Espia d’ un minut a l’ altre, per David Oganesyan

Era un dia normal al matí. Jo em vaig aixecar. Eren les 8:00, és a dir, que arribava tard a l’institut. Em vaig sentir estrany, però no li vaig donar importància. Minuts més tard em vaig posar blau de pell i em va créixer una cua de tritó. Em vaig espantar molt i em vaig amagar sota el meu llit. Vaig esperar una mica de temps i se’m va desaparèixer. Aleshores vaig pensar que havia de raspallar-me les dents, vestir-me…De cop i volta em vaig mirar i ja estava vestit i ja m’havia raspallat les dents. Pensava que m’ho havia imaginat, però no! Va passar de veritat. jo pensava que m’estava morint, però no, ja que la segona opció era que estava en un poble de fantasia, en un somni, i em vaig picar per veure si era real o no, i sí! Era real, em vaig alegrar perquè em saltava classes.

Després d’un temps em vaig adonar que tenia poders! ( podia moure coses amb la ment, podia canviar coses de lloc amb la ment etc. ) Com que no controlava el poders, vaig practicar. Primer em vaig fer invisible, després corria súper ràpid, fins que vaig xocar amb una espècie d’animal gegant. Quan hi vaig veure bé, em vaig adonar que estava al voltant de com una dimensió paral·lela, perquè els animals, que en la realitat eren petits, ara eren gegants, i al contrari. De cop i volta una àguila em va portar al seu niu. Es pensaria que era una de les seves cries i em va donar un plat “ gourmet ”. Vaig al·lucinar amb allò. Quan em va donar el plat em va parlar dient: “ T’estàvem esperant espia núm. 248 ”. Aleshores em vaig convertir en espia d’un minut a l’altre? Doncs sí, em va respondre l’àguila mentre estrenyia un botó. En aquell moment vaig caure al fons d’un forat obscur. Quan vaig arribar em vaig trobar una varietat d’animals gegants, que em van posar una missió: “ Has d’intentar agafar la perla d’or dels dolents , que ens van robar fa uns anys, podràs? ” Sí, i tant. Em vaig equipar de pistoles, pals etc. Vaig esperar els dolents on em van dir, a la caseta de l’arbre. Quan van sortir em vaig adonar que els dolents eren també animals fantàstics, però també tenien poders, com jo; vam tenir una batalla èpica amb els poders. Ens tiràvem boles, jo d’aigua i ells de foc. Ens tiràvem contra les parets, ens picàvem, ens tiràvem objectes amb la ment, intentàvem matar-nos mútuament etc. Fins que en un moment em vaig enrabiar tant que vaig començar a levitar amb moltes criatures d’aigua que jo mateix vaig crear, i tota l’aigua que hi havia al poble la vaig posar a les meves mans com una bola de tsunami, però em va semblar poc i per tant vaig fer el mateix amb l’aigua de la ciutat, i tampoc! Llavors ho vaig fer amb l’aigua de tot el món i, sí! Els vaig tirar el tsunami, i es van ofegar. Com que vam acabar, vaig anar levitant per agafar la perla i quan la vaig agafar la vaig posar en una bombolla d’aigua i la vaig guardar bé.

Quan vaig arribar al lloc on es reunien el animals fantàstics, em van premiar com a millor espia del món. I vaig regnar aquest món de fantasia durant molts i molts anys.

UN ALTRE MÓN, per Pranjal Bhagtani

Estava caminant pel bosc quan de sobte vaig caure per un forat. No sé com vaig anar a parar en el forat, però hi estava a dins. El forat no era un forat qualsevol, sinó que hi havia un camí a continuació. Vaig decidir seguir el camí per veure a on anava a parar. Al final del túnel es podia veure una llum, i per això vaig seguir caminant.

Ja he arribat, no sé on estic, no sembla que estigui a Barcelona. Acaba de passar un elefant amb 3 potes, una zebra sense línies, un llop sense dents i moltes coses més estranyes. Què faig aquí? Per què estic aquí? D’on surten aquests animals?

Acabo de descobrir un nou món, soc la persona que a les pel·lícules arriba a un nou món i és la seva nova vida. He decidit fer fotos a tot, per després ensenyar-les als meus amics, per si no em creuen. Estic observant les meravelles d’aquest nou món que he descobert. Mai m’hagués imaginat  que em passaria una cosa semblant a les pel.lícules.

Acabo de veure a la meva mare. Està enfadada. Què fa la meva mare en aquest món?

-Pau! Desperta!

Tot ha estat un somni, són les 7:55, arribo tard a l’institut. Semblava tan real…

Pranjal Bhagtani Devi 3A4

MÉS QUE UNA AMISTAT, per Marc Di Tecco

Era de nit, els estels brillaven i jo pensava què fer després del ridícul que havia passat per amor. Els meus ulls estaven incendiats de llàgrimes i la meva ment era  un calaix desordenat.

L’endemà no sabia com anar feliç a l’institut. Tothom ja sabia el que havia passat, així que no vaig entrar i vaig marxar per sempre.

Els meus pares ja ho sabien, no existia altra opció. Les portes del tren es tancaven, jo m’acomiadava de la meva mare per la finestra. Barcelona m’esperava. Ja era a terra ferma i tenia sentiments oposats, no sabia si tornar o seguir.

Van passar dos mesos, ja havia passat tot, ja no tenia por. Havia après a ser fort, fins que de nou em vaig enamorar. Ella, la meva estimada, era la meva millor amiga, la que sempre m’havia estimat com amic. Des d’aquell moment no m’atrevia a ser igual que abans amb ella. Portava temps sentint això per ella; ella ni s’ho imaginava. Jo intentava que se n’adonés dient-li missatges subliminals, però res.  No hi havia remei, així que la vaig convidar a sopar i després a caminar per la riba del mar. Allà mateix d’esquena a la ciutat, la vaig besar i ella va continuar. Era el final de la meva por i només els estels van ser testimonis del que havia passat.

Marc Di Tecco Muñoz, 3A4

TRES, TRETZE I MORT, per Núria Maria

Fa 2 anys les meves amigues i jo vam cometre l’error més gran de la nostra vida: jugar a la Ouija. Un divendres 13, quan va acabar l’institut, vam decidir quedar-nos i anar al subterrani.

La Maria va treure el joc. Jo no n’estava segura, però em van convèncer dient-me que seria una tonteria com a les pel·lícules. Tant de bo hagués  estat així…

Vam començar posant totes el dit sobre el punter i repetint: hi ha algú? A la cinquena vegada el punter es va moure. Ens vam mirar totes amb cara de sorpresa i a la vegada d’espantades. No volia pensar en res. De cop i volta la llum se’n va anar. Vam sentir unes veus que repetien: “Három, Tiezenhárom i Halál”. Va tornar la llum, però la Maria havia desaparegut. La vam cridar, però no hi havia rastre d’ella. La Laura, una de les meves amigues, estava molt espantada i se’n volia anar a casa. Va treure el dit de sobre el punter i llavors vaig sentir com una esgarrifança. Una part de mi volia cridar però hi havia l’altra part que no reaccionava. Per un moment em vaig quedar inconscient. En despertar-me només veia a la Laura i una amiga més. Elles seguien inconscients. Tot el subterrani estava destrossat i a més hi havia sang. Em vaig acostar a la Laura per intentar despertar-la però no hi havia manera. En tocar-la, vaig notar que tenia la pell molt freda. No tenia pols. L’altre amiga tampoc responia a res del que li feia. Totes dues estaven mortes. El meu desig era acabar d’una vegada amb aquell joc. Vaig intentar anar-me’n d’allà però la porta estava tancada. Després d’intentar obrir-la sense èxit se’m va passar pel cap que la millor manera d’acabar amb tot allò era jugar-hi una altra  vegada. Vaig seguir els mateixos pasos que la primera vegada. Però aquest cop no parava de demanar disculpes.

Realment no sabia el que deia ni el per què. Una veu em va començar a repetir aquelles paraules rares d’abans. De sobte vaig notar que algú m’agafava i… XAS! Des de fa 2 anys, 3 mesos i 13 dies estic aquí.

Nuria Maria, 3A4

 

 

UN NOU PLANETA?, per Catrina Martinova

En un poble vivien dos germans, en Bounty i en Pranju. Ells dos es portaven molt bé, a més de germans eren dos amics inseparables. Sempre ho feien tot junts. Els agradava molt l’aventura.

Un dia, prenent una eina que tenia el pare al balcó, van decidir fer una nau espacial. Els hi va quedar perfecte, només faltava buscar un moment per provar-la. Aquella tarda els seus pares se’n van anar a treballar i ells van aprofitar el moment. Llavors van començar els preparatius per a un vol de prova. En Bounty volia conduir la nau, però en Pranju, com era el més gran, la va conduir ell.

Amb prou feines havien entrat a les denses capes de l’atmosfera, quan un petit asteroide va colpejar la nau. La nau va començar a caure i van anar a  parar a un planeta molt estrany. En sortir d’aquella nau tota colpejada, van veure que aquell planeta era inexplorat. Era molt bonic, a primera vista no s’observaven espècies animals i no feia vent però les fulles es movien. De sobte, en Bounty es va adonar que hi havia un forat al dipòsit de la nau, a través del qual fluïa aigua, que era necessària perquè el motor funcionés. Per sort, prop de la nau van trobar una bassa d’aigua. Un cop preparat tot l’equip de la nau, van haver de tornar a casa ja que s’acostava l’hora en què els seus pares arribarien a casa.

No van tornar gaire contents perquè els hi hagués agradat quedar-se més temps en aquell misteriós planeta. Però sabien que tornarien a anar-hi, ja que aquell lloc s’havia d’investigar, qui sap si podia ser un nou planeta on potser en un futur hi viuríem.

CATRINA MARTYNOVA 3A4.

NO SOC JO, per Elvira Díaz

Avui m’he aixecat del llit amb molta energia, volia començar ja 3r d’ESO. Tinc la sensació que aquest curs m’anirà bé i podré arribar a ser policia. Només arribar he vist a les meves amigues i ens hem explicat tot el que hem fet aquest estiu. Com canviem en tres mesos!! La Sara està molt alta i molt bonica, li queda molt bé el pèl-roig, la Mariona segueix igual de presumida però ha crescut molt i ara té els cabells llargs.

Hem entrar a classe i la tutora Marina ens ha dir com funcionarà la seva classe, els professors que tindrem i ens ha presentat els companys nous. Els professors m’agraden però el de plàstica és molt guapo i jove i a mi no m’agrada gens plàstica, m’haurà d’ajudar bastant.

Avui el dia ha passat molt ràpid, ja són les tres i vaig a casa amb pressa, que tinc molta gana. Per fi arribo a casa però no entenc per què la clau no m’obre, és com si no fos aquesta clau, potser s’ha trencat el pany i l’han canviat. Pico al timbre i tampoc m’obren, no entenc perquè no m’obren. Com no tinc telèfon per trucar, aniré a casa dels meus avis a veure si són allà. M’acaba d’obrir una jove dient que allà no hi viu cap persona gran, que porta quatre anys sola en aquell apartament. Vaig a comissaria a denunciar la desaparició de la meva família, no entenc res.

El cap de policia m’acaba de dir “arribes tard”, com si jo hi treballés, jo vull parlar amb ell i ell no em deixa parlar, només repeteix “posa’t l’uniforme”.

M’estic atabalant i vaig a mullar-me la cara. No pot ser, tinc la cara d’adulta d’uns trenta anys, soc jo de gran. Què m’ha passat? No sé què fer, no entenc res, estic desorientada. Noto que em cauré al terra amb segons. Caic ide cop m’aixeco i estic al meu llit, amb catorze anyets i avui és el primer dia de tercer. Ha sigut un somni estrany.

Elvira Díaz, 3A5

UN CAMÍ PER RECORDAR, Elena Goreaci

L’autobús està gairebé buit, millor per a mi, força gent en un espai petit m’atabala molt. Amb els nervis a flor de pell em dirigeixo cap a la part del darrere de l’autobús i trio el seient buit al costat de la finestra. Per sort l’altre seient està lliure i no he de preocupar-me d’establir conversa amb un complet desconegut.

El soroll de la porta de l’autobús tancant em distreu dels meus pensaments, però de sobte torna a obrir-se; el que ve després em sorprèn i em posa nerviosa a la vegada. El primer que m’atrau d’aquell cos tan alt, que gairebé frega la part superior de la porta, són els ulls verds que tan atractiu el fan davant els meus ulls. Porta el cabell lleugera i perfectament desordenat, un color entre marró i ros. Els seus texans negres i trencats pels genolls i la seva samarreta negra amb les mànigues arremangades fins els colzes, li donen un aire gairebé del típic noi dolent.

Em persegueix amb els ulls mentre s’acosta cap a mi, així que faig el primer que em ve al cap, posar la meva motxilla negra a l’altre seient i així evitar qualsevol incòmoda situació, com que s’assegui amb mi i s’interessi per la meva vida. Juro que si s’asseu amb mi l’empenyeré fins que caigui a terra. Per sort el noi canvia d’opinió i s’asseu darrere meu. Sospiro d’alleujament i torno a enfonsar-me en els meus pensaments i conspiracions fins quedar-me dormida.

Em desperto una mica dolorida i incòmoda, això de dormir asseguda acabarà per trencar la meva columna vertebral. El tema és que no és la incomoditat el que m’ha despertat, i menys encara haver dormit prou.  De fet, aquest és el problema, que no he dormit prou i això em posa de molt mal humor sempre.

Em giro cap al noi que tinc darrere, posant-me de genolls sobre el meu seient, i el colpejo a l’espatlla fins que ell obre els ulls i el seu auricular dret cau a la seva mateixa vegada.

-Vols baixar la música si us plau?- li dic posant el meu millor somriure sarcàstic. En realitat no sé exactament quina cançó està escoltant però si el seu ritme i juro que és com l’etern brunzit incessant de les abelles al voletejar totes unides en un eixam.

Ell em torna el somriure i no trigo a esbrinar que s’ha pres el meu somriure com un de real, o potser són imaginacions meves i ell està sent igual de sarcàstic que jo.

-Et molesta?

-M’has despertat a mi i segurament a mig autobús, així que sí. Podries baixar-la?

-Segurament has estat tu qui ha despertat a mig autobús amb les teves invocacions mentre dormies, per això m’he hagut de posar els auriculars.- Em contesta evitant la meva pregunta anterior.

-Invocacions?- Pregunto estranyada.

-Sí, has estat parlant en un idioma estrany durant hores, ja començaven a petar-me els timpans.

-I segur que no serà per la monstruositat que escoltes a ple volum?

Somriu però no comenta res al respecte.

-Ja que estàs desperta podríem aprofitar per conèixer-nos una mica i fer aquest insuportable viatge una mica menys avorrit.- Em diu ell creuant els braços i recolzant-los en la meva butaca mentre em somriu. Em balancejo cap enrere per posar una mica d’espai entre els dos.

-Prefereixo seguir dormint gràcies.- Li dic mentre torno a asseure’m.

-Està bé. De totes maneres no podràs dormir ara, estem a punt de fer una parada. Crec que patiré una explosió allà abaix de les ganes que tinc de fer servir el bany.

Sospiro, compto fins a deu en silenci per evitar posar-me histèrica i faig cas omís del seu últim comentari.

Quan ja m’he polit i he comprat menjar torno cap a l’autobús, encara falten quinze minuts per anar-nos-en. Segons vaig avançant veig al noi pesat de l’autobús assegut a la gespa menjant-se una hamburguesa greixosa que per al meu gust té mal aspecte. Jo he optat per aigua i una poma.

-Encara falta per anar-nos-en, vine a seure amb mi- em crida. Per un moment dubto però al final cedeixo i em sento davant d’ell.

-Noah- es presenta allargant la mà, no sense abans netejar-la contra el seu pantaló, quin fàstic.

De totes maneres li estenc la mà i em presento dubtant si dir-li el meu nom- Montana.

-I suposo que et dirigeixes allà, no és així?

Assenteixo.

-Segueix en peu allò de conèixer-nos.- Afirma per després donar-li una mossegada a l’hamburguesa.

-Què vols saber?

-Quin tipus de música t’agrada?

-Rock clàssic, Jazz…

-Bé doncs aquella monstruositat que t’ha despertat era“Aereosmith”. Què em dius de la teva cançó preferida?

Sense dubte vaig contestar: – “Laugh, I Nearly Died” dels “Rolling Stones”.

-Vaja quina casualitat- em contesta somrient amb el cap inclinat cap a un costat.

Sento que aquesta conversació em canviarà de parer sobre moltes coses.

 Elena Goreaci, 3A5

L’ESTRANY VIATGE DE LA MARTA, per Anna Termes

Hi havia una vegada un grup d’amics que anaven d’excursió amb caravana uns quinze dies per les costes de Catalunya. Van fer maletes i es van trobar a casa d’en Marc, el més petit, però el que conduïa el vehicle. Eren les set i deu del matí i la Marta encara no havia arribat, feien tard. Al cap de cinc minuts va arribar, molt espantada i els va informar que la seva mare necessitava urgentment l’ajuda dels companys. Sense més explicacions es van dirigir tots cap a casa la Marta pitant.

En Pau, que és el més gran del grup, va pujar les escales fins arribar al primer pis per veure què succeïa. La Marta va anar darrere seu per poder obrir-li la porta. Pels nervis, a la Marta li va costar obrir la porta, però ho va aconseguir. Al cap d’un segon de treure la clau del pany van dirigir la mirada cap a baix perquè van sentir un moviment als peus. Era un paper on hi havia alguna cosa escrita. Es van mirar entre ells i mig segon després van recollir el paper per poder llegir-lo. Van començar a llegir: “Marta, la teva mare ha estat escollida per fer un joc de súper-herois secret. Per més informació hauràs d’anar al garatge i prémer el botó vermell que hi ha darrere la fusta.”

Corrents es van dirigir cap al garatge i van prémer el botó i va aparèixer un senyor i es va emportar la Marta. En Marc i en Pau van marxar corrents cap a la policia. La policia va venir de seguida però al cap d’estar uns dies investigant, no van trobar res de res.

Anna Termes, 2A5

EM POTS VEURE?, per Taylor Van Zantvoort

Un matí d’una setmana de primavera. M’aixeco i com cada altra dia  vaig a la cuina a esmorzar. Què és això? Per què no puc obrir la porta? No puc tocar res. Per què traspasso la mà per la porta? Això ja no és un dia normal. Hauré de descobrir per què m’està passant això.

És estrany, no sento res.

Caminant cap a l’institut estic veient una noia, m’apropo per parlar amb ella però no em veu. Molt estrany, molt. No ser què pensar. Això li ha passat a algú? Arribant a l’institut veig al meu millor amic, com la noia d’abans ell tampoc em fa cas. Vaig a dintre i els passadissos estan plens de gent, dels meus amics i companys però ningú em veu. Qui és aquella noia? Per què m’està mirant? No hi ha ningú darrere meu. S’està apropant. Com em pot veure? No m’ho crec.

-Hola.- em diu.

Jo, com el curiós que soc, li responc amb una pregunta.

-Com em pots veure? Fins ara ningú m’ha fet cas.

-Què dius? Soc nova i no sé  cap a on anar.

– Jo t’ajudo si tu em dius per què em veus.

-No trobo normal això que dius. Com que ningú et veu?

-Doncs això és el que estic intentant descobrir. Tu ets l’única que m’ha vist.

Vam seguir parlant una bona estona i li vaig explicar tot el que m’havia passat des del matí fins aquell mateix moment. La noia, que es diu Ona, m’explicar que això que li estic dient li sona perquè al diari del seu avi va llegir una cosa semblant, però la seva família sempre va pensar que estava boig. Aquesta tarda després del institut aniré a casa seva.

He arribat i l’Ona m’ensenya el diari. És molt estrany. Estè ple de fotos, trossos de diaris i guixodes, sembla que sigui el diari d’un científic boig. Ara entenc per què pensen que estava boig.

En el diari hi posa coses que m’han passat i també diu coses amb les que l’Ona es relaciona. Me’n vaig cap a casa i em poso davant de l’ordinador per intentar trobar més pistes sobre el símbol que hi havia a la portada del diari.

Aquest símbol representa alguna cosa de bruixeria que no entenc. Representa una unió de bruixes i bruixots que persegueixen fantasmes. Això m’està començant a fer por, mai havia cregut en aquestes coses però ara…

El matí següent m’aixeco, tot és més fosc, fa fred, em sento sol, però vaig a l’institut per veure a l’Ona.

No veig a ningú, no hi ha res.

-Ona!- dic.

-Hola, Max- diu.

-Ahir vaig trobar unes quantes coses, coses que deia el teu avi, bruixeria.

– Jo també, vaig estar buscant per casa.

-Què saps?

-Doncs, he descobert que a la meva família som bruixots, bruixots bons, que persegueixen fantasmes i que tenen una vista diferent als altres, perquè veuen fantasmes. Un fantasma com tu.

-Soc un fantasma?

-Sí, ahir deies que ningú et veu i només et veig jo, una bruixa.

-Això vol dir que estic mort.

-Exacte.

-Com he mort? Quan? Per què?

-Això ho hauràs de descobrir tu.

Taylor Van Zantvoort, 3A5

NO TOT ÉS ELL, per Clàudia Barrero

L’amor és com el vent,

se’n va de sobte i res sent.

A vegades és per sempre,

unes altres marxa ràpid.

Al principi és molt bonic,

papallones a l’estómac,

però més tard t’adones,

que no tot és el que sembla.

Mentides, decepcions, canvis,

i et vas plantejant,

si és amb qui vols passar

tota la teva vida.

No tot és perfecte,

no tot és per sempre,

no tot és com abans,

no tot és ell.

Finalment ho superes,

tot queda en el passat,

potser trobes l’amor de la teva vida,

I et quedes amb ell,

el que et fa sentir, el que et fa somiar.

Claudia Barrero 2a4