Ciutats olímpiques

La ciutat amfitriona d’uns Jocs Olímpics se sol escollir uns set o vuit anys abans de la seva celebració. El procés de selecció es du a terme en dues fases que s’allarguen cadascuna durant dos anys. El primer pas per una ciutat que vol acollir uns Jocs és comunicar-ho al comitè olímpic nacional del seu país; si més d’una ciutat del mateix país envien una proposta al seu CON, llavors aquest organisme sol dur a terme una selecció interna, ja que cada CON només pot presentar una ciutat al Comitè Olímpic Internacional de cara al procés de selecció. Quan s’acaba el termini de presentació de propostes per part dels comitès olímpics nacionals, comença la primera fase (Aplicació): es demana a les ciutats candidates que completin un qüestionari relacionat amb diversos criteris clau que tracten sobre l’organització dels Jocs Olímpics. En aquest formulari, les ciutats candidates han de poder assegurar que compliran amb la Carta Olímpica i amb qualsevol altra normal establerta pel Comitè Executiu del COI. L’avaluació dels qüestionaris emplenats per part d’un grup especialitzat proveeix al COI d’un resum del projecte de cada candidat i del seu potencial per acollir els Jocs. Prenent com a base aquesta avaluació tècnica, la Junta Executiva del COI escull els candidats que passen de fase de candidatures.

Quan s’han seleccionat les ciutats candidates, aquestes han d’entregar al COI una presentació més extensa i detallada sobre el seu projecte com a part d’un dossier de candidatura. Cada ciutat és analitzada per una comissió avaluadora que, a més, visita les ciutats candidates, entrevista funcionaris locals i inspecciona les instal·lacions. Un cop feta l’anàlisi, la comissió presenta un informe sobre les seves impressions un mes abans de la decisió final del COI. Durant el procés d’entrevista, la ciutat candidata també ha de garantir que serà capaç de finançar els Jocs. Un cop acabada la feina de la comissió avaluadora, es presenta la llista de ciutats candidates a la Sessió general del COI, la qual se celebra en un país que no tingui cap ciutat en la llista de possibles guanyadores. Els membres del COI reunits en la Sessió tenen el vot final sobre quina serà la ciutat amfitriona. Un cop elegida, el comitè de la ciutat guanyadora (juntament amb el CON del respectiu país) signa un contracte amb el COI.

A data de 2016, els Jocs Olímpics hauran estat celebrats en 44 ciutats de 23 països diferents, i en ciutats de fora d’Europa i de l’Amèrica del Nord només en vuit ocasions. Des dels Jocs Olímpics d’estiu de 1988 de Seül (Corea del Sud), els Jocs Olímpics han estat celebrats a l’Àsia o Oceania quatre cops; en els 92 anys anteriors no ho havien estat mai. Els Jocs de 2016 de Rio de Janeiro seran els primers que se celebraran en un país sud-americà. Finalment, mai cap candidatura d’una ciutat africana ha estat escollida.

Seus dels Jocs Olímpics

Els Estats Units han acollit vuit Jocs Olímpics, més que cap altre estat. La capital del Regne Unit, Londres, és l’única ciutat on s’han celebrat tres Jocs Olímpics. Els altres estats on s’han celebrat Jocs dues vegades són Alemanya, Austràlia, França i Grècia, i les altres ciutats que han acollit uns Jocs dos cops són Los Angeles, París i Atenes. Un cop passats els Jocs d’estiu de 2020, el Japó i Tòquio entraran, respectivament, en aquestes dues llistes.

A partir del 1924 es van crear els jocs Olímpics d’hivern, que també es celebren cada quatre anys agrupant les disciplines esportives relacionades amb la neu. En un principi coincidien en el mateix any que les olimpíades d’estiu, però des de 1994 se celebren dos anys després. En l’any 1960 es va començar a celebrar els jocs Paralímpics per esportistes amb discapacitats físiques.

Els instruments musicals esportius: el salpinx

El salpinx (σάλπιγξ) era un instrument de vent amb forma de tub allargat. Era utilitzat habitualment en la Grècia antiga per la crida a la guerra i per donar ordres. Però un altre dels seus usos està relacionat amb l’esport:

  • En els Jocs Olímpics es disputaven competicions per trompetistes.
  • A les grans competicions esportives s’usava per donar el senyal de sortida, ja que entre la cridòria ensordidora dels espectadors no n’hi hauria prou només la veu humana. També el seu so serviria per detenir els corredors quan es produïssin sortides falses.
TR

Lècit amb hoplita tocant el salpinx a la fi del segle VI o principis del V a. C.

No us recorda el salpinx a les vuvuzeles del mundial de Sud-Àfrica del 2010?

Lema Olímpic

El lema olímpic és  Citius, Altius, Fortius” traduït del llatí “més ràpid, més alt, més fort”. Coubertin posteriorment expressà els seus ideals mitjançant aquesta frase:

“El més important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar, igual que el més important a la vida no és el triomf sinó la lluita. L’essencial no és haver vençut, sinó haver lluitat bé.”

Aquestes paraules són les que apareixen durant la Cerimònia d’Inauguració dels Jocs.

No cal guanyar els jocs Olímpics per ser un èxit també arribar a participar és un èxit propi no tots ho aconsegueixen. Guanyis o perdis no importa però si com has lluitat i l’esforç dedicat. Em de donar el millor d’un mateix i viure aquest excés com una victòria. No significa necessàriament ser el primer.

P.Coubertin , 2n president del Comitè Olímpic Internacional

Pierre de Coubertin va fer públic el símbol per excel·lència dels Jocs Olímpics: la bandera. Va ser fundador dels Jocs olímpics i del Comitè Olímpic Internacional (COI). També va escriure el Jurament Olímpic i és el següent:

“En el nom de tots els competidors, jo prometo que nosaltres participarem en aquests Jocs Olímpics, respectant i complint les regles que el governen, en el veritable esperit esportiu, per la glòria de l’esport i l’honor dels nostres equips”.

Aquest Jurament va ser pronunciat per primera vegada a l’Olimpíada d’Anvers el 1920.

jocs olimpics

La bandera està formada per cinc cercles enllaçats de diferents colors (blau, negre, vermell, groc i verd). Representan els cinc continents (Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, i Oceania).

No tot olímpic és olímpic

Deu anys després de l’espectacular cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atenes de 2004, la majoria de les instal·lacions olímpiques han quedat abandonades a la seva sort. Són molts els grecs que qüestionen el llegat d’un esdeveniment esportiu que ha proporcionat pocs beneficis a la població. Només deutes.

Les coses han canviat molt. La majoria de les instal·lacions estan abandonades i moltes no son útils per falta de manteniment. Exemples d’aquest fet els trobem en l’emblemàtica cúpula de l’estadi Olímpic d’Atenes. Aquesta infraestructura que va costar al voltant de 130 milions d’euros necessita 9,5 milions d’euros anuals pel seu manteniment. En la situació en la que es troba el país aquests diners per les obres són impensables.

No tot són punts negatius. És el cas de l’estadi Olímpic de futbol. L’estadi cobert també s’utilitza regularment com a pavelló de bàsquet. La resta d’instal·lacions del complex (piscina olímpica, velòdrom, i les pistes de tennis) només serveixen per entrenaments. Fora hi trobem el centre de bàdminton, que ha estat transformat en un teatre.

La societat grega en l’any 2002 es situava al voltant del 3,7% del PIB. L’any olímpic  es va disparar fins arribar al 7,5% fent pujar el deute de l’estat.

Imatge de l’estat d’abandó en què es troba l’estadi de Volei Platja

El teatre i l’estadi de Delfos

Καὶ ὁ ἱεpὸς πεpίβολος τοῦ ᾿Απόλλωνος μεγέθει μέγας ἀνωτάτω τοῦ ἄστεώς ἐστι […]. Τοῦ πεpιβόλου δὲ τοῦ ἱεpοῦ θέατpον ἔχεται θέας ἄξιον […] στάδιον δέ σφισιν ἀνωτάτω τῆς πόλεως τοῦτό ἐστιν· ἐπεποίητο δὲ ἐκ τῆς πέτpας, ὁποῖαι πεpὶ τὸν Παpνασσόν εἰσιν αἱ πολλαί.

PAUSÀNIAS, Descripció de Grècia, X, 31-32

El recinte sagrat d’Apol·lo a la part més alta de la ciutat és gran d’extensió.  […]  Arran del recinte sagrat hi ha un teatre  digne de veure.  […]  Ells tenen aquest estadi a la part més alta de la ciutat; havia estat fet de pedres, moltes de les quals es troben al voltant del Parnàs.

El teatre de Delfos

L’estadi de Delfos

Dani Jarque Martínez

Grec 1

Ser vencedor a Olímpia

Atletes de cinc nacionalitats diferents van viatjar a la mítica ciutat d’Olímpia per reconstruir, en un viatge al passat, com eren els jocs més famosos de la història en el segle IV a.C. La sèrie internacional Campions d’Olímpia aborda, a part de la competició esportiva en les modalitats de pentatló, velocitat i lluita, aspectes històrics, culturals i arqueològics.

TVE2 va emetre aquesta sèrie entre el «reality show» i el documental històric, que a través dels seus tretze capítols recrea l’ambient en què se celebraven els antics Jocs Olímpics a Olímpia.

Els objectius principals d’aquesta sèrie documental, meitat ficció meitat realitat, és el de mostrar els esports que es practicaven en la Grècia clàssica, veure com eren organitzats els Jocs, així com recrear les proves que s’imposaven als atletes. Així mateix, els teleespectadors poden veure quines eren les condicions d’entrenament i de recuperació, després de cada prova. Al llarg dels tretze capítols, en què es descriu un aspecte concret de cada prova, es pot veure com s’adapten els atletes al medi, a l’època i a les formes de competició dels seus avantpassats. Al llarg dels mateixos es pot conèixer les seves vivències, els seus temors i les seves il·lusions.

Capítol cinquè: en aquest capítol veiem com els atletes espanyols es desperten amb la notícia que encara no s’ha decidit si existiran categories per pes. De fet, els atletes creien que n’hi haurien dues: la primera, per a aquells amb un pes inferior als 85kg i la segona, per als qui superin el límit anterior. Això, diuen, amoïna els pesos “lleugers”. A tot això, se li ha de sumar el fet que a les curses s’ha de córrer descalç.

El segon dia de preparació, el ritme d’entrenament augmenta i la costosa adaptació dels mètodes i les pràctiques antigues es fa notar. Un cop acabat l’entrenament, la dutxa a la palestra és indispensable per tal que es relaxin i puguin seguir amb la rutina.

Els atletes alemanys decideixen dedicar l’entrenament a la pràctica amb la javelina, i aviat comproven que s’han d’oblidar del que en sabien fins ara perquè els mètodes antics eren força diferents. El mateix fa la resta, que veu que la metodologia actual ha canviat respecte a l’emprada pels grecs antics.

A la tarda, la pluja suspèn temporalment els entrenaments, cosa que provoca que els atletes hagin de romandre a les seves tendes.

L’entrenador dels atletes francesos atén un dels seus nois, que pateix una lleugera indisposició que, en principi, no és greu i no hauria de provocar cap canvi. L’atleta haurà de fer repòs fins que estigui recuperat. Els seus companys d’equip procuren tenir-lo entretingut jugant a jocs. La seva cura, explica Conrado Durántez, president de l’Acadèmia Olímpica, es basarà en una dieta lleugera i repòs (segons les teories medicinals d’ Hipòcrates).

Un cop para de ploure, els atletes grecs, alemanys i francesos es diverteixen plegats jugant a la pilota, un joc molt comú a l’Antiga Grècia. Durant aquesta estona, sembla ser que l’estat del corredor francès millora.

Mentre sopen, els atletes espanyols expliquen que faran tot el possible per guanyar. També constaten les evidents diferències entre els equips de diversos països, degut a la cultura i la manera de fer. Un dels espanyols mostra la seva preocupació pel que fa a lluita amb contrincants amb un pes major a 100 kg. Tot i així, prometen enfrontar-se a les dificultats amb valor i coratge.

Al capvespre, tots els membres dels diferents equips són convidats a la festa de Dionís amb representacions teatrals, disfresses, música i ball que van dedicades al déu. De la cerimònia s’explica que es feia cada nit, i que està plena de simbolismes que remeten a la vida de les persones, representada d’una forma tràgica i patètica.

El capítol finalitza la mateixa nit de la festa, però aquí no s’acaba la vida dels atletes: l’endemà hauran de prosseguir amb l’entrenament i aprendre moltes més coses per tal d’arribar a les competicions ben preparats.

La dieta dels atletes

Lluitar contra l’obesitat:

La pràctica de qualsevol activitat esportiva és una de les millors solucions per lluitar contra l’obesitat. La combinació d’aquesta amb una alimentació equilibrada són essencials per gaudir d’un bon estat de salut.

És recomenable:

– Ajustar les necessitats energètiques a l’activitat.

– Repartir la dieta en cinc àpats al dia.

– Beure aigua

– Assegurar les racions diàries:

4-6 racions de carbohidrats

1-2 racions de proteïna

Fruita

2-3 racions d’hortalisses

2-4 racions de calci

3-6 cullerades d’oli d’oliva

Exemple:

És molt important l’aportació d’aigua i minerals.

La dieta òptima dels esportistes ha de satisfer les seves necessitats en calories, proteïnes, vitamines i minerals.
És molt important l’aportació d’aigua i minerals per les pèrdues que pateixen amb la suor durant l’exercici. Un esportista, sigui quin sigui el seu nivell: competitiu, amateur, per oci, ha de seguir unes normes nutricionals molt semblants a les d’una persona normal sana que no fa esport.
No obstant, haurà de prestar major atenció a la seva alimentació, ja que si esta és inadequada, el seu rendiment operatiu empitjorarà.

Despesa calòrica

Mentre dormim
65 kcal/hora

Passejant (4km/h)
200 kcal/hora

Jugant al tennis
300-450 kcal/hora

Nadant
500 kcal/hora

Jugant al futbol
450-600 kcal/hora

Corrent
600-800 kcal/hora

Pujant escales
1.100 kcal/hora

Un esportista tampoc ha d’ingerir més calories de què gasta, en cas contrari engreixarà.

Els esportistes amb una activitat alta/moderada:

Consumeixen més hidrats de carboni.
Pateixen major desgast de les seves estructures proteiques musculars.
No els afavoreix engreixar per a mantenir la seva agilitat.

L’energia dels seus aliments ha de procedir:

Un 60% dels hidrats de carboni o glúcids
Un 25% de lípids (greixos)
Un 15% de les proteïnes

És primordial mantenir la norma d’ingerir un gram de proteïna per quilo de pes corporal al dia.
Si un esportista porta una alimentació variada i equilibrada (tipus dieta mediterrània) no té per què recórrer a suplements vitamínics.

S’ha de menjar carn.

Les necessitats dels esportistes, de fet, eren les mateixes que avui en dia; per tant, necessitaven molta proteïna per augmentar la massa muscular i hidrats de carboni per disposar de molta energia. Els atletes grecs es podien alimentar bé i obtenir llegums i carn per a la seva dieta atlètica.

Pitàgoras, mestre de gimnàstica, va ser el primer en prescriure als atletes menjar carn, ja que abans solament s’alimentaven amb figues seques, formatge i pa, i això no els donava la força suficient per a ser un bon atleta. Llavors, Pitàgoras va decidir fer una selecció de les carns segons la seva similitud: carn de cabra per fer grans salts, també de bou per ser fort i resistent com un bou, …