Author Archives: bmir

Formació pels Serveis Educatius

Leave a reply

Hem acabat el curs adreçat als professionals dels serveis educatius que faran l’assessorament als centres EduCAT1x1. Finalitza una setmana esgotadora al Citilab, que arrencarà amb una nova ampliació del llistat de tasques i responsabilitats al voltant del Projecte EducCAT1x1.

Correspon als assistents destacar-ne els aspectes positius, assenyalar les mancances i proposar millores pel que sembla que serà una propera i imminent segona edició.

Aquesta voràgine d’intervencions, accions, trobades… és perillosa. Fàcilment podem perdre el control del projecte, en una acceleració desgovernada que no beneficia a ningú.

En música el tempo no és, com alguns pensen, la regularitat del compàs. El tempo és l’equilibri de la densitat harmònica amb la cadència de la pulsació. Per això la pulsació ha de ser variable, controlada subtilment pel músic, en atenció permanent, per a mantenir el tempo.

En aquest projecte ens juguem el control del tempo en el tractament subtil dels sentiments i de les emocions dels agents, més que no pas en l’execució que, segur, serà millorable.

Eso que se conoce como la òpera from bmir on Vimeo.

Això vaig voler dir, al final de la presentació de la xarxa de de docents.

EduCAT1x1, jornades inicials d’acompanyament

2 Replies
"Començar" Projecte EduCat1x1

Més presentacions a documents from Boris Mir.

Aquesta presentació va acompanyar l’exposició “Començar” en les jornades inicials amb els docents del Projecte EduCAT1x1. Fer deu sessions amb professors i professores de tot el territori ha estat una tasca esgotadora i estimulant al mateix temps. No puc resumir en quatre ratlles totes les converses, contactes, intercanvis, complicitats, etc. que he compartit amb tants companys. Segur que he aprés molt més que ells i n’estic profundament agraït. Gràcies!

Més criteri i menys norma

1 Reply

Més criteri, i menys norma. El paper de l’administració passa per facilitar la possibilitat d’assolir l’excel·lència en els centres educatius. I això també representa un canvi important per a l’educació. Volem passar d’un sistema en el què l’administració ho regula tot, fins l’últim detall de la vida diària dels centres: els ofega a cop d’aplicatiu informàtic perquè els diguin fins l’últim desdoblament que fan. Controlem els processos, i en canvi, estem molt lluny de saber els resultats. L’administració, doncs, ha de passar a fer tot el contrari que fa ara: hem de deixar treballar, acompanyar i donar recursos, i avaluar, no els processos, sinó els resultats en termes d’èxit i de cohesió. L’administració ha de passar de manar, a servir. Servim als centres, servim a l’educació, servim als objectius, servim als alumnes. No servim als interessos personals. Servim als interessos generals del país. Això significa que necessitem una administració més petita. La qual cosa suposa més risc. Perquè acceptem el risc de la diferència, el risc de la llibertat, el risc de, com deia abans, el criteri. Hem pensat durant molts anys que processos iguals donen resultats iguals. La realitat de la diferència és una altra. Si l’acceptem podem treballar per millorar. Sinó l’acceptem, no podrem millorar res.

Aquestes paraules són de l’Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Pronuciades ahir, 21 d’octubre, en el Palau de la Generalitat.

Magnífic. Ara, espero els fets, però.

Voler una nova escola o fer-la

1 Reply

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/aulesobertes/7174.rm" width="322" height="288"/]

En aquest vídeo, en Josep M. Carbó i Tegeiro, professor de l’IES de Santa Coloma de Farners de Santa Coloma de Farners en aquell moment (2007), presenta la ponència “Didàctica del grup heterogeni”, dins el marc de la Sessió general de cloenda del curs formació per al professorat de les Aules obertes.

Ara és professor a l’institut de Sils i juntament amb el grup “La font” de Girona, han començat a dur a la realitat “el seu somni”.

Un curs després, estan esgotats. No és el lloc de trobar-ne les causes. Només apuntar una reflexió: dir és fàcil, fer és esgotador. Aixecar un centre del no res, amb les condicions reals de mitjans humans, materials i de coneixement actuals és una tasca titànica.

Una raó més per a comprendre perquè l’escola no canvia fàcilment.
I per admirar el coratge i l’esforç d’en Josep Maria i la seva gent…

Projecte 1×1, una suma difícil però imprescindible

2 Replies

“El projecte 1×1” del Departament d’educació s’ha encarregat al Grup d’Innovació Oberta encapçalat per Xavier Kirchner per decisió expressa d’Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Aquest projecte ha estat redefinit en funció del Plan Escuela 2.0 segons ha decretat el president del Govern espanyol.

La meva opinió ja l’he expressada en La mirada pedagógica i crec que és prou explícita: deixar d’oposar-nos al projecte, obviar la barbaritat pedagògica que suposa la proposta, no encabronar-nos en aspectes importants que tanmateix no són els més essencials i assumir la paternitat forçada d’aquest embaràs no desitjat.

Sé que no és una postura fàcil: en molts àmbits hi ha una hostilitat manifesta al projecte i en el projecte hi ha un personalisme difícil d’encaixar en les formes i els equips professionals del sistema educatiu.

És el projecte educatiu concret amb més dotació econòmica dels últims 25 anys i afectarà, de manera creixent, a tota una promoció d’educació secundària. I, segurament, les que seguiran. Això ha de suposar un canvi quantitatiu i qualitatiu en l’educació obligatòria.

Haurem de fer les paus. Haurem d’afluixar una mica tots i treballar plegats. Necessitarem totes les mans i tots els cors. Tots.

Sóc un professor d’institut en comissió de serveis al Departament: no és gaire, però és tot el que tinc. Jo hi posaré tota la meva energia professional i personal per aconseguir aquesta difícil suma.

Emprenedoria i innovació a l’escola

2 Replies

Trina Milán va convidar a Albert Garcia Pujadas, CEO de Calico Electrònico,  a fer una xerrada als 30 docents que faran recerca educativa per al SIRE. Era una convocatòria oberta a tothom i vaig assistir perquè el tema s’ho valia: emprenedoria i innovació a l’escola.
Sens dubte, Albert és un bon comunicador i volia provocar. Crec que va aconseguir-ho, tot i que, a aquestes alçades, la provocació té una gran caducitat. L’avantatge de les intervencions fora de la caixa és el seu caràcter disruptiu i són, sens dubte, necessàries. L’inconvenient és que no es coneix el tema a fons i ràpidament s’eleven les experiències personals a rang de categories, fent una caricatura de l’escola. Els assistents eren professors amb projectes d’innovació educativa, que potser no estan gaire immersos en les TIC o la web 2.0, però que no responen gens ni mica al professor tradicional amb llibre de text. Jo hauria preferit que Albert jugués en camp propi i ens aconsellés sobre emprenedoria i innovació i que establís ponts amb l’escola.

Nosaltres podem aprendre molt de les habilitats comunicatives dels media per a connectar amb els adolescents actuals. Crec que hem de fer-ho. Però som ben lluny de les finalitats lúdiques o mercantils que envolten el seu món empresarial. L’educació no vol connectar per complaure, divertir o fer diners, vol sacsejar per a canviar. Nosaltres, si m’ho permeteu, tenim un propòsit molt més bèstia que el de Calico Electrònico. Aprendre és canviar. I canviar és un camí costerut encara que es pugui fer amb il•lusió…

Emprenedoria i innovació a l´escola. albert garcia pujadas

La proposta fou en altres aspectes fantàstica: ja és hora que la formació sigui explícitament oberta a totes les persones dels Serveis Centrals, que incorporem veus i parers d’altres “cultures” (com ara l’empresa, un tabú encara!) i que deixem de mirar-nos el melic… Trina ha decidit apostar fort per aquests elements “d’innovació disruptiva” a dins del Departament i això requereix empenta i coratge, dues virtuts que ella té!