescriptura de la novel·la, he après a treure múscul com a escriptor. Després de tres anys de treball, vaig descobrir una història potent en tot el que tenia escrit, unes 300 pàgines que vaig haver d’aprendre a reduir fins a la versió actual de la novel·la.

 

Quina ha estat la teva major influència per escriure Sirio Sanguino?

Desafortunadament, he agafat les divagacions literàries de Cervantes, això és a dir, començo escrivint una història dins d’una altra, una segona història explicada dins d’una primera, que trenca la idea de realitat, i trenca la idea de similitud. Si el lector s’adona que llegeix, és que està fora de la història, m’agrada fer sentir al lector que està llegint una història sense pensar en el fet que està llegint, és com quan veus una pel·lícula i t’oblides que estàs veient la pel·lícula i la vius.

 

A qui recomanaries llegir la novel·la?

Sobretot la hi recomanaria a un públic adult, que busqui la sorpresa del personatge. Especialment a aquelles persones interessades en llegir una història en profunditat, perquè la història és molt realista però hi ha una gran profunditat en els sentiments dels personatges que fan que la història vibri més i atregui, a través d’una anàlisi de l’ànima humana i de la localització de les escenes, en un poble petit durant els anys 60.

 

Quina escena del llibre és una de les teves favorites?

Una de les finals, que és la trobada entre Sirio i la seva mare, perquè explico la història a través del xoc dramàtic entre fill i mare mitjançant el coneixement de la veritat, a la qual el personatge no s’ha atrevit a enfrontar-se durant tota la novel·la, és com si el personatge s’enfrontés als seus propis dimonis interns.

Vaig necessitar quatre anys per reescriure aquesta escena, fins i tot vaig necessitar reescriure el manuscrit de nou, fins a tornar a arribar a aquest punt de la història.

 

Continuaràs amb una segona part de Sírius Sanguino?

No, perquè m’ha atrapat durant molt de temps, per a mi Sirio és un personatge real que ha conviscut amb mi durant 15 anys, i ara estic desengantxant-me d’ell.

 

Per què t’agrada escriure?

No és que m’agradi escriure, és que escriure forma part de la meva vida. No visc per escriure, sinó que escric per viure, no concebo la vida sense escriptura. M’he creat la meva pròpia vida només per escriure, a més no concebo escriure sense poder llegir, per a mi és tan important escriure com llegir.

 

Quin consell donaries a algú que es vol dedicar a escriure?

Sobretot viure, perquè jo no escriuria res que no hagi viscut, mal pots aprofundir una història si per començar no l’ has viscut, i per escriure bé, has d’aprofundir en els personatges, en els sentiments, en les vivències, i això només t’ho dóna l’experiència pròpia viscuda. Per això crec que és molt necessari poder viure per després poder escriure.

 

Quines preguntes et faries si tu fossis el lector de la teva obra?

 

Per què l’ésser humà té la curiositat de saber sempre la veritat? És útil saber sempre la veritat?

 

 

José Antonio Aguado

L’assassí de la brúixola

L’assassí de la brúixola

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mS60CMh1zPs[/youtube]Blue Jeans, La chica invisible, Planeta, Barcelona, ​​2017, 542 pàgines, 19 €.

 

En una novel·la les dues primeres pàgines són fonamentals perquè enganxi al lector i no deixi de llegir com succeeix a La chica invisible que quan comences no pots parar, això passa poques vegades. La novel·la que publica Planeta explica la història d’Aurora, la història d’un institut d’ensenyament mitjà on tots tenen secrets a amagar, per descomptat com en les millors novel·les angleses del gènere negre. Hi ha un crim per resoldre on tots podrien ser culpables, tots són sospitosos. Qui ha matat la noia invisible?

L’autor Francesc de Paula escriu sota el pseudònim de Blue Jeans. El novel·lista es troba còmode en la novel·la de misteri sobre el tema de fons, les trames juvenils sobre les quals porta diversos anys treballant. L’adolescència i les seves contradiccions, la seva innocència, la seva lluita per la justícia i la seva energia gairebé inesgotable. La novel·la està plena de WhatsApps d’aquests que ens penedim l’endemà d’haver-los enviat, d’aquests impulsius que donen pistes sobre un estat emocional. Adolescents d’un institut aclaparats pel fet d’estudiar, o de viure. Adolescents fràgils com bombolles de sabó. Joves enganxats a una pantalla, ja sigui de mòbil o d’ordinador. Entre aquest mar d’adolescents la típica noia o noi que no es relaciona amb ningú, aquests que passen desapercebuts, els invisibles per als altres, fins i tot pel Twitter o l’Instagram. El cos de la jove apareix sense vida, es diu Aurora i ja tenim cas per investigar, pistes falses i pistes veritables.

El món dels professors i dels alumnes apareix en un repertori de situacions quotidianes. Pares i mares d’alumnes i vida acadèmica. El fantasma d’Agatha Christie sobrevola sobre aquestes cinc-centes pàgines que es devoren ràpid, en les mans d’un lector que li surt la vena periodística i vol saber d’aquesta noia que la marxa del seu pare va començar a desconnectar-la de la vida. No era una nena, tenia disset anys i es deia Aurora Rius filla de Vera i Bernat. Com sempre les primeres sospites recauen sobre els familiars més propers. Després la trama agafa camins que el lector lliurat a les novel·les de suspens amb crim anirà descobrint. Emocions, sentiments i reflexions sobre els adolescents dels instituts d’ensenyament mitjà sembren La chica invisible. Una molt bona lectura d’estiu, passat l’aclaparament dels exàmens, sota l’ombra del para-sol i el so del mar a la llunyania mentre passem les pàgines amb els dits plens de crema solar.

  1. A. Aguado

Confesiones de un director de cine

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=rGID9qbdc58[/youtube]

 

Manuel Gutiérrez Aragón, “A los actores”, Anagrama, Barcelona, 2015, 164 páginas, 10€.

 

Manuel Gutiérrez Aragón es un cántabro nacido en el año 1942 que ha dedicado su vida al cine. Estos días de final del verano es noticia porque presenta no una película, sino un libro: “A los actores”, se trata de un dietario, ensayo, memorias… todo en uno.

Un libro fascinante, sorprendente, profundo y muy ameno, que a poco que te interese el mundo del cine te atrapa, a poco que te sientas traído por el teatro te seduce como espectador. Si formas parte de la farándula su lectura es imprescindible. El libro nos descubre el mundo sentimental de un intelectual lúcido que mira hacia atrás en su carrera como director de cine, un mundo que le ayudó a estructurar la realidad y el mundo, a verse desde fuera de sí mismo.

El inicio de un libro marca el tono, muestra el camino, la línea a seguir: “Todas las mañana de domingo iba hain falta hasta la esquina de la Plaza Mayor de Torrelavega en la que mostraban los fotocromos de la película de riguroso estreno. Las películas no se conocían por el nombre de su director, sino por el de sus intérpretes”.

El mundo del cine ha cambiado mucho desde sus orígenes documentalistas de los hermanos Lumière y en ocasiones lo fundamental son los actores y en otras los directores, por no hablar de los equipos de producción y postproducción. En los recuerdos de Manuel Gutiérrez Aragón el cine de la infancia está ligado al domingo y su fascinación por los actores: Ava Gardner, Audrey Hepbur o Marilyn: “íbamos al cine los domingos, día de película de estreno. Normalmente al Coliseum Garcilaso, que también era teatro. Mi abuela y mi tía abuela tenían las butacas fijas, reservadas, de un domingo a otro, igual que los reclinatorios en la iglesia parroquial”.

