. La Pasqua se celebra amb el cant de les caramelles, que un cor porta a tot el poble fins a les masies més allunyades anunciant la Pasqua Florida, és a dir, la primavera. La paraula caramella ve del llatí vulgar calamella , de calamellus , ‘canoncito’, que ve de calamus , ‘canya’: es refereix a un instrument rústic de vent propi de pastors. Segurament van ser ells que feien faula de serenates pels masos festejant la Pasqua, una festa ramadera, i captant ous i botifarres.
Els caramellaires, cantaires, balladors, flabiolaires i tambors reben com a obsequi ous, llonganissa i altres queviures, i també diners: de manera que recapten fan un gran berenar l’endemà o per la Segona Pasqua. A Mallorca, les caramelles anomenen “Deixem el dol”, que és com comença una de les més antigues:
“Deixem el dol, cantem amb alegria,anirem a donar les Pastures a Maria…”
A les comarques de la Catalunya del Nord les caramelles s’anomenen goigs dels ous, de les botifarres, del vi o de les criades. Aquesta és una mostra d’un dels goigs tradicionals:
“Si ens doneu un formatge,Déu et conservi el cabratge;si ens donava cansalada,Déu conservi la tancada;si ens dones pa de formento,Déu conservi la sement;si ens dóna un ou del niu,Déu conservi quant en té.El que porta la cistellapensar potser és solter;més estima una donzellaque tots els ous que hi ha aquí.”
El cant de les caramelles s’ha associat amb els goigs del Roser, i alguns pobles encara celebren el Roser per Pasqua Florida. Potser Sant Julià de Vilatorta és la població que interpreta unes caramelles més lligades a Roser, són les més antigues documentades de tot Catalunya i daten de fa almenys quatre-cents anys. Surten en una comitiva formada per dues fileres de caramellaires, vestits amb capa i barret de copalta i amb un llaç vermell, i canten els goigs del Roser amb una polifonia antiga, acompanyats amb instruments de vent. Cada any, per Pasqüetes, Sant Julià de Vilatorta acull la trobada i concurs anual de les colles de caramelles de tot Catalunya.
Hi ha pobles on se segueix un protocol molt antic, com Ardèvol (Pinós de Solsonès), on les caramelles només se celebren cada tres anys. Els cantaires, prop d’una cinquantena i acompanyats del galeu de trabucaires, recorren totes les cases i les masies amb cavalleries ben enflocades, marcant el pas a ritme de bombo i platerets i encapçalats per una parella que porta la bandera i una altra que sosté la cistella de la col·lecta. En arribar a la casa fan el ball de cascavells, que, com el de bastons, serveix per netejar de qualsevol dany el terreny i els quatre vents cardinals. Aleshores, demanen permís per cantar i, si són convidats a entrar a la casa, se’ls dóna menjar i beguda i el mestre de cerimònia balla amb la mestressa, i la noia líder, amb el cap de casa.Finalment, recullen el donatiu que compensa la tasca del grup de joventut, que porta la benedicció de Pasqua i la primavera a totes les cases. A Súria, celebren unes caramelles en què participen deu grups de caramellaires. El dissabte recorren les masies, i el diumenge, després d’anar cantant pels carrers de la vila –amb les actuacions de balls de bastons i cascavells i amb la traça dels ballesters, que fan arribar poms de flors a les finestres més altes mitjançant un utensili plegable i extensible anomenat ballesta– realitzen una actuació conjunta al pavelló esportiu amb un repertori que inclou sardanes, valsos i cobles humorístiques.Destaca la sorollosa presència dels trabucaires, i de les boges, les encarregades de recaptar els obsequis, amb moltes cistelles i cistelles engalanades. celebren unes caramelles en què participen deu grups de caramellaires. El dissabte recorren les masies, i el diumenge, després d’anar cantant pels carrers de la vila –amb les actuacions de balls de bastons i cascavells i amb la traça dels ballesters, que fan arribar poms de flors a les finestres més altes mitjançant un utensili plegable i extensible anomenat ballesta– realitzen una actuació conjunta al pavelló esportiu amb un repertori que inclou sardanes, valsos i cobles humorístiques. Destaca la sorollosa presència dels trabucaires, i de les boges, les encarregades de recaptar els obsequis, amb moltes cistelles i cistelles engalanades.celebren unes caramelles en què participen deu grups de caramellaires. El dissabte recorren les masies, i el diumenge, després d’anar cantant pels carrers de la vila –amb les actuacions de balls de bastons i cascavells i amb la traça dels ballesters, que fan arribar poms de flors a les finestres més altes mitjançant un utensili plegable i extensible anomenat ballesta– realitzen una actuació conjunta al pavelló esportiu amb un repertori que inclou sardanes, valsos i cobles humorístiques. Destaca la sorollosa presència dels trabucaires, i de les boges, les encarregades de recaptar els obsequis, amb moltes cistelles i cistelles engalanades.que fan arribar poms de flors a les finestres més altes mitjançant un utensili plegable i extensible anomenat ballesta– realitzen una actuació conjunta al pavelló esportiu amb un repertori que inclou sardanes, valsos i cobles humorístiques. Destaca la sorollosa presència dels trabucaires, i de les boges, les encarregades de recaptar els obsequis, amb moltes cistelles i cistelles engalanades. que fan arribar poms de flors a les finestres més altes mitjançant un utensili plegable i extensible anomenat ballesta– realitzen una actuació conjunta al pavelló esportiu amb un repertori que inclou sardanes, valsos i cobles humorístiques. Destaca la sorollosa presència dels trabucaires, i de les boges, les encarregades de recaptar els obsequis, amb moltes cistelles i cistelles engalanades.
En Solsona y Sant Llorenç de Morunys, los caramellaires van a cantar por todas las plazas por la mañana. Llevan un tambor y una bandera, y van acompañados de un buen grupo de trabucaires y de carros engalanados.
A Flix, els cantaires són una trentena –molts d’ells vinculats a l’orfeó de la vila– amb camisa blanca, pantalons foscos, faixa i barretina vermella. Interpreten tota mena de cançons, que aprofiten per llançar floretes a les noies, donar la benvinguda a la primavera i demanar la generositat del veïnat.
A Sant Cugat del Vallès, són els cors La Lira i La Unió els que surten a cantar les caramelles complint la prescripció que va fer Josep Anselm Clavé als seus cantaires. Ell les va introduir a Barcelona ia les viles i ciutats del seu voltant, amb una intenció sobretot festiva i lúdica. A través dels cors van passar a formar part de la tradició urbana i obrerista. Una de les cançons descriu l’esclat de l’alegria:
“Al cel lluïen milers d’estrelles,era de Pascua la hermosa noche,al vent llançaven les caramellescançons alegres entre el soroll…”
Cantadas de caramelles hay cientos en toda Cataluña, además de las descritas: en Tàrrega, Reus, Oliana, Gelida, Callús, Sitges, Sant Pere de Ribes, Cubelles, la Seu d’Urgell, Vilanova y la Geltrú, Vilafranca del Penedès, entre otras muchas.
El mono
Els dos possibles orígens etimològics del segon obsequi dels padrins als fillols conflueixen en el significat de l’obsequi. O bé es fa derivar de la paraula llatina munda , cistella amb dolços que s’oferia a la deessa Ceres a l’abril; o bé de l’àrab clàssic maüna o de l’àrab hispànic mawna , que sembla referir-se a l’obsequi d’un servent a un superior; de les muniquies , antigues festes gregues de mitjans d’abril dedicades a Artemisa, amb ofrenes de pastissos rodons adornats amb llumetes. També el llatí munus vol dir regal.Vinga d’on vingui, doncs, és un regal d’activació del parentiu de bateig, en aquesta ocasió tan significativa del calendari.
La mona o coca d’ous s’havia fet amb ous encastats a la massa, en nombre igual a l’edat del fillol a què anava destinat. La presència d’ous apropa la nostra Pasqua a altres pobles d’Europa, on els ous són els protagonistes, encara que pintats, i sovint amagats per la casa o pel jardí, perquè els nens i nenes de la casa els trobin. La mona, la buscarà el fillolt a calç padrí o padrina, o bé són els padrins que se l’emporten. Al sud del País Valencià i fins a Múrcia, s’ha tendit a donar a mona el significat de Pasqua, sense deixar de significar el pastís anomenat “pa cremat”, que sol anar a dinar al camp.A Mallorca fan “empanades”, a Menorca “queixades”, a Eivissa “flaons”, a l’Alguer el “panutxo”, uns i altres pastissos o coques de Pasqua.
L’evolució de la nostra mona cap al clàssic pastís de pa de pessic adornat amb crema, mantega o xocolata i adornada amb plomalls, fruita confitada i ous o figures de xocolata, fins a la complexitat pastissera actual, fa veritat la dita de JM de Sagarra que els pastissers són els darrers liturgistes. Les figures de xocolata, la reproducció, gairebé fallera, dels herois de l’any, deixen molt reculada aquella senzilla coca d’ous.
El mico familiar se sol menjar en un ressopó després de la vetlla pasqual o com a postres del menjar de Pasqua, però la mona dels padrins és costum, en molts llocs, d’anar a menjar-la en una forada el Dilluns de Pasqua, dia molt especial per celebrar una festa votada, per anar a trobar una ermita propera. Altres vegades, la forada es fa als horts del voltant del poble.
Aquest mapa, publicat per l’usuari de Reddit 
