Evolució – Pàgina 4

Qui parla en nom de la Terra?

El darrer dels tretze capitols de de la sèrie Cosmos de Carl Sagan, Who speaks for Earth, és el què hem vist avuí a CMC.

En aquest epíleg Sagan reflexiona sobre diversos temes que han anat sorgit al llarg dels diversos capítols, tot teixint un fil que relaciona origens i evolució de l’univers i la vida, coneixement, dubte, religions, destrucció, capacitats tecnològiques, història, guerra nuclear, futur, responsabilitat, opcions, tria…

I és per això que les seves paraules ens serviran per a fer de pont entre la segona unitat -on començarem a treballar els paradigmes relacionats en el coneixement de l’Univers i el nostre lloc en ell- i aquesta primera unitat què ha versat sobre la nostra relació amb la ciència i la tècnica. On hem treballat ciència i tècnica com a metodologies vives, cossos de coneixement i producte de l’activitat humana… afectades, per tant, de similars condicionants a la resta d’activitats. Com a co-modeladores del món on vivim avuí en dia i les societats on ens desenvolupem, però, alhora també, com a fonts de conseqüències -algunes d’elles terrorífiques- que s’han de valorar i que poden o han de ser modulades.

On hem justificat, al cap de tot, per què cal un enfocament crític de qualsevol actuació humana i, ben concretament, del paper de ciència i científics.

El vídeo el teniu també en castellà a Youtube en diversos capítols curts o complet a Vímeo.

Gaudiu-lo i reflexioneu-hi… 😉

[kml_flashembed movie="http://video.google.com/googleplayer.swf?docid=4192793093886714469#" width="400" height="326" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/tStCnKaocY4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

D’elefants, Simpsons i altres estrelles científiques

L’estiu és, entre altres moltes coses, una bona època per gaudir relaxadament amb la lectura, així que us deixe un parell de propostes ben sucoses.

Una primera per visualitzar i reflexionar desenfadadament sobre el paper de la ciència en la nostra societat. L’altra, encara més documentada i diversa, i no per això menys àgil, tractant els eixos biodiversitat, cooperació i paper dels humans, reflexiona i fa reflexionar sobre la història, l’evolució i el paper de la vida a la Terra, les estratègies que ha fet servir i les problemàtiques que ha patit per plantejar-nos quines propostes tenim per encarar el futur. A sota us els comente breument i us transcric un pessic de les conclusions d’ambdós.

Bon estiu i bones lectures… 😉

Ciència, societat i televisió, però ben lluny del documental i la informació Què s’amaga rere els ben documentats guionistes dels hepàtics personatges?, com es reflexa la ciència a una de les més visionades sèries televisives?. Això és del que tracta La ciència dels Simpson. L’univers amb forma de rosquilla. Guia no autoritzada de Marco Malaspina. Apilats en capítols-temàtiques, fa un àgil i documentat repàs dels episodis de la sèrie, esprement-ne el suc que s’hi condensava.

Així assaborim un reflex de la percepció social de la ciència o de la seva influència diària, tastet de les vessants més actuals, actualitzades i polèmiques. Des d’una òptica irreverent però ajustada, informada però no formativa, deformada però formadora… Així van desfilant pels diversos capítols -be tangencialment o central-, l’ecologia, la salut, la nutrició, els viatges espacials, les noves tecnologies i les biotecnologies, la gestió energètica i les tecnologies nuclears, l’evolució i el paper dels humans. També les metodologies i les persones, els debats o les mitificacions….

[…] La ciència és de fet a tot arreu, des dels laboratoris dels centres d’investigació fins als quadres de comandament dels nostre cotxe, des de la publicitat fins a les pel·lícules de ciència-ficció. Però gairebé sempre es tendeix a considerar-la com una entitat abstracta (els models de la ciència, les teories, els descobriments, els mètodes), o pel seu impacte en les nostres vides individuals (dels nous fàrmacs biològics als teixits de la nanotecnologia), o fins i tot per les seus implicacions socials (finançament de la investigació, les polítiques energètiques, les grans qüestions de la bioètica…).

