El lletsó, lletsó d’hort o llicsó (Sonchus oleraceus) és una planta de la família de les asteràcies. Originalment es trobava a Àfrica del nord, Àsia i Europa, però actualment s’ha estès arreu del món. A Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià és força comú fins als 1500 metres d’altitud.
Gastronomia
És una planta de fulla comestible. El terme oleraceus (del llatí olus = verdura o hortalissa)fa referència al fet que aquesta planta era utilitzada a la cuina. Es cultivava a la Grècia antiga, a l’antiga Roma i a tota Europa a l’Edat Mitjana, però amb el pas dels segles va ser substituïda per altres hortalisses considerades més refinades. Plini (Gaius Plinius Secundus, 23–79) va comentar que Teseu es va menjar un plat de lletsons abans de anar a lluitar contra el brau de Marató. Era un dels ingredients de la cuina mediterrània tradicional, tot i que actualment el seu consum es troba limitat a unes poques zones.

Molt comú i abundant, el lletsó es conrea fàcilment i és una planta molt agraïda, produint fulles grans i tendres en qualsevol terreny amb només una mica d’irrigació. Hi ha qui prefereix les fulles tendres quan la planta és menuda, però a qui li agrada el regust lleugerament amarg per combinar amb altres fulles. En plantes grans cal utilitzar les fulles de tiges més altes.

El lletsó forma part encara de la dieta de l’illa de Creta on es mengen les fulles crues en amanida, o les fulles i tiges saltejades amb oli d’oliva, bullides o com a ingredient de coques tapades. A Grècia la fulla de lletsó és popular com a ingredient de les amanides conegudes amb el nom d’horta i per a barrejar amb les fulles d’altres herbes en amanides crues, especialment durant l’hivern.

Els lletsons són també un dels ingredients principals del preboggion o prebugiún, una barreja d’herbes que és una de les especialitats de la cuina de Ligúria i que s’utilitza per farcir raviolis i pansoti.

Al País Valencià creixen sovint com a mala herba entre els tarongers; tradicionalment s’utilitzaven els lletsons i altres herbes similars per fer pastissets de brosses.Actualment hi ha qui utilitza lletsons de manera esporàdica, sobre tot combinats amb altres fulles,però moltes de les receptes tradicionals s’han perdut. De qualsevol forma, afegir unes fulles de lletsó a una amanida verda convencional va molt bé per contrarestar el gust una mica insípid de l’enciam comercial. El lletsó és així mateix força estimat per les aus salvatges, i també pels pardals domèstics, como ara els psitàcids.

Ecologia

El lletsó d’hort és freqüent en camps humits, camps de conreu, camins i horts. Floreix especialment a la primavera, encara que es pot trobar florit quasi bé tot l’any a cultius de regadiu com blat, fruites, etc. o bé a cultius de secà com vinyes. Les fulles d’aquesta planta agraden molt als conills.

En alguns llocs del món es considera una planta invasora, es comporta sovint com a ruderal i també com a mala herba a jardins i horts. És difícil de distingir amb la Sonchus tenerrimus per això es creu que s’ha pogut originar a partir d’aquesta.

(Gravat antic)

Es pot confondre amb altres plantes similars no comestibles com el xenixell. Cal comprovar si la tija és tubular i relativament tendre. Quan hom trenca la tija surt una quantitat moderada de saba lletosa que va donar origen als noms comuns de la planta en català.

Farmacologia

La forma galènica en la que es troba és:

En brots
Amanida (si les fulles són toves)
En infusions

Antigament, era molt típic preparar aigua de lletsó a les farmàcies per utilitzar-les per tots tipus de mals però a partir de segle XVIII es va considerar poc útil i no es va tornar a fer.

Per usos medicinals es recull a la tardor i per parts, primer es recullen les fulles i després l’arrel, es mantenen a l’ombra fins que s’assequen. Finalment, s’airegen les fulles i l’arrel s’exposa al sol. Les fulles són les que contenen més saba, la qual conté tots els seus components.
Composició química

flavonoides
vitamina C
apigenòsid
cinaròsid
isocinaròsid
hiperòsid
kenferol
linaròsid
luteolòsid
crepidiàsid A

Usos medicinals

Aquesta planta s’ha fet servir per combatre la grip, els refredats, les afeccions genitourinàries, per la gota, hipertensió arterial, edemes, retencions de líquids i en ús tòpic: dermatitis i otitis.
Accions farmacològiques

Diürètica
Carminatiu
Antipirètica
Antioxidant
Colagoga
Emenagoga
Galactogoga
En ús tòpic com a cicatritzant, antiinflamatori i analgèsic.

(Fonts: Viquipèdia, l’hort, herbari corredors i el montnegre)