Sense tu, tornaré a viure; per Núria Rupià

Plorant a l’habitació,
sota el llit es refugiava,
no era la primera vegada
que anava amb una ma marcada.

Ella plorava i plorava
però ningú la consolava,
s’havia volgut escapar
d’una altra bufetada.

Per desgràcia la vida és injusta
per desgràcia hi ha gent dolenta
per desgràcia hi ha gent que tusta.
Marxa tristesa, soc valenta!

Amb tu: por, soledat, incertesa,
amb tu: maldat i tristesa.
Sense tu, tornaré a viure,
sense tu, tornaré a somriure.
NÚRIA RUPIÀ, 2A3

23 d’espines, per Ludmila Fernández

No era pas el primer cop que la lum que m’ il·luminava el meu voltant refulgía amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i, m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacios en el qual jo avançava veloç, segura i sense pensar amb un somriure ximple plantat a la cara. I tot i això dins l’huracà mai hagués pensat que la llum que m’acariciava sería la més efímera i que mai sería per sempre.

Em trobava a l’hospital de Barcelona a la cinquena planta, sense ascensor per als visitants i cada cop que les pujaba em deixava el cor a mitg camí. Allà hi había l’Israel, era un noi que el coneixia des de primària, i sempre estavem junts. Anavem a l’escola, sortiem, berenavem, passejavem, li explicava tot i ell a mi. Érem inseparables.

A quart de secundària vam començar una relació més amorosa, amb ell vaig viure coses inoblidables i només de pensar-hi se’m torna la vista borrosa. Una de les frases més típiques que em deia era ‘’per sempre no t’oblidis’’.

L’any passat li van diagnosticar cáncer de pulmó, i no li van donar molt de temps, perquè deien que era una malaltia molt difícil per a la persona, ja que cada dos per tres els seus pulmons s’omplien d’aigua. Lluitava químio darrere químio, es passava els dies amb vuit pastilles diferents, tres cops al dia. En aquell moment més que mai el vaig cuidar molt, i vaig intentar donar-li tot el que ell volía de la millor manera posible. No m’agradava pas veure’l d’aquella manera, espantat parlant-me de la mort. Jo sempre li deia que la mort era la rosa punxant que et ridiculitza i et treu la teva dignitat d’home drac.

Mentre el miro al llit, al meu costat, amb els ulls closos i trànquil, gairabé sentint-me espia i sento que l’unica llum que m’iluminava era ell i ara és la llum de la foscor, que m’ha escopit l’huracà.
Sempre que arribava m’agafava la mà, i ara l’única mà que em toca és la mà del neguit que m’estreny el coll de l’estómac.

Vaig viure els seus últims 23 dies sense l’ànima al pit.
I em vaig enrecordar de quan ell em deia ‘’per sempre’’… hi ha tantes poques coses per sempre, que potser sempre és massa temps.
LUDMILA FERNÁNDEZ, 4A3