PROA

Problemes oculars

 

 

Carles Zafón, “Il.lusions òptiques”, Proa, 272 pàgines, 18´50€.

 

 

Llicenciat en Medicina i Cirurgia, Carles Zafon i Llopis (Barcelona, 1965) és especialista en endocrinologia i nutrició i resideix a Parets del Vallès. A part de publicacions estrictament científiques, la relació amb la seva literatura va començar amb la publicació de la novel·la “L’Harúspex” (Meteora, 2004), una recreació  dels personatges de la mitologia grega. Li va seguir “Elementa”(Omicron, 2007), una col·lecció de quatre narracions curtes que expliquen històries quotidianes des d’una perspectiva amable i amb desenllaços sorprenents. L’any 2008 va publicar “Cecília” (Omicron, 2008), novel·la d’intriga en la qual un misteri familiar fa que el lector s’endinsi en la història del moviment espiritista del segle XX. I el mateix 2008, la narració curta “Poemari “ va ser seleccionada en la novena edició del Certament literari les millors pàgines de Granollers i es va publicar en el llibre “Regal d’aniversari i altres històries (Brau, 2009). Cal remarcar que el 2005 ja va ser finalista del “Premi el Lector de l’Odissea” i que el 2009 ho va ser del Premi de Narrativa Jaume Maspons.

“Il·lusions òptiques” ha guanyat el dotzè premi de narrativa “El lector de l’Odissea”. Zafón se serveix dels seus protagonistes per marcar la frontera entre realitat i ficció: “I es va enamorar de la seva veu dolça. I de la boca que havia pronunciat aquelles paraules. Tanmateix, va pensar resignadament que havia fet tard per a l´amor, perquè tot el que l´esperava era la mort. Tot i amb això, potser per la irònica broma que li llançava el destí o potser pel costum de fer-ho quan visitava clients, no va deixar de somriure.”

Aquesta és una novel.la  amb tres personatges conformistes i alhora de psicologia fonda, que investiga sobre la falsa felicitat a través del humor, de vodevil i del recurs metaliterari: “Il·lusions òptiques” és, dins la novel·la, un llibre d’èxit fastuós escrit per un imam televisiu que engalipa amb la seva verbigràcia i els seus aires de coach: “Ja hi tornem, va pensar el Jaume Sensat. El Dionisi els va fer cinc cèntims de la història del juli Comas i el seu èxit “Il.lusions òptiques”. Certament,   l´autor era un pocapena de psicòleg que s´havia fet famós donant consells pseudofilosòfics en un magazin televisiu de tarda”. El lector troba la ficció dels textos escrits pels personatges dins d’una creació (la de l’autor) també fictícia, com en la teoria de les caixes xinesques: “La solitud era una marca d´identitat del co.lectiu. Alcohol, amors refusats, homosexualitat perseguida, addicions inconfessables, la tuberculosi. La vida dels grans prohoms de les lletres estava farcida de viatges d´anada i tornada a l´infern de la desesperació”.

La novel.la destaca per la seva estructura formal, que posa a prova constantment la capacitat de percepció del lector: “El Jaume Sensat es va despertar amb l´estranya sensació que la seva vida era de mentira”.

La trama va avançant en la reflexió dels personatges sobre la seva vida i la recerca continuada dels objectius que volen aconseguir. El fet permet que hi vagi havent cada vagada més punts de coincidència  i contactes entre la realitat que icuen els personatges i les il.lusions: “qui es va quedar sense paraules va ser ell. Estava acostumat a furgar en la intimitat dels seus clientes; sabia com fer-ho i sabia, també, que cada matí la seva vida privada havia de quedar fora del despatx”.

L’ anàlisi de la realitat ens va reflexionar sobre el món en crisi en que vivim, representat per l´editor protagonista convertit en el exemple viu de la confusió. El final trepidant fa de la lectura una sorpresa a un text ric que atrapa al lector des de les primeres pàgines: “L´Anna va agafar tots dos exemplars alhora, els va signar i els va tornar a les dues amigues al mateix temps. L’ Eva continuava bocabadada, però, com despertant-se d´un somni etern, va avançar dues passes i va cridar el Juli per demanar-li si ell també li podia signar el llibre”.

Res és el que sembla i una dona és com en moltes novel.les la que recerca i topa amb la imposibilitat de trobar una direcció vàlida que pugui conduir-la fins on ella vol anar: “L´Anna Orteu no havia dit mai res de la seva relació amb el coach. Coneixia les seves amigues i tenia molt clar que el comentari més innocent hauria desfermat tota mena de fantasies”.

  

 Entre les extraordinàries habilitats de Carles Zafon hi ha la de trobar el llocs comuns del món femení de tal manera que el lector té la sensació de contemplar per primera vegada aquesta manera de veure el món. Aquesta novel.la no és només sàvia i astuta en les reflexions dels personatges, sinó tambén extremadament formal i amena.

                                 J. A. Aguado

Informe sobre la central atòmica

 

Josep Pla Enric Juliana & Julià de Jòdar, “Radiacions”, Editorial Proa, Barcelona, 2011, 107 pàgines, 17’50 €.

El teatre Romea va acollir la lectura dramatitzada de “Radiacions” sota la direcció de Carles Canut. Les veus de Ferran Frauca, Josep Maria Pou i Toni Sevilla van donar vida a la trobada de dos vells amics que es retroben sobre el pont marítim d’una ciutat de costa. És una obra escrita a dues mans sobre la ciutat de Badalona, pretén ser una radiografia de la societat contemporània a Catalunya: “La vida és un munt de ruïnes insignificants i iròniques”. El llibre es pot llegir com a resposta a la devastadora crisi immobiliària, com a alternativa per sortir del forat socioeconòmic, per tenir un macro projecte de futur que torni a il·lusionar els desencantats, els catalans decebuts i indignats: la construcció d’una fastuosa central atòmica darrera generació, anomenada Josep Pla. Acostumat a aquests tripijocs, el polític els protagonistes volen teixir complicitats i aliances entre el món financer, el bancari, els governants i les xarxes d’informació per fer viable aquest projecte mastodòntic. Aquesta és la primera col·laboració literària entre Enric Juliana, subdirector de La Vanguardia i autor de diversos llibres, com ara “La deriva d’Espanya”, i Julià de Jòdar, escriptor amb premis com ara el Carlemany i el Prudenci Bertrana, entre altres, i que ja ha ambientat més d’un dels seus treballs literaris a la ciutat de Badalona. De fet, el Pont del petroli havia estat unió de les seves primeres novel·les: “Aquest nou consens que dius, s’aguanta amb pinces. I a cap amb dos dits de front li passaria paper cap de reprendre l’energia nuclear aixecant una central a les ports d’una gran ciutat. És una bogeria. Ets membre d’un cercle de bruixots nuclears, Salesa? Per això m’has citat aquí? Per fer-me soci i participa dels deliris de la teva maçoneria il·luminada, que fa anys i panys que vol dirigir el país des de l’ombra? Et con com si t’hagués parit … perquè m’ensumo que hi hauran de ser tots”. La temàtica del llibre ha cobrat una sobtada actualitat amb la situació d’alarma nuclear que viu el Japó a causa dels esdeveniments a la central nuclear de Fukushima. Dos personatges, un periodista i un polític, estan en el Pont del Petroli per parlar de la construcció d’una central nuclear en un municipi que s’assembla molt a Badalona. Un advocat ben relacionat amb la política (Salesa) i un expert en les noves tecnologies, que es fa dir posperiodista (Lamba). El Pont del Petroli, un vell pantalà de Campsa avui reutilitzat com a mirador, apareix en les primeres novel·les de Julià de Jòdar i és el gran supervivent d’un paisatge dur i imperatiu que els dos autors van conèixer bé en la seva joventut. Primer va ser la platja, després el detritus del desenvolupament industrial desbocat, després la higienització i les plusvàlues immobiliàries i ara, després de la volatilització de la bombolla, la incògnita del què fer: “No siguis Borinot, Lamb. En Josep Pla ja ho va intuir l’any 1965. La coneixes, la història d’en Pla i el Programa Atòmic Empordanès? ” Lamb i Salesa esbotzen amb cruesa els mecanismes contemporanis del poder i, bategant per sota de la seva pell de ciment, el fil dramàtic: la fragilitat, el desassossec incurable: “Ara m’agrades, Lamba. De realitat, mister Twitter, tu en saps un ou. Constato que l’estada a l’estranger et va espavilar. No has fet com aquests col·legues teus, que encara viuen penjats dels mites del periodisme d’investigació i altres romanços justiciers contra el poder “. De manera penetrant i misantròpica, el duel dialèctic entre els dos personatges porta a col·lació el desgovern democràtic, les corrupteles del poder, els negocis bruts, els estralls de l’especulació urbanística, les polítiques de disseny, els paràsits de torn, etc. Com a distensió, a l’intermedi de les dues parts del llibre hi aparèix un personatge mig shakespearià. L’obra teatral ens planteja una reflexió irònica sobre el mapa polític de la nostra societat. Els moviments socials i la crisi econòmica porta els dramaturgs a reflexionar sobre la realitat del carrer amb la finalitat que l’espectador que assisteix al teatre entri en diàleg permanent amb el que està succeint al carrer.

J. A. Aguado

Humor anglès i intel·ligència europea

 

Howard Jacobson, “El cas únic de Sam Finkler”, Premi Booker 2010, Editorial Proa, Barcelona, ​​2011, 429 pàgines, 20 €.

 

 

L’escriptor britànic Howard Jacobson (Manchester, 1942) fent gala d’un humor anglès impecable va aconseguir el premi Man Booker a la millor obra de ficció en llengua anglesa, el guardó literari més prestigiós del Regne Unit, per la seva novel.la “The Finkler question”, que evoca en clau d’humor del que significa ser jueu a la Gran Bretanya actual: “La seva vida havia estat un contratemps rere l´altre. O sigui que hauria d´haver estat preparat per a aquest. Era un home que veia venir les coses. No premonicions obscures abans i després d’adormir-se, sinó perills reals i presents a plena llum del dia.

Jacobson havia estat finalista del premi Booker en dues ocasions anteriors, per “Kalooki nights” el 2006 i “Who ‘s sorry now?” El 2002, però a la tercera va la vençuda, com diuen qui la segueix l’aconsegueix. “The Finkler question” narra la història de Julian Treslove, un ex productor de ràdio de la cadena pública britànica BBC que es replanteja la seva identitat després de ser atacat de camí a casa. El jurat va descriure la novel.la com molt divertida, amb bon ritme i, molt important, sobre la qüestió del que és ser jueu: “Pel que fa aLS altres, eren lliures de viure el judaisme com volguessin. El grup ho era Tot Menys homogeni. Incloïa Jueus com en Finkler, que s’avergonyia absolutament de tot el que era jueu i que no concedia la més mínima importància al Yamim Noraim, i jueus que no sabien res de tot allò “.

Un tipus anomenat Julian Treslove, ja en la cinquantena, solter, que té dos fills amb dues dones diferents, amb els que amb prou feines ha conviscut i encara menys amb les seves mares, que ha estat productor de programes a la BBC britànica i ha anat descendint llocs en l’escalafó laboral a partir d’aquí, queda una nit a sopar amb un parell d’amics. Un d’ells, Libor, és un vell jueu txec, vidu d’una dona amb qui va estar casat tota la vida i a la qual enyora, l’altre, Sam Finkler, jueu anglès, de l’edat de Julian, també ha quedat vidu recentment. Quan Julian abandona la reunió i surt al carrer cap a casa és atracat i despullat per una dona. L’atracament el desconcerta pel fet que hagi estat una dona l’ atracadora i perquè sospita que l’ha colpejat per ser jueu, el que ell no és. El fet que hagi estat una dona no fa més que recordar obsessivament com de ridícula és la seva vida i l’ evident de la seva decadència laboral i personal: “Era una lliçó que semblava incapaç d’aprendre: que la companyia de dones absurdament sensuals sempre fa quedar l’home com un simple “.

Finkler és un triomfador, un personatge popular; Treslove és un ningú, i Líbor un home a qui tots dos respecten per la seva experiència. Treslove posseeix imaginació, és somiador, poca cosa i un autèntic perdedor. Finkler és massa alt per somiar i un triomfador. A poc a poc anirem sabent que els dos vidus, Libor i Finkler, cadascun a la seva manera, estan afectats per la pèrdua de les seves esposes i, en canvi, Treslove està afectat per la seva incapacitat per retenir les seves conquestes. Poc importa que Treslove hagi tingut una relació esporàdica amb Tyler, la difunta esposa de Finkler, ell admira i enveja a Finkler, perquè aquest és la seva referència negativa en la vida i també la imatge del que ell no ha aconseguit ser: “Tal com ho veia en Finkler, en Kugler era un mort en vida. I no, la seva putrefacció era infecciosa. Tan bon punt començava a parlar, en Finkler tenia ganes d’arrupir-se sempre hi ha coses per dir “.

Howard Jacobson és un humorista formidable. Ho és dins d’aquesta escola anglesa que s’ha fet gloriosa en la història de la literatura. Tota la primera part del llibre, en la qual s’ocupa de definir als tres personatges, les seves relacions, les seves actituds davant la vida, les seves manies i la seva amistat, és un exercici d’humor de la millor espècie, un humor, a més, que no resulta de somriure fàcil, sinó suaument demolidor. L’enginy de l’autor brilla en tot moment amb una resplendor uniforme i el lector segueix la història amb un somriure als llavis i una considerable satisfacció per la seva intel·ligència. Jacobson sempre es mostra mordaç, agut i humà, observador de les particulars fragilitats dels homes. I també és el consumat deconstructor de les mentides que ens diem a l’hora de mirar-nos a nosaltres mateixos. De tots els novel·listes contemporània ell aconsegueix un delicat equilibri entre el riure i la desesperació elevant-la a la categoria de literatura el vell ofici d’escriure.

J. A. Aguado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *