ARBRES DE L’HORT I DEL NOSTRE ENTORN

L’ALZINA

De planta del mes

Nom científic

Quercus ilex.

Família

Fagàcies.

Origen

Països mediterranis.

Descripció

Arbre perennifoli que pot arribar als 10-20 m d’alçada i que fa una gran i densa capçada. La seva escorça és clivellada i és de color marró fosc.
Les fulles són dures, amb el marge una mica dentat i el pecíol curt; fan 2-9 cm de longitud i 1’5-4 cm d’amplada. Per l’anvers són de color verd fosc; pel revers tenen petits pèls i són de color verd grisós.

De planta del mes

La capçada és ampla i densa, fulles de 3 a 7 cm el•líptiques o oblongues, subenteres (tenen lòbuls) o amb dents poc espinoses (són més espinoses les que estan a prop del terra); de color verd fosc a l’anvers i grisenques i piloses al revers amb de 7 a 11 parells de nervis laterals .

Floració

Floreix durant els mesos d’abril i maig. Les flors masculines pengen i són grogues i abundants; les flors femenines són petites i estan aïllades o en grups de dos.

Fruit

De planta del mes

El fruit (la gla) és arrodonit i allargat (2-3 cm).
Està cobert per una mena de barret anomenat cúpula, amb esquames que no punxen. El seu fruit com el d’altres plantes del gènere Quercus es diu: aglà, gla o bellota i és amargant, les escames de la cúpula (o “barret”) les té totes més o menys iguals, curtes i aplicades.

Reproducció

Les glans maduren a la tardor i cauen a terra. Germinen fàcilment amb les pluges. Es tracta d’una planta de sexualitat monoica, les flors masculines estan agrupades en llargs aments que deixen anar el pol•len al vent i les femenines són solitàries i d’elles es desenvolupen els fruits. Floreix a la primavera durant abril o maig.

Hàbitat

Suporta bé la sequera i viu en diferents tipus de terres, des del costat del mar fins als 1500 m d’altura. És molt resistent i rebrota després dels incendis.

Altres informacions

L’alzina (Quercus ilex L. o Quercus ilex ssp. ilex L.), també conegut com aglaner, aulina i bellotera, és un arbre de fullatge persistent de la família de les fagàcies. Tant «alzina» com «aulina» provenen del llatí il?c?na o ?l?c?na, derivat d’ilex “alzina”. Aglaner “que fa glans” és derivat de gla, el fruit de l’alzina. Belloter “que fa bellotes” deriva del seu fruit, la bellota, provinent de l’àrab ball??a.
Les glans són molt apreciades com a aliment dels porcs.
La fusta és utilitzada per a la construcció i per la fabricació d’eines. També s’utilitza per fer carbó vegetal. La fusta de l’alzina és molt dura, i per això mateix sempre ha estat emprada en fusteria (eines agrícoles, rodes de carro, etc). També s’utilitza la fusta d’alzina en els bastons que utilitzen els balladors de bastons precisament, ja que aquestes eines estan sotmeses a cops constants de molta força i requereixen una resistència com la de l’alzina o el roure.
Tradicionalment s’ha fet servir la seva fusta com a combustible, sent un dels recursos més importants pel carboneig a Catalunya.

La mel monofloral d’alzina, que és bastant apreciada comercialment, s’obté en realitat de les plantes amb flors de l’alzinar, ja que les flors de l’alzina no donen nèctar sinó només pol•len. Alguns paràsits de l’alzina, concretament uns àfids, secreten una substància ensucrada que les abelles també recullen i en fan mel. És un tipus de que s’anomena mel de melada (per diferenciar-la de la mel de flors obtinguda del nèctar de flors).

Un altre àmbit d’ús és la química (destil•lació). De l’escorça hom extreu tanins, d’interès en adoberia. Sovint, l’home cultiva l’alzina com a arbre ornamental.

A Catalunya hi ha 2 varietats d’alzines: l’alzina de fulla llarga (Quercus ilex subsp. ilex) i l’alzina de fulla curta o carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia).
També hi ha el garric (Quercus coccifera) que presenta forma d’arbust amb les fulles i les cúpules de les glans punxents.
Un altre arbre similar és l’alzina surera (Quercus suber) de l’escorça del qual s’extreu el suro.

De planta del mes

(Fonts: Herbari, plantes i arbres del nostre entorn, arbres de Catalunya, viquipèdia)

L’AMETLLER

De planta del mes

Nom científic: Prunus dulcis.
Família: Rosàcies.
Origen: Àsia.

Descripció:

Arbre caducifoli que pot arribar als 10 m d’alçada.
La seva escorça és rugosa i molt esquerdada.
Les fulles són simples, amb el marge dentat i en forma de llança; fan 10-12 cm de longitud i 1-2 cm d’amplada. Són de color verd apagat.

Floració:

Floreix durant els mesos de febrer i març.
Les flors són blanques o rosades i surten abans que les fulles.
Fruit: El fruit (ametlla) està recobert d’una pell (clofolla) que cau quan madura i s’asseca.
Dins la closca hi ha la llavor, molt apreciada pel seu poder energètic i nutritiu.
Hi ha més de 50 varietats d’ametlles, la majoria comestibles; però també hi ha varietats amargues.

Reproducció:

Es reprodueix per empelt. Hàbitat: És un arbre que suporta bé la sequera i que en canvi li perjudica un excés d’aigua.

Altres informacions:

De l’ametlla s’extreu un oli que es fa servir en perfumeria i medicina. També se’n pot fer begudes com la llet d’ametlla.
Nutrició: Ametlles

El fruit de l’ametller és l’ametlla, és a dir, la llavor. Conté un 2,3% d’hidrats de carboni, un 5,7% d’aigua, un 15,2% de cel·lulosa, un 18,7% de proteïnes i un 58,1% de greixos. També és rica en vitamina B, D i minerals com el ferro, el magnesi, el calci, el fòsfor, el potassi i el zinc. Les dues varietats d’ametlles, tant l’amarga com la dolça, contenen el glucòsid amigdalina, que fa molt mal gust. Ambdues contenen ferments anomenats emulsina, que poden des compondre l’amigdalina i sintetitzar àcid cianhídric.

S’ha de tenir en compte que l’ametlla dolça conté sucres, i per tant els diabètics i aquelles persones que prenen drogues o segons quins medicaments que modifiquen la quantitat de sucre han de vigilar la quantitat de ametlla que prenen. Pel mateix fet, s’ha de tenir en compte que tenen un alt valor energètic, i poden produir un augment de pes (cada 100g d’ametlla conté uns 2160J).
Usos Gastronomia: Panellets

Amb l’ametlla picada es fan salses: romesco, salvitxada o salsa pels calçots, xató, salsa mossona, salsa balandra, salsa de nadal, etc. i s’usa com ingredient de les picades en molts plats i estofats. Les ametlles crues també es poden afegir senceres en alguns plats de carns a la cassola.

S’utilitzen per a les postres de músic. Les ametlles crues dolces pastades amb sucre formen el massapà i el torró, típiques postres de Nadal.Si trossejam les ametlles amb sucre formant una massa homogènia a la qual se li va afegint aigua i posteriorment colant el liquid, es crea l’orxata d’ametlles. Són bàsiques a les tortades, amargs, carquinyolis, panellets, menjar blanc i altres dolços.

Se’n poden fer licors, per exemple l’amaretto, sintetitzat a partir d’ametlles amargues, o orxata d’ametlles. La llet d’ametlles es pot usar per substituir la llet de vaca, ja que també és molt rica en calci.
Relacions sexuals

Segons algunes cultures populars, es pot utilitzar com a aliment afrodisíac.
Salut

Des d’antic s’han utilitzat diferents parts de la planta com a antitussigen, hipotensor i hepatoprotector, entre d’altres. Les seves propietats principals són les d’emol·lient dermatològic, laxant, antiinflamatori, cicatritzant i antiespasmòdic (oli de la variant amara). La llet i l’oli d’ametlles també s’ha usat, com a aplicació externa, per a la cura de la pell.

En medicina l’oli d’ametlles s’usa pel tractament de dermatitis, psoriasis, pells seques, cremades superficials i per l’estrenyiment. L’oli de la variant amargant és antiespasmòdic a petites dosis, però sempre haurà de ser obtingut sota prescripció mèdica degut a la toxicitat de la planta.A més la llet d’ametlles (del Prunnus amygdalus) té una aplicació dietètica pel seu alt contingut en nutrients.
Possibles al·lèrgies, toxicitat o altres efectes negatius

Hi ha una variant d’aquesta espècie anomenada amara, les ametlles de la qual són amargues i tòxiques pel seu elevat contingut en heteròsids cianogenètics, és a dir, àcid cianhídric (un mil·ligram per ametlla). El fruit de l’espècie de l’ametller, Prunus dulcis var. dulcis , és predominantment dolç, però unes poques ametlles amargants es poden trobar en cada arbre.

Els fruits de la varietat amara de l’espècie Prunus dulcis són sempre amargants. L’ametlla amargant és lleugerament més ampla i curta que la de l’ametlla dolça i conté la meitat de l’oli fixat de les ametlles dolces . També conté l’enzim emulsina, el qual en presència d’aigua, actua com un glucòsid soluble anomenat amigdalina que dóna glucosa, cianur i oli essencial d’ametlles amargants el qual és benzaldehid pràcticament pur. Les ametlles amargants proporcionen de 4–9 mg de cianur d’hidrogen per cada ametlla.L’extracte de les ametlles amargants s’havia usat com a medicinal però fins i tot en dosis baixes els efectes són severs i en grans dosis poden ser mortals.La intoxicació es dóna per la ingesta de 25-30 ametlles amargues i produeix nàusees, vòmits, hipotèrmia, asfíxia, etc. En els casos més greus pot arribar a produir la mort, sobretot en la població infantil. Altres ametlles amargues, però, no són tòxiques i s’usen sovint a la gastronomia, en especial per a postres i licors.

Les al·lèrgies a l’ametlla són bastant freqüents, i causen inflamació del llavi, rostre i fins i tot pot arribar a tancar la gargamella.
(Fonts: plantes del nostre entorn, Viquipèdia)

LA MIMOSA

De planta del mes

Nom científic: Acacia dealbata.

Família: Mimosàcies (Lleguminoses).

Origen: Austràlia.

Descripció:

Arbre perennifoli que fa uns 10-12 m d’altura. La capçada és ampla. L’escorça és llisa i de color gris marronosa. Les fulles són compostes, bipinnades, amb els folíols molt petits (2-5 mm de longitud). Per l’anvers són de color verd blavós i pels revers tenen petits pèls.

Floració:

Floreix a l’hivern, durant els mesos de gener a març. Les flors són molt abundants i es disposen en glomèruls a les puntes de les branquetes. Són rodones i de color groc brillant.

Fruit:

El fruit és un llegum d’uns 6-8 cm de llarg, de color marró rogenc, lleugerament corbat. Dins hi ha 5-6 llavors.

Reproducció:

Es reprodueix per llavors.

Hàbitat:

Viu en sòls humits, tot i que resisteix bé la sequera. Li agrada molt estar ben assolellada. Al ser una esècie ornamental només es troba en llocs on ha estat plantada.

Altres informacions:

Cal destacar l’esplèndida floració que fa enmig de l’hivern; per aquesta raó ha estat plantada en jardins particulars i en alguns parcs públics, carrers, passeigs, tot i que el seu ús més extès és la jardineria pel color de les seves flores i el nombre d’aquestes, oferint conjunts de gran bellesa. Es cultiva com a fixador de terrenys i per la goma que s’obté del seu tronc d’alt contingut en tanins.

També se n’obtenen productes químics, farratge, usos domèstics, maneig ambiental, fibra, aliments, begudes, i fusta.

A causa del deu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, ha estat cataloga al Catàleg Español d’Espècies exòtiques Invasores, aprovat per Reial Decret 1628/2011, del 14 de novembre, estant prohibida a Espanya la seva introducció al medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç.