Personajes como Luis Carandell, Lola Gaos, Adolfo Marsillach, Fernando Rey, Berlanga,… pasean por estas páginas de la memoria cultural más reciente, aparecen y desaparecen fruto del capricho de unos apuntes, como tomas de escenas rodadas en momentos distintos, tienen descartes y trozos válidos. Como dice el autor de este libro “todo recuerdo es un montaje, un producto editado”.

El director analiza los tipos de directores que se ha encontrado por el camino, a saber: los que utilizan a los actores como un instrumento para llegar a expresar emociones y aquellos que por el lado contrario tienen pánico a los actores y lo apuestan todo a la una máquina cinematográfica. Otros se pierden en el trabajo de mesa y otros que ni ensayan como dicen que hacía Ford y los hay que interpretan ellos para que los actores sepan la forma en que ellos quieren ese personaje. En el fondo los dos tratan de las emociones y los sentimientos.

Las cuestiones en torno a las diferencias entre el actor cuando está ante una cámara o en un teatro frente a un público también son objeto de análisis en el libro, además de las relaciones del director con los actores con los que ha trabajado: Óscar Jaenada, José Coronado, Ana de Armas, Álex González, Clara Lago,Juan Diego Botto, Marta Etura, Emma Suárez, Juan Luis Galiardo, Alfredo Landa, Sílvia Munt, Ángela Molina, Fernando Fernán Gómez, José Sacristán, Juanjo Puigcorbé, Imanol Arias, Ana Belén o José Luis López Vázquez.

“El actor de cine debe contentarse con decir su texto. Renunciar a demostrar que lo ha comprendido. No actuar, no explicar. Ser en lugar de parecer”. El libro está repleto de reflexiones que se prestan al debate entre los actores en su proceso con el personaje al cual interpretan, en un desarrollo de interiorización que tiene más o menos capas. Manuel Gutiérrez Aragón con “A los actores” nos regala una parte del la historia sentimental de nuestro cine y al mismo tiempo una reflexión para todos aquellas personas que pretenda de una forma amateur o profesional interpretan a un personaje de ficción, derrumbando las fronteras entre realudida y sueño.

  1. A. Aguado

 

La frontera entre la paraula i el silenci.

El imperatiu de somiar

 

La vellesa, la pèrdua de memòria, el alzahimer, el pas del temps, el sentit de la vida, el final i el principi de les coses, … aquests són els temes de la companyia La Zaranda que porten més de 30 anys sobre els escenaris treballant amb la coherència que els dóna la recerca d’uns valors eterns dins el món del teatre. Una companyia que es fa dir “inestable d’Andalusia la baixa” són de Jerez, que busca l’art i l’esperit, lluny del mercantilismes, porten molts anys investigant en el tema de la vellesa, el pas del temps com ocorria en “El règim del pinso “. Ara al Teatre Romea ens han mostrat el seu treball “El crit al cel” una peça més de la consagració d’aquest equip que compta amb el cervell pensant de la companyia el dramaturg Eusebio Calonge (1963) irrenunciable paper de portaveu d’una companyia que busca l’essència de l’esperit a la frontera entre la paraula i el silenci.

“El crit al cel” ens situa en un geriàtric asèptic, on es practica la sedació pal·liativa que a poc a poc desintegra en el no res als seus clients. Un grup de residents decideixen escapar iniciar el seu particular viatge enlloc. El dramaturg Eusebio Calonge el que fa és elevar aquest viatge a una categoria mítica i al·legòrica, que no obstant això no perd la tendresa i el sentit de l’humor negre.

Com en el teatre de Fernando Fernán Gómez seus personatges derrotats per la vida i la degeneració física, que tot pas del temps comporta, caminen perduts a la recerca d’un sentit que han perdut. És en aquest terreny on els grans dramaturgs demostren que les més genuïnes creacions teatrals transcendeixen cap a l’àmbit de la reflexió i el testimoni del valor històric, social i real perquè malgrat estar parlant per a l’eternitat “El crit al cel” tracta un tema del present.

El tema de fons, més enllà del mer lament pel pas del temps i la degeneració física de l’ésser humà, és el de la capacitat de l’ésser humà de generar somnis. Encara que la situació serà totalment absurda. Genial l’escena de l’obra de teatre dins de l’obra de teatre, com en una caixa xinesa, totalment delirant, moderna, original i guestiva d’una potència tan gran que, si l’espectador s’atreveix, no deixarà de buscar aquesta companyia en el seu recorregut pels escenaris de mig món.

El talent de La Zaranda està en el creador d’uns textos que tenen molt a dir, en una direcció d’actors impecables i un equip d’actors i treballadors del món de l’espectacle compromesos amb la recerca d’una poètica transcendent sense perdre la cotidinidad per fer que l’espectador comparteixi les seves pròpies pors i els seus propis somnis amb aquests personatges contemporanis que no estan renyits amb el mite, la simbologia que ens recorda el impertivo de somiar, de vèncer les dificultats de l’existència pel costat perillós, a risc de patir dolor , la pèrdua de la memòria o la privació de la llibertat perquè més enllà de la pols de la incineradora, l’irracional i l’catastròfic el poder de la llum en el somni de la vida.

 

  1. A. Aguado

 

Julio José Ordovás, Paraíso Alto,

L’ escombriaire de la solitud

 

Julio José Ordovás, Paraíso Alto, Anagrama, Barcelona, 2017, 131 pàgines, 17 €.

 

 

Paraíso Alto és una novel·la melancòlica sobre la desolació dels pobles rurals abandonats, aquests pobles que a poc a poc s’esborren del mapa. La mort ronda aquest poble on el protagonista un escombriaire de Saragossa explica els esdeveniments surrealistes que van passant. La depressió d’una vida pesada a la vora de la mort ens mostra a un personatge que juga amb la mort i el pànic. Paraíso Alto és un cant poètic a la soledat. En aquest paisatge desolat urbà apareixen una sèrie de personatges arrencats de la realitat. L’estat de violència en què viuen els protagonistes és constant. El lema del conductor de la història és la vida amb dolor, no hi ha vida sense dolor, el protagonista és conscient que està fet amb la mateixa matèria que els morts.

Aquest poble estrany és ple de fantasies i meravelles com la il·lusió d’albirar ovnis, hi ha una violència en el paisatge ple de serps que poden morir i perseguir fins enroscar-se al teu coll. Personatges torturats i sense rostre, éssers tel·lúrics com àngels irracionals envoltats de mosques que miren la descomposició de la carn. Paraíso Alto és un poble estrany ple de ratpenats, fogueres i coses sobrenaturals que posarien els pèls de punta a qualsevol.

Les històries de Julio José Ordovás tenen un toc de kafkià, la realitat que relata no és la que llegim a la premsa d’ara, és una realitat poètica que cerca el paisatge de la solitud humana. Tipus i paisatges del Paraíso Alto que són capaços de sortir d’un bar i disparar sobre la lluna per fer-la miques.

Julio José Ordovás atrapa el lector amb la seva prosa trencada a la qual poc a poc anem sumant els elements del seu univers, només fins al final de la novel·la apareixen complets tots aquests fantasmes que recobren vida i la tornen a perdre. El protagonista d’aquesta novel.la poètica és un escombriaire de Saragossa que va començar a practicar l’art d’escombrar al desert. El temps amb la seva gran escombra ha anat esborrant aquests personatges dels pobles, al segle passat plens de vida i penombres i avui abandonats on només la naturalesa viu: les pedres, els arbres … però és l’olor de la tristesa el que domina la vida d’aquest Paraíso Alto brutal, ple de dolor, poesia, lirisme, temps morts, silenci, solitud, desolació. Una novel·la plena de la mateixa matèria que les persones construeixen els seus somnis.

  1. A. Aguado