És molt més rar, en canvi, que es considere l’impacte de la ciència sobre la xarxa de relacions íntimes, quotidianes i per definició no especialitzada que és la família. Què passa en el sopar, a la cuina, quan a la televisió anuncien que s’espera una altra epidèmia de grip? I quan es mostren les seqüències del llançament del Shuttle? O, en ocasió de la compra d’un cotxe, amb un ull en l’estètica i l’altre en les emissions? O quan ix la nova ordenança municipal sobre reciclatge de residus? […]

[…] Però la mateixa quantitat de diàlegs centrats en la ciència que es donen al voltant de la taula de la família Simpson és una demostració de la importància de la ciència en la nostra vida diària. Perquè si Els Simpson és, com molts indicadors semblen confirmar, la icona cultural de la nostra època, el lloc ocupat per la ciència en aquesta sèrie animada és també en gran mesura el lloc que ocupa la ciència tout court.

A més, Els Simpson ensenya una cosa fonamental sobre la ciència, d’una manera tant subtil que ni es nota; una cosa que poques vegades s’apren a l’escola o a la universitat, perquè no és apta per a ser ensenyada, i no obstant això s’introdueix en la pell, tant si és de color groc com si no ho és, i s’hi queda per a llarg. Per dir-ho sense embuts, Els Simpson ensenya a faltar al respecte. En paraules més delicades, podríem dir que en aquestos dibuixos s’apren a ser irreverent cap a l’autoritat, escèptic amb els polítics. Ens assabentem que la ciència és inevitablement bruta, i que els científics poden ser molt febles. Però és deixant de costat la delicadesa, i acceptant de bon grat els aspectes menys políticament correctes d’aquest dibuix tan descarat, que podem comprendre millor l’eficàcia del seu principi actiu contra l’apatia i la uniformització, i per tant el seu valor educatiu més valuós. Es a dir, aquell còctel únic de tossuderia i llibertat que fa de la ciència no només un mètode rigorós, sinó també extraordinàriament en sintonia amb les ments joves, ambicioses i, per què no, rebels.[…]

L’any de la biodiversitat és un bon moment per rellegir El elefante en la cacharrería. El hombre en la biodiversidad. de Robert Barbault. La Història de la vida a la Terra és molt anterior a l’aparició de la nostra espècie… i serà també molt posterior, tot i que de vegades estem massa convençuts que som la culminació d’alguna mena d’història. Les extincions, degut a les transformacions del medi, i les adaptacions i evolucions de noves espècies han estat una constant al llarg dels milions d’anys del nostre petit planeta. L’ecologia ens dona poderoses eines per entendre una mica millor com s’ha donat aquest procés evolutiu. A partir de l’exposició d’aquest procés i d’algunes de les estratègies associatives que la vida ha fet servir, Barbault ens proposa una relectura del paper a la natura dels humans -passats, actuals i futurs-, així com de la nostra relació amb ella i amb la resta d’espècies que coexisteixen amb nosaltres, a bord del mateix vaixell còsmic.

Portada de lElefant — Portada de l'Elefant

[…] Inspirem-nos, doncs, en la natura, eixa infatigable subministradora d’innovacions, i recordem les dues lliçons principals que ens dona i que hem tractat àmpliament en les dues primeres parts del llibre:

la diversitat és la vida, la garantia d’un desenvolupament contínuament renovat, la capacitat d’adaptació als canvis, als imprevistos, una font d’innovacions.

tot i què la vida fou, des dels orígens dels temps, un campi qui pugui, ha estat també des de sempre un cresol de solidaritats creatives.

En l’actualitat, l’ésser humà es troba enfrontat, efectivament, a les seues responsabilitats planetàries. […]

Pierolapithecus catalaunicus. Per Reina Calderón

Narració d’una jornada en la vida del Pierolapithecus catalaunicus de la Reina Calderón per a CMC.

Un dia en la vida de Pau

Amaneix novament, és un nou i maravellós dia per al nostre amic, Pau, avui començarà un altre cop la seva animada agenda de treball, el primer que farà serà baixar-se de l’arbre a que està condemnat, ja que el bipedisme encara no havia arribat completament, però segons els experts el Pierolapithecus Catalaunicus, És el primer pas que condueix a l’aparició de la bipedestació en l’ésser humà.

Pau tenia una habilitat especial per enfilar-se i que ho enllacen amb els grans antropomorfs moderns,i que per tant va tenir una capacitat de moviment més quadrúpeda. La seva dieta va consistir principalment en la dieta frugívora, encara que al igual que els ximpanzés no faria fàstics a la carn si es presentava l’oportunitat.

Pel que fa a les característiques físiques cal citar segons els paleontòlegs espanyols, el tòrax ample i aplanat, característica que distingeix els grans simis vius d’animals com el mico, el gos, el gat i el cavall, que el tenen de la forma idònia per moure’s a quatre potes. És la part anatòmica més important d’aquest fòssil, perquè és la primera vegada que s’ha trobat un tòrax similar al dels simis antropomorfs en la història dels fòssils.

El seu hàbitat, una selva densa i humida semblant a les de Sumatra i Borneo, subjecta a un clima sense estacions, però amb una època de pluges.

Homo sapiens. Per Marc Gil

Narració d’una jornada en la vida de l’Homo sapiens del Marc Gil per a CMC.

Doncs m’aixecaria de bon matí i tindria que anar a caçar, ja que no tinc nevera ni un armario n guardar els aliments.

Un cop caçada o peix o recollit, doncs menjaria el que tingués.

Llavors, passaria el matí amb la meva família o el meu grup, perqué sóc sedentari i llavors visc en grup, així que suposo que hem passaria el matí amb aquest grup caçant o entretenint-me pels voltants, jugant amb trepar arbres o nedant pel llac etc..

A l’hora de menjar hauria d’encendre un foc per poder cuinar els aliments, i com som ommnívors ens podem alimentar de qualsevol tipus de carn o peix.

Un cop menjats, llavors i hauria una estona per descansar.

Cal concretar que la nostra comunicación es basa en els signes encara que intentem parlar com podem i encara no ens entenem del tot bé.

Doncs bé, avui a la tarda un altre grup d’homínids de la Nostra espècie ha vingut al nostre territori i els hem hagut de fer fora. I com sempre hem de recòrrer a la violència per aquests casos, i hem tingut la pèrdua important de un dels membres del nostre grup.

Ja a la nit intetem sopar el que podem, les sobres del dia, així no fem l’esforç de sortir a la nit al bosc ni a la sabana.

Una vegada sopats, anem a dormir, encara que sempre esperem a qué els nens es dormin abans.

Austalopithecus Anamensis. Per Judith Castillejos

Narració d’una jornada en la vida de l’Austalopithecus anamensis de la Judith Castillejos per a CMC.

La meva espècie I jo vivim a nord-est d’Etiòpia, en el vall d’ Awash, encara que no vivim tots aquí sinó que hi ha més espècie en Kenia.

Les característiques que ens diferencien de les altres espècies són que tenim un esmalt gruix i això ens permet no menjar només fulles i fruits sinó que aliments més durs, diuen que els dents i la mandíbula presenten encara similituds amb els simis.

Unes altres característiques és que ja estem en la època del bipedisme i altra és que som els avantpassats directes dels Australopitecs afarensis.

El dia d’avui ha sigut una mica com sempre, pel dematí em anat a caçar, em aconseguit caçar 2 senglars per a tota la manada, al arribar a la tribu ens els em menjat crus i després em estat construint noves eines els homes i les dones han estat cuidant als nens.

El bipedisme és una de les evolucions més útils ja que ens permeten utilitzar les eines per a caçar, portar menjar als de la tribu o també per altres coses com per exemple per tenir les mans lliures per a algunes utilitats.

Les evolucions van tenint una sèrie de característiques i cada cop van anant evolucionant per a millor, apart del bipedisme trobem una nova manera de viure pels infants ja que tenen una millor educació en l’etapa infantil per la seva prolongació o una altre cosa bona és que la capacitat cranial ha evolucionat i ara en tenim de més superior que els nostres avantpassats .

Homo ergaster. Per Harolyn Feliz

Narració d’una jornada en la vida de l’Homo ergaster de la Harolyn Feliz per a CMC.

EI sol sale y con el despierto, como todas las mañanas: hay que aprovechar las horas de luz porque, cuando anochece, hace más frió y todo es más peligroso. Hay que buscar madera, agua y comida antes de no poder hacerlo. Buscarlo para toda la tribu.

Me levanto y la actividad de la aldea me envuelve. Apenas intercambio unas palabras con algunos compañeros, que me indican dónde vamos a cazar y partimos. No hablamos mucho, tan poco es que nos guste, ademas, para lo que tenemos que decir ya tenemos palabras: una o dos es suficiente.

Bien, cazamos un venado. Es una buena comida. todos pondrán comer. Volvemos

satisfechos y dejamos la comida a los demás, para que la preparen. Todos los miembros de la aldea tiene una función en relación de sus cualidades físicas: los más pequeños, niños propiamente dichos, se encargan de buscar madera para la comida, los hombres de cazar y las mujeres de prepararla (su cuerpo, al ser mas pequeño, es poco útil para la caza).

Ahora, algunos cazadores (los mas viejos, como yo, que ya tenemos la barba larga y que no hemos crecido mas desde hace más de cien soles) nos quedamos a mejorar las armas de caza (no nos podemos esforzar mucho cazando, pronto nos llegará la hora) y los demás se van a buscar mas comida, alguna variedad, o ayudar a los que buscan agua a los ríos).

Así pasa sin dilatación toda la mañana y parte de la tarde. Ya la comida está lista y comemos, acercándonos bien al fuego porque ya hace calor. Qué gran descubrimiento este, el fuego. Hace daño si lo tocas directamente, pero con la debida distancia, calienta, te mantiene en cuerpo en una buena temperatura, y ademas sirve para preparar alimentos de una manera mas desarrollada. La tribu se suele reunir aquí desde que se encontró el fuego y comemos. Algunas veces, el fuego se extiende hasta la noche, eso en las noches más frías, pero no por mucho tiempo, para no llamar la atención de los otros animales.

Hoy hace frío, pero es soportable, y con las mantas de piel de oso que tengo por allí, estaré bien hasta mañana.

Se acaba la comida, ya no hay sol, por lo que todos nos vamos a dormir a la cama.

Mañana, es lo mismo. No hay mucha diferencia entre un día con otro, excepto los días de apareamiento: alguien tiene que traer comida mañana.

Homo erectus. Per Sara Fernàndez

Narració d’una jornada en la vida de l’Homo erectus de la Sara Fernàndez per a CMC.

Avui ha sigut un dia molt emocionant. Tot i que avui fa molt mal temps i la cova s’ha enderrocat una mica a causa dels vents, puc dormir calentona.

Aquest matí vaig llevar-me abans de que sortís el sol. Tenia gana, i per tant vaig buscar pedres i pals per fer-me noves armes. Malgrat que vaig aprendre no fa molt, el meu besavi era molt bo en la fabricació d’armes amb pedres.

Doncs bé, vaig tallar i esmolar pedres i les vaig cordar als pals. Aquestes andròmines resulten ser més útils per caçar del que semblen. A mi m’agrada molt la carn, però prefereixo menjar fruites i verdures.

Aquest matí vaig decidir anar a caçar, però no va haver-hi molta sort. Els animals s’havien refugiat o havien emigrat, vés a saber. Només vaig caçar uns ocells. Llavors va esclatar una tempesta poc després. Un dels llamps va xocar amb un arbre i, de sobte, va aparèixer com per art de màgia una cosa molt estranya i de color taronja. En veure-la vaig tenir una por enorme. Vaig apropar-me i vaig tocar-lo, però allò em va fer molt de mal. Tot i que ja no tenia fred i a sobre vaig descobrir que la carn estava molt més bona quan s’escalfava.

En definitiva, avui dormiré calentó.

Sara Fernández Avilés

Homo habilis. Per Carla Martín

Narració d’una jornada en la vida del Homo habilis de la Carla Martín per a CMC.

Em dic Homo Habilis i sóc el més vell de la meva espècie, visc a Àfrica. L’altre dia vaig descobrir que podia fer eines per tal de poder matar a les meves presses més fàcilment, i a més a més aquestes em serveixen per altres funcions per a la meva petita llar. Els meus dents són preciosos ja que, no tenen cap diastema, és a dir, no tenen cap separació entre els meus incisius, el meu cap és rodó i tinc més capacitat cranial que els meus avantpassats.

M’encanta anar d’arbre en arbre penjant, ja que tinc uns braços i cames forts que fan que sigui possible, i un cop al terra, puc portar amb els dos braços tot l’aliment que jo vulgui, ja que des de fa molts anys els de la meva espècie caminem amb dos peus i deixem els braços en pau. I el meu pes no es cap problema ja que peso 40 kg.

El meu hobbie és crear eines noves, fa un parell de setmanes vaig crear una llança amb la qual vaig ferir greument a un animal enorme que feia molta por, desprès amb unes altres eines que va fer el meu germà vaig tallar la carn i la varem posar al foc, mai havia menjat res igual…estava boníssim.

Se’m sol comparar amb l’autrolopithecus i ningú mai esta d’acord amb mi, de si jo sóc més gran o més jove que l’espècie Homo rudolfensis.

Carla Martín Badia

Homo heidelbergensis. Per Sergiu Dan

Narració d’una jornada en la vida del Homo heidelbergensis del Sergiu Dan per a CMC.

Si jo fos un homo heidelbergensis i fos un avantpassat del homo neanderthalesis hauria aparegut fa mes de 500.000a Europa i hauria perdurat fins fa 250.000.

Hem despertaria cada mati en el meu grup ja que vivim en grups entre els quals hi han unes grans relacions afectives. Els adults cuiden del nen i també dels individus molts grans que hi ha al grup.

Tenim una gran organització per caça ja que mengem carn perquè els aliments vegetals no els trobem en gran part de l’any ja que fa molt de fred. Ens tenim que organitzar molt be per caça ja que ens costa bastant encara que el nostre aspecte digui el contrari per donar aquest aspecte d’una espècie molt forta i poderosa.

Les eines que més utilitzem són pedra per talla també utilitzem ossos com a eines i altres eines de fusta. L’eina més important per nosaltres és la destral que és bastant gran y tallada per les dues cares ens serveix entre altres coses per caça.

Normalment acostumem a fer una fogaina per escalfar-nos ja que en aquet continent fa bastant fred durant 6 mesos del any i també per cuinar el que hem caçat si hem tingut fred.

Finalment per acabar el dia només ens quedaria dormir.

Homo neanderthalensis. Per Katerinne Bravo

Narració d’una jornada en la vida del Homo neanderthalensis de la Katerinne Bravo per a CMC.

Es una especie extinta del género Homo que habitó Europa y partes de Asiaoccidental desde hace 230.000 hasta 28.000 años atrás, durante el Pleistoceno medio y superior y culturalmente integrada en el Paleolítico medio. En un periodo de aproximadamente 5.000 años se cree convivió paralelamente en los mismos territorios europeos con el Hombre de Cro-Magnon, primeros hombres modernos en Europa.

A partir de los huesos fósiles son: esqueleto robusto, pelvis ancha, extremidades cortas, tórax, frente baja e inclinada, faz prominente, mandíbulas sin mentón y gran capacidad craneal. Vivían en grupos organizados, formados por alrededor de unos treinta miembros.

Ellos fueron bien adaptados al frío, tenían un cráneo alargado y amplio, baja estatura y complexión robusta y la nariz amplia de aletas prominentes. Su cerebro era igual o más grande que la de un hombre moderno. Su altura mayormente es de 1.65 m, contextura pesada.

El estilo de herramientas líticas utilizadas en el Paleolítico medio por los neandertales es la cultura Musteriense, así llamada por haber sido encontradas por primera vez en el yacimiento arqueológico Le Moustier. La cultura musteriense está caracterizada por la utilización de la técnica de talla Levallois. Estas herramientas fueron producidas usando martillos de percusión blandos, como huesos o madera. En los últimos tiempos de los neandertales se nota en el registro arqueológico el estilo Châtelperroniense, considerado como más “avanzado” que el musteriense. Su origen ocurrió mientras el Homo sapiens evolucionó en África, desde donde migró hace entre 100.000 y 60.000 años hacia el resto del planeta, el hombre de Neandertal se cree que desciende del Homo heidelbergensis. Estudios recientes7 indican que su origen podría estar en la Península Ibérica.