CIRERER (de Can Roca) Varietat d’Arenys de Munt

De planta del mes

Nom científic: Prunus avium.
Família: Rosàcies.
Origen: Europa i Àsia Oriental.
Descripció: Arbre caducifoli que pot arribar fins als 15-25 m d’alçada.La seva escorça és llisa, de color marró vermellós que es desprèn en tires. Les fulles són simples, amb el marge dentat irregularment i amb forma allargada i oval; fan de 7-12 cm de longitud i 3-5 cm d´amplada. Són de color verd lluent per davant i amb petits pèls pel darrera. A la tardor agafen colors groguencs o vermellosos. El pecíol fa uns 4 cm i té dues petites glàndules que semblen berrugues.
Floració: Floreix durant els mesos d’abril i maig. Les flors són blanques, surten amb les primeres fulles i omplen tot l’arbre.
Fruit: El fruit (cirera) primer és de color verd, però es torna d’un vermell viu quan madura. Es cull durant el mes de juny.
Reproducció: Es reprodueix per empelt.
Hàbitat: Resisteix molt bé el fred. Li agraden les terres ben drenades i també una posició ben il•luminada i airejada.
Altres informacions: Hi ha diverses classes de cirerers (garrafal, picota, …), tots ells cultivats a la terra baixa. A la muntanya mitjana se’l troba com a arbre espontani.
La fusta del cirerer és utilitzada per fer mobles i revestiments. Ben tractada agafa un color vermell.
Les cireres són molt apreciades pel seu gust. Es mengen crues, confitades i se’n fan licors.
El dia 24 de juny té lloc la FIRA DE LA CIRERA D’EN ROCA. Abans de parlar-ne, però, ens anirà bé conèixer quelcom de la història de la fruita que dóna nom a la Fira:
A les darreries del segle XIX, l’abandó del conreu de la vinya en el nostre poble, a causa del estralls produïts per la fil•loxera, va desenvolupar un seguit de noves professions, entre les quals destacà la de minaire. A Arenys de Munt aquest treballadors encarregats d’extreure la preuada aigua del cor de la terra, amb el seu bon treball, van agafar nom més enllà de les nostres contrades i van tenir encàrrecs fins i tot de més al nord dels Pirineus. Va ser en aquest desplaçaments a terres llunyanes quan els arenyencs conegueren una varietat de cirerers que donava una fruita molt equilibrada de gust i dotada d’una textura diferent a la de la cirera autòctona. La seva importació a Arenys de Munt va ser l’inici del que avui s’ha convertit en una gran zona productora de cireres d’en Roca, les cireres que porten el cognom de la nissaga de minaires que van portar els primers empelts.
Fa molts anys, doncs, uns magnífics cirerers van arrelar a la nostra terra, i avui les actuals generacions, a més de mantenir la tradició productora, han sabut reeixir en el vessant comercial de la fruita, un vessant que, acompanyat del gastronòmic i del lúdic, té la seva màxima expressió en la FIRA DE LA CIRERA D’EN ROCA.

De planta del mes

És un plaer visitar Arenys de Munt en aquells dies de començament d’estiu, quan la formidable cuirassa vegetal que conformen les frondoses copes dels arbres de la riera, ens protegeix de les calors i ens permet passar unes tardes agradables. És un plaer, doncs, visitar la Fira de la Cirera quan a aquesta bonança climàtica s’hi afegeix el colorit de les parades i el xiuxiueig de les converses reposades dels vilatans que passegen.
(Font :Plantes del nostre entorn i Ajuntament d’Arenys de Munt)
EL CASTANYER

De plantes del mes 2014-2015

Nom científic: Castanea sativa.
Família: Fagàcies.
Origen: Europa meridional i Àsia Menor.
Descripció: Arbre caducifoli que pot arribar als 20-30 m d’alçada i que fa una ampla i gran capçada.
El tronc és gruixut i pot arribar a fer en exemplars vells fins a deu metres de circumferència; l’escorça és de color marronós i es va clivellant amb els anys.
Les fulles són grans, allargades, amplament dentades i amb pecíol d’uns 2 cm; fan 15-20 cm de longitud i 5-8 cm d’amplada. Tenen 18-20 nervis paral•lels molt visibles. Són rígides i de color verd brillant.
Floració: Floreix durant els mesos de juny i juliol.
Les flors masculines pengen en aments verticals de 10 a 20 cm de llarg i són abundants; les flors femenines pengen en aments més petits en grups de 2-4.
Fruit: El fruit (castanya) creix a l’interior d’un embolcall espinós que en conté 2 o 3. La pell per fora és de color marró vermellós i per dins té pèls.

De plantes del mes 2014-2015

La castanya és comestible; es cull durant la tardor i és molt consumida pels voltants de Tot Sants.
Reproducció: Es reprodueix per llavors.
Hàbitat: Viu en terrenys frescos i plujosos formant bosc; no suporta els sòls calcaris.
Altres informacions: La fusta és utilitzada per fer mobles i bótes de vi.
Font (plantes del nostre entorn)