EDICIONS 62

 

40 aniversari de “Te deix, amor, la mar com a Penyora

 

Carme Riera, “Te deix, amor, la mar com a Penyora”, Edicions62, Barcelona, ​​2015, 127 pàgines, 14 €.

 

Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) és una de les escriptores catalanes de culte entre molts joves poetes i aficionats a la bona literatura. Molts hem passat per les seves classes de poesia contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va donar a conèixer amb un el seu primer llibre de contes que avui compleix quaranta anys de la seva aparició el 1975. En una Espanya en ple canvi va aportar un aire fresc a la literatura catalana, la clau del seu èxit està en què va saber commoure els seus lectors, perquè escrivia i segueix escrivint des del cor: “Des d´aquí, des de la meva finestra, no puc vuere la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d´agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos. Altres i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.”

Carme Riera utilitza molt dels mecanisme de la poesia per escriure narrativa, ella que és una especialista en poetes com Jaime Gil de Biedma s’analitza a si mateixa per ensenyar als altres naturalesa de la condició femenina, amb uns narradors plens de sentit i sensibilitat: “Coagulada a redols, endurida. Però l´enyor. L´enyor només pequè, en vuer-la, pens que tu restes a l´altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.”

Quaranta anys després he tornat a llegir aquests disset contes en l’edició especial commemorativa amb la mateixa intensitat i minuciositat que la primera vegada, el llibre està dividit en tres blocs que recullen històries breus a mig camí entre el realisme brut i la imaginació d’una dona en la vida de la qual sempre està present el mar, com a metàfora “manriqueña i machadiana” i com a marc poètic d’una realitat que se serveix en petites dosis, petites càpsules per entregues i que tenen la virtut de portar els lectors pels camins de l’emoció. “Tenia quinze anys –una cançó del Dúo Dinámico, el conjunt de moda, parlava de nines tendres com flors i tu, per fer-me enrabiar, la cantaves-. Tenia quinze anys, i ells foren, en part, la causa del nostre trencament.”

L’escriptora es despulla en aquestes històries que van ser escrites entre 1971 i 1974 encara que van ser publicades l’any en què Espanya va entrar en una transició que va portar el país a la democràcia i a un sistema de llibertats de què gaudim ara, després de quaranta anys de dictadura franquista i repressió policial. Estem davant la narrativa d’una dona que ha viscut des de la por i el dolor. La seva prosa beu al cor profund de la nit, aquest terreny sentimental s’estén sobre la seva vida com una manta que la tapa fins als genolls. Aquestes primeres històries ens responen a les preguntes: Qui és Carme Riera? D’on ve Carme Riera?: “jo et vaig contestar –me´n faig creus, de la meva sinceritat- que sempre mirava així quan algú em criadava l´atenció…Anava descobrint el món de la mateixa manera que l´amor em descobria a mi per fer-me seva…les platges desertes, les nits de les nostres imaginàries cites, i l´amor per damunt de tot, l´amor de què mai, per aquella època, no parlàvem…Quan acabà el tinglado-la veu apegalosa del director va declarar “en nombre del Jefe del Estado” obert el curs- vaig pensar que a la fi podria contemplar-te de prop.”

Quins misteris s’amaguen sota la seva aparença de dona lectora, professora, crítica i narradora rebel i compromesa amb Catalunya? La seva dilatada trajectòria en el món de la creació i la crítica literària tanca les respostes. En els seus llibres repassa el temps en què li ha tocat viure, el temps en què hem viscut tota una generació de lectors de les seves obres, obres que hem fet les nostres on hem viscut i ens han marcat la nostra pròpia existència de lectors, d’alguna manera les seves històries tenen la nostra ànima. I al costat dels llibres de la nostra biblioteca i la seva, en un pis al qual hi vam ser fa ja molts anys per fer-li una entrevista per Diari de Terrassa, una llar plena de fotografies de l’escriptora i caixes de totes les mides i colors, exposades per totes les estances. L’escriptora a través dels seus personatges femenins se’ns presenta com una supervivent en un món hostil. En aquest món de decepcions de tant en tant una llum: “Cap a final de curs, quan vaig començar a sortir amb aquell estudiant de Medicina que arribà a Ciutat des del País Basc perseguit per la policia…Una nit vaig escriure´t una carta llarguíssima, mescla de confidència i confessió, en què s´esbucava definitivament la meva adolescència… Exposicions. Festivals de la Nova Cançó. (En Raimon, camisa arromangada, un matí glorios a l´Institut Químic de Sarrià- el Sarrià d´en Foix i na Gertrudis-. Actuacions dels Setze Jutges: Guillermines catòliques encara, i sentimentals; Serrats infantils i creients…) Llibres llegits que altres havien recomenant…Reunions organitzades per les CCOO i pel PSUC. Besos d´altres llavis, frec d´altres mans…”

L’escriptora es despulla totalment ens ensenya les vides que s’amaguen darrere de la seva. Unes vides que s’inicien a l’amor, al llenguatge, al misteri de la vida, l’insomni és un dels companys de molts escriptors com una garantia de veritat. En els seus relats Carme Riera buscava la veritat, l’autèntic, el jo interior. L’autenticitat va lligada al dolor de descobrir les relacions socials. Els relats estan plens de reflexions sobre la vida com un mecanisme imprevisible i pervers: “El cel, des d´aquest balcó del carrer de l´Almudaina, i en aquesta hora, és sempre gris, de mig dol, gris marenga, usat, quasi ranci.”

Al final el lector descobreix que escriure i comprendre el sentit de la vida és un procés de patiment humà en primer lloc, i després, creatiu. Vivim en temps d’una simplificació massificadora, de manera que la inquietud és el més alt sentiment i quan parlem de sentiments Carme Riera és una autoritat.

  1. A. Aguado

La generació del silenci

Alfredo Sanzol & T de Teatre, “Delicades”, Edicions 62, 90 páginas, 16 €.

 

Alfredo Sanzol (1972) s’ha inspirat en la seva àvia i les seves germanes, les de “la generació del silenci” perquè van ser educades per “sentir, veure i callar, i patir molt”, per escriure “Delicades”, que ara veu la forma de llibre i primer va ser una obra de teatre. Unes vides fetes literatura sobre el que elles no van arribar a explicar.Aquestes dones que van inspirar aquest llibre, eren les que tractaven els homes com nens, que decidien les coses i ells les executaven i que els servien primer a ells a la taula. Ara sembla de ciència ficció.

Alfredo Sanzol és llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra i en Direcció d’Escena per la RESAD. Ha escrit les obres “Carrusel Palace” (2000), “Cous cous i xurros” (2001), “Mòbils” (2003), “Calleidoscopi” (2004), “Com aixecar pedres sense enfonsar en les voreres” (2005), “Riu i destrucció” (2005), “Sí, però no ho sóc” (2008), “Dies Fantàstics” (2010). Eltext escrit del una obra de teatre forma part de la literatura i la seva lectura desperta en el lector aspectes que per l’espectador passen desapercebuts.

El llibre  ha estat traduït al català per Sergi Belbel.Ens trobemamb dinou històries una successió de diàlegs i monòlegs sense més punt de connexió que la vida, units per un pasdoble, una prunera que dóna una poma, i un roser que semblava mort i no ho estava: “És que me´n recordo, de quan eres petita, i venies a tocar-me la cara, i et quedaves adormida quan em tocaves la cara. Perdona. Mai, mai m´hauria pogut imaginar que m´ho arribaria a passar tan malament. Perdona. És que veig com estàs creixent i no sé què fer”.

L’ humor és una constant en la trajectòria de T de Teatre i Alfredo Sanzol. Una manera de mirar la realitat que els ha unit per explicar “Delicades”, una història d’històries, de vegades no tan fràgils ni delicades. Construïda amb fragments, trossos, amb elements que en aparença no tenen relació, però que configuren un univers.Una sèrie de microrelats trepidants: “La Margarita criava unes gallines grosses com galls dindis, i totes les veïnes l´envejaven. Margarita, treu aquestes gallines de la carretera, que encara les atropellarà un estiuejant”.

Històries sempre farcides d’una bona dosi d’amor i records: “Guardo els botons. Guardo els retalls. Guardo el fil que em sobra de les agulles. Guardo les cordes de les caixes. Guardo les caixes. Guardo el paper d´embolicar els regals. Guardo els filferros, les femelles i els cargols. Guardo els cables dels aparells vells. Guardo les rajoles que sobre. Les fustes que sobren. Els testos que es queden sense planes”.

Uns personatges, homes i dones, kafkians que protagonitzen diverses instantànies, com a curts cinematogràfics o relats breus amb la intensitat d’una Julio Cortázar, un Truman Capote o un Pere Calders, amb només uns breus diàlegs l’espectador entra de ple perquè el que escolta i veu d’alguna manera ho ha viscut o ha sentit en pròpia pell: “Jo pinto flors. I em sento compromesa amb aquest acte. No pinto per pintar. Jo veig pintures de flors on el pintor no hi és. Són pintures fredes, mortes, pintures de flors sense ànima, sense cap mena de compromís.”

Un llibre diferent que provoca un sentiment d’agraïment infinit al lector. Però la seva singularitat no és perquè hi aparegui cap innovació. Sinó perquè colpeja a les entranyes del “jo”, que diria Freud, amb intel·ligència, tendresa, ironia i humor, qualitats difícils de trobar amb els escriptors moderns. “Delicades” és un retrat en diverses instantànies virades al sípia, però plantejades des d’una mirada contemporània: “bonica, que ens pensàvem que t´havies mort, i mira el que has tingut. Has tingut una filla. Has tingut un bebè.”

La visió que té Sanzol de les dones que van poblar la seva infància, la que tots tenim de les nostres mares, àvies … Una generació de dones “delicades”, que van vestir una fràgil duresa, o una dura fragilitat, i que durant dècades han conformat aquests entranyables matriarcats en què els homes només eren companys de viatge.

J. A. Aguado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *