Category Archives: Professorat

Apunts sobre els canvis educatius (2)

El professorat és clau per al canvi educatiu real. Però perquè aquest es produeixi calen, al meu entendre, tres canvis coordinats i en interacció:

  1. Canvi en els materials didàctics. (Això inclou TIC i TAC, però no només)
  2. Canvi en les maneres d’ensenyar.
  3. Canvi en les creences, en la cultura escolar i en la cultura pedagògica.

L’ordre és d’importància creixent i significa, per dir-ho de forma pedant, un canvi de paradigma en el professorat. El meu suggeriment contempla reflexionar sobre cinc eixos de treball:

1. Canviar la formació inicial, la formació continuada i l’accés al lloc de treball. No m’hi estenc, car aquest punt mereix un debat propi…

2. Crear i fomentar comunitats d’aprenentatge de professors (cf. Hardgreaves) destinades a treballar sobre els tres canvis esmentats. Comunitats amb lideratges, destinades a proporcionar marc als processos de desenvolupament professional.

3. Implementar els canvis a través de la resolució de les actuals necessitats educatives insatisfetes, en contextos educatius reals. Les necessitats fonamentals (cf. Diversificar sense excloure) han de tenir prioritat davant d’altres necessitats no satisfetes, però secundàries. Cal crear una coherència entre canvis múltiples per a poder aconseguir les sinèrgies necessàries: cal un forat negre i no un big bang.

4. Promoure una re-pedagogització de la professió, al marge de les institucions i a càrrec dels propis professors: entre els sindicats i el departament d’educació cal una tercera via (o quinta columna!) pedagògica. Necessitem nous textos fundacionals que construeixin “una narrativa” (cf. Postaman) o “propòsit moral” (cf. Fullan) per a l’educació del segle XXI. Nous creadors com Dewey, Freinet, Freire, Korczak, Neil, etc.

5. Convertir els propis centres educatius en centres de formació permanent. A cada IES cal un grup I+D que transformi constantment el coneixement tàcit en coneixement compartit a través de la interacció del professorat (cf. Schön). És a dir, els centres educatius han de ser també “escoles que aprenen” (cf. Santos Guerra).

Ja acabo. Les mesures que proposen autors com Fernández Enguita no són estratègiques, no s’orienten a un futur en el qual el canvi serà permanent. El nostre sistema educatiu necessita implementar formes permanents de canvi i de millora professional.

 

A Vision of Students Today

Simplificacions efectistes, barreja intel·ligent d’elements socials i escolars, suggerent, divertit, superficial. Perfecte pel hic et nunc de la blogsfera.Postman, com et trobo a faltar…

M’agrada el curt, però comet el primer pecat del professor: apropiar-se de la veu dels alumnes. Un detall per a reflexionar: heu vist la cara que fan els estudiants?

Mmmm…

Apunts sobre els canvis educatius

Tinc assumit que el canvi educatiu no disminuirà, sinó que serà permanent. Però no tinc tan clar que estigui enfocat cap a la millora real de l’educació. Crec que la preocupació central hauria de ser aconseguir coherència en els canvis. I Michael Fullan afirma que tots som responsables d’aconseguir-ho. Les administracions, però també cada centre i cada professor. Així que és possible que hàgim de renunciar a certes iniciatives personals per treballar conjuntament darrere una major eficàcia.

També crec que se subestimen els contexts. Hi ha molta literatura sobre això i assegurament que Marià Cano en sap molt més que jo de tot això. Crec que una fase crítica dels canvis proposats és la concreció que prenen en cada context i el que és més essencial, la mutació que han de sofrir les propostes de canvi per incorporar-se de forma efectiva i permanent a les pràctiques educatives per convertir-se en millores reals i irreversibles. És a dir, el canvi mai no serà com es planifica sinó que es conformarà segons s’implementi, en interacció amb els agents, de manera que tots ens movem permanentment en la incertesa. I això hem de tenir-ho assumit.

En l’educació secundària, degut precisament al context, els canvis són molt més difícils encara. S’ha tractat de canviar les estructures sense canviar la cultura escolar. I això impedeix una millora substancial. Cal canviar les dues coses alhora! I això no s’està planificant… La formació inicial per a la reforma es va fer tan malament i tan improvisadament que no va modificar en res la cultura escolar i, a sobre, va posar gran part del professorat en contra de les reformes educatives. Tant és així que, curiosament, les administracions educatives no han planificat grans campanyes formatives perquè el professorat assumeixi els canvis curriculars recents -el treball per competències, per exemple. Crec que simplement no s’atreveixen. Però s’equivoquen perquè sense aquest canvi els nous currículums seran paper mullat…

Més a La mirada pedagógica.

Ensenyar alguna cosa a algú

Ensenyar alguna cosa a algú. Ensenyar, és a dir, crear les condicions perquè l’aprenentatge sigui possible. Crear, doncs. La grandesa d’explorar, descobrir i, fins i tot, inventar. I encara més, la grandesa de la prudència, de la modèstia, de la humilitat: refer, adaptar, revisar, corregir, millorar. Fer allò necessari sabent que, potser, no serà suficient. Per tant, saber esperar sense esperar res, com qui sembra, rega i adoba, bo i confiant en altres elements favorables que ja no depenen de nosaltres. Optimistes a qualsevol preu, per poder creure en l’educabilitat de tothom.
Procurar l’aprenentatge, doncs. És a dir, treballar pel canvi, perquè l’infant esdevingui un altre, per a ampliar les seves possibilitats intel•lectuals, afectives i ètiques. I les nostres, si som capaços d’aprendre ensenyant, de créixer per dins. Perquè, malauradament, ens fem vells molt de pressa i creixem molt a poc a poc…

Ensenyar alguna cosa a algú. Alguna part del món i de la seva enlluernant i terrible bellesa. Alguna cosa, algun camp del saber que ens ha donat l’alegria de comprendre una mica el món i els homes. Quelcom que ens ha entusiasmat tant que considerem imprescindible de compartir-ho, de donar-ho a conèixer. Quelcom que, vulguem o no, encarnarem davant dels nostres alumnes, perquè quan ensenyem música, matemàtiques, ciència… som, modestament, la música, les matemàtiques, la ciència… als ulls dels nostres aprenents. I aquesta és una de les nostres grans responsabilitats: no hi ha coneixements avorrits, hi ha lliçons avorrides.

Ensenyar alguna cosa a algú. L’altre, el gran misteri. La relació pedagògica, limitada pel respecte a l’alteritat, per dues grans barreres infranquejables: l’exclusió i la seducció. L’altre, aquell a qui acollim entre els homes perquè, essent infant, esdevingui home. Car ningú accedeix a la humanitat tot sol, però tothom ha de fer-ho per ell mateix. Conduir-lo, guiar-lo, acompanyar-lo precisament perquè esdevingui lliure, una altra gran responsabilitat. Inserir-lo en una cultura, en un conjunt de coneixements, pràctiques i valors perquè els faci prou seus i alhora, algun dia, sigui capaç d’alliberar-se’n o de transformar-los.

Ensenyar alguna cosa a algú, que bell i que difícil.