Mirall de Glaç

Isidro Cabell, de vita beata

 

Isidro Cabello Hernández, “Plor pel meu pare i altres poemes”, Mirall de Glaç, Terrassa.

 

Terrassa, 2012. Hivern fred. Isidro Cabello em lliura un llibre de poesia que ha editat Mirall de Glaç. La poesia és un gènere que sol alimentar-se de l’experiència humana dels seus creadors, com passa en aquest cas. L’eufòria de la vida. Entre les muses, l’aire, les preguntes i els laberints sobre l’existència i el llenguatge Isidro Cabello va trobant el seu lloc, la seva veu. Amb la motxilla carregada pels anys, aquest prestidigitador de la paraula ens apropa a les seves reflexions sobre la mort i la vida. Amb la seva paraula aconsegueix una fisura en les emocions i té moltes coses per explicar sobre aquest món des del coneixement i la raó.

Ha llegit amb voracitat i això es nota en els seus versos mesurats. Canta a l’amor i la pèrdua. Sublima el pas del temps i la filosofia com a forma de mirar el món. Busca una veu pròpia que ha ja ha trobat: “Passar de llarg / per totes les ciutats, / per tot campament / i pels mars / plens de sirenes / que pugnen per parar-me.”

Isidro Cabello agafa l’ atroç misteri de la vida real i el reinterpreta amb un fascinant repartiment d’emocions. Un riquíssim tapís d’intriga, joc de paraules i veritats a gran escala. Viu entre nosaltres llegint i meditant sobre la nostra existència quotidiana: “cau sobre la música de valsos / i recau amb punxó tot vestigi / de qui trepitgés ferma l’existència”.

L’estètica del poeta corre pels camins del realisme reflexiu, una poesia que reflexiona sobre la realitat de forma meditada i explora els camins del pensament. En aquests versos trobem el misteri mai resolt de la mort. Isidro Cabello troba en el llenguatge un fèrtil territori per a una poesia ambiciosa de la qual no podríem assenyalar influències, més enllà de les lectures de la Història de la Literatura que pesen en els seus dits com provocativa meditació sobre l’efecte de l’emocional sobre les paraules: “Així penso i no visc. / El meu pensar contraresto / amb amics i hobbies / que les meves tardes asserenen”.

De vegades el poeta s’inventa un nou simbolisme i això em fa pensar que hauria de seguir per la senda de l’obra més ambiciosa, seguint els passos de poetes com Agustí Bartra en la línia de “El gos geomètric”. Com Agustí Bartra Isidro Cabello domina el llenguatge. Coneix l’ofici de poeta, encara que a causa del caràcter d’antologia o la dispersió dels seus interessos a l’hora d’editar sembla que la seva veu agafi senders no sempre rectes oferint pluralitat de registres com passa en “La meva casa de Gatur” i el projecte que té en ment d’un gran poema escrit des del coneixement científic i el saber de la ciència, ens agrada aquest poeta que fa gala d’un eclecticisme: “Recordo el temps viscut / en els anys de la meva infància”.

Encara que llegeix més que escriu, jo voldria destacar aquest diàleg permanent amb la tradició que fa que els seus poemes, dia a dia, s’enriqueixin en aquesta recerca de l’excel·lència poètica, una obertura a noves formes de dir per satisfer una major necessitat de creació i d’invenció: “Seguir caminant / gaudint de la infinitat pelegrinatge. / No vull repetir / dues vegades dues accions semblants”. De vegades els seus poemes són com pinzellades d’un quadre i al fil d’una anècdota el·líptica i veloç, Isidro Cabello traça aquest retrat de la memòria, de la vida i del pensament que és aquest llibre editat per tota una institució en la poesia de Terrassa: Mirall de Glaç. Paraula de poeta.

J. A. Aguado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *