ANAGRAMA

 

La crisi dels refugiats

 

Jenny Erpenbeck, Yo voy, tu vas, él va, Anagrama, Barcelona, ​​2018, 332 pàgines, 20 €

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=qOS17QjHMD0[/youtube]

 

Jenny Erpenbeck (Berlín, 1967) va tenir uns avis paterns fonamentals a la seva vida, els dos actors i escriptors, i els dos mons han influït en ella sustancialment. La novel·lista alemanya està lligada professionalment al món de l’òpera; però el 1999 va decidir portar una doble vida i dedicar-se també al món de la literatura amb la publicació de la novel·la Història de la nena vella. A Jenny Erpenbeck li interessa mostrar als seus lectors situacions en què tot es transforma de sobte i reinventar-se com els propis alemanys que després d’Hitler es van haver de reinventar.

En La fi dels dies (2012) narra una saga familiar de jueus de l’Est des de l’ imperi austrohongarès fins al món de la caiguda del mur. Els seus avis van lluitar contra Hitler i ella ho fa contra la imatge equivocada dels camps de refugiats a l’Europa del segle XXI.

Un dels grans éxits literaris a Alemanya es la seva última novel.la. Narra les experiències d´un vell professor universitari retirat que s’endinsa dins d’un camp de refugiats al centre de Berlín i escolta històries punyents i esperançades de joves arribats des de països llunyans, que vénen fugint de la guerra i de la misèria. El enfrontament de cultures està servit en una novel·la que és com un rusc de petites històries que apareixen desgraciadament en els mitjans de comunicació cada dia com la separació de nens dels seus pares, els ofegats a l’illa de Lampedusa, la cultura africana, el valor i el significat de les paraules, els refugiats, la guerra a Líbia, la caiguda del mur de Berlín, les sol·licituds d’asil a Europa, el drama dels desplaçats per la guerra, la responsabilitat d’aquells països que no tenen costa amb el mar Mediterrani, el conflicte amb Nigèria i la tragèdia dels ofegats a la Mediterrània. El protagonista de la novel·la, Richard es fa preguntes i les deixa obertes perquè el lector les tanqui.

Jenny Erpenbeck aborda el tema del dolor i la injustícia que viuen els éssers humans en les nostres civilitzacions avançades a les portes de les nostres cases. Hi ha en les seves novel·les una voluntat d’explicar la realitat històrica de l’Europa del segle XXI.

Richard, un filòleg expert en llengües clàssiques jubilat ens serveix de fil conductor pel món dels refugiats. Aquest home vidu, amb tot el temps del món per davant sense cap obligació, sense activitat laboral, viu al costat d’un llac on algú s’ha ofegat i el cadàver no ha estat encara rescatat. A poc a poc Richard comença a ocupar-se del tema dels refugiats a Alexanderplagtz, comença a fer visites freqüents a una llar de refugiats que han arribat des d’Itàlia, parla amb ells, els escolta les seves històries i comença a elaborar un assaig on es barregen els arguments dels clàssics grecs i els alemanys, hi ha aquí un joc de miralls sobre l’escriptura i la reflexió d’una novel·lista que domina la narració de forma magistral. Comença a impartir classes d’alemany per a refugiats i en aquest interès pels altres coneix un jove que va arribar de Ghana, Osarobo, i que, quan li pregunta quina oportunitat voldria tenir, li contesta que el seu desig és tocar el piano. I casualitats de la vida, Richard té un piano i Osarobo acaba buscant la música de forma intuïtivament. La novel·la és una aposta pel diàleg i una lluita contra la incomprensió, es tracta d’esforçar-se per posar-nos en les sabates de l’altre, en les sabates de l’estranger, en les sabates del desconegut que truca a la nostra porta buscant ajuda. Al final de la novel·la un entén el títol en què es declina el verb anar que explica el flux migratori a Europa i ens obliga a pensar i prendre partit.

  1. A. Aguado

 

Confesiones de un director de cine

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=rGID9qbdc58[/youtube]

Manuel Gutiérrez Aragón, “A los actores”, Anagrama, Barcelona, 2015, 164 páginas, 10€.

 

Manuel Gutiérrez Aragón es un cántabro nacido en el año 1942 que ha dedicado su vida al cine. Estos días de final del verano es noticia porque presenta no una película, sino un libro: “A los actores”, se trata de un dietario, ensayo, memorias… todo en uno.

Un libro fascinante, sorprendente, profundo y muy ameno, que a poco que te interese el mundo del cine te atrapa, a poco que te sientas traído por el teatro te seduce como espectador. Si formas parte de la farándula su lectura es imprescindible. El libro nos descubre el mundo sentimental de un intelectual lúcido que mira hacia atrás en su carrera como director de cine, un mundo que le ayudó a estructurar la realidad y el mundo, a verse desde fuera de sí mismo.

El inicio de un libro marca el tono, muestra el camino, la línea a seguir: “Todas las mañana de domingo iba hain falta hasta la esquina de la Plaza Mayor de Torrelavega en la que mostraban los fotocromos de la película de riguroso estreno. Las películas no se conocían por el nombre de su director, sino por el de sus intérpretes”.

El mundo del cine ha cambiado mucho desde sus orígenes documentalistas de los hermanos Lumière y en ocasiones lo fundamental son los actores y en otras los directores, por no hablar de los equipos de producción y postproducción. En los recuerdos de Manuel Gutiérrez Aragón el cine de la infancia está ligado al domingo y su fascinación por los actores: Ava Gardner, Audrey Hepbur o Marilyn: “íbamos al cine los domingos, día de película de estreno. Normalmente al Coliseum Garcilaso, que también era teatro. Mi abuela y mi tía abuela tenían las butacas fijas, reservadas, de un domingo a otro, igual que los reclinatorios en la iglesia parroquial”.

Personajes como Luis Carandell, Lola Gaos, Adolfo Marsillach, Fernando Rey, Berlanga,… pasean por estas páginas de la memoria cultural más reciente, aparecen y desaparecen fruto del capricho de unos apuntes, como tomas de escenas rodadas en momentos distintos, tienen descartes y trozos válidos. Como dice el autor de este libro “todo recuerdo es un montaje, un producto editado”.

El director analiza los tipos de directores que se ha encontrado por el camino, a saber: los que utilizan a los actores como un instrumento para llegar a expresar emociones y aquellos que por el lado contrario tienen pánico a los actores y lo apuestan todo a la una máquina cinematográfica. Otros se pierden en el trabajo de mesa y otros que ni ensayan como dicen que hacía Ford y los hay que interpretan ellos para que los actores sepan la forma en que ellos quieren ese personaje. En el fondo los dos tratan de las emociones y los sentimientos.

Las cuestiones en torno a las diferencias entre el actor cuando está ante una cámara o en un teatro frente a un público también son objeto de análisis en el libro, además de las relaciones del director con los actores con los que ha trabajado: Óscar Jaenada, José Coronado, Ana de Armas, Álex González, Clara Lago,Juan Diego Botto, Marta Etura, Emma Suárez, Juan Luis Galiardo, Alfredo Landa, Sílvia Munt, Ángela Molina, Fernando Fernán Gómez, José Sacristán, Juanjo Puigcorbé, Imanol Arias, Ana Belén o José Luis López Vázquez.

“El actor de cine debe contentarse con decir su texto. Renunciar a demostrar que lo ha comprendido. No actuar, no explicar. Ser en lugar de parecer”. El libro está repleto de reflexiones que se prestan al debate entre los actores en su proceso con el personaje al cual interpretan, en un desarrollo de interiorización que tiene más o menos capas. Manuel Gutiérrez Aragón con “A los actores” nos regala una parte del la historia sentimental de nuestro cine y al mismo tiempo una reflexión para todos aquellas personas que pretenda de una forma amateur o profesional interpretan a un personaje de ficción, derrumbando las fronteras entre realudida y sueño.

  1. A. Aguado

 

L’ escombriaire de la solitud

 

Julio José Ordovás, Paraíso Alto, Anagrama, Barcelona, 2017, 131 pàgines, 17 €.

 

 

Paraíso Alto és una novel·la melancòlica sobre la desolació dels pobles rurals abandonats, aquests pobles que a poc a poc s’esborren del mapa. La mort ronda aquest poble on el protagonista un escombriaire de Saragossa explica els esdeveniments surrealistes que van passant. La depressió d’una vida pesada a la vora de la mort ens mostra a un personatge que juga amb la mort i el pànic. Paraíso Alto és un cant poètic a la soledat. En aquest paisatge desolat urbà apareixen una sèrie de personatges arrencats de la realitat. L’estat de violència en què viuen els protagonistes és constant. El lema del conductor de la història és la vida amb dolor, no hi ha vida sense dolor, el protagonista és conscient que està fet amb la mateixa matèria que els morts.

Aquest poble estrany és ple de fantasies i meravelles com la il·lusió d’albirar ovnis, hi ha una violència en el paisatge ple de serps que poden morir i perseguir fins enroscar-se al teu coll. Personatges torturats i sense rostre, éssers tel·lúrics com àngels irracionals envoltats de mosques que miren la descomposició de la carn. Paraíso Alto és un poble estrany ple de ratpenats, fogueres i coses sobrenaturals que posarien els pèls de punta a qualsevol.

Les històries de Julio José Ordovás tenen un toc de kafkià, la realitat que relata no és la que llegim a la premsa d’ara, és una realitat poètica que cerca el paisatge de la solitud humana. Tipus i paisatges del Paraíso Alto que són capaços de sortir d’un bar i disparar sobre la lluna per fer-la miques.

Julio José Ordovás atrapa el lector amb la seva prosa trencada a la qual poc a poc anem sumant els elements del seu univers, només fins al final de la novel·la apareixen complets tots aquests fantasmes que recobren vida i la tornen a perdre. El protagonista d’aquesta novel.la poètica és un escombriaire de Saragossa que va començar a practicar l’art d’escombrar al desert. El temps amb la seva gran escombra ha anat esborrant aquests personatges dels pobles, al segle passat plens de vida i penombres i avui abandonats on només la naturalesa viu: les pedres, els arbres … però és l’olor de la tristesa el que domina la vida d’aquest Paraíso Alto brutal, ple de dolor, poesia, lirisme, temps morts, silenci, solitud, desolació. Una novel·la plena de la mateixa matèria que les persones construeixen els seus somnis.

  1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=p3fsSL4Bw9w[/youtube]

Nabokov, Vladimir, Glòria, Anagrama, Barcelona, 2017, 262 pàgines, 19’90 euros.

 

 

L’editorial barcelonina Anagrama està publicant tota la producció literària de Vladimir Nabokov (1899-1977), acaba de treure al mercat la novel.la Gloria, una obra que pertany al grup de novel·les de la dècada dels 30 del segle passat. Es tracta d’una obra en la qual s’expliquen els diferents camins zigzaguejants que pren la vida d’un exiliat rus anomenat Martin Edelweiss. Es tracta d’un jove amb una sensibilitat extrema, que l’atrau el món de la màgia, de l’imaginari embolicat en una subtil malenconia.

El protagonista de Gloria va aprendre a edat molt primerenca a controlar les llàgrimes i ocultar les seves emocions, sorprenia als seus mestre. Amb el temps adquireix la passió pel viatge, els trens, llocs i gents que no torna a veure perquè no sent un llaç amb l’entorn, té la condició de l’exiliat, el qual viatge sense rumb. Aquesta és una d’aquelles tendres històries a favor de la bondat humana. El personatge es mou en hotels i l’autor descriu el món que envolta el viatger amb la sensibilitat d’un poeta. Els protagonistes d’aquesta història busquen la felicitat encara que no aconsegueixen atrapar-la perquè la felicitat vola com una papallona i té la consistència d’un floc de neu.

A la primera part del llibre coneixem la situació familiar de l’heroi de Vladimir Nabokov, els seus viatge i els seus anys a la universitat, el seu aprenentatge de l’anglès i la seva relació afectiva amb el passat rus. La paraula exiliat ressona en el llibre, molts dels lectors europeus de Nabokov són exiliat. Els persontages com Sònia, Zilanov, Darwin, l’oncle Henry, Rose o John són personatges que es mouen entre el somni, l’amor i la realitat en la seva lluita per la seva supervivència en una Anglaterra de la qual s’analitzen els seus usos i costums, en una novel·la que està carregada de bona narrativa.

L’exili i el moviment de persones al món és un dels temes centrals dels nostres informatius diaris, això fa que aquesta novel·la aparegui com actual. No tots tenen la sort del protagonista de viure a Suïssa i després estudiar a Cambridge. El que ens apassiona de la lectura és l’anàlisi psicològica dels personatges i l’adjectivació de tot el visual, fent que el lector visqui amb els protagonistes la veritat d’aquesta gran mentida que és la literatura.

  1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=z3SewYTNjcQ[/youtube]

           Confesiones de un director de cine

 

 

Manuel Gutiérrez Aragón, “A los actores”, Anagrama, Barcelona, 2015, 164 páginas, 10€.

 

Manuel Gutiérrez Aragón es un cántabro nacido en el año 1942 que ha dedicado su vida al cine. Estos días de final del verano es noticia porque presenta no una película, sino un libro: “A los actores”, se trata de un dietario, ensayo, memorias… todo en uno.

Un libro fascinante, sorprendente, profundo y muy ameno, que a poco que te interese el mundo del cine te atrapa, a poco que te sientas traído por el teatro te seduce como espectador. Si formas parte de la farándula su lectura es imprescindible. El libro nos descubre el mundo sentimental de un intelectual lúcido que mira hacia atrás en su carrera como director de cine, un mundo que le ayudó a estructurar la realidad y el mundo, a verse desde fuera de sí mismo.

El inicio de un libro marca el tono, muestra el camino, la línea a seguir: “Todas las mañana de domingo iba hain falta hasta la esquina de la Plaza Mayor de Torrelavega en la que mostraban los fotocromos de la película de riguroso estreno. Las películas no se conocían por el nombre de su director, sino por el de sus intérpretes”.

El mundo del cine ha cambiado mucho desde sus orígenes documentalistas de los hermanos Lumière y en ocasiones lo fundamental son los actores y en otras los directores, por no hablar de los equipos de producción y postproducción. En los recuerdos de Manuel Gutiérrez Aragón el cine de la infancia está ligado al domingo y su fascinación por los actores: Ava Gardner, Audrey Hepbur o Marilyn: “íbamos al cine los domingos, día de película de estreno. Normalmente al Coliseum Garcilaso, que también era teatro. Mi abuela y mi tía abuela tenían las butacas fijas, reservadas, de un domingo a otro, igual que los reclinatorios en la iglesia parroquial”.

Personajes como Luis Carandell, Lola Gaos, Adolfo Marsillach, Fernando Rey, Berlanga,… pasean por estas páginas de la memoria cultural más reciente, aparecen y desaparecen fruto del capricho de unos apuntes, como tomas de escenas rodadas en momentos distintos, tienen descartes y trozos válidos. Como dice el autor de este libro “todo recuerdo es un montaje, un producto editado”.

El director analiza los tipos de directores que se ha encontrado por el camino, a saber: los que utilizan a los actores como un instrumento para llegar a expresar emociones y aquellos que por el lado contrario tienen pánico a los actores y lo apuestan todo a la una máquina cinematográfica. Otros se pierden en el trabajo de mesa y otros que ni ensayan como dicen que hacía Ford y los hay que interpretan ellos para que los actores sepan la forma en que ellos quieren ese personaje. En el fondo los dos tratan de las emociones y los sentimientos.

Las cuestiones en torno a las diferencias entre el actor cuando está ante una cámara o en un teatro frente a un público también son objeto de análisis en el libro, además de las relaciones del director con los actores con los que ha trabajado: Óscar Jaenada, José Coronado, Ana de Armas, Álex González, Clara Lago,Juan Diego Botto, Marta Etura, Emma Suárez, Juan Luis Galiardo, Alfredo Landa, Sílvia Munt, Ángela Molina, Fernando Fernán Gómez, José Sacristán, Juanjo Puigcorbé, Imanol Arias, Ana Belén o José Luis López Vázquez.

“El actor de cine debe contentarse con decir su texto. Renunciar a demostrar que lo ha comprendido. No actuar, no explicar. Ser en lugar de parecer”. El libro está repleto de reflexiones que se prestan al debate entre los actores en su proceso con el personaje al cual interpretan, en un desarrollo de interiorización que tiene más o menos capas. Manuel Gutiérrez Aragón con “A los actores” nos regala una parte del la historia sentimental de nuestro cine y al mismo tiempo una reflexión para todos aquellas personas que pretenda de una forma amateur o profesional interpretan a un personaje de ficción, derrumbando las fronteras entre realudida y sueño.

  1. A. Aguado

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=JGRry74Adqg[/youtube]

                La tragèdia i l’esperança

H.M. Enzensberger, “L’enfonsament del Titanic”, Anagrama, Barcelona, 205, 97 pàgines, 10 €.

Les tragèdies han inspirat els creadors, de fet inspiren els nostres mitjans de comunicació, no hi ha informatius que no continguin una bomba, un atemptat, un accident fatídic, una guerra, una tensió social, un conflicte entre dues forces que es colpegen fins a la mort, la tragèdia està present en cada esmorzar, durant tota la vida. De les runes de qualsevol desastre els artistes han construït, del desastre l’artista fa bandera fins a construir una obra que serveix de metàfora, en aquest cas el naufragi del Titanic va servir a HM Enzensberger (Baviera, 1929) per construir un llibre ple de cants i poemes, el propòsit era reflexionar des de la bellesa sobre la condició humana. El desastre serveix com a correlat objectiu de qualsevol projecte humà condemnat a la seva desaparició a la seva petita tragèdia quotidiana, condemnat a desaparèixer sota la llei de les transformació de la matèria, però malgrat tots els desastres i catàstrofes l’ésser humà no baixa els braços i abandona el joc. És de tots els animals el que millor ha sabut adaptar-se al medi canviant, l’ésser humà segueix nedant en aquest gran oceà de l’existència.

HM Enzensberger és un dels agitadors intel·lectuals del nostre temps, ha fundat i dirigit revistes culturals en què ha intentat debatre sobre les idees del nostre temps, d’alguna manera és un poeta relativista que veu la Història de la humanitat com un fenòmen de crisi inevitable, la crisi i la tragèdia ens acompanyen com el luxe i la misèria. La idea de construir el vaixell més gran del món venia de la competència per aconseguir el rendiment major del viatge per l’Atlàntic, mercaderies i persones: el negoci dels immigrants. Quatre xemeneies, ascensors, grans salons, tres-cents magatzems del casc i 15.000 persones treballant en la seva construcció, sis mil sis tones que van sortir d’una drassana de Gran Bretanya.

“L’enfonsament del Titanic” és un llibre de poemes en què el missatge es barreja amb la bellesa de la forma. L’autor d’aquest poemari ha truduït a l’alemany la poesia de César Vallejo i altres poetes llatinoamericans. En aquest poemari la influència d’aquests poetes és visible en tant visió tràgica de la realitat, en encant i la il·lusió per les idees i el desencís i el fracàs dels projectes humans, la realitat llatinoamericana li és molt propera al poeta alemany, tant per la seva experiència vital com pel seu pensament filosòfic en el qual reflexiona sobre la seva realitat. Un dels fils argumentals de fons d’aquest poemari és la Revolució Cubana i la seva posició crítica des de l’esquerra dels seus defectes sobre la llibertat de l’ésser humà. El poemari està ple de metàfora sobre la injustícia, en un joc de símbols i imatges que de vegades estableix les divisions de classe entre els rics anglesos i els pobres irlandesos, els de dalt i els de baix, els rics i les seves excentridades enfront de les necessitats dels que no tenen res. Les classes altes que viatgen per plaer i els immigrants que busquen un futur millor, treball i una realitat plena d’esperança, davant l’atur i la desocupació. En tot cas el poeta triï la figura tràgica del que sembla estar navegant, com el Titanic, a la primeravera de 1912, a la trobada fatídica de l’iceberg perquè succeís el que no era possible que pogués passar en un vaixell estanc.

El poemari va veure la llum el 1980 Anagrama el rescata de l’oblit en la seva col·lecció “Una altra volta de rosca”. Es tracta d’un poemari de 33 cants i 16 poemes, se sent darrere l’ombra allargada de Dante. El lector del poemari no perd en cap cas la vista de la catàstrofe ocorreguda el 14 abril 1912 en enfonsar el transatlàntic més modern creat per l’enginyeria humana fins al moment després de xocar amb un iceberg que va produir que el casc del vaixell s’obrís morint ofegades miler i mig de persones. Es van salvar set-centes. Com si d’un documental es tractés el poeta ens ofereix tot tipus de detalls: el menú de l’última nit, les peces de música tocades per l’orquestra, els jocs en coberta, la destruccuió dels ponts i salvavides, els radiogrames de socors, … tot amb una visió apocalíptica com si volgués avisar-nos que la nostra civilització navega cap al naufragi. El llibre està ple d’idees que ens mouen al desencant tant per la vida com per les ideologies que prometien una realitat que mai es compleix. Tot i els problemes és ser humà té la capacitat d’aprendre de la fatalitat i seguir endavant, tot i la visió apocalíptica hi ha un moment d’esperança en aquest fet voler bracejar i seguir nedant, no abaixar mai els braços i submergir-se voluntàriament en el fons de l’oceà.

Hans Magnus Enzensberger s’ha passat la vida analitzant els processos socials en les seves obres com passa a “El curt estiu de l’anarquia” en què analitzava la vida i mort de Durruti, aportava documents com reportatges, discursos, octavetes, fullets, testimonis, … que ens llancen als lectors moltes preguntes que van més enllà d’una novel·la, com passa a “L’enfonsament del Titanic” que va més enllà del mer reportatge documentalista de la tragèdia nàutica. Hi ha darrere tota una reflexió que ens porta a la investigació lingüística tan depurada i luxosa com la famosa escala de primera classe del Titànic.

La Història alimenta el treball intel·lectual de l’escriptor alemany com passava a “Hammerstein o la tenacitat” on s’acostava a la realitat històrica des de la ficció. Anys després analitzaria la realitat Alemanya moderna a “Josefine i jo” una visió econòmica i els problemes de la cultura contemporània. La Història amb majúscula sempre ha estat la passió del poeta alemany.

En aquest poemari prima tant la narració de la realitat com de la ficció poètica on el vaixell emergeix de les ombres de la nit. La vida viscuda a l’Havana i com a marc intens on el factor emocional porta d’un camp poètic a una introspecció en el subjecte poètic o el “jo” existencial que ens transmet la seva visió de la realitat. El lector arriba a la conclusió que tota innovació comporta una catàstrofe com el Titanic, la vida com un canvi continuo, noves eines, noves teories, noves emocions … a què correspon això?, a l’evolució que ens deixa sense alè. HM Enzensberger no és un poeta a l’ús, sinó que mostra camins nous per a un gènere tan antic com la poesia, com passava a “Els elixirs de la ciència”, a “L’enfonsament del Titanic” apareix tota l’educació sentimental de l’intel·lectual d’esquerres , l’analista de la societat moderna, sempre intentant tenir una postura ètica i moral que tanca el llibre: “per què sangloto i segueixo nedant?”, tot i els desastres l’ésser humà segueix nedant perquè és capaç de transformar-se i aprendre dels fracassos i les catàstrofes.

  1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5YKkikvlpLQ[/youtube]

Fotografies, diamants i infidelitats

Patrick Modiano, “Diumenges d’agost”, Anagrama, Barcelona, 2015, 162 pàgines, 15 €.

Aquestes és una d’aquelles novel·les on allò que s’oculta, el que no s’explica és tan important com el que s’està explicant. Un s’acaba de construir el trencaclosques al final. Les claus del que t’estan explicant les has de descobrir pel teu compte com a lector. D’aquest novel·lista nascut el 1945 hem llegit novel·les com “Carrer de les Botigues Fosques” Premi Goncourt on ens explicava la vida d’un home sense passat, Guy Roland, i sense memòria. La cosa anava de detectius, com passa en “Diumenges d’agost” l’ombra de la novel·la negra és allargada si s’estén per aquesta novel·la curta, en la qual un diamant, una infidelitat, l’ofici de fotògraf i la vida entesa com un entramat de sensacions captades pels cinc sentits conformen una història que desperta la nostra curiositat de forma paulitina, a poc a poc, com un rellotge de sorra, fins que el pes de la història és tan fort que no podem deixar de llegir-la.

A Patrick Modiano li agrada narrar històries de personatges que viatgen cap al passat després de la pista de cercar les senyes d’identitat del que defineixen, o en aquest cas a la recerca de la felicitat, com passava a “Vila Trista” una novel·la que estava situada en els anys seixanta al segle passat, d’alguna manera la meitat de la història de França està en les pàgines d’aquest novel·lista en les novel·les les coses no són el que aparenten ser.

L’escenari d’aquesta novel·la és un viatge turístic per la geografia francesa, especialment, Niça a l’hivern. França com matèria novel·lable ha ocupat moltes pàgines d’aquest escriptor del que recomanem la seva “Trilogia de l’ocupació” per entendre una mica dels nostres conflictes polítics actuals.

La novel·la té molt de nostàlgia d’un temps perdut com passava a “Al cafè de la joventut perduda” o “l’horizó “, però sempre vista des del costat poètic i melancòlic. L’amor i les seves qüestions morals apareixen per aquestes pàgines, les decisions que hauríem d’haver pres en un moment donat i que no prenem per covardia, marcaran la vida dels seus personatges, la culpa com un escarabat piloter s’arrossega per aquestes pàgines creant una bola gegantina de petits retrets. Al meu entendre no pot haver-hi sinó malentesos entre els lectors de Patric Modiano i les seves novel·les, malentesos que ens acosten a un estat de l’esperit que ens interroga sobre el passat dels personatges i el nostre, sempre intentant escapar de la individualitat per caure en el benestar del sentir general, en el sentir de la multitud, en la qual desaparèixer com un més, sense cridar l’atenció, buscant un estat de felicitat que ens acosti a la mitjania, sense grans passions.

Patrick Modiano ens passeja en aquesta novel·la per l’Hotel Majestic, la pensió Sainte-Anne, el Beach de La Varenne, les ribes del Marne, les platges fluvials dels voltanats de París … tot com fotografies artístiques en sèpia que se’ns van acumulant entre les peripècies de dones com Sylvia Heuraeux i les fotografies que realitza el protagonista d’aquesta novel·la explicada en primera persona.

“Diumenges d’agost” acaba amb les calors de l’estiu en una platja i amb la sensació incerta de trobar la felicitat en el corrent de la vida, com un riu que flueix en el sopor de l’estiu.

                          J. A. Aguad

Tots tenim dret a una segona oportunitat

 

 

Richard Ford, “Canadá”, Anagrama, Barcelona, 2013, 509 pàgines, 25 €.

 

 

Richard Ford (1944, Jakson , Mississippi) porta publicades set novel·les, totes traduïdes per l’editorial Anagrama. Si tinguéssim que començar per una de les seves novel.les començaríem per “Un tros del meu cor” on el novel·lista nord-americà compte una història violenta de dos homes. Un d’ells persegueix una dona, l’altre es buca a si mateix. Els dos homes es coneixen en una peculiar casa de Mississippi. La novel·la s’inicia amb un assassinat misteriós, el que segueix és intens i sovint brutal. Les escenes d’acció i els diàlegs estan dotats d’una vitalitat colpidora, i la imatge que formen en la ment del lector fa que vulguis seguir llegint obres de Richard Ford .

Per endinsar-nos en el seu món hem llegit “Su madreLa” un relat autobiogràfic on el novel·lista diu adéu a la dona que li va donar l’ ésser, una dona supervivent que es va casar amb un viatjant. Sentimental i sincera la història que ens explica ens apropa al novel·lista de carn i ossos. El lector pot seguir amb “Acción de Gracias” on el novel·lista ens ensenya que la vida mai és senzilla i plàcida. El protagonista és Frank Bascombe en plena maduresa, un agent immobiliari, que vénen amb la seva segona esposa a la zona costanera de Nova Jersey. Inesperadament es queda sol perquè ella l’abandona. Poc després descobreix que pateix un càncer de pròstata, desapareix així l’estat de Binestar en què s’havia refugiat, com a teló de fons de la novel·la la disputa electoral entre Bush i Gore de l’any 2000.

Una de les grans novel·les de Rord és “La última oportunitat” la història d’Harry Quinn un excombatent de Vietnam situat a Oaxaca, a Mèxic. Un antic amor li demana que ajudi al seu germà a treure’l de la presó. El jove està entre reixes perquè el van agafar amb un quilo de cocaïna. Una història on es mostra la corrupció de la justícia mexicana i de la policia.

Potser la novel·la més coneguda de l’escriptor sigui “El Dia de la Independència” guardonada amb els premis Pulitzer i PEN/Faulkner, qualificada per la crítica com la Gran Novel·la Americana dels noranta i que va consagrar definitivament a Richard Ford,  entre els grans del segle XX. En aquesta novel·la apareix el protagonista d’una trilogia Frank Bascombe que ja havia aparegut a la novel·la “El periodista desportivo”. Ara han passat cinc anys i ens situem a l’estiu de 1988, on es dedica al negoci immobiliari, es tracta com en altres ocasions de retratar al ciutadà nord-americà mitjà, un estil de vida i una manera de ser .

Una altra d’aquests llibres guia sobre la mirada de Richard Ford és la seva autobiografia literària ” Flores en las grietas” un assaig on el novel·lista reflexiona sobre la literatura i la vida, la vida com a germen de la literatura i com una alimenta l’altra.

Al costat de les seves novel·les destaquen dos llibres de contes “Rock Springs” i “Pecados sin cuento” dos llibres que completen la visió d’una forma de narrar que ha marcat a les noves generacions i que ha marcat un camí.

La novel·la per la qual és notícia aquesta tardor és la seva última creació, la seva última indagació preativa, que porta per títol “Canadá”. A principis de mes l’escriptor va ser a Barcelona i ens va presentar la seva novel·la. Es tracta d’una història explicada per un jove on es repassa la infantesa i l’adolescència fins a arribar a la maduresa i centra l’acció sobre els seus pares, de qui ho sabem tot, ens explica cadascuna de les accions i motivacions del seu pare i el seu mare. A la novel·la apareix la corrupció, els atracaments a bancs, les relacions pares i fills, l’amor i el desamor, … tot el que pugui contenir una gran novel·la. Un dels atractius del relat és el seu caràcter fronterer entre la infantesa i la maduresa , entre Estats Units i Canadà, les fronteres, els límits dels països tenen una mica de dramàtic o fatalista que Richard Ford ha sabut recollir en aquesta apassionant novel·la familiar, perquè tota gran novel·la sempre ens explica la història d’una família, en aquest cas el pare, la mare, el protagonista i la seva germana. Una família embolicada en robatoris de bancs i assassinats. Res és fàcil en les novel·les de Richard Ford, els seus personatges s’enfronten a les dificultats de la vida com herois grecs davant l’adversitat de la fortuna. Una vegada més Richard Ford ens ofereix amb “Canadá” una novel·la commovedora que va de la desesperació a la tendresa, com en els millors contes de Capote, l’escriptor que millor va saber ficar-se en la ment d’un nen, Ford ens va desgranant el que passa a través dels ulls d’un aprenent de la vida que a força de cops aprèn el valor de les coses i com tothom té dret a una segona oportunitat.

J. A. Aguado

Giuseppe Tornatore, del cine a la novela

 

Giuseppe Tornatore, “La mejor oferta”, Anagrama, Barcelona, 2014, 88 páginas,

 

Era un gran aficionado a la fotografía de niño, este escritor y cineasta lector de Luigi Pirandello y Eduardo De Filippo, tras una sólida formación intelectual se abrió al mundo con su película “Cinema Paradiso”, que ganó un Óscar y un Globo de Oro.

Este escritor siciliano nos propone la película en forma de novela y no al revés como suele ser tradicional. Primero la visualización y como broche la escritura. La frontera entre el guión cinematográfico y la novela moderna es muy pequeña.

La novela trata de la peripecia sentimental de un hombre perteneciente al mundo del arte, los tasadores, los coleccionistas de patrimonio pictórico. Un excéntrico, un lobo solitario de la alta cultura, agente de subastas muy cotizado y conocido cuya vida sigue su curso al margen de cualquier afair sentimental. Su vida transcurre sin una pizca de sal hasta que conoce a una misteriosa joven que le encarga tasar y vender las obras de arte heredadas de sus padre. La aparición de esta joven, que sufre de una extraña enfermedad psicológica que la mantiene aislada del mundo, transformará para siempre la vida de este misátropo.

La película ofrece la concreción en imágenes de un mundo que se encierra en la escritura, yo siempre he pensado que la escritura supera a la imagen porque ofrece la posibilidad de poner la cara que inventamos o fantaseamos frente al casting cerrado del cine.

Esta es una de esas historias rigurosamente lineal e híbrido de cuento y de guión, que no es ni lo uno ni lo otro. La novela se lee de forma rápida y no la puedes dejar como una película a la que no puedes dejar de ver en el ordenador pese a que al día siguiente tienes que madrugar.

 

La ternura de los solitarios

 

Javier Tomeo, “La mirada de la muñeca hinchable”, Anagrama, Barcelona, 2003, 162 páginas, 11 €.

 

Javier Tomeo (Huesca, 1935) es uno de esos torrentes imparables, uno de esos raros escritores que baten un récord al escribir sin parar. Lleva muchos años viviendo en Barcelona, y se ha convertido en una de las figuras imprescindibles en cualquier acto literario de la ciudad Condal. A veces lo hace para la familia Lara, otras veces para Jorge Herralde; el caso es no parar de publicar novelas año tras año, con el objetivo de siempre que no es otro que el de la elaboración de una obra singular, mucho más poderosa de lo que parece cualquiera de sus novelas aisladamente. Lo suyo es crear una visión de la realidad, la del personaje que desconoce el devenir, de ahí la riqueza y variedad de la que ahora, cuando es maestro de maestros, hace gala en su última novela “La mirada de la muñeca hinchable”.

“El cazador” fue el primer pilar que puso el escritor aragonés y lo hizo allá por el año 1967 en medio de un panorama político y social muy alejado de su manera de entender las cosas. En aquella primera piedra estaba todo el edificio posterior del escritor, y que viene a confirmar desde luego algo que sus fieles defendemos a capa y espada: que un escritor nos ofrece un punto de vista siempre distinto al nuestro, al común de los mortales, y que el escritor de verdad no ha de caer en el desaliento, que escribe desde siempre, y sin parar, en un maratón de escritura original, singular, profunda y personal. Apoyando esta tesis, dan fe también las numerosas traducciones de sus novelas, donde prima, por encima de la descripción, el diálogo de los personajes, lo que ha permitido las adaptaciones teatrales de sus principales libros, como “El castillo de la carta cifrada”, “Amado monstruo” o “El cazador de leones”.

Se ha hablado de Kafka, del surrealismo, de Charlot o de Buster Keaton, Goya, Buñuel o Fernando Arrabal como fuentes. Lo cierto es que Javier Tomeo posee un mundo propio bien diferenciado, es impermeable a las modas circunstanciales, es dueño de un estilo propio, ceñido, preciso y concentrado, que es el estrictamente necesario para que el lector sigua línea a línea las peripecias de sus personajes, seres solitarios no demasiado favorecidos por la diosa fortuna, a saber: soledad, fracaso de la razón, imposibilidad de amar, incomunicación, la pesadilla, el sueño alegórico, el erotismo alucinado, etc. Todo se desarrolla con una cruel normalidad. Lo dicho y más está en “La mirada de la muñeca hinchable”. Una de las marcas de la casa del escritor es la brevedad -hace bueno el dicho quevediano de “lo bueno si breve dos veces bueno”-, ya en libros de relatos se muestra seguidor del difunto Monterroso, pero incluso en la novela nos presenta capítulos de corto recorrido en un estilo directo. Esta economía de medios condiciona el tipo de humor tan de tintes absurdos.

Una vez más, la primera persona del narrador es la que va dando cuenta de todo lo que puede, que no es sino una mínima parte de lo que se intuye, la situación cerrada, el diálogo entre dos seres condenados. Javier Tomeo nos deja en estas líneas la ternura de los seres solitarios: “Me llamo Juan P (no voy a decirles cuál es mi apellido, por razones obvias) y más de cuatro envidiosos opinan que me falta un tornillo… Mi padre me dejó al morir unas rentillas que me permiten vivir sin trabajar… me apasionan los fósiles… tengo un amigo que se llama Torcuato, una escopeta de aire comprimido que dispara balines, una muñeca de goma con una argolla de hierro en el tobillo izquierdo y una pulsera de latón en la muñeca derecha”.

“La mirada de la muñeca hinchable” es una excelente y madura obra que resume y compendia su manera de narrar, porque vuelve a mostrar la fidelidad de su autor por una cosmovisión de la realidad que nos atrapa en un fluir de la existencia hacia ninguna parte. ¿Cuál es el objetivo del protagonista? ¿Qué dificultades encuentra para conseguir sus fines? ¿Los consigue realizar o acaba fracasado? Tres preguntas que sitúan las reglas de juego de cualquier historia, siempre que no estemos hablando de Javier Tomeo, un escritor atrapado por la gran ciudad y sus pulsiones. “La mirada de la muñeca hinclable”, como “El canto de las tortugas” o “Preparativos de viaje”, nos reconcilia con la originalidad y la ternura, algo nada despreciable en estos tiempos de cólera.

J. A. Aguado

La actitud estoica ante la vida

 

Iván Thays, “Un sueño fugaz”. Anagrama, Barcelona, 2011, 180 páginas, 15 €.

 

 

En el año 2008 se presentó “Un lugar llamado Oreja de Perro” fue finalista del Premio Herralde y allí conocimos a Iván Thays (Lima, 1968) en aquella novela, tarjeta de presentación, se contaba la historia de un reportero de revista que recibe el encargo de trasladarse junto con su fotógrafo Scamarone a las  alturas de un poblado deprimido del Perú para cubrir allí la información de una visita del presidente Toledo (ya en horas bajas) en el marco de su “programa social” y de una Comisión de la Verdad sobre la vulneración sistemática de los Derechos Humanos que tuvo lugar desde los años ochenta. Ahora leemos “Un sueño fugaz”  el relato del  escepticismo, gobierna todo el texto un gusto por la filosofía estoica: “Habíamos vuelto a  nuestro cuarto de hotel. Ella caminaba, nerviosa, con un cigarrillo encendido. Echaba las cenizas por la ventana, se quedaba un rato mirando cualquier cosa, y luego seguía caminando de un lado a otro. Yo la miraba andar y desandar tendido sobre la cama. Le había contado lo de mi encuentro con Milovana y esperaba preguntas, pero al parecer ella no le había prestado mucha atención”.

El prólogo, un primer capítulo singular, articulado mediante párrafos cortos, simples exclamaciones y frases truncadas retrata la época exultante de la juventud nos sitúa en un texto íntimo donde la poesía sentimental tiene mucho que ver con ese viaje a la decadencia sentimental de un lugar mítico como Venecia y Thomas Mann. Iván Thais utiliza una prosa detallada e intensa, llena de dramatismo pero también salpicado de pasajes de humor. Un escritor  maduro y  sólido, que sabe atender a los registros del habla y apuntar al núcleo de las cosas hasta estremecernos y llamar nuestra atención con sus reflexiones y observaciones de la realidad: “No había caso, no podía escribir; en medio del escritorio la hoja en blanco me miraba con ironía, una sonrisa sardónica dibujaba por la línea que tracé debajo de la única palabra escrita que oficiaba de título. Sin embargo, yo sabía que apagada la luz del escritorio la mirada blanca de la hoa d¡se tornaría rencorosa.” 

Hay en esta novela mucho de reflexión sobre el oficio de escritor y los procesos de la escritura, tal vez esa persona interpuesta que es el narrador, novela escrita en primera persona, tiene mucho  del propio autor y de sus propias reflexiones sobre el oficio. El narrador asiste a un taller literario donde se escenifica la camaradería y la promiscuidad. Ahí se anudan todas sus amistades y el fulgor de ese momento, aunque cada vez más débil como en las leyes físicas de la termodinámica, se propaga por los siguientes capítulos, fragmentos escogidos de una vida: “Jamás me atreví a contar en esas reuniones lo que sabía. Antes de mi viaje a Europa, cuando gozaba de mi fama, trabajaba como editor cultural de una revista”.

  En lenguaje  analítico, elegante y evocador, acompañado del gesto distanciado del escéptico y las justificaciones y excusas del ser sentimental, asistimos a la especificación del deterioro físico, la propagación de deficiencias psicológicas, la anulación del impulso vital y los fracasos artísticos y económicos.   Iván Thays muestra su  habilidad  para dibujar la humanidad de los personajes. Destacan la figura de Tomás, ese escritor triunfador a costa, se insinúa, de vender su integridad, el motivo recurrente de un mito sexual juvenil, la “falsa flaca”, y la entrevista en un despacho grosero con el irónico y elusivo Jaime, el escritor que, ese sí, al contrario de Tomás, parece insobornable, ejemplo de escritor verdadero. El escritor juega a la contraposición de dos actitudes éticas ante la vida.

La verdad del escritor es algo que está muy presente en la vida de este autor, tanto en sus novelas como en sus cuentos, tiene muchas veces más de hombre de letras que de novelista. La doble faceta de novelista y crítico literario de Thays  tiene algo que ver con esto. El autor, entre otras novelas, de “El viaje interior”, “La disciplina de la vanidad”  mantiene un blog de actualidad de referencia en el panorama literario de  Perú http://notasmoleskine.blogspot.com , tiene Facebook y Twitter.

                                     J. A. Aguado

 

Testimoni de la crisi o el art de sobreviure

 

 

Florence Aubenas, “El moll de Ouistreham”, Anagrama, Barcelona, 2011, 236 pàgines, 18 €.

 

La crisi dels mercats. La crisi del treball. La crisi social i política. No parlem d’una altra cosa i ni tan sols sabem cap a on apunta, potser cap a un món que s’ensorra i no obstant això al nostre voltant tot sembla estar al seu lloc. La periodista Florence Aubenas va decidir un bon dia mesurar els efectes de la crisi en la població. Per realitzar la investigació periodística es va dirigir a la ciutat francesa de Caen a la recerca de treball. La idea és molt simple, molts altres periodista l’han posat en pràctica abans que l’autora d’aquest llibre, la diferència és l’estupenda crònica periodística en forma de llibre que ens serveix per aclarir alguns dubtes sobre la crisi: “Durant molt de temps ens han ensenyat a gastar sense límits, ara sembla que hem de renunciar”.

La periodista es fa passar per una separada que havia viscut durant vint anys com a mestressa de casa i que ara es veu en la necessitat de treballar amb el batxillerat com a únic títol sota el braç. El llibre reflecteix les condicions de vida de milions d’aturats o treballadors precaris, cobrant tot just una mica més que el salari mínim interprofessional.

La realitat que descriu és del 2009 i el llibre està escrit al 2010, però la realitat que batega sota aquestes pàgines la tenim en qualsevol lloc d’Europa com mostren els incendis a Londres. El seu recorregut comença per les agències d’ocupació temporal, diu: “acceptaré tot”. “Aquí, tothom accepta tot” li van respondre. Ràpidament comença la recerca per totes les ETT. Aviat entén que no té cap possibilitat d’obtenir una feina en aquests temps de crisi: no ha treballat des dels 20 anys, no té cap experiència professional, no té un perfil fiable per a la contractació temporal. A continuació “Les oficines d’ocupació”, una experiència de les més traumatitzats. Els locals són tristos, no estan preparats per les recerques d’ocupació, hi ha pocs ordinadors i només un té una impressora que funcioni. Els cursets de recerca de feina que acaben “sent pitjor que un treball”. El personal de l’oficina d’ocupació d’altra banda no es fa cap il·lusió sobre el seu propi paper. La regió té més de 4000 expedients amb retard. Després de 15 llargs dies de recerca, Aubenas troba la seva primera feina, encara que, un “ocupació” que no vol ningú, dels més precaris: personal de manteniment en un ferri a Ouistreham. A partir d’aquí el llibre adquireix el to de les millors novel·les d’intriga i suspens deixant de banda la crònica periodística: “Tothom m’havia previngut: si et topes alguna vegada amb un anunci breu que ofereix treball per al transbordador de Ouistreham, vés amb molt de compte. No vagis. Ni tan sols responguis. Ni t’ho plantegis. Oblida “. El treball és dur, penós i sense interrupció. A més d’aquest treball, Aubenas troba un contracte de durada determinada tots els dissabtes al matí per netejar els bungalows en un càmping. Per aconseguir sobreviure, ha d’acumular molts llocs de treball, molts contractes, molts horaris i hores de desplaçaments.

Florence Aubenas ha triat explicar la vida dels treballadors i aturats de Caen però la mateixa història s’hagués pogut desenvolupar en qualsevol lloc del nostre país. El balanç hauria estat el mateix, les experiències narrades i el dolor per la manca de futur idèntiques. Aquesta crisi econòmica en què vivim és diferent de les anteriors pel que fa a les expectatives de futur, ara no es veu sortida al túnel, sembla que ens espera foscor i més foscor, les expectatives no són molt optimistes que diguem.

J. A. Aguado

El viaje de un libro

Antonio Tabucchi, “Viajes y otros viajes”, Anagrama, Barcelona, 2012, 267 páginas,

 

 

La curiosidad invita al viaje al ser humano. Un monje de Poblet me dijo este fin de semana que realmente somos del lugar en el que nuestros pies están pisando. Sin duda el movimiento de nuestros pies hace posible el enriquecimiento personal como la lectura. En el caso que nos ocupa hoy se trata de un libro de viajes del escritor italiano Antonio Tabucchi (1943), el viaje como punto de arranque de la literatura. Hay que diferenciar entre los relatos en los que el escritor narra su viaje y las circunstancias del mismo, de aquellos otros más geográficos donde la literatura es más técnica y por último, de otros en los que el viaje aparece tratado como un tópico dentro de un género que cuenta con una legión de cultivadores en revistas especializadas y diarios.

“La literatura –como dijo un poeta- es la demostración de que la vida no nos basta. Porque la literatura es una forma de conocimientos más. Es como el viaje: es una forma de conocimiento más, distintas formas de conocimiento más. Muchas cosas pueden bastarnos, y deben bastarnos, en la vida: el amor, el trabajo, el dinero. Pero el deseo de conocer nunca es bastante, creo. Por lo menos si uno tiene ansias por conocer”. El libro se abre con una entrevista que es toda una declaración de principios. Antonio Tabucchi es un ejemplo de escritor viajero de nuestro tiempo. Es un incansable viajero y en su producción literaria se muestra como un agudo observador y maestro indiscutible de la literatura como atestiguan títulos como “La cabeza perdida de Damasceno Monteiro” un relato situado en la ciudad de Oporto o “El tiempo envejece deprisa” situado en Berlín, pasando por “Pequeños equívocos sin importancia” situado en la Toscana, sin olvidarnos de novelas memorables como “Sostine Pereira” con Lisboa al fondo.

“Viajes y otros viajes” el libro que leemos hoy es un ejemplo de narraciones breves que giran en torno al lugar donde Antonio Tabucchi planta sus pies.

 

Sorrentino irreductible i salvatge

 

Paolo Sorrentino, “Tots tenen raó”, Anagrama, Barcelona, 2011, 360 pàgines, 20 €.

 

Aquest mes de setembre arriba a les llibreries editat per Anagrama, la primera novel·la del realitzador de cinema italià Paolo Sorrentino (1970), director de pel·lícules i guionista de “L’uomo in più” (2001), “Les conseqüències de l’amor” ( 2004), “L’amico di família” (2006), “Il divo” (2008), Premi del Jurat al Festival de Cannes, i This Must Be the Place (2011). La novel·la “Tots tenen raó”, guardonada amb el prestigiós Premi Fiesole Narrativa Under 40 amb la qual s’ha imposat immediatament com un gran escriptor i que ha comptat amb cultíssims lectors.

L’inici de la novel·la recorda el “Misantrop” de Molière, un personatge, Tony Pagoda és un cantant melòdic amb molt passat a sobre, crític amb tot: “Tot el que no suporto té un nom … No suporto als nuvis, perquè molesta . No suporto a les núvies, perquè intervé. No suporto els de mires àmplies … Però tampoc suporto els que mai et posen en un compromís “. I així passa pel mur a tot el món en una espècie de declaració de principis que obre el capítol primer de la novel·la. A poc a poc anem descobrint, entre divagació intel·lectual i divagació intel·lectual, els fets que es narren.

La novel·la està narrada en primera persona i ens explica l’escenari d’una Itàlia florida i desballestament feliç, entre Nàpols, Capri i el món. Tot li ha estat molt fàcil i tot amb l’èxit com a divisa. Ha tingut talent, diners, dones … i a més ha conegut a personatges extraordinaris com Sinatra i miserables, mestres i companys de camí. El protagonista és un home escèptic que, sap que la seva arma és el pensament, davant tants exemples de superficialitat lleugera, tornem a la contundència de no autoenganyar per no perdre la poca dignitat que ens queda.

El narrador es presenta com un voyeur de la vida, un home de mil experiències que sap treure-li la substància una anècdota per convertir-la en una reflexió filosòfica, al Milan Kundera. De tots ha sabut aprendre i ara és com si una desenfrenada, una exuberant saviesa s’alliberés d’ ell sense esforç: “Aquest és l’objectiu, la meta, la raó de viure. Què hi ha al voltant? Res “. Té paraules per a tothom i, com un Sèneca contemporani, revela amb còmica ebrietat quina és la substància dels homes, dels que triomfen i dels que fracassen: “La depressió lingüística. Això és el que regna ara. Un hauria d’anar al psicoanalista i dir-li: doctor, tinc una depressió. Lingüística, em refereixo. I el tipus et respon: guai “.

Quan la vida es comença a complicar, quan canvia l’escenari, Tony Pagoda sap que ha arribat el moment de canviar. Un cop de timó. Marxar. Desaparèixer. Buscar el silenci. Fa una breu gira per Brasil i decideix quedar-s’hi, primer a Rio, després a Manaus, coronat per una nova llibertat i obsessionat pels escarabats. La novel·la és un viatge turístic pel món. Un d’aquests relats on la geografia s’integra en la psique del narrador. Però per Tony Pagoda, home lliure sense fronteres, la cosa no ha acabat. Després de divuit anys d’humit exili amazònic algú està disposat a signar un xec estratosfèric perquè torni a Itàlia. Hi ha una vida que l’espera encara: “Roma és un llarg crepuscle”.

El món de la seva pel·lícula “Il divo”, la seva vena de sarcasme, està en “Tots tenen raó”, però en plena funció d’altres codis expressius, amb un llenguatge que va des de la reflexió elevada al vulgarisme més baix. Una llengua que contamina l’elevat i el baix, que contempla combinacions aparentment incongruents, un gran nombre d’hipèrboles i un ús agut, alienant, no naturalista. Paolo Sorrentino evidència una visió del món i els seus habitants descarnada i mordaç. Defensor de presentar la misèria sense adorns que la converteixin en una sàtira, considera que mostrar la naturalesa humana sense màscares és un acte de sinceritat. Paolo Sorrentino es presenta com un escriptor irreductible i salvatge. Aquesta és la novel·la d’ un viatger observador, càustic i sense compassió. El resultat és una novel·la demolidora sobre la condició humana.

J. A. Aguado

Como sobrevivir no diciendo la verdad

Adam Soboczynski, “El arte de no decir la verdad”, Anagrama, Barcelona, 2011, 182 páginas,

 

 

 

Aunque Adam Soboczynski nació en Polonia en 1971, vive en Berlín desde hace unos años. Colaborador en el semanario “Die Zeit”, está considerado uno de los más interesantes autores de su generación, ganando incluso en 2005 el premio de periodismo Axel Springer. Con su primer libro cosecharía un gran éxito, pero nada comparado con su siguiente libro, “El arte de no decir la verdad”, que ya ha sido traducido a diferentes idiomas y ahora desembarca en Anagrama.

Este libro contiene treinta y tres historias que tratan de cómo desenvolverse con habilidad en un mundo en el que acechan las trampas y reinan las intrigas. El arte del fingimiento, con una tradición milenaria a sus espaldas, experimenta un retorno. Estas historias acaban ofreciendo un retrato crítico de la sociedad occidental, con un sentido del humor muy especial y que también puede considerarse como una versión irónica de los libros de autoayuda: “Una situación peliaguda: alguien está enamorado de uno, pero uno no le corresponde. En un caso así, la cortesía obliga a proceder con delicadeza”.

En las sociedades burguesas existe un culto a la autenticidad, desde siempre se ha sabido que sólo se puede vivir bien fingiendo, a pesar de que existe el peligro de fracasar, sobre todo en situaciones de seducción: “Sólo a los bárbaros, los dictadores y los jeques pueden no importarles cómo rechazar consideradamente a las mujeres enamoradas”.

Este tratado sobre la mentira hace patente, con grandes dosis de ironía, la contradicción entre la instrumentalización de las personas y la falsedad, y la necesidad de utilizar pequeñas mentiras cotidianas: En el trabajo deseamos buenos días a personas que detestamos y eso nos salva de matarnos los unos a los otros, tal vez: “Fingir es ocultar las intenciones, los rasgos del carácter, las opiniones. El amable saludo a un compañero de trabajo que no nos cae bien, el mismo que en la oficina siepre sonríe con suficiencia y se cree sin motivo alguno superior a nosotros, ya es, en rigor fingimiento”.

Todo estos consejos, están envueltos por un estilo irónico e incluso cínico, que hace que el lector se pregunte si el autor está haciendo un decálogo sobre cómo triunfar en la sociedad o un retrato crítico de la misma: “El padre del arte del fingimiento, el sombrío jesuita Baltasar Gracián, conocía perfectamente el engaño, la adulación y el hablar a espaldas de los demás que caracterizan nuestros días”.

Por estos treinta y tres episodios sobre la mentira el autor circula entre la lección moral de la fábula clásica y la crónica periodística en la que nos encontramos con un tipo casado que liga en una fiesta, un empleado que se busca la ruina por responder impulsivamente a un correo electrónico, un escritor fracasado, una joven historiadora del arte que pasa un fin de semana en una isla remota, un peluquero que celebra entre amigos la inauguración de su nuevo negocio o una maquetista de una revista de moda con problemas con los hombres, son solo algunos de los personajes que ilustran un auténtico catálogo de situaciones que podríamos protagonizar cualquiera de nosotros: “Ofenderse, ya sea por una frase o por un hecho, sirve de bien poco. Hacerse el ofendido, en cambio, puede resultar muy útil. Pues pocas cosas atan más a los demás a nosotros que su mala conciencia. Y despertar su mala conciencia requiere un arte refinado”.

El libro tiene todos los requisitos de uno de esos éxitos que se leen en el borde de la piscina o tumbado en la toalla playera achicharrado por un sol inclemente. “El arte de no decir la verdad” es un ameno y agudo tratado sobre el arte de mentir, pero a la vez hondo, lúcido y subversivo, corresponde al lector decidir si se toma este texto inclasificable como un retrato crítico de nuestra sociedad o como un peculiar manual de instrucciones lleno de pequeñas anécdotas.

J. A. Aguado

Fer sentir, sentir i veure

Sergio Pitol, “Una autobiografia soterrada”, Anagrama, Barcelona, 2011, 135 pàgines, 18 €.

 

Sergio Pitol (Mèxic, 1933) ha construït tot un món propi, reconeixible, seu. Sempre ha viscut dins d’una certa discreció, així que els reconeixements que rep són tardans com el premi Cervantes 2005. Pitol està ple de anades i vingudes, de gairebé trenta anys europeus en què Pitol és un escriptor mexicà a Varsòvia-on tradueix autors llavors gairebé desconeguts i avui clàssics entre nosaltres, en bona mesura gràcies a la seva tasca-, o a Praga, Roma , Barcelona. En la seva joventut i en les tornades al país natal el seu amic i “alter ego” és el crític i assagista Carlos Monsiváis, figura central de la cultura mexicana dels darrers cinquanta anys: a ell dedica un dels articles fonamentals del llibre-Amb Monsiváis , el jove-, com a ell li va dedicar també el seu primer conte, “Victorio Ferri explica un conte”. Monsiváis i Pitol es mouen pel Mèxic de 1957 i es creuen amb Juan José Arreola, José Emilio Pacheco, Max Aub, Salvador Elizondo, Enrique Díez-Canedo, Rosario Castellanos, Jaime García Tarrés. La seva infància és precisament un dels pilars de la seva obra, ja que el va marcar profundament quedar orfe als quatre anys, de manera que va haver de ser criat per una àvia. A més, durant sis anys de la seva infantesa va patir malària, la qual cosa el va obligar a romandre en llit, convertint-se en un voraç lector. Secundat en aquesta afició per la seva àvia, també apassionada de les lletres, als 12 anys havia llegit ja a Verne, Stevenson, Dickens i Tolstoi. La literatura l’ha salvat i ordenat la vida, per això mai ha delimitat l’una de l’altra. Considerat un autor de culte, unànimement elogiat per la crítica, és un amant d’autors txecs i alemanys, ha traduït als principals autors. La seva literatura és molt interessant i nova en el nostre àmbit, perquè incorpora elements fantàstics que provenen de la influència centreeuropea que ell atresora, però la presència no és molt habitual entre els prosistes. Pitol obre la gran avinguda d’Europa en la literatura iberoamericana. La seva obra és complexa, profunda, enigmàtica, i el seu món està a cavall entre el somni i la realitat, univers que ell aborda amb una prosa lúcida, continguda i estricta: “L’ideal d’un escriptor arribat a l’edat provecta, tal com ho imagino, és escriure només dues o tres hores al dia, llegir tot el que pugui, estudiar, revisar els clàssics del cinema en viu, potser donar algun breu curs universitari “.
“Una autobiografia soterrada” tanca entre les seves pàgines una gran agilitat narrativa, conté anotacions autobiogràfiques, reflexions sobre art, cròniques de l’actualitat o impressions dels seus viatges: “Vaig començar a reflexionar sobre el conte, sí, el conte com a gènere. Un autor de contes s’empra des del primer paràgraf en aprimar una o diverses anècdotes, després, tracta de mantenir un llenguatge eficaç, amb freqüència líptic “.
Un creu que està llegint un assaig per de sobte trobar-se amb un relat, que es canviarà en la crònica de la seva vida, el testimoni d’un viatger, d’un lector hedonista i refinat, d’un escriptor disciplinat, d’un nen enlluernat per la immensa varietat del món. Ens aventurem pels llibres que ha llegit l’escriptor mexicà i pels que ha escrit, per la pintura que ha vist, la música que ha escoltat o la que ha oblidat: “Encara que ningú ho cregui em torba i fa fàstic parlar tant de mi i del que faig. Per això em permetré tancar aquest llarg romanç amb unes paraules del meu amic Carlos Monsiváis: “Sergio Pitol ha escrit llibres il.luminadors, això se sap; són un testimoni del caos, dels seus rituals, el ritme, les  seves grandeses, abjecció, horrors, excessos i formes d’alliberament. Són també la crònica d’un món rocambolesc, lúcid, delirant i macabre “.
L’escriptor mexicà reuneix aquest v volum una sèrie d’escrits autobiogràfics, contes i apunts. Un volum ofereix les claus per conèixer i reconèixer les arts literàries d’aquest autor i gran viatger, per a qui la realitat i la ficció no estan separades: “del 1980 al 1983 vaig fer un bon recull de notes en el meu diari que em van ajudar a escriure” La desfilada de l’amor “. No només m’interessava tractar problemes polítics del passat, sinó que m’havia entestat a utilitzar els procediments de la novel.la policíaca “. L’escriptor junta ficció i reflexió, invenció i crítica, experiència viscuda feta escriptura i tornada a ser experiència llegida. 

 

                         J. A. Aguado

La societat dels nous rics

 

 

F. Scott Fitzgerald, “Rl gran Gatsby”, Anagrama, Barcelona, 2011, 197 pàgines, 18 €.

 

El nord-americà Francis Scott Fitzgerald és, sens dubte, el gran cronista dels bojos anys vint i dels no menys embogits i més ombrívols anys trenta. El seu enorme talent, la seva sensibilitat i capacitat d’observació han deixat una profunda empremta en els seus milions de lectors. Cal pensar que als 24 anys d’edat publica la seva primera novel·la, “A aquest costat del paradís”, i amb ella arriba un èxit espectacular. “Un autor hauria d’escriure per als joves de la seva generació, per als crítics de la següent i per als professors del futur”, va afirmar rotundament als 24 anys. Cinc anys després -és a dir, abans de complir els 30 anys -publica “El gran Gatsby” i aconsegueix la consagració absoluta. El jove escriptor, fill de família burgesa i catòlica, estudiant universitari a Princeton, mimat per la crítica i el públic, viu intensament uns anys trepidants i ningú millor que ell per narrar. Steinbeck i Hemingway, els seus coetanis, es vanaglorien de la seva amistat. És jutge i part dels cercles socials més rics i poderosos dels Estats Units. Era un mestre del seu ofici i tot el va viure intensament, l’èxit i el declivi, la glòria i l’ensorrament. Va morir a Hollywood als 44 anys: “Gatsby creia en la llum verd, el futur orgiàstic que any rere any retrocedeix davant nostre. Se’ns escapa ara, però no importa, demà correrem més, allargarem més ho braços i arribaran més lluny … I un bon matí … Així seguim, colpejant, barques contracorrent, retornats sense parar al passat “.

Quan va aparèixer la novel·la el 1925, va rebre Fitzgerald una carta de la novel·lista Edith Wharton, amb una objecció interessant: “Per fer a Gatsby realment gran havia de haver-nos donat la seva existència anterior en comptes d’un breu resum. Això l’hauria situat, i convertit la seva tragèdia en una veritable tragèdia, no en una notícia del diari del matí “. El gran Gatsby és el traçat perfecte d’una artificiosa societat, mantinguda de les aparences, els rumors i la ganduleria, nedant en litres d’alcohol i festes. Scott Fitzgerald va planejar la seva novel·la durant l’estiu de 1924 mentre vivia una temporada a La Riviera, concloent les últimes proves a Roma durant gener i febrer de l’any següent. Va utilitzar un narrador, el mateix Nick, com a escriptor que al seu torn explica la història de Gatsby, un lladre i romàntic in extremis. Tot l’imperi que aixeca Gatsby, no té res més que una única raó: “Her voice is full of money”, directes fletxes a la noia d’or, Daisy, l’altra riba inabastable per Gatsby. “Ella és … és una mica com estimar aquest lloc on vas ser una vegada feliç” li confessa Gatsby a Nick. Gatsby és un cavaller que ha fet una recent fortuna i s’ha introduït en un cercle de rics a base de donar grans festes a casa seva. Tot i tenir molts diners i relacionar-se amb aquestes persones, no és plenament acceptat per ells, i és considerat un individu excèntric. Però a Gatsby no li importa un pebrot tota aquesta gent: la seva posició, els seus diners i les seves relacions socials no són més que mitjans que obeeixen a un únic i romàntic objectiu: “Cada vegada que et sentis inclinat a criticar algú -em va dir el meu pare-, tingues present que no tothom ha tingut els avantatges “.

Tot el que apareix en “El gran Gatsby” és una cosa que algú ha vist i compte després: la infantesa i primera joventut de l’heroi, els amors i les noces de l’heroïna, la reconstrucció del crim final a partir de les declaracions dels testimonis , l’últim estiu de Jay Gatsby, recordat dos anys després dels esdeveniments per Nick Garraway. Sembla una biografia interposada del propi escriptor. Poc després de la publicació de la novel·la, el mateix Fitzgerald va declarar que la gran promesa del somni americà és aquesta cosa que està a punt de passar, i que després d’un temps i amb el cansament de l’espera, es comprova que res canvia en la gent, excepte que es tornen més vells.

J. A. Aguado

Violència i destinació a Mèxic

 

Daniel Sada, “A la vista”, Anagrama, 2011, 237 pàgines, 17 €.

 

Mèxic és un país on els assassinats queden impunes. La policia i la justícia xoquen contra el mur del narcotràfic. El treball dels polítics és la majoria de les vegades efímer i estèril. Periodistes assassinats o desapareguts. Dones segrestades, violades o assassinades. Nens desapareguts. Morts i més morts amb un tret al cap. Una de les constants en tots els casos és que sempre els governants prometen una investigació i càstig exemplar als criminals, que mai passa. Trist, però real com la vida mateixa. D’aquest material, d’aquest pòsit d’horror i crim s’alimenta la literatura d’un país acostumat a la mort. No se l’oculta com a Europa, sinó que se la treu a passejar. La literatura mexicana és plena d’històries relacionades d’una manera o altra amb el crim. Això passa amb l’última novel·la del contista i narrador Daniel Sada (Mexicali, Mèxic, 1953), que es va donar a conèixer amb “Gairebé mai” amb el qual va guanyar Premi Herralde de novel·la, i després amb els seus relats. Es tracta d’un escriptor barroc, estrany i extraordinari en la línia de la tradició literària mexicana. L’atmosfera seca o el paisatge que sembla pols encara que no es digui, ve acotxat per un vocabulari tan ric i exigent que és indissoluble a aquest territori aspre de Mèxic: “Fàcil decidir-ho. Només faltava arribar a casa i assabentar-se del que suposava, però les hores amb autobús, la carretera recta i assolellada, les tantes reflexions per assolir la pau -des d’aquest moment- amb exhaustiva contundència “.

Sempre Daniel Sada té l’ànim d’escriure. Una cosa és que pugui i una altra que no. Però sempre li bullen les històries, sempre està pensant en les que podria escriure barroques com “A la vista”, on es mostra un virtuós del llenguatge i de les trames. En aquesta nova novel·la l’escriptor aprofundeix en el sentit de la tragèdia, a la manera en què va ser concebuda pels grecs i també per William Shakespeare, si bé la dota d’una aportació personal: la noció del penediment: “Ponciano, delicadament, va extreure una pistola Darringer de la seva samarra per disparar immediatament cinc trets a aquest disseny antipàtic. Dos tirs a la panxa, un altre en el mer cor “.

Es tracta de la història d’un home que no vol treballar, però al mateix temps no vol exhibir la seva realitat. Ell va cometre un assassinat, juntament amb un company del treball van matar al patró, però ho van fer de manera precipitada, sense planejar bé els fets. Així és com tota la novel·la gira al voltant de la culpa d’aquest subjecte: “Matar. Matar-se. Ser matats. Creure. No creure. Trobar poc. No trobar res. La fragilitat de la vida: el que sucumbeix en un no res. La fortalesa de la vida: el que creix i es desborda i enganya i il·lusiona i es venç i es perd. La sort. La desgràcia. Les petites coses que en acumular-se semblen engrandir. Això que incideix aquí, com si el “aquí” fos, al capdavall, un àmbit apartat “. Gran coneixedor dels westerns i la Bíblia, Daniel Sada entén de duels sota el sol. Els seus personatges creuen frases afilades: “comptis que la primera es va quedar vídua des de molt jove, el seu marit el van matar en una cantina, li van ficar quatre trets: un al cap, un altre al cor i dos a la panxa”.

Com Juan Rulfo Daniel Sada escriu des de la tradició literària, res és senzill en la seva manera de presentar-nos la realitat, hi ha divagacions i punts de vista psicològics particulars sobre la realitat. No importa tant el que es narra com la manera de fer-ho. En aquest sentit es tracta d’un repte per a lectors cansats de tanta simplicitat previsible. “A la vista” amaga una cosmovisió de la realitat que ens farà sentir que la intel·ligència humana té fronteres reals que superen mitjançant el vell ofici de comptador d’històries.

J. A. Aguado

La obra póstuma de Roberto Bolaño

 

Roberto Bolaño, “El gaucho insufrible”, Anagrama, Barcelona, 2003, 177 páginas, 13 €.

 

Roberto Bolaño (1953-2003) dejó, antes de morir, a su editor Jorge Herralde una novela póstuma “2666” y un libro de cuentos que ahora ve la luz “El gaucho Insufrible”. Anagrama publicará más adelante en cinco volúmenes independientes la novela. Mientras sus lectores incondicionales podemos disfrutar de “El gaucho insufrible”. Roberto Bolaño sabía que su enfermedad hepática era grave, por eso escribía contra el tiempo. La suya en una prosa bien escrita, entretenida, va soltando aquí y allá pistas, adelantando acontecimientos, manteniendo la atención, sembrando la inquietud. El primer cuento de “El gaucho insufrible” se titula “Jim”, cuyo protagonista es un norteamericano triste que escribe poemas en medio del embrujo de México, el narrador y el poeta contemplan a un tragafuegos, mientras se establece entre ellos una relación extrañamente hermosa. El cuento que da título al conjunto nos narra la historia de un abogado que prefiere el bien común al enriquecimiento personal: “Su vida, pese a todo, era una vida feliz. Es difícil, decía, no ser feliz en Buenos Aires, que es la mezcla perfecta de París y Berlín”. Este abogado obligado por la crisis económica argentina y por las desgracias familiares decide buscar su paraíso perdido en la pampa, a saber: “los patrones se habían marchado a la ciudad (no supo decirles qué ciudad) y que los peones de la estancia, al verse privados de un jornal mensual, poco a poco fueron desertando”. Todo se le vuelve en contra tanto en la ciudad como en el campo, a veces la vida es como una vaca metida hasta el cuello en el lodazal de la existencia.

En “El policía de las ratas” Bolaño nos ofrece su moderna visión del género negro de la mano del policía Pepe el Tira. “Fue en una alcantarilla muerta donde dio comienzo mi investigación”. Recuérdese en este apartado que Roberto Bolaño es el autor de “Los detectives salvajes”, todo un clásico del género.

“El viaje de Álvaro Rousselot” es el texto más extraño y profético de los que se reúnen en este volumen, una maraña de envidias literarias. El libro se cierra con “Dos cuentos católicos” y dos conferencias: “La literatura + enfermedad = enfermedad” y “Los mitos de Chtulhu”. Frases cortas combinadas con números enigmáticos forman parte de uno de los prosistas más orales de los últimos tiempos. Conversaciones que no suenan a falsa literatura, sino que toman el pulso de la vida: “13. ¿Por qué asentir con una sonrisa? ¿Por qué pedir perdón con una sonrisa de imbécil? ¿Por qué mirar hacia otro lado sonriendo como un tarugo? 14. Por humildad. 15. Eso está muy bien, dijo el padre de Juanito. Cojonudo.”

Cinco cuentos y dos conferencias que nos acercan a unos de los magos de la narrativa, un residente en Cataluña que escapó de la red del terror para contar su versión sobre esta película en blanco y negro que es la vida. “El gaucho insufrible” nos acerca al escritor de pluma fácil y mirada particular, porque como todos los grandes Roberto Bolaño supo con sus novelas, sus poemas y sus textos literarios crear un mundo personal intransferible, que hace que leamos sus textos con el placer propio de estar ante uno de los grandes de la narrativa. La literatura, al contrario que la muerte, vive en la intemperie, en la desprotección, lejos de los gobiernos y de las leyes, salvo de su propia ley que sólo los mejores entre los mejores son capaces de romper. Y entonces ya no existe la literatura, sino el ejemplo.

                                   J. A. Aguado

 

La comèdia burgesa de Yasmina Reza

 

Yasmina Reza, “Feliços els feliços”, Premi Le Monde 2013, Llibres Anagrama, Barcelona, 2014, 188 pàgines, 15€.

 

La nova novel.la de Yasmina Reza (París, 1959) explica la vida de divuit personatges atrapats entre la dificultat de viure, l’avorriment de jo quotidià i el pànic a la mort. Yasmina Reza es va fer famosa amb “Arte” i després amb l’adaptació al cinema d’ “Un deu salvatge”. Filla d´una família jueva, les seves obres destaquen per retratar de forma intel.ligent la vida de la burgesia. La seva carrera com a dramaturga ha obtingut tots els premis importants des de el Molière al Tony.Com tants bons actors i actrius i directors de teatre va estudiar a una de les millors escoles de teatre del món l´escola de Jacques Lecoq de París. L’ èxit de públic i de lectors es deu al seu retrat de les classes mitjanes acomodades i aparentment triomfadores i civilitzades.

La novel.la apareixerà a les llibreries al septembre en català i castellà. El llibre comença amb un text del escriptor argetí Jorge Luis Borges. “Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices” que és tota una declaració d´intencions, ens venia a dir el novel.lista argentí que aquelles persones que poden prescindir de l’ amor també aconsegeixen ser feliços. Des del Romanticisme la literatura associa amor a felicitat. Tots els personatge de l´última novel.la de Yasmina Reza son infeliços, la tesi que sosté l´autora és que intentar aconseguir la realizatzió personal per la via de l’ amor és una imposició social que ens fa caure en la desgràcia: “Els dec molt. Vull estar a la seva altura (és també per aquest motiu que vull estar al dia i practicar una oncologia no només clínica). Sé des de fa molt de tempos que la mort existeix. Abans de dedicar-me a la medicina, ja tenia el rellotge al cap. No guardo rancor al meu germà. Ignoro el lloc exacte que ocupa en la meva vida. La complexitat humana no es redueix a cap principi de casualitat”.

Aquesta novel.la dinamita el concepte de parellaa que ronda per la majoria de la narrativa moderna, està escrita a la contra. El concepte domèstic de la parella destrueix més que construeix la felicitat individual : “Em recordo del dia que va venir, i de la primera vegada que vaig gaudir. I prou. No estic segur que ens féssim petons, però si penso en el lloc que això ha ocupat posteriorment en la meva vida, me´n devia fer. Al llarg del tempos, i fins al seu casament, vaig ser jo que l´anava a sol.licitar”.

Un aspecte fonamental de les seves obres és que els seus personatges no són bons ni dolents en estat pur. Només persones comunes. Simples ciutadans, membres d’una societat desenvolupada, més proclius potser, per aquest motiu, a patir episodis de violència. El principi de la civilització, de totes les civilitzacions passades i presents, és contenir la violència, el salvatgisme inherents a l’home: “Ahir vaig pegar la Juliette amb la corretja del gos, vaig dir. Tens un gos?, va dir en Lionel. En Robert ens feia espaguetis a la seva cuina. Amb una salsa napolitna. Així és com m´agrada vuere´ls, els malparits dels meus amics. Atabalats a la cuina. Sense les dones. Lluirats a nosaltres mateixos i al pitjor de nosaltres mateixos. Lionel dixit. Vaig pegar la meva filla amb la corretja del gos, vaig repetir.”

“Feliços els feliços” és una novel·la coral on les vides dels personatges es creuen en les seves ambicions, els seus desitjos i les seves pors, sobretot en la seva por. Una cosa és la façana, la imatge social que volen imposar en el seu entorn i una altra molt diferent la tragèdia personal en què viuen el sexe, la mort i el futur. Enmig del caos de la vida aquests personatges són nàufrags a què l’escriptora Yasmina Reza aplica la seva mirada de dona intel·ligent, irònica i sarcàstica. Veu als seus personatges des de l’altura, com si fos un déu que contempla les seves creacions vençudes des dels núvols: “En Darius va seure a la butaca ortopèdica immensa, on, des del meu punt de vista, ningú no es pot sentir còmode. Va seure ben escarxofat contra el respatller com un home vençut”.

La narrativa de Yasmina deixa als seus lectors una sensació agredolça en retratar una sèrie de vides entorn de l’amor, la dissort, el pas del temps i la mort. Yasmina mostra la vida i el gaudi de viure i la supremacia de la raó, ens enterboleix la quotidianitat reconfortant i enganyosa que ens hem construït per sobreviure. Això és el que fa de la seva última novel·la una lectura imprescindible en aquesta tardor marró de convulsions i rutines. La crueltat en la mirada d’una dona que es troba en la maduresa del seu procés creatiu i que no només omple teatres de mig món, sinó que fa que la lectura d’un llibre es converteixi en un signe de modernitat en un món on la paraula ha de ser l’ètica d’una Europa en decadència: “Compràvem per al cap de setmana al supermercat. Tot d´una ha dit, tu vés a la cua dels formatges mentre jo m´encarrego de la secció d´envesats. Quan he tornat, el carro era mig ple de cereals, de galetes, de sobres de productes en pols i altres cremes de postres, he dit, per què és tot això?”.

Allò que ens atrapa des de les primeres pàgines d’aquesta novel·la és la intensitat, al final del llibre la nostàlgia ho cobreix tot i tota una vida es llença incinerada a l’aigua i les despulles a la paperera com a metàfora de la realitat, tants esforços per acabar a una urna que la família tira. Potser, la felicitat només sigui una utopia, però beneïdes les utopies en un món on la realitat no fa més que donar-nos cops de puny. “Feliços els feliços”, no deixin de llegir-la, val la pena.

J. A. Aguado

 

 

Hacer sentir, oír y ver

Sergio Pitol, “Una autobiografía soterrada”, Anagrama, Barcelona, 2011, 135 páginas, 18 €.

Sergio Pitol (México, 1933) ha construido todo un mundo propio, reconocible, suyo. Siempre ha vivido dentro de una cierta discreción, así que los reconocimientos que recibe son tardíos como el premio Cervantes 2005. Pitol está lleno de idas y venidas, de casi treinta años europeos en los que Pitol es un escritor mexicano en Varsovia -donde traduce autores entonces casi desconocidos y hoy clásicos entre nosotros, en buena medida gracias a su labor-, o en Praga, Roma, Barcelona. En su juventud y en las vueltas al país natal su amigo y “álter ego” es el crítico y ensayista Carlos Monsiváis, figura central de la cultura mexicana de los últimos cincuenta años: a él dedica uno de los artículos fundamentales del libro -Con Monsiváis, el joven-, como a él le dedicó también su primer cuento, “Victorio Ferri cuenta un cuento”. Monsiváis y Pitol se mueven por el México de 1957 y se cruzan con Juan José Arreola, José Emilio Pacheco, Max Aub, Salvador Elizondo, Enrique Díez-Canedo, Rosario Castellanos, Jaime García Tarrés.  Su infancia es precisamente uno de los pilares de su obra, ya que le marcó profundamente quedar huérfano a los cuatro años, con lo que tuvo que ser criado por una abuela. Además, durante seis años de su niñez sufrió malaria, lo que le obligó a permanecer en cama, convirtiéndose en un voraz lector. Secundado en esta afición por su abuela, también apasionada de las letras, a los 12 años había leído ya a Verne, Stevenson, Dickens y Tolstoi.La literatura le ha salvado y ordenado la vida, por eso nunca ha deslindado la una de la otra. Considerado un autor de culto, unánimemente elogiado por la crítica, es un amante de autores checos y alemanes, a cuyos principales autores ha traducido. Su literatura es muy interesante y novedosa en nuestro ámbito, porque incorpora elementos fantásticos que provienen de la influencia centroeuropea que él atesora, pero cuya presencia no es muy habitual entre los prosistas. Pitol abre la gran avenida de Europa en la literatura iberoamericana. Su obra es compleja, profunda, enigmática; y su mundo está a caballo entre el ensueño y lo real, universo que él aborda con una prosa lúcida, contenida y estricta: “El ideal de un escritor llegado a la edad provecta, tal como lo imagino, es escribir sólo dos o tres horas al día, leer todo lo que pueda, estudiar, revisar los clásicos del cine en vido, quizá dar algún breve curso universitario”.

Una autobiografía soterrada”  encierra entre sus páginas una gran agilidad narrativa, contiene anotaciones autobiográficas, reflexiones sobre arte, crónicas de la actualidad o impresiones de sus viajes: “Comencé a reflexionar sobre el cuento, sí, el cuento como género. Un autor de cuentos se emplea desde el primer párrafo en adelgazar una o varias anécdotas; después, trata de mantener un lenguaje eficaz, con frecuencia elíptico”.

Uno cree que está leyendo un ensayo para de pronto encontrarse con un relato, que se mutará en la crónica de su vida, el testimonio de un viajero, de un lector hedonista y refinado, de un escritor disciplinado, de un niño deslumbrado por la inmensa variedad del mundo. Nos aventuramos por los libros que ha leído el escritor mexicano y por los que ha escrito, por la pintura que ha visto, la música que ha escuchado o la que ha olvidado: “Aunque nadie lo crea me turba y hastía hablar tanto de mí y lo que hago. Por eso me permitiré cerrar esta larga monserga con unas palabras de mi amigo Carlos Monsiváis: “Sergio Pitol ha escrito libros iluminadores, eso se sabe; sopn un testimonio del caos, de sus rituales, su limo, sus grandezs, abyecciones, horrores, excesos y formas de liberación. Son también la crónica de un mundo rocambolesco, lúcido, delirante y macabro”.

El escritor mexicano reúne este v volumen una serie de  escritos autobiográficos, cuentos y apuntes. Un volumen  ofrece las claves para conocer y reconocer las artes literarias de este autor y gran viajero, para quien la realidad y la ficción no están separadas: “De 1980 a 1983 hice un buen acopio de notas en mi diario que me ayudaron a escribir “El desfile del amor”. No sólo me interesaba tratar problemas políticos del pasado, sino que me había empecinado en utilizar los procedimientos de la novela policial”.El escritor junta ficción y reflexión, invención y crítica, experiencia vivida hecha escritura y vuelta a ser experiencia leída.

                                 J. A. Aguado

El divino fracaso

 

 

Manuel Pérez Subirana, “Lo importante es perder”, Anagrama, Barcelona, 2003, 200 páginas, 13 €.

 

Rafael Cansinos Asséns ya escribió un libro sobre el fracaso y le puso el adjetivo de “divino”. Con este precedente literario, Manuel Pérez Subirana (Barcelona, 1971) nos presenta “Lo importante es perder”, su primera novela, un libro que aborda el tema del fracaso. Este autor fue uno de los elegidos en el concurso “La novela que viene” de elmundolibro.

“No es agradable que a uno le dejen”. Así comienza esta historia de perdedores que tiene como escenario la ciudad de Barcelona; como tantas novelas desde mediados de los años cincuenta del siglo pasado Barcelona y su periferia siguen siendo fuente de inspiración narrativa para los escritores jóvenes. El autor es licenciado en Derecho, razón por la que el protagonista de esta triste historia es abogado; aunque en realidad no es una novela autobiográfica, podría serlo de una forma perfectamente verosímil.

El protagonista, guiado por una antigua amistad y alumbrado por las reminiscencias del pasado, iniciará un periplo en el que la renuncia se revelará como su más fiel aliada en un mundo en el que las ambiciones profesionales y sociales convierten cada vez más al individuo en un extranjero de sí mismo: “es grato y placentero deslizarse por la historia personal como por un sueño algodonoso para recalar en lugares del pasado”.

El elogio al fracaso como vía de conocimiento personal se convierte en el eje temático de esta novela narrada en primera persona, en una especie de desnudo sentimental. “Elisenda me ha dejado”, frase que es el detonante que hace que todo el castillo de naipes se derrumbe como azúcar en el café.

Si el fracaso de Rafael Cansinos Asséns era totalmente modernista y esteticista, el de Manuel Pérez Subirana se plantea como una filosofía de la existencia de un hombre que ha dependido completamente de una mujer: “Cada uno de los objetos de Elisenda, cada uno de sus vestidos, cada uno de sus libros, y los productos de maquillaje que deberían ocupar el mueble del baño, y las acuarelas que pintó durante el penúltimo otoño, y las fotografías, y la vajilla que nos regaló su madre y que todavía no habíamos estrenado, y su agenda de piel que no estaba ya junto al teléfono, y los compact discs de música brasileña, y sus zapatos…”. Y como dice el refrán “en casa del herrero cuchillo de palo”, porque nuestro héroe, nuestro perdedor, es un abogado experto en materia de leyes.

Ahora que se han acabado las vacaciones, según cuentan los datos de las estadísticas se producen más divorcios. Septiembre es el mes en el que las parejas se rompen después de un mes de convivencia vacacional, porque hombres y mujeres se dan cuentan del tipo de vida que llevan y se quiebran. Sin duda más de uno verá reflejada en la narración su peripecia personal; pero lejos de hundirse en la miseria, el protagonista renace de sus cenizas como el Ave Fénix, de ahí el valor de autoayuda de esta novela íntima, sincera y con un punto de optimismo que arranca de toda una declaración de principios. “Mi vida, mi verdadera vida, empieza ahora”.

En resumidas cuentas, la moraleja de esta trama es que no hay que dejarse arrastrar por las dificultades que nos coloca la vida en las ruedas, sino aprender de ellas y sacarle el máximo jugo a la existencia.

J. A. Aguado

 

El realismo sucio cubano

 

Pedro Juan Gutiérrez, “Carne de perro”, Anagrama, Barcelona, 2003, 148 páginas,

 

Pedro Juan Gutiérrez (Cuba, 1950) es el autor de la ya legendaria “Trilogía sucia de La Habana” (1998), a la que siguieron “El Rey de La Habana” (1999), “Animal tropical” (2000), “El insaciable hombre araña” (2002) y, ahora, “Carne de perro”. Hasta ahora, las novelas de Gutiérrez son conocidas en Cuba sólo por un círculo reducido de lectores, que las recibe desde el exterior o las compra en la bolsa negra (mercado paralelo de libros) por unos 10 dólares cada una.Sin embargo, han sido traducidas y publicadas en más de una decena de países.Pedro Juan Gutiérrez se siente más identificado con determinados autores norteamericanos, especialmente con Truman Capote, que con la tradición barroca cubana de un Alejo Carpentier o un Lezama Lima.Sus historias son descarnadas y de un realismo visceral, atrapan al lector cuando narra ese mundo que lo rodea, pues cuando se vive asediado por la tragedia y el drama, la realidad resulta mucho más literaria. Pedro Juan Gutiérrez escribe cosas que otros no se atreven a escribir en la Cuba de Fidel Castro. Su barrio es así, con mucho sexo, escándalo, lleno de historias fuertes, de esas que deja huella. Los ingredientes son siempre los mismos: alcohol, sexo, hambre, familia, diversión, soledad y alguna fuga hacia adelante que siempre termina en el mismo sitio.

Como en las anteriores novelas de Pedro Juan Gutiérrez, el escenario de la acción es la ciudad de La Habana y sus habitantes. El clima cubano está lleno de tormentas, ciclones y aguaceros que descargan sobre la tierra como un torrente de vida y de violencia, una bonita metáfora de la existencia de unos personajes que luchan por sobrevivir entre ron y miedo. El protagonista es un novelista en búsqueda de un argumento para su próxima novela negra; mientras lee un libro de autoayuda, se dedica a nadar y pescar, pero un buen día se encuentra a un borracho herido por la mordedura de unas ratas y lo lleva al hospital: es uno de esos balseros que pierden la familia y la vida en el intento de salir de Cuba. En ese momento empiezan los problemas para un escritor que busca soledad y silencio. “Vivir solo es muy bueno. Julia comienza a disolverse lentamente. Mi espíritu gana serenidad y aplomo después de la tormenta. Al atardecer bajo la colina y me voy a un bar cerca de la playa. Si me quedo solo en casa puedo beberme una botella de ron”.

Pedro Juan Gutiérrez retrata con vigorosa plasticidad ese medio social empobrecido hasta el extremo y consigue una estampa honda y dolorida de su pueblo. No hay expreso alegato político, pero no hace falta: el retrato es en sí mismo una acusación indirecta inapelable. Esa reconstrucción social y urbana tiene la fuerza de la denuncia porque surge de un intenso amor por la tierra, por sus peculiaridades, incluido un fondo de supersticiones y atavismos. Y posee un sentido vital bien claro: una incondicional reivindicación del placer carnal como alternativa a la miseria. De modo que este disfrute suena a un sincero “carpe diem” caribeño.

J. A. Aguado

 

Paul Auster o las cápsulas del tiempo

 

Paul Auster, “Informe del interior”, Anagrama, Barcelona, 2014, 330 páginas, 19 €.

 

A este escritor lo conocimos en los años ochenta con “La trilogía de Nueva York” un clásico de la novela contemporánea. En aquellos años Paul Auster (1947) manejaba, manipulaba y reinventaba el género policíaco, del que hace una relectura posmoderna con tintes metafísicos. Después de aquel libro postmoderno vinieron uno tras otro títulos que son hoy clásicos de la narrativa de nuestro tiempos hasta completar toda una biblioteca en la que de alguna manera la vida del escritor forma parte sustancial. A nuestra biblioteca particular de Paul Auster hay que sumarle un nuevo título: “Informe del interior”. En esta ocasión se trata de un nuevo viaje al recuerdo por parte de un escritor que aborda el tema del pasado como materia prima como hiciesen tantos escritores en el pasado desde Marcel Proust a Truman Capote. La temática no es nueva, en sus últimos libros ya había iniciado esta línea de trabajo como en “Diario de invierno”. Se trata de una radiografía de una vida, la confesión intima de un intelectual que reflexiona sobre lo que le ocurre a su alrededor y en su interior, se desnuda para sus seguidores y para el lector de literatura moderna viajando a la infacia y a la adolescencia etapas de formación intelectual del futuro novelista.

Si en su libro anterior el foco de su escritura estaba en los procesos de la vejez ahora vuelve a la patria de todo escritor: la infancia. En el libro se describen los procesos de construcción de una personalidad que le llevará a la escritura: “Al principio todo estaba vivo. Los objetos más pequeños estaban dotados de corazones palpitantes, y hasta las nubes tenían nombre. Las tijeras caminaban, teléfonos y cafeteras eran primos hermanos: ojos y gafas, hermanos”.

Como en “La invención de la soledad”, “El cuaderno rojo” o “A salto de mata” el autor va detrás de su sombra, al rescata episodios biográficos. Paul Auster está en otro nivel narrativo en “Informe del interior”, hila con una trama sutil que le permite pasar de la autobiografía a la novela sin que asomen las costuras de los géneros: “cuando tenía siete u ocho años, empezaste a darte cuenta de algo. Los judíos eran invisibles, no desempeñaban papel alguno en la vida norteamericana,y nunca aparecían como héroes en los libros, ni en las películas ni en los programas de televisión”.

Paul Auster sabe que en esto de la literatura lo importante es emocionar al lector por aquello que narra como ocurría en “Mr. Vértigo”, donde un huérfano de nueve años en los años viente, un judío de origen húngaro, mitad místico, mitad prestidigitador empezaba sus ritos iniciáticos, era la histoira de Walt, el niño al que el Maestro Yehudí enseñó a levitar y a volar. De alguna manera es lo que hace Paul Auster en este “Informe del interior”: “Avanzabas poco a poco hacia el final de tu infancia. Los dos años que separaban los diez de los doce te enviaron a un viaje no menos colosal que el de entre los ocho y los diez, pero en el día a día no tenías la sensación de ir deprisa, de precipitarte a toda velocidad hacia el umbral de la adolescencia”.

El escritor frente al espejo somete al tiempo a su escritura ¿Realidad o ficción? Como ocurría en “Leviatán” el biógrafo se somete a los dictados del escritor que lleva dentro y que nunca le abandonará, en esta línea se encuentra “A salto de mata”, “Diario de invierno” y ahora esta pieza que completa los diferentes duelos a cara descubierta de un escritor cuya escritura nos hace crecer día a día en el difícil arte de la lectura.

J. A. Aguado

 

 

 

Una apuesta a favor de la vocación

Pablo D´Ors, “Andanzas del impresor Zollinger”, Anagrama, Barcelona, 150 páginas, 12 €.

 

Parece que hay una crisis de vocaciones. Si uno se toma la molestia de preguntar a los jóvenes qué aspiran a ser en la vida, lo cierto es que la mayoría no lo sabe, lo único que tienen claro es que quieren ganar mucho dinero y trabajar poco. La vocación del éxito fácil y sin esfuerzo se opone a la verdadera vocación, aquella que nace de la inclinación o interés por una forma de vida o un trabajo desde muy joven. “Andanzas del impresor Zollinger” aborda el tema del descubrimiento de la dignidad de los oficios más humildes y el secreto placer de la obra bien hecha. No es una novela al uso, sino un cuento largo, donde lo que importa es la voz del narrador. Se trata de contar la historia de un joven que un buen día decide que quiere ser impresor y para lograr su sueño tiene que superar una serie de dificultades. El cuento arranca en una pequeña ciudad austriaca en la que vive ese joven cándido al que un suceso inesperado obliga a partir hacia otros lugares en los que ejercerá distintos oficios. Será ferroviario, soldado, zapatero, etc., pareciera que el destino le jugase una mala pasada y nunca llegara a su objetivo. Aprende a llenar la soledad de ruidos necesarios, descubre el amor y sus efectos, forja su leyenda de bebedor triste, recorre una ruta simbólica que lo acercará a sí mismo: “A veces, cuando nadie le veía, el funcionario Zollinger se acercaba aquella cajita de tinta azul a la nariz e inhalaba ansioso y melancólico aquella intensa fragancia que desprendía y que tanto le recordaba a la imprenta de Romanshorn”.

Pablo D´ors (1963)bebe en las fuentes de su abuelo Eugenio d’Ors, el Xènius, y así mismo en las fuentes de la literatura centroeuropea: Kafka, Kundera o Bohumil Hrabal, modelos en los que se mira como en un espejo. Con un peculiar estilo tradicional, rebelesiano, envolvente, pero siempre certero, Pablo D´Ors nos lleva a un mundo propio, capaz de preservar en la ficción un estilo de vida que ha dejado de existir. De su trenzado sobre el papel surge un texto complejo, festivo y popular, realista y fantástico, experimental y mayoritario, donde lo maravilloso se hace verdad literaria.

J. A. Aguado

Situacions còmiques enmig del bosc

Arto Paasilinna, “L’any de la llebre”, Anagrama, Barcelona, 2012, 181 pàgines, 17 €.

Aquesta és una novel·la que s’ha convertit en un clàssic de la narrativa europea, publicada per primera vegada el 1975, viu successives reedicions a tot el món. Es tracta d’una forma positiva de començar l’any, amb un model moral enfront de la selva de la vida a les grans ciutats. Qui governa el món d’Arto Paasilinna (1942) és el bosc, aquesta novel·la ens permet retrobar-nos amb el món natural.
En la narrativa d’Arto Paasilinna es nota que és un escriptor que ve del món del periodisme, perquè en les seves novel·la hi ha un conflicte, una cosa que neix de la societat i cal explicar a un mateix i als altres. Aquest experiodista porta a l’esquena una quarantena de novel·les en què el lector es mou entre la crònica, el reportatge, la ficció i la faula moral. Per aquestes raons no és estrany que les seves novel·les despertin en el cinema interès com a bases per guions, com passa amb “L’any de la llebre” que té dues versions cinematogràfiques en què es barregen els dos ingredients bàsics de la seva narrativa: molt humor i una passió sense límits per a la naturalesa.
La novel·la està traduïda del finès per Ursula Ojanen i Juan Carlos Suñén. La història està narrada en tercera persona per un narrador omniscient que es revela al final com a company de cel·la, en una de les múltiples peripècies viscudes per aquest naturalista modern anomenat Vatanen, un periodista que detesta el seu treball i el seu matrimoni, en trobar-se de viatge de treball amb un company passen per una carretera que travessa un bosc, el cotxe on tots dos homes viatgen atropella accidentalment a una llebre, l’animal sobreviu a l’accident, Vatanen li cura una pota trencada i decideix en aquest mateix moment abandonar-ho tot i dedicar-se a vagar pels boscos amb la llebre com a mascota. Així de senzill, així de radical, se suposa que és una cosa en el qual ja anava pensant i és aquest succés fortuït el que desencadena tan kafkiana situació: “Es tractava d’un periodista i d’un fotògraf en viatge de treball: dos éssers infeliços i cínics. Estaven prop de l’edat madura i les esperances que en la seva joventut havien posat en el futur no s’havien complert satisfactòriament, ni de bon tros. Tots dos eren marits enganyats i desenganyats, la seva vida diària es construïa al voltant de sengles úlceres per venir, i a un sens fi d’altres petites preocupacions de tot tipus “.
La novel·la desafia el sentit pràctic de l’home urbà i s’endinsa en una forma de viure més d’acord amb la naturalesa humana: “El mateix els va passar als seus col·legues: frustrats en el seu treball, gent cínica. El més inútil dels economistes especialitzats en màrqueting valia per orientar aquest tipus de redactors sobre el que l’editor esperava d’ells “.
La història es fragmenta en petits episodis que es llegeixen amb molta facilitat i que ens porten a viure incendis forestals, rescats de material militar enfonsat en un riu fins perilloses històries de fronteres. Tot hi pot cabre dins d’aquests microrelats units per un heroi que es defensa del món amb el seu humor negre. Ens agrada aquesta novel·la perquè mostra que una altra forma de veure la realitat és possible encara, a aquests alçades de la pel·lícula: “Ell va contestar que no eren aquestes les seves intencions, a la qual cosa van respondre que ningú es menjaria al seu propi gos, i que de vegades era més fàcil estimar un animal que a una persona “.
La novel·la té un to d’ ingenuïtat i bondat que lliga molt amb aquest temps en què ens fem propòsits nous per a l’any que comença, la bondat hauria de ser una virtut a practicar per aconseguir la felicitat, perquè d’això va aquesta novel·la, de la forma en què un pot descobrir com pot arribar a ser feliç i quins són els límits de la crueltat humana: “Com podia haver gent així? Quin tipus de plaer podia produir semblant violència? Com pot l’home arribar a rebaixar-se tant i amb tanta crueltat? “. Preguntes que Arto Paasilina deixa en el vent perquè el lector les contesti.
J. A. Aguado

 

Situaciones cómicas en medio del bosque

 

Arto Paasilinna, “El año de la liebre”, Anagrama, Barcelona, 2012, 181 páginas, 17 €.

Esta es una novela que se ha convertido en un clásico de la narrativa europea, publica por primera vez en 1975, vive sucesivas reediciones en todo el mundo. Se trata de una forma positiva del empezar el año, con un modelo moral frente a la selva de la vida en las grandes ciudades. Quien gobierna el mundo de Arto Paasilinna (1942) es el bosque, esta novela nos permite reencontrarnos con el mundo natural.

En la narrativa de Arto Paasilinna se nota que es un escritor que viene del mundo del periodismo, porque en sus novelas hay un conflicto, algo que nace de la sociedad y hay que explicar a uno mismo y a los demás. Este ex periodista lleva a sus espaldas una cuarentena de novelas en las que el lector se mueve entre la crónica, el reportaje, la ficción y la fábula moral. Por estas razones no es de extrañar que sus novelas despierten en el cine interés como bases para guiones, como ocurre con “El año de la libre” que tiene dos versiones cinematográficas en las que se mezclan los dos ingredientes básicos de su narrativa: mucho humor y una pasión sin límites por la naturaleza.

La novela está traducida el finés por Ursula Ojanen y Juan Carlos Suñén. La novela está narrada en tercera persona por un narrador omnisciente que se revela al final como compañero de celda, en una de las múltiples peripecias vividas por este naturalista moderno llamado Vatanen, un periodista que detesta su trabajo y su matrimonio, al encontrarse de viaje de trabajo con un compañero al pasar por una carretera que atraviesa un bosque, el coche donde ambos hombres viajan atropella accidentalmente a una liebre, el animal sobrevive al accidente, Vatanen lo cura entablillándole una pata rota y decide en ese mismo momento abandonarlo todo y dedicarse a vagar por los bosques con la liebre como mascota. Así de sencillo, así de radical, se supone que es algo en lo que ya viene pensando y es ese suceso fortuito el que desencadena tan kafkiana situación: “Se trataba de un periodista y de un fotógrafo en viaje de trabajo: dos seres infelices y cínicos. Estaban cerca de la edad madura y las esperanzas que en su juventud habían puesto en el futuro no se habían cumplido satisfactoriamente, ni mucho menos. Ambos eran maridos engañados y desengañados; su vida diaria se construía en torno a sendas úlceras por venir, y a un sinnúmero de otras pequeñas preocupaciones de todo tipo”.

La novela desafía el sentido práctico del hombre urbano y se adentra en una forma de vivir más acorde con la naturaleza humana: “Lo mismo les ocurrió a sus colegas: frustrados en su trabajo, gente cínica. El más inútil de los economistas especializados en marketing valía para orientar a este tipo de redactores sobre lo que el editor esperaba de ellos”.

La historia se fragmenta en pequeños episodios que se leen con mucha facilidad y que nos llevan a vivir incendios forestales, rescates de material militar hundido en un río hasta peligrosas historias de fronteras. Todo cabe o puede caber dentro de estos microrelatos unidos por un héroe que se defiende del mundo con su humor negro. Nos gusta esta novela porque muestra que otra forma de ver la realidad es posible todavía, a estos alturas de la película: “ÉL contestó que no eran ésas sus intenciones, a lo que respondieron que nadie se comería a su propio perro, y que a veces era más fácil querer a una animal que a una persona”.

La novela tiene un tono de ingenuidad y bondad que casa mucho con este tiempo en el que nos hacemos propósitos nuevos para el año que empieza, la bondad debería ser una virtud a practicar para conseguir la felicidad, porque de eso va esta novela, de la forma en que uno puede descubrir cómo puede llegar a ser feliz y cuáles son los límites de la crueldad humana: “¿Cómo podía haber gente así? ¿Qué tipo de placer podía producir semejante violencia? ¿Cómo puede el hombre llegar a rebajarse tanto y con tanta crueldad?”. Preguntas que Arto Paasilina deja en el viento para que el lector las conteste.

J. A. Aguado

 

La obesidad y el ejercito americano

Amélie Nothomb, “Una forma de vida”, Anagrama, Barcelona, 2012, 146 páginas, 15 €.

 

Amélie Nothomb (1967) es una escritora peculiar desde que publicó su primera novela. Todas ellas son de corto recorrido, se pueden leer en un par de horas, por lo que resulta una de esas escritoras que no resulta un trabajo extra para el lector. Nacida en Japón de origen belga, se pasó la infancia de un lugar a otro del planeta Tierra en su condición de hija de diplomático. Sus novelas recogen una forma de ver el mundo en el que cuenta algo absurdo pero cotidiano, un reto para la inteligencia y el sentido común. Una maraña cosmopolita que teje en sus novelas llenas de asuntos serios como la obsesión por la identidad, y a la vez otros rasgos más ligeros como el temas de las fronteras o el juego con el género negro como ocurre en su novela “Ordeno y mando” donde la escritor explota el tema de las suplantación de personalidad, ese juego al que de alguna manera todos aspiramos de hacernos pasar por otro.

El suyo es un estilo directo, tanto como la utilización de la primera persona como ocurre en la novela que acaba de editar Anagrama, “Una forma de vida” donde aparece la propia Amélie Nothomb como narradora interpuesta que mantiene una correspondencia con un soldado del ejército norteamericano destinado en la guerra de Irak. De esa relación epistolar nace esta novela: “Me pide que me presente. Tengo treinta y nueve años. Soy uno de los más viejos de mi reemplazo. Entré tarde en el ejército, a los treinta años, porque ya no tenía perspectivas de futuro. Me moría de hambre”.

Se trata de una escritora cuyas novelas están llenas de rabia, su éxito está en darle la vuelta a lo que cuenta de una forma que el lector descubre el lado humorístico de las cosas graves e importantes de la vida como ocurría en su “Diccionario de nombres propios”, una especie de cuento de hadas terrorífico contado de forma fragmentaria y con un tono de niña gótica. Amélie Nothomb es una de esas escritoras prolíficas que cada año nos sorprende con una obra nueva debido a su horario espartano de trabajo, disciplinada y atenta a la realidad de nuestro tiempo la escritora se adentra en historias muy singulares como ocurre en su novela “Metafísica de los tubos” donde contaba los primeros tres años de vida de un ser obsesionado por el agua, disconforme con su entorno, adopta la inerte forma de tubo como condición existencial. Como decía Virginia Woolf, nada ocurre hasta que no lo escribes. Porque Amélie es una de esas escritoras que hacen de su vida una forma de narración, borran las fronteras entre el narrador y el personaje real, uno no sabe nunca donde empieza el personaje de ficción y el real. En “Ácido sulfúrico” se adentraba en el mundo de la televisión para mostrar un mundo cruel y rudo. Otro tanto ocurría en “Estupor y temblores” donde las fronteras entre la autobiografía obsesiva y la ficción literaria tenían fronteras muy débiles.

No sabemos si Melvin Mapple es un soldado real o un personaje de ficción, lo cierto es que este relato es una forma de protestar contra las guerras en el mundo: “Los obesos como yo siempre están en primera línea. No hace falta que le diga por qué, salta a la vista: un obeso constituye el mejor escudo humano. Allí donde un cuerpo normal protege a un solo individuo, el mío protege a dos o tres”.

La grasa acumulada por el soldado adquiere categoría de correlato objetivo como ocurría en su “Biografía del hambre” donde la escritora nos contaba sus desordenes alimentarios. Este carácter autobiográfico confiere a la narración una proximidad al lector, la novela se transforma en una especie de cotilleo, de relación en la que la novela te habla y no te deja indiferente. Otra de las características de la novelista es que en medio de la trama da un golpe de efecto y todo cambia como ocurre en “Una forma de vida” donde nada es lo que parece.

J. A. Aguado

 

 

Los trapos sucios de la CIA

Norman Mailer, “El fantasma de Harlot”, Anagrama, Barcelona, 2003, 1.330 páginas, 30€.

El norteamericano Norman Mailer (Nueva Jersey, 1923), uno de los grandes escritores del siglo XX, es noticia por partida doble. Su editorial española, Anagrama, le publica, por un lado, su monumental novela —casi 1.300 páginas— sobre la CIA, “El fantasma de Harlot”, así como “¿Por qué estamos en guerra?”, unos textos muy críticos con la administración Bush. Su obra, narrativa y ensayística, se enmarca en la corriente realista posbélica estadounidense y en ella tuvieron gran influencia sus experiencias militares y su enfrentamiento al maccartismo. Hijo de una familia judía de clase media, se crió en el barrio neoyorquino de Brooklyn. Es graduado por la Universidad de Harvard. Sirvió en la Armada Norteamericana durante la Segunda Guerra Mundial, de 1944 a 1946. Fruto de esta experiencia publicó su primer libro en 1948, “Los desnudos y los muertos”, con el que consiguió gran éxito, que lo convirtió desde entonces en un crítico de la sociedad norteamericana, admirado por muchos y rechazado por otros tantos. Vinculado desde su juventud al periodismo, en 1955 fue uno de los fundadores del semanario neoyorquino “Village Voice”. De 1953 a 1969 fue miembro del consejo editorial de la revista “Dissent”.
Mailer ha cultivado distintos géneros literarios, desde la novela, pasando por el teatro, los guiones cinematográficos, la poesía o el periodismo. En 1969 fue galardonado con el premio Pulitzer por su relato de no ficción “Los ejércitos de la noche”, reportaje sobre las protestas contra la guerra de Vietnam, publicado el año anterior. Por este mismo trabajo le fue otorgado también en 1969 el Premio Nacional de las Artes y las Letras (el National Book Award). En 1980 obtuvo de nuevo el Pulitzer por su relato de ficción titulado “La canción del verdugo”, en el que narraba la historia de Gary, un reo ejecutado en 1976. En 1973 le fue concedido el XIV Premio Anual por su servicio sobresaliente a las artes, McDowell Colony. En 1984 ingresó en la Academia Americana de Artes y Letras. Ese mismo año y hasta 1986 fue presidente del PEN Club norteamericano. De su extenso trabajo en distintos géneros se pueden señalar, entre otros, “Los papeles presidenciales” (1963), “Un sueño americano” (1964), “Caníbales y cristianos” (1966), “¿Por qué estamos en Vietnam?” (1967), “El prisionero del sexo” (1971), “Marilyn” (1973), “De las mujeres y su elegancia” (1980), “Los hombres duros no bailan” (1983).

En 1991 apareció en el mercado anglosajón el libro “El fantasma de Harlot”, que es su novena novela y su obra número 27. En ella intenta explicar la historia de la CIA de los últimos cuarenta años. En “El fantasma de Harlot”, Norman Mailer descubrirá no sólo una trama que atrapa al lector sino, también, la posibilidad de conocer el funcionamiento interno de la CIA: su formación, sus métodos, sus objetivos….La trayectoria política de Norman Mailer es, a imitación de una novela que de seguro él no firmaría, la historia de un aquilatado fracaso. O la de un perdedor con autenticidad. Candidato a la Alcaldía de Nueva York, a la sombra de su reputación como hombre radical (Los ejércitos de la noche), en la encrucijada de los liberales, los demócratas post Kennedy y los conservadores del ala centro del Partido Republicano, un candidato para todos, fue rotundamente noqueado al menos en dos oportunidades. Raymond Carver, y más próximo en el tiempo Robert Altman en la película “Shorts Cuts”, plasmó los vínculos de amor/odio que despiertan sus contradicciones en su soberbio relato “¿Quieres hacer el favor de callarte, por favor?”, donde se evocaba la puñalada que Mailer asestó a una de sus innumerables esposas de las que ha tenido nueve hijos.

“El fantasma de Harlot” narra la historia de un antiguo oficial -Hugh Montague, “Harlot”- de la Central Intelligence Agency (CIA), desatada por su misteriosa muerte. Mientras se conoce poco a poco la vida del protagonista, el narrador intercala los avatares secretos o públicos de dicho organismo de espionaje y contraespionaje a partir de una intensidad e impulso dramáticos en verdad impresionantes. Norman Mailer siempre dudaba si utilizar o no el lenguaje sucio en su prosa. A uno le parece que se debe utilizar ese lenguaje cuando es necesario o estético, y no gratuitamente o por falta de otro mejor. Y para ello hay que bajar a la calle, escribir la crónica en primera persona y recibir los palos de la Policía en las escalinatas del Pentágono, como Norman Mailer.

J. A. Aguado

Michel Houellebecq, Premi Goncourt

 

Michel Houellebecqu, “El mapa i el territori”, Anagrama, Barcelona, 2011, 377 pàgines,

 

El Premi Goncourt és el màxim guardó literari francès que es convoca anualment. Va ser fundat el 1903 per desig d’Edmond Goncourt, escriptor naturalista. És el més important de tots els premis literaris que s’atorguen a França cada any. El premi Goncourt està administrat per l’Acadèmia Goncourt, formada per deu homes o dones de lletres que seleccionen les obres en prosa més imaginatives, en general novel·la, publicades durant l’any anterior. El testament d’Edmond Goncourt estipulava que els membres es reunirien tot sopant un cop al mes per discutir sobre les últimes creacions literàries. Aquestes trobades se celebraven al restaurant Drouant. A partir de 1912, el sopar va passar a ser un dinar i el premi s’anuncia públicament des de llavors després de la trobada del mes de novembre. L’import del premi continua sent 50 francs, el mateix que tenia el 1903, any de la seva creació.

Michel Houellebecq va ser guardonat amb el premi per la seva novel·la “El mapa i el territori”. Es tracta d’un escriptor les novel·les del qual evoquen la misèria sexual i afectiva de les societats occidentals contemporànies. Va néixer a l’illa de Reunió. Fill d’un guia d’alta muntanya i d’una anestesista, als sis anys, se li va confiar a la seva àvia, comunista, el nom de la qual va adoptar després com a pseudònim. Un cop cursats estudis en el Liceu de Meaux, va seguir unes classes preparatòries per cursar estudis superiors i va obtenir el diploma d’Enginyer agrònom el 1980. A continuació, va patir un període d’atur, un divorci i una depressió que el van portar a passar diverses temporades en un centre psiquiàtric. Va començar a freqüentar diversos cercles poètics. El 1985 va conèixer a Michel Bulteau, director de la Nouvelle Revue de Paris, que va publicar els seus primers poemes. El 1991 va publicar la biografia de Howard Phillips Lovecraft, H. P. Lovecraft: contre li monde, contre la dv Aquest mateix any va aparèixer “Seguir viu”, el 1992, la seva primera col·lecció de poemes, “La recerca de la felicitat”. El 1994, la seva primera novel·la, “Ampliació del camp de batalla”. La seva segona col·lecció de poemes, “El sentit del combat”, va obtenir el Premi de Flore el 1996. Intervencions, un recull de relats crítics i de cròniques, va aparèixer el 1998, al mateix temps que “Les partícules elementals”, la seva segona novel·la, guardonada amb el Premi Novembre. El 1999, Houellebecq va adaptar al cinema, juntament amb Philippe Harel, “Ampliació del camp de batalla” i va publicar una nova col·lecció de poemes titulada “Renaixement”. El 2000 va treure el seu disc Presència humana, on llegeix els seus poemes amb música de Bertrand Burgalat. Aquest mateix any va publicar Lanzarote, novel·la la curta acompanyada de fotografies. La seva tercera novel·la, “Plataforma”, té com a tema central el turisme sexual a Tailàndia. La novel·la va obtenir una gran fama i va aixecar, com l’anterior, una violenta polèmica. Com a conseqüència de les seves declaracions virulentes sobre l’islam en una entrevista realitzada el setembre de 2001, organitzacions musulmanes i la Lliga dels Drets de l’Home presentar una denúncia per “injúria racial i incitació a l’odi religiós”. Al final d’aquest judici, l’octubre del 2002, l’escriptor va ser absolt dels càrrecs. En les arrels de la seva obra es troba el sofriment. La seva poesia implacable és testimoni d’una impossibilitat de viure i condemna, amb una violència amarga, tota esperança. Aquest sofriment és essencialment de tipus sexual i afectiu. En gran part influït per la seva formació científica, les novel.les de Michel Houellebecq són fonamentalment especulatives.

Novel·lista del sofriment ordinari per a alguns, escriptor cínic i sacríleg per altres, Michel Houellebecq sembla mantenir-se constantment sobre el tall de la seducció i de la provocació, entre abjecció i pudor, ironia i infantilisme.

“Jeff Koons acabava d’aixecar del seu seient amb els braços cap endavant en un impuls d’entusiasme”. Així comença “El mapa i el territori”, una novel·la en què es parla de l’art, els diners, l’amor, la relació amb el pare, la mort i el treball, escrita amb la tècnica de la novel·la negra. Narrada en tercera persona persegueix la vida del seu protagonista un artista de la fotografia que treballa per la guia Michelin, hi ha per descomptat una història d’amor i el nom d’una dona, Olga, en aquest llarg i tortuós camí en què es busca la felicitat.

J. A. Aguado

Esto es Nueva York

 

 

Nick McDonell, “Twelve”, Anagrama, Barcelona, 250 páginas, 15 €.

 

He aquí la primera novela de un jovencísimo escritor anglosajón, Nick McDonell (Nueva York, 1984). Se trata de la irrupción en el mercado editorial de las nuevas generaciones, los benjamines de la literatura inglesa que vienen pegando fuerte. En este caso se trata de una novela donde se describe la forma de vida de los adolescentes neoyorquinos, la vida estudiantil en los institutos de Nueva York, algo que conoce muy bien el autor y que es una caja de sorpresas para quienes vivimos al otro lado del charco. El protagonista de esta historia urbana es White Mike: “es pálido y delgado como el humo. White Mike lleva vaqueros, una sudadera con capucha y un abrigo Brooks Brothers azul marino, largo. Tiene el cabello muy rubio, casi blanco, y lo lleva muy corto. White Mike está limpio. White Mike no se ha fumado un cigarrillo en la vida. No se ha tomado jamás una copa, ni le ha dado una calada a un porro. Pero White Mike se ha convertido en un camello de envergadura, aunque empezó trapicheando con su primo Charlie”. Este camello juvenil es un tipo tranquilo, tiene sus amigos, saca buenas notas, está a punto de decidir en qué Universidad ingresar. Pese a vivir rodeado de drogas, White Mike nunca las había percibido más allá de puro negocio. El título de la novela provine del tipo de droga con el que comercianacaudalados adolescentes de Manhattan.En realidad, la droga es sólo el rollo de una de las niñas, Jessica, pero es la adicción la que afecta hasta a los caracteres más inocentes, provocando el estallido final.

A White Mike le encantan los samuráis desde que los vio en los dibujos animados cuando tenía ocho años; su madre murió de cáncer de mama y vive con su padre; participa activamente en charlas sobre “El Rey Lear” y en clase siempre se muestra atento e interesado, es lo que se puede clasificar como un alumno brillante. La novela empieza como lo hacían las novelas realistas del siglo XIX, un narrador en tercera persona nos facilita un aluvión de información sobre White Mike; pasadas medio centenar de páginas comienza la acción, un sábado 28 de diciembre: “Un chico negro y un chico blanco con carnets de identidad falsos de Ohio y Oregon son hallados muertos en la calle 117.” Los días que preceden a la noche de fin de año están llenos de acciones trepidantes protagonizadas por multitud de personajes secundarios, a modo de novela coral, que acabarán todos ellos en una misma fiesta que terminará por ser el momento culminante de la novela. Toda la narración está llena de música, que como una banda sonora nos acompaña con los ritmos de estos jóvenes que viven la vida de forma vertiginosa contada en cortos capítulos fácilmente digeribles. Sirva como ejemplo el capítulo 58: “-¿En la calle 45? Pero ¿qué coño se ha creído ese capullo?”. Fin del capítulo, página 153.

La novela está plagada de alusiones a la cultura de la “high school”, como “la chica popular” o “el capitán del equipo”, pues se debe hacer notar la intención del joven escritor de enfatizar el lado oscuro de la cultura pop. La novela es una metáfora de lo despiadada que puede llegar a ser la vida de un adolescente en el camino hacia la edad adulta en una gran ciudad. El protagonista lentamente descubre las afiladas aristas de la soledad.

J. A. Aguado

La filosofia del mal

José Antonio Marina, “Petit tractat dels grans vicis”, Anagrama, Barcelona, 2011, 184 pàgines, 17 €.

 

“Penso després existeixo” és una d’aquelles expressions amb què reconeixem el regne llunyà de la filosofia, sembla llunyà perquè no hi ha filòsofs que ens ho serveixin als lectors moderns, afortunadament de tant en tant apareix un d’aquests filòsofs que fa que el seus llibres siguin els reis de la nostra biblioteca, aquest és el cas dels llibres del filòsof José Antonio Marina (Toledo, 1939). La seva tasca investigadora s’ha centrat en l’estudi de la intel·ligència i el pensament divergent, especialment dels mecanismes de la creativitat artística. Marina ha elaborat una teoria de la intel·ligència que comença en la neurologia i acaba en l’ètica.

Estem massa acostumats a veure persones que no pensen i segueixen existint, que quan trobem algú que exerceix l’esport de pensar ens sorprèn com passa amb aquest llibre sobre els usos del mal. Una disciplina com la filosofia, que ens acompanya des de segles ens ajuda i ens dóna pista sobre els mals que afligeixen a aquest present. “L’educació consisteix a fer desitjar el desitjable”, va dir Plató. I, en efecte, desitjable seria que el pensament fos la guia de navegació de molts dels nostres actes quotidians”. Vivim en l’època de les històries mínimes, múltiples, inconnexes, desvinculades, intertextuals, protoplasmàtiques, ameboides, patchworks. Per descomptat, es va acabar també el temps dels herois, aquests pesats. Només habiten el nostre paisatge homes sense atributs i superherois de còmics. El nou llibre de José Antonio Marina és un peculiar tractat de psicologia. S’ocupa de les fonts del mal. És un assaig d’espeleologia íntima, de descens al nucli del volcà humà. La consciència moral ha treballat durant molts segles sobre si mateixa, perforant galeries a la roca amorfa de la nostra intimitat. Els herois grecs de la Ilíada potser no tinguessin capacitat de reflexió. Els nostres sentits, els nostres desitjos, estan abocaments a l’exterior. Són centrífugs per al filòsof toledà.

El pensador s’acosta al cor de les tenebres, d’on acabarà sortint una resplendor fosc. Ho fa investigant una poderosa i duradora tradició de la cultura occidental. El cànon de la perversitat. Durant més de quinze segles es van transmetre uns detallats plànols dels soterranis de l’ànima, dividits en set grans estades: els set vicis capitals. “Els temes importants desencadenen fortes passions o a l’inrevés, aquelles coses que desencadenen passions es tornen per això importants. Així succeeix amb el sexe, la fama, l’amor, els diners, la religió “. Segons la seva opinió, l’educació és fonamental, especialment, per plantejar que l’alternativa a una societat regida per valors simbòlics només és la selva, on el peix gran es menja al petit: “Vicis” i “virtuts” són paraules erosionades i empetitida per les pedres rodades en què resulta difícil reconèixer les artistes originals “.

Respecte a aquest llibre el propi autor confessa que Marina, que creu tenir més tendència a la supèrbia que a la gola, ha comentat que als humans des de sempre els ha semblat més interessant “el mal que el bé”, cosa que ha atribuït, en part, a que ens “diverteix ser espectadors del mal, encara que no viure-ho”. “Vicis” i “virtuts” són paraules erosionades i empetitides per l’ús, pedres en què re difícil reconèixer les arestes originals. Per Marina, en els nens petits, abans dels vuit anys s’han de resoldre en els més petits els problemes d’agressivitat, el que significa que se’ls demani que no s’enfadin, sinó que es “s’indignin pel que és injust”. El filòsof i educador José Antonio Marina aposta per intentar que en el seu procés educatiu tots els nens adoptin postures actives perquè, en cas contrari, seran “éssers vulnerables”.

Per al filòsof nostre temps té tres grans amenaces: La supèrbia tecnològica, la perillosa dignificació de la cobdícia econòmica i la mandra ciutadana, la d’una àmplia majoria que creu que no pot fer davant el que succeeix i que està en una indolència confortable. Com tot llibre de filosofia, “Petit tractat dels grans vicis”, ha de servir per reflexionar sobre el nostre comportament moral diari.

J. A. Aguado

Manuel Guitiérrez Aragón, entre el cine y la literatura

 

Manuel Guitiérrez Aragón, “Cuando el frío llegue al corazón”, Anagrama, 2013, 133 páginas, 14 €.

 

Manuel Gutiérrez Aragón (Torrelavega, 1942)cineasta que tiene en su aber la Medalla de Oro de la Academia del Cine. Durante años el director ha explicado historias que tienen que ver con nuestro presente, en el fondo cada una de sus películas tienen un lado testimonial. Cada nueva aventura cinematográfica llevaba un documental dentro como un carga de profundida que pasado el tiempo explota y llena de sentido el pasado. Con su primera novela consiguió el Premio Herralde 2009, desde entonces no ha dejado la escudería de Jorge Herralde y continúa publicando historias que hablan de una realidad que una vez fue. A la manera de Juan Marsé, Juan Benet o Carmen Martín Gaite Gutiérrez Aragón nos cuenta una historia de iniciación al mundo de los adultos.

“Cuando el frío llegue al corazón” es la tercera novela que publica su autor, a diferencia de las dos anteriores, mucho más objetivas y distantes con relación al entorno del creador, ahora se adentra en una especie de crónica en la que prima el ejercicio del recuerdo y la memoria personal.

La novela pertenece al género del despertar juvenil, ese punte que transcurre desde la adolescencia de una persona hasta la edad adulta. El título tan poético y literario forma parte de los diálogos de Platón que se citan en la propia novela. Hay un intento deliberado por parte del escritor de buscar el lado más poético de la realidad.

El autor de “Demonios en el jardín” toma prestado para esta histoira un espacio concreto, su Torrelavega natal, que en la novela aparece citada como Vega, y unos años allá en pleno franquismo en los años 1950.

La novela está llena de personajes curiosos como un fraile exboxeador. El protagonista se llama Ludivino y lee la vida de Andrés Hurtado el protagonista de “El árbol de la ciencia”, hay mucho de barojiano en la narración de Manuel Guitiérrez Aragón.

La novela es un ejercicio de evocación del pasado, una crónica de la memoria histórica de un tiempo de falta de libertades, donde un adolescente inicia el proceso de conocerse a sí mismo. Una gran novela para quienes aman el cine de Manuel Guitiérrez Aragón y una forma diferente de ver la realidad, no desde el prisma de una cámara de cine sino desde la palabra impresa, que siempre es mucho más libre en manos del lector.

J. A. Aguado

 

¿Cómo es ser un murciélago?

David Lodge, “Pensamientos secretos”, Anagrama, Barcelona, 2002, 397 páginas, 19 €.

“Pensamientos secretos” es un eslabón más en esa larga cadena de novelas que llevan como título: “Terapia”, “Trapos socios” y “La caída del Museo Británico”. Novelas que tienen en común el estilo, una prosa caracterizada por el humor típicamente inglés y la temática cercana al mundo de los universitarios. El protagonista de la novela es Ralph Messenger es un profesor célebre y científico glamouroso cuyas investigaciones se centran en los procesos de la mente. También es un notorio donjuán, casado con Carrie, una americana muy rica que tolera las aventuras de su marido. Hasta que llega al campus de la universidad Helen Rees, una atractiva escritora y tan anticuada en su literatura que ya es casi experimental. Ralph intentará seducirla pero también convencerla de que la mente humana es un conjunto complejo de operaciones lógicas, y no el territorio misterioso que cree Helen, que sólo puede ser explorado desde las iluminaciones de la literatura y, tal vez, de la religión. Esta desternillante sátira del mundo del pensamiento artificial está repleta de jugosos guiños literarios, capaz de resquebrajar la más inquebrantable flema británica y de provocar las carcajadas del más ortodoxo informático.

Posiblemente dentro de 30 años habremos creado una criatura cibernética más inteligente que nosotros mismos. En realidad, nuestras conexiones son muy lentas, pero consideradas en conjunto son de una complejidad que hoy supera mil millones de veces a cualquier ordenador construido. Nuestros ordenadores hoy son muy estúpidos y cualquiera que trabaje con ellos se lo puede explicar.

David Loge parece ser, simultáneamente, el heredero de los intelectuales británicos, los polis de las películas Keystone, Graham Greene, Danny Kaye, Orson Welles, Ernest Hemingwa, James Joyce y la revista oficial de la casa Microsoft. “Pensamientos secretos” es una nueva traducción de un escritor cuya línea es la comedia en la que la piedad y la compasión se combinan con la farsa, el resultado son unas horas de buena lectura.

J. A. Aguado

La soledad del desarraigo

 

 

Laura Restrepo, “La multitud errante”, Anagrama, Barcelona, 2003, 128 páginas, 11 €.

 

 

 

La escritora y periodista colombiana Laura Restrepo plasma sobre el papel historias de una realidad que parece literaria a fuerza de verosimilitud. Narra con un pulso y una firmeza que enganchan al lector de principio a fin. Ha sobrevivido a la resaca de los autores hispanoamericanos, y ha encontrado una voz propia. “La multitud errante” cuenta la tragedia de los desplazados, de los que huyen de las guerras y hacen del desarraigo un viaje sin final y una forma de vida. Tiene este relato un aliento épico, de caravanas de perseguidos, de barriadas prefabricadas que se montan y desmontan en ese fluir de gentes. Y en medio de esa historia colectiva de procesiones de solitarios se cuenta la tragedia individual, la historia de una búsqueda.

La novela, que es una búsqueda de los desaparecidos, se inicia en un albergue de monjas para caminantes donde como fantasmas se alojan Matilde Lina (de oficio lavandera), Siete por Tres y la narradora de la historia que se define a sí misma como “enfermera de sombras”. La autora envuelve esta historia en una prosa llena de sensualidad y colorismo, dando la importancia que tiene a un banquete de verduras y frutas tropicales o a una noche de baile en la que el alcohol corre entre los refugiados aflojando las lenguas y mitigando las penas. Restrepo también usa algunos episodios picarescos, explicados con gracia, para contraponer el ingenio de la gente pacífica frente a la ignorancia de la violencia.

La novela plantea la necesidad de amor, la necesidad de las relaciones humanas, en un tiempo y un espacio dominados por el terrorismo, la guerra y el exilio. El lector va conociendo poco a poco cosas de Siete por Tres, un tipo con más pasado que futuro, uno de tantos vagabundos que recorre Colombia sin más esperanza que la supervivencia.

J. A. Aguado

Giuseppe Tornatore, de la imatge a l’ escriptura

 

Giuseppe Tornatore, “La millor oferta”, llibres Anagrama, Barcelona, 2014, 88 pàgines, 13 €.

 

 

Giuseppe Tornatore (Sicília 1956) de nen era un gran aficionat a la fotografia, aquest escriptor i cineasta lector de Luigi Pirandello i Eduardo De Filippo, després d’una sòlida formació intel·lectual es va obrir al món amb la seva pel·lícula “Cinema Paradiso”, que va guanyar un Oscar i un Globus d’Or. Les seves històries són distribuïdes per tot el món.

Aquest escriptor sicilià ens proposa la pel·lícula en forma de novel·la i no al revés com sol ser tradicional. Primer la visualització i com a colofó l’escriptura. La frontera entre el guió cinematogràfic i la novel·la moderna és molt petita:”Deixant de banda les faules, el cas és que no se sabia res de la vida sentimental d´en Virgil Oldman, el subhastador famós per haver endevinat, sota la capa de les modeste pinzellades d´un quadre de seguna fila”.

La novel·la tracta de la peripècia sentimental d’un home pertanyent al món de l’art, els taxadors, els col·leccionistes de patrimoni pictòric. Un excèntric, un llop solitari de l’alta cultura, agent de subhastes molt cotitzat i conegut la vida segueix el seu curs al marge de qualsevol afair sentimental. La seva vida transcorre sense una mica de sal fins que coneix a una misteriosa jove que li encarrega taxar i vendre les obres d’art heretades dels seus pares. L’aparició d’aquesta jove, que pateix d’una estranya malaltia psicològica que la manté aïllada del món, transformarà per sempre la vida d’aquest misàntrop: “El món es fiava d´ell, però ell no es fiava del món. Quan el senyor Oldman amb un cop de martell fixava la millor oferta per un lot en venda, tothom, vencedors i vençuts, eren conscients que no podia haver-hi cap sentència millor”.

La pel·lícula ofereix la concreció en imatges d’un món que es tanca en l’escriptura, jo sempre he pensat que l’escriptura supera la imatge perquè ofereix la possibilitat de posar la cara que inventem o fantasagem davant del càsting tancat del cinema: “Al final, burxat per l´Odman, se li va escapsar que no sols ell, sinó ningú no l´havia vista mai. La noia tenia vint-i-set anys i patia una malaltia estranyíssima”.

Aquesta és una d’aquelles històries rigorosament lineal i híbrid de conte i de guió, que no és ni una cosa ni l’altra. La novel·la es llegeix de forma ràpida i no la pots deixar com una pel·lícula a la qual no pots deixar de veure a l’ordinador tot i que l’endemà has de matinar: “I li va explicar tot el que sabia del famós autòmat parlant de Vaucanson”.

La història a vegades ens fa seguir falses pistes en la trama principal per tal de crear en el lector les suficients dosis de suspens: “Una nit, mentre era a la cambra cuirassada, extasiat enmig la seva col.lecció de mirades femenines, potser preguntant-se a quina d´elles s´assemblava la cara de la Claire Ibbetson, va sonar el mòbil. Era ella. Ara no sabia si vendre o no el Géricault. En van parlar molta estona. I contemplar totes les seves dones escoltant la veu de la clienta desconeguda va ser per a en Virgil una emoció nova i inoblidable”.

“La millor oferta” és una novel·la intensa i breu on les contradiccions de la vida s’expressen en la història de dos éssers que oposats en un moment determinat convergeixen però com tot a la vida és fugaç, tot passa com un miratge i el que semblava una història d’amor emocionant i tendra es converteix en una altra cosa, la burla del destí moltes vegades truca a la nostra porta creant falsos miratges, possible convergències de l’atzar que un bon dia s’esfumen amb la mateixa intensitat que van arribar a la nostra vida. Allò que ens ha interessat d’aquesta història no és tant la trama sinó la construcció de personatges, un de masculí i un altre femení que com dues cares d’una mateixa moneda ens han atrapat des del primer minut de joc.

J. A. Aguado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *