Quin dia els professors deixarem de dedicar esforços a jutjar per a dedicar-los a comprendre?
Quin dia els professors deixarem de dedicar esforços a cercar les causes per a dedicar-los a inventar solucions?
7 thoughts on “Avaluació 0”
Ana Mª Coma
Gràcies al facebook he retrobat vells amics d’institut que m’han fet recordar alguns dels professors de l’Arraona. I tot “seguint el fil” he trobat aquest bloc.
El millor és comprovar que sí, que els adolescents poden percebre la persona que tenen al davant i que és això el que els facilita, o no, l’aprenentatge. Així, jo mateixa “intuïa” que en Boris Mir no era un mestre corrent. També algún altre, he de dir-ho. El que teníeu d’especial, vist ara amb ulls d’adulta que també es dedica a l’ensenyament, és que el centre de les vostres classes no només era l’assignatura en sí, també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt. M’ha agradat molt trobar-te com t’intuïa llavors, tan fermament implicat en la tasca educativa.
Jo em faig les mateixes preguntes: Quan deixarem de jutjar per a comprendre? Quan aquesta comprensió seran el motor de canvi de les nostres propostes educatives? Quan serà més important mostrar la persona què som, abans que mostrar les coses que sabem, i així promoure en els nostres alumnes les ganes de conèixer el món i actuar-hi per a millorar-lo, per a deixar la seva emprempta?
Jo treballo a una escola waldorf. El sistema d’avaluació és força diferent dels convencionals. A final de curs cada tutor redacta un informe, que ha de ser una imatge el més complerta possible, del nen que tenim al davant. És una satisfacció fer-ho d’aquesta manera, després d’anys de fer servir 4 paraules per a “calificar”.
Quina il·lusió retrobar-te, Boris, ja no com a professor i alumne, sinó com a colegues de professió.
he tardat uns dies en respondre el teu text perquè estic tan impressionat, que no sé què dir, a part de “gràcies”. Em sento un professor apreciat pel alumnes, en general. Procuro fer la meva feina amb entrega, però el parer últim dels alumnes -com ja deus saber…- sempre és com una nebulosa, un lloc invisible. Mai saps què senten i pensen realment els teus alumnes de tu i de la feina que fem plegats. Segurament ni tan sols els alumnes són capaços de saber-ho i és quelcom que es destil·la amb el temps. Jo mateix, que també he estat alumne -sí, d’això en fa molts anys!- he anat (re)descobrint els professors que m’han ensenyat realment i m’han ajudat a créixer, més enllà de que, en aquell moment, “em caiguessin” més bé o més malament.
Conec el mètode waldorf, però m’agradarà molt parlar-ne amb tu, de company a company…
El que teníeu d’especial, vist ara amb ulls d’adulta que també es dedica a l’ensenyament, és que el centre de les vostres classes no només era l’assignatura en sí, també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt.
classes no només era l’assignatura en sí, també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt.
Gràcies al facebook he retrobat vells amics d’institut que m’han fet recordar alguns dels professors de l’Arraona. I tot “seguint el fil” he trobat aquest bloc.
El millor és comprovar que sí, que els adolescents poden percebre la persona que tenen al davant i que és això el que els facilita, o no, l’aprenentatge. Així, jo mateixa “intuïa” que en Boris Mir no era un mestre corrent. També algún altre, he de dir-ho. El que teníeu d’especial, vist ara amb ulls d’adulta que també es dedica a l’ensenyament, és que el centre de les vostres classes no només era l’assignatura en sí, també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt. M’ha agradat molt trobar-te com t’intuïa llavors, tan fermament implicat en la tasca educativa.
Jo em faig les mateixes preguntes: Quan deixarem de jutjar per a comprendre? Quan aquesta comprensió seran el motor de canvi de les nostres propostes educatives? Quan serà més important mostrar la persona què som, abans que mostrar les coses que sabem, i així promoure en els nostres alumnes les ganes de conèixer el món i actuar-hi per a millorar-lo, per a deixar la seva emprempta?
Jo treballo a una escola waldorf. El sistema d’avaluació és força diferent dels convencionals. A final de curs cada tutor redacta un informe, que ha de ser una imatge el més complerta possible, del nen que tenim al davant. És una satisfacció fer-ho d’aquesta manera, després d’anys de fer servir 4 paraules per a “calificar”.
Quina il·lusió retrobar-te, Boris, ja no com a professor i alumne, sinó com a colegues de professió.
Estimada Ana Mª,
he tardat uns dies en respondre el teu text perquè estic tan impressionat, que no sé què dir, a part de “gràcies”. Em sento un professor apreciat pel alumnes, en general. Procuro fer la meva feina amb entrega, però el parer últim dels alumnes -com ja deus saber…- sempre és com una nebulosa, un lloc invisible. Mai saps què senten i pensen realment els teus alumnes de tu i de la feina que fem plegats. Segurament ni tan sols els alumnes són capaços de saber-ho i és quelcom que es destil·la amb el temps. Jo mateix, que també he estat alumne -sí, d’això en fa molts anys!- he anat (re)descobrint els professors que m’han ensenyat realment i m’han ajudat a créixer, més enllà de que, en aquell moment, “em caiguessin” més bé o més malament.
Conec el mètode waldorf, però m’agradarà molt parlar-ne amb tu, de company a company…
Una abraçada molt forta,
Boris
El que teníeu d’especial, vist ara amb ulls d’adulta que també es dedica a l’ensenyament, és que el centre de les vostres classes no només era l’assignatura en sí, també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt.
també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt.
classes no només era l’assignatura en sí, també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt.
també erem nosaltres. Apreníem, és clar, però per sobre de tot ens fèieu sentir “vistos” i això, ja era, i és, molt.
https://www.dpservices.eu/vacatures-callcenter/callcenter/
callcenter