COLUMNA EDICIONS 62

Una faula metropolitana sobre l’optimisme

 

Gabriele Picco, “El que et cau dels ulls”, Columna, Barcelona, ​​2011, 267 pàgines.

 

Tots tenim uns records que ens fan plorar. Tots tenim uns moments de la nostra vida emocional que ens condueixen a les llàgrimes o una realitat sentimental que ens fa plorar. De vegades les llàgrimes són de tristesa, però en no poques vegades són d’alegria. Aquest és el punt de partida d’aquesta novel·la, no tant les emocions o sentiments concrets, sinó les pròpies llàgrimes com si es tractés d’un disc dur que guardés i s’emmagatzemés aquesta emoció.

El protagonista d’aquesta novel·la fotografia cada llàgrima tot intentant congelar l’emoció que la va provocar. “El que et cau dels ulls” publicada, en castellà per Seix Barral i per Columna en català és una poètica història del novel·lista italià Gabriele Picco nascut a Brescia el 1974 i llicenciat en Lletres Modernes per la Universitat de Milà, exposa les seves obres en diferents sales i col·leccions públiques i privades de tot el món, com el MOMA de Nova York. L’anècdota de la novel·la, com la poma de Newton, neix d’una escultura pròpia, que va construir amb vidre de Murano, en forma de dues grans llàgrimes amb sengles aquaris al seu interior. L’argument de la història retrata un personatge, Ennio, atret per les llàgrimes, unes gotes d’aigua salada que contenen molts mons, i que té instal·lat dins del seu estómac a un petit homenet que en els moments més inoportuns li provoca unes vergonyoses flatulències. El protagonista amaga un secret que fa que no pugui plorar, el lector anirà de la mà d’una investigació a la recerca de la propietària d’aquesta llibreta especial, plena de poesia i de dibuixos, pel camí farà ioga afganès, fotografiarà llàgrimes i emmagatzemar un record inesborrables: “Agafa la càmera digital d’ Ennio i es fotografia una galta. Si es desperta, s’alegrarà de veure augmentada la seva col·lecció de llàgrimes. En els últims temps n’hi ha moltes. Podria omplir una piscina amb elles. En una d’aquestes gotes un dia li va semblar veure precisament a Ennio “.

“El que et cau dels ulls” està narrada en tercera persona. La novel·la ens presenta a un emigrant italià a Nova York i tot un seguit de personatges que giren al seu voltant: “Pocs minuts després la pàgina del New York Times sembla una ciutat devastada vista des de dalt. Una Hiroshima de paper, coberta per un núvol de cendres. Josh l’observa complagut. Vola sobre aquest cementiri de titulars, capçaleres, subtítols, fotografies … tot negre “.

Kazuko és l’altre personatge que dóna a la novel·la aquest material narratiu que la fa una sàvia construcció que barreja romanticisme, intriga, poesia, malenconia, tristesa i misteri. Ennio s’obsessiona amb conèixer Kazuko i tornar-li el quadern, motor de bona part de la novel·la. Durant el periple, la seva història s’entrellaça amb les d’altres personatges: Arwin, que ho filma tot amb una càmera que amaga entre el seu pèl, o Josh, que va perdre la seva dona a l’atemptat a les Torres Bessones i ara recull pols: ” Li recorda a una de les centenars de fotografies que ha fet a les llàgrimes de la gent. Va començar de petit, amb el seu Polaroid, i ara retratar aquestes petites gotes salades amb la càmera digital s’ha convertit per a ell en una mena d’obsessió. Està convençut que en les llàgrimes de les persones es pot llegir el seu passat. Fins i tot els records més llunyans “. Aquesta idea va sorgir d’una situació que va experimentar el novel·lista a Nova York quan vivia a la planta número 23 d’un edifici, igual que el personatge. Realitat i ficció es barregen en una història sentimental que uneix Itàlia amb la Gran Poma, l’amor amb el Japó i els pares amb els fills, tot hi cap o té cabuda en aquesta quotidianitat d’uns personatges usats moltes vegades com a metàfora d’una altra cosa: “Ennio bota per la vorera, encara exultant per l’acomiadament recentment evitat. Aconsegueix un eixample que sembla una plaça. En realitat, és un forat. Un forat gegantí. Zona Zero. “Res està posat per casualitat en el relat dels esdeveniments, no és una casualitat que protagonista sigui agent immobiliari.”

Aquesta és una novel·la poètica i subtil sobre la naturalesa dels sentiments, per la mestria del seu art narratiu a l’hora d’anar presentant poc a poc aquesta realitat múltiple i l’agudesa de la seva mirada sobre la vida. El llibre es llegeix amb la mateixa fam que es devora un bon gelat de l’estiu.

J. A. Aguado